dilluns, 12 de gener de 2009

La cultura

Tanco les portes del meu castell bastit de closques d'ou per a protegir-me l'ego, fràgil i tremolós, talment un nadís de pardal que només piula reclamant que l'estimin i no el qüestionin ...


2 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

De 2.001 només vaig entendre clarament el que tothom es pregunta, què era el monòlit? A mi em sembla clar que es tracta de la representació simbólica d'una intel·ligència superior que en un moment donat fa avançar la realitat cap a graus més elevats de consciència (digue-li a aquesta força intel·ligent com vulguis: Déu, Força Còsmica, extraterrestres o, digue-li monòlit directament). De la resta de la pel·lícula hi han altres coses que em semblen bastant confuses, sobretot el final, però suposo que ja era aquesta la intenció. Amb quedo amb la bellesa de les imatges, la banda sonora, i a mi també és una pel·lícula que em va fascinar molt en el seu moment, ara fa temps que no la veig, m'ha agradat recuperar-ne aquest fragment... Kubric sempre era un director interessant, la meva preferida d'ell, per això, crec que és la coneguda aquí com a "Senderos de Gloria", el drama antibèlic més convincent que he vist mai. Petons!

Clidice ha dit...

Bé, per a mi el final (només és una intuïció, no una certesa) és el resum de la intel·ligència: la consciència de la vida i la mort.

Com bé va dir algú, l'univers no existiria sinó existís la humanitat, perquè no hi hauria cap intel·ligència capaç de copsar-lo, si més no a la terra (i que ningú ara m'expliqui sopars de duro, que no cola). El protagonista només té la mort al seu davant i es veu a ell mateix morint.

L'entorn és tot un poema visual, l'extrema blancor de la llum, la blanca "incorporeïtat" de terra i parets, els pocs mobles, semblen de l'època victoriana o barroca, potser (m'encanta el barroc amb les seves llums i ombres, amb el dubte constant i la tortura, una època fascinant), i l'ésser humà, amb el seu silenci, enfrontat al coneixement, a l'infinit ...
bé, aquesta és la meva visió de la pel·lícula, però, com sempre, diem més de nosaltres mateixos que no pas de l'obra oi?