Avui he mirat el Telenotícies de TV3. Confesso, amb un cert rubor, que pràcticament mai miro les notícies. Tenen la malaurada virtut de emetre's sempre a l'hora dels àpats i no hi ha dia que acabi amb l'estómac regirat. Quan no són morts de bombardejos, són trasplantaments d'òrgans o declaracions de qualsevol dels nostres polítics, a quina més escatològica i, com diria Mr. Hercule Poirot: "mon dieu, mon estomac". Sé que no podem donar l'esquena a la realitat, però hi ha moments en què la realitat s'entesta en veure'ns el clatell.
Bé, avui sembla que feien un partit de tennis, no em pregunteu on, entre un serbi i un bosnià. Ha guanyat el serbi, em sembla, i he vist les imatges d'ambdós esportistes abraçant-se esportivament a la finalització del matx. Curiosament, al carrer, els seguidors d'aquests dos perfectes exemples de fair play, s'esbatussaven amb entusiasme llençant-se cadires i altres objectes més o menys contundents, resultat: una dona ferida i uns quants macats i plens de blaus.
He pensat en com funcionem els humans, res canvia certament. Des de temps immemorials som manipulats de la mateixa manera, fins i tot serem feliços morint de gana si veiem "l'enemic" vençut. Però, qui és l'enemic? per què és l'enemic? qui ho diu que és l'enemic? quina falta ens fa un enemic? a qui li fa falta que tinguem un enemic? I he recordat aquest passatge del llibre de Chomsky, El miedo a la democracia, que us ofereixo.
"Para hacer un buen papel, una amenaza ha de ser grave o al menos ha de poder ser descrita como tal. La defensa contra la amenaza debe engendrar el adecuado espíritu marcial entre la población, la cual debe dar a sus gobernantes vía libre para aplicar políticas fundadas en otros motivos y debe tolerar la erosión de las libertades civiles, un beneficio secundario de particular importancia para los reaccionarios partidarios del Estado que se disfrazan de conservadores. Por otro lado, dado que el objetivo es desviar la atención del poder y de sus operaciones -de las oficinas federales, salas de juntas empresariales y similares-, una amenaza para nuestros días debería ser lejana: "el otro" debería ser muy distinto de "nosotros" o, por lo menos, lo que se nos ha enseñado a aspirar a ser. Asimismo, los objetivos establecidos deberían ser lo suficientemente débiles como para atacarlos sin coste; también ayuda que el color no sea el correcto. En pocas palabras, la amenaza debería situarse en el Tercer Mundo o los barrios pobres de nuestro propio país. La guerra contra la amenaza debería estar siempre destianada a ganarse, como precedente para futuras operaciones. Un requisito fundamental para todo este esfuerzo es que los medios de comunicación lancen una campaña de propaganda correctamente estructurada, lo cual nunca es un problema." (CHOMSKY, Noam. El miedo a la democracia, pàg 134)
Sóc catalana i independentista i són moltes les vegades que he de veure entre els meus suposats "correligionaris" actituds xenòfobes, racistes o, senzillament, estúpides i això passa arreu del nostre món. La majoria dels éssers de la nostra civilització (de les altres no en puc dir res perquè les desconec) viuen de tòpics i pensen en titulars. Ens sobren lleis i ens falta educació, ens falta el més essencial per a un ciutadà: criteri. Tanmateix és normal que això sigui així, només cal fer una ullada als curriculums escolars, parlar amb alguns professionals de la cosa, escoltar uns quants polítics dels d'upa i penses: "amb tot aquest sidral, a veure qui és el guapo que surt ben format de tot plegat!". N'hi hauria més, però es fa avorrit, la veritat ...
Bé, avui sembla que feien un partit de tennis, no em pregunteu on, entre un serbi i un bosnià. Ha guanyat el serbi, em sembla, i he vist les imatges d'ambdós esportistes abraçant-se esportivament a la finalització del matx. Curiosament, al carrer, els seguidors d'aquests dos perfectes exemples de fair play, s'esbatussaven amb entusiasme llençant-se cadires i altres objectes més o menys contundents, resultat: una dona ferida i uns quants macats i plens de blaus.
He pensat en com funcionem els humans, res canvia certament. Des de temps immemorials som manipulats de la mateixa manera, fins i tot serem feliços morint de gana si veiem "l'enemic" vençut. Però, qui és l'enemic? per què és l'enemic? qui ho diu que és l'enemic? quina falta ens fa un enemic? a qui li fa falta que tinguem un enemic? I he recordat aquest passatge del llibre de Chomsky, El miedo a la democracia, que us ofereixo.
"Para hacer un buen papel, una amenaza ha de ser grave o al menos ha de poder ser descrita como tal. La defensa contra la amenaza debe engendrar el adecuado espíritu marcial entre la población, la cual debe dar a sus gobernantes vía libre para aplicar políticas fundadas en otros motivos y debe tolerar la erosión de las libertades civiles, un beneficio secundario de particular importancia para los reaccionarios partidarios del Estado que se disfrazan de conservadores. Por otro lado, dado que el objetivo es desviar la atención del poder y de sus operaciones -de las oficinas federales, salas de juntas empresariales y similares-, una amenaza para nuestros días debería ser lejana: "el otro" debería ser muy distinto de "nosotros" o, por lo menos, lo que se nos ha enseñado a aspirar a ser. Asimismo, los objetivos establecidos deberían ser lo suficientemente débiles como para atacarlos sin coste; también ayuda que el color no sea el correcto. En pocas palabras, la amenaza debería situarse en el Tercer Mundo o los barrios pobres de nuestro propio país. La guerra contra la amenaza debería estar siempre destianada a ganarse, como precedente para futuras operaciones. Un requisito fundamental para todo este esfuerzo es que los medios de comunicación lancen una campaña de propaganda correctamente estructurada, lo cual nunca es un problema." (CHOMSKY, Noam. El miedo a la democracia, pàg 134)
Sóc catalana i independentista i són moltes les vegades que he de veure entre els meus suposats "correligionaris" actituds xenòfobes, racistes o, senzillament, estúpides i això passa arreu del nostre món. La majoria dels éssers de la nostra civilització (de les altres no en puc dir res perquè les desconec) viuen de tòpics i pensen en titulars. Ens sobren lleis i ens falta educació, ens falta el més essencial per a un ciutadà: criteri. Tanmateix és normal que això sigui així, només cal fer una ullada als curriculums escolars, parlar amb alguns professionals de la cosa, escoltar uns quants polítics dels d'upa i penses: "amb tot aquest sidral, a veure qui és el guapo que surt ben format de tot plegat!". N'hi hauria més, però es fa avorrit, la veritat ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada