dimecres, 14 de gener de 2009

Mirant per la finestra IV

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig que passa en Joan de cal frare, el pintor, l’artista, com l’anomenem per aquí. Passa amb el cap cot, amb la roba baldera, vella i gastada, neta, això si, perquè la seva mare en té cura. Si fos per ell ja hauria mort de fred i misèria envoltat dels seus quadres negres. Perquè en Joan de cal frare només pinta quadres negres, terribles per la seva negror, una negror que li surt de l’ànima o del cap, ves a saber, sobretot quan no es pren la medicació. Quan se la pren ho saps, perquè te’l trobes al banc del carrer Major, assegut al sol, fumant sense parar, i t’assenyala amb els dits grocs com urpes i et saluda: “Mossa! Que cada dia estàs més guapa! Ja li pots dir al teu home que vigili!”, i riu de la seva facècia tronada i passada de moda, com si en comptes de tenir cinquanta anys en tingués cent cinquanta.


En Joan de cal frare ha creuat per la plaça cap cot, prim com un Quixot, fumant com sempre, amb la roba baldera i neta i espardenyes d’avi perquè sempre té fred als peus. Deu anar cap a l’ambulatori a cercar més medicació, quan no pinta i no està al banc del carrer Major el pots trobar a cal metge, a la recerca d’aquelles píndoles que el treuen del seu món de malson. “Esquizofrènia” em va xiuxiuejar en veu baixa la Conxita del Perot, un dia que em va aturar pel carrer per a explicar-me per milionèsima vegada com l’havien operat dels galindons i en Joan passà i em saludà, com sempre: “Mossa! Ja li ho has dit a l’home que et vigili?” i se n’anà rient, satisfet d’ell mateix. “No hi patiu dona, que ja es medica, son pare i sa mare ja n’estan al cas.”, “Si, però i quan faltin? Què serà d’ell? I si acaba fent alguna bestiesa?”, “Tranquil·la, imagino que l’assistenta social ja farà el que calgui, ui! Que tard! A veure si em tancaran a plaça! Ja ens veurem Conxita, cuidi’s.” I aprofito i me’n vaig corrent amb el cistell a la mà, perquè en realitat no m’interessen els galindons de la senyora Conxita ni la seva maledicència, ni el què passarà amb en Joan esquizofrènic quan faltin els seus pares, però formen part del meu paisatge i el món es ple de Conxites i Joans inevitables, reals.


Fa fred, i l’aire recorre tots els racons de la plaça, amb ferotgia, per això no hi ha ningú assegut als bancs. En aquesta hora el sol no hi toca i cap avi s’atreveix a caure per aquí per a reposar una estona i fer el xafarder. Només es veu la gent que passa, apressada, per coses de feina i ara la senyora Mercedes, que ha anat al supermercat a comprar amb la bata de boatiné, que sembla mentida que encara, al segle XXI, hi hagi dones que vagin amb la bata de boatiné a comprar, però és clar, la bata escalfa molt i en realitat en fa molt, de fred. Des de la meva finestra veig les pedres de la paret de l’església, el pedrís per a seure, els arbres nus, un fanal ... i entretant jo aquí, escrivint ...

3 comentaris:

Anònim ha dit...

tens una forma especial, de projectar-me en el temps i el paisatge, submergint-me en la teva historia sempre captivadora.
gràcies! per delectar-me.
:)

josep m. ha dit...

A mi sempre m´han provocat tendresa aquestes persones com en Joan.N´he conegut a més d´un i fins i tot hi he compartit el vi i el tabac. Un petó!

copdecap

Clidice ha dit...

Gràcies Anònim i gràcies Josep M. La veritat és que com a tu, Josep, també em provoquen tendresa les persones, no només els personatges. És en els pobles, potser, on tenim l'oportunitat de poder escoltar els individus, la seva saviesa i les seves inconsciències també i intentar créixer una mica més cada dia ... Salut copdecap, un plaer retrobar-te :D