dijous, 5 de febrer de 2009

L'últim instant

Diu Epicur a la Carta a Meneceu: “... el més espantós de tots els mals, la mort, no és res per a nosaltres perquè, mentre vivim, no hi ha la mort, i quan la mort existeix, nosaltres ja no som.http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/citaanti73hu.htm


Veure com la voluntat es va extingint dins un cos inert que ha resultat un parany mortal. Només els ulls, que ens miren ara a l'un ara a l'altre, tenen moviment. I tampoc saps si al darrera d'aquell moviment hi ha quelcom, algú, més enllà de l'acte reflex i mecànic que l'impulsa a fer, ara i adés, els mateixos gests en una repetició infinita, hipnòtica. I aleshores te n'adones de la tragèdia que és que, a la realitat, tot sigui tan normal. De poc serveixen les paraules, les postes en escena teatrals. Te n'adones que només és quelcom fabricat dins la imaginació del que mira per tal de poder elaborar el dol amb més coherència, sempre diferent, depenent del temps i la cultura. Però, en realitat, tot és molt més senzill: es mor, desapareix i ja està.

2 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

La frase d'Epicur probablement és molt sàvia, però com tantes savieses vàries, molt difícil d'aplicar a la vida real... Almenys per a mi... en paraules senzilles li diria a Epicur: d'acord, d'acord..., però no "cola"...
La mort m'ocupa i em preocupa, i crec que a la majoria de la humanitat també, encara que no en vulguin parlar... A mi, a sobre, m'agrada parlar-ne, i plantejar-m'ho i replantejar-m'ho..., què hi fàrem!

Tomàs-Maria ha dit...

Penso que pels ateus la solució d'Epicur és senzila i el problema es limita al dolor del darrer moment. Però pels agnòstic el final està obert. I, daltra banda, per ta tots, penso, hi ha el dolor de la desaparició de les persones que estimem, que s'ha de reconèixer que amb l'ajut d'una religió es fa més passador (aquest fou, diuen, justament l'origen de les religions)