dimarts, 24 de febrer de 2009

La desubicació cultural (o "i quin embolic que ens estem fent tots plegats!")

Estic convençuda de què, abans de saber què volem ser, cal que sapiguem què som. I aquest acte, feixuc i exigent, és l'únic que ens permetrà fer el següent pas de l'evolució. En honor a la veritat, no dubto gens en què la cosa seguirà el seu camí, inexorable, no pas perquè de cop i volta tota la munió d'éssers humans es posin a reflexionar sobre la seva existència que, poc o molt, no dubto que ho facin, sinó més aviat perquè no hem d'oblidar d'una banda la inèrcia que empeny tan sí com sí aquesta gran mola de persones que som la Humanitat i, de l'altra banda que, malgrat que se'ns acudís posar-nos tots d'acord, sempre estaríem subjectes a quelcom més poderós: la imprevisibilitat de l'Univers.

Sempre es parla de les “lleis de l'Univers” com de quelcom llegible, immutable, previsible i, tot i que adoro una ciència com la física, que m'ha donat i em dóna molt bones estones, cal que tinguem clar que la física no és infal·lible i que també està subjecta a canvis i evolucions. En aquest sentit recomano el llibre Biografia del Vacio d'Albert Ribas Massana, que per sort vaig tenir com a professor durant un any, on podem tenir una visió històrica de l'evolució d'un concepte com és el buit en el nostre pensament i ensems copsar els nexes d'unió entre la mística oriental i l'occidental. Si bé aquest no és un llibre tan amè com ho seria un bon assassinat d'en Camilleri (adoro aquest home), si que ens fa adonar, entre moltes altres coses, d'un fet inqüestionable: no hi ha ciències estanques.

Tenim massa la tendència a classificar i separar. Aquesta moda, que prové de la recuperació que es feu d'Aristòtil no gaire segles ha, fa que hi hagi, en el nostre món, una divisió tan ridícula com “ser de lletres” o “ser de ciències”. Bé, confesso que no sé de què sóc, m'agraden ambdues vessants del saber i sóc incapaç de destriar-les. Entenc que no podria resoldre mai un problema matemàtic, per molt que sabés resoldre totes les operacions matemàtiques, integrals incloses, si no tingués un nivell de llenguatge prou important com per a comprendre l'enunciat del problema. I és que el món, el nostre món, només es pot capir d'una forma: mitjançant el llenguatge. A partir d'ell podem començar a fer elucubracions matemàtiques, físiques i genètiques, per exemple.

Una de les frases que sempre m'ha interessat de la Bíblia (sí, tots tenim un passat), és com comença l'Evangeli de Joan: “Al principi fou la paraula”. Com diria aquell: “en això la toca en Joan”, és la paraula la que ens converteix en humans, la paraula com a símbol del començament d'un camí evolutiu diferent o potser, en realitat, és la fi d'un camí evolutiu diferent. Això no ens fa millor ni pitjor, simplement diferents i ho compartim tots els humans, sense distinció. I si bé no només no em confesso cristiana, sinó que sóc del parer que caldria començar a (re)col·locar-nos envers el cristianisme, aquesta frase és realment un eslògan encertat: abans que res, la paraula, allò que ens distingeix, que ens fa diferents.

La nostra cultura diuen que és “històrica” en contraposició a les cultures anomenades “mítiques”. Això vol dir, esquemàticament, que, per a nosaltres, el temps és lineal, té un principi i un final, els fets no són mai repetits, sempre són nous. En altres cultures el temps és circular, tot és i ha estat sempre, de tot n'hi ha una rèplica al mirall, tot ha existit en el pensament diví de forma eterna i immutable. En la nostra societat, la religiositat és una part més d'ella mateixa, no així en les societats asiàtiques, on el fet religiós és essencial en la societat, tot és religiós, tot porta al paradigma creat en el temps primer, l'ésser humà no fa res més que repetir allò preexistent. En la nostra civilització es remarca el valor del “jo”, l'individu “és”, no així en aquestes altres cultures on l'home “és” a mesura que abandona la seva individualitat per a atansar-se a l'arquetip, els objectes del món exterior no tenen valor intrínsec autònom; assoleixen la realitat per la seva participació en una realitat que els transcendeix.

Cosmos i Caos, tot allò civilitzat pertany al cosmos la resta és caos i cal “cosmitzar-la”, cal tendir a mantenir l'harmonia del Cosmos, per això la jerarquia és necessària, eterna, per això cal estar d'acord amb l'ordre establert, amb l'autoritat. Les societats integrades poden ser d'estructura tribal o urbana, en les primeres la comunió amb la natura és físicament i cultural total, en les segones es manté a un nivell místic i simbòlic. El vehicle utilitzat per a aquestes societats de discurs integrat és el mite i amb ell el ritus. El mite no es pot considerar el reflex d'uns fets històrics, si bé els fets històrics es poden elevar a la categoria del mite preexistent per tal d'assimilar-los. No podem entendre-les si no fem una aproximació psicològica per tal de comprendre el mite. Des d'un punt de vista occidental l'aproximació a aquestes societats pot caure en la temptació de prendre'n els ritus com un “manual”, perquè psicològicament no podem integrar el mite en nosaltres, no el tenim aprehès.

La Grècia i Roma arcaiques eren societats mítiques, posteriorment es desenvolupà en la Grècia i Roma clàssiques la base del discurs lògic actual, amb el teòric parèntesi de l'Edat Mitjana, amb un discurs essencialment mític: la religió era la base de l'estructura social i cultural. La nostra societat té com a característica principal la linealització del temps: Déu, únic i creador, inaugura el temps en la creació i aquest, flueix per a arribar, en el cas dels cristians, per exemple, a la Redempció. Mai es retorna a l'inici.

Si llegim Lévi-Strauss veurem que la nostra civilització ha pogut arribar a assolir les grans fites tècniques gràcies a la coalició de cultures. La globalització proporciona una cultura del tipus estacionari ergo condemnada a morir, hem d'anar en compte perquè aquesta globalització només pot tenir com a resultat la fossilització de la humanitat. Cal tenir una gran prevenció a aquests “gurús” que parlen de la supressió de fronteres, d'un govern mundial, d'una eliminació de les diferències, només són l'altra banda del pèndol. “Tots els indicis suggereixen que la societat humana del demà o bé serà pluralista i no dogmàtica o bé deixarà d'existir.” (El mite de l'etern retorn, Mircea Eliade)


N.B.: ja sé que ara Eliade està mal vist per estar considerat com a feixista, però molts dels filòsofs actuals que analitzen el fet religiós de les societats orientals han passat per ell, per tant em sembla del tot encertat fer-ne esment. En tot cas no hi ha línia de pensament que no tingui els seus dogmes, per tant abans de criminalitzar cal mirar-se el melic, no fos cas ... per a saber més coses sobre Eliade o sobre alguns conceptes filosòfics: Web del buit

15 comentaris:

Òscar Roig i Carrera ha dit...

La paraula escrita ens diferencia dels animals, perquè el llenguatge en si no és patrimoni només humà. I el verb en definir-nos el món que observem és una sofisticada eina de coneixement, però també d’error. Cada cop penso més que el coneixement últim a que podem aspirar els humans és reconèixer i identificar els errors, més que a conèixer la veritat en si. En llenguatge, especialment en literatura, m’encanten les paradoxes. Molts cops m’ha semblat que les paradoxes expressaven veritats més profundes que qualsevol proposició afirmativa i sentenciosa. Tal vegada, doncs, la veritat última a què podem aspirar els humans sigui paradoxal, per tant, armònica i contradictòria alhora, de fet, com la mateixa vida que portem cada dia o, almenys, a mi m’ho sembla així. El problema és que més enllà del vel i de la revelació del llenguatge hi deu haver segur una altra cosa, una altra realitat, però com no la podem definir amb paraules, és com si no hi hagués res, i per tant, es pot dir que no hi ha res... Ui... He dit una paradoxa o una bestiesa? O les dues coses?

Clidice ha dit...

No vull discutir amb tu aquestes qüestions de llenguatge perquè estàs massa influenciat pels arguments dels animalistes-anti-especistes o com se diguin. En tot cas, m'hauries d'aclarir què és, per a tu, la veritat. No he tingut mai la consciència de la seva existència, només sé que per a qualsevol quadre cal fer un pas enrere i així tindrem només una visió d'ell, no la definitiva ni l'única, només "una".

I que un mico sigui capaç de repetir paraules i/o alguns conceptes bàsics, no vol dir que posseeixi el do de la paraula, entre altres coses perquè la seva laringe no està prou desenvolupada per a tal menester i no deixa de ser una "humanització" d'un ésser d'una altra espècie només per a manipular-lo i fer demostracions de certes teories, tan vàlides com, probablement, les contràries. He llegit alguna coseta sobre etologia de primats i no veig l'oportunitat d'incloure'ls en un debat filosòfic.

Per a parlar de conceptes humans fem-ho entre humans, no barregem pomes i peres que acabarem embolicant-nos de mala manera. I quan dic que la paraula ens diferencia de la resta d'éssers vivents del planeta no és només el fet d'articular mots, les paraules, dites o escrites, van més enllà del: "tinc gana, tinc set, estic trist, vull el meu nen", això és l'expressió de sentiments elementals però si la paraula és això, tant tu com jo estem fent el ridícul dient res aquí o enlloc. Val més que tornem a la selva i que se'ns mengi qualsevol fera i així els que advoquen (advoqueu?) per a la desparició de la humanitat seran (sereu?) feliços.

I conte contat ...

(parlem de filosofia? de diferències entre orient i occident?)

antiartistes.blogspot ha dit...

Precisament avui m'ha assaltat un atac de vertigen pensant en el buit (en la possibilitat d'un món abans del nostre). Crec que m'ha vingut la idea després de llegir un article sobre la polèmica d'aquests dies entre ateus i creients/creacionistes, però és una experiència que de tant en tant em passa (i se'm passa). En això potser estaria d'acord amb l'ôscar, potser en el límit del llenguatge (abans del principi que es recull a l'Evangeli de Joan -un evangeli presmptament influït per la filosofia gnòstica-) hi ha una reveladora realitat que -per tant- s'escapa al mateix llenguatge.
D'altra banda, m'ha semblat molt encertada i d'una oportunitat perfecta la citació d'Eliade. potser una modesta forma d'aportació a un món no esclerotitzat pel "globalisme2 sigui l'explosió de creativitat no dominada pel mercat que , en efecte, propugnem els Antiartistes (sense ànim d'encapçalar cap moviment, és clar, però integrats en aquesta mena de xarxa desvertebrada que els blocs i altres fenomens desinteressats i fortament creatius constitueixen).

I permet-me que et respongui a la crítica sobre Doris Lessing. Més enllà del seu valor com a novel·lista (que particularment no m'impressiona), el prefaci que cito és encertadíssim. D'igual manera, reconec, com em va dir l'Òscar, que Bloom és un paio molt intel·ligent i els seus llibres són molt valuosos.

Eduard

Clidice ha dit...

Hola Eduard,

pel davant: gràcies pel comentari :) Realment el món ara mateix s'està convertint en un mercat, per això em faig un tip de riure quan escolto els il·luminats que parlen de la supressió de fronteres i un "món millor", i només estan fent el joc al capitalisme més brutal i dominador que existirà mai: el mercat global.

No sabem pas com acabarà tot plegat, tampoc Ròmul Augústul sabia que era l'últim Cèsar de l'Imperi Romà, el desavantatge de la nostra forma de veure el món, històrica, lineal, fa que siguem incapaços de predir el següent pas, només en podem fer suposicions més o menys encertades. Aquí qui sempre l'encerta és el que fa com l'oracle d'Apol·lo (canviant les comes quan convé) o Nostradamus, no dient res (no cal patir, sempre hi haurà algú disposat a "dir que hi diu ...").

Bé, em reconcilio amb la Doris i que consti que ho faig per tu ;) potser aquest prefaci sigui l'única cosa que m'agrada del Quadern daurat, que em va semblar un totxo fluixet fluixet (i sóc de llegir totxos eeee) :D

Òscar Roig i Carrera ha dit...

“Los reclamos de las aves y los rastros que dejan los lobos para marcar sus territorios no son formas de lenguaje menores que las canciones de los humano. Lo distintivamente humano no es la capacidad de lenguaje. Es la cristalización de ese lenguaje en forma de escritura.”
John Gray, Perros de paja

Pensar en l’ésser humà com un animal més o pretendre diferenciar-lo de la resta de la vida sigui via religiosa o humanista o la que sigui, no és una diferència filosòfica de poca importància, sinó cabdal, com m’ha queda’t molt clar després de llegir John Gray. Però està clar que no tenim la mateixa opinió en això i ja està, no cal donar-li més voltes.

“Què és la veritat?”, va preguntar a Jesus Ponç Pilat i aquest no va contestar. Permet-me doncs que jo també m’escaquegi de contestar aquesta pregunta.

D’Orient i Occident, efectivament, la seva concepció del temps no és líneal, sinó cíclica i això és molt important. Tot torna, tot és cíclic, per això no hi ha progrés. Jo tinc la sensació que els orientals són més intel·lligents que nosaltres, si em permets la imperdonable simplificació. Però jo sóc occidental i sempre ho seré, com sempre seré animal humà, mascle, català i tantes altres coses que no puc evitar ser. Em sembla que m’estic repetint, poter és que no tinc res nou a dir sobre el tema, per ara.

Permeteu-me afegir que em sembla que he generat involuntàriament un semiclan blogger que em sembla molt interessant i n’estic molt satisfet d’això.

Clidice ha dit...

Mira Òscar, el que digui el senyor Gray no m'és vàlid, entre altres coses perquè no el conec com a filòsof i l'hauria de conèixer, també, com a etòleg. No n'hi ha prou en interpretar les coses de manera que encaixin en allò que vols que diguin. Hi ha animals que neixen amb la impressió en el seu cervell de què si veuen una silueta semblant a un falcó es tornin bojos per amagar-se, (desastre de memòria, no recordo el nom, però que són rosegadors petits, segur). En tot cas això és un instint, com els reclams i els rastres. Són l'equivalent, probablement, a les icones nostres, que tampoc perquè les icones no són “imprinting”, però d'això n'hauríem de consultar alguns lingüistes, recordo pel damunt el que vaig estudiar de Saussure, però ara em faràs repassar (t'odio, oi que ja t'ho havia comentat?).

Personalment prefereixo pensar que sóc un animal més, ara bé, pel fet evident que sóc capaç de copsar-ho, ja em diferencio de la resta d'animals. Que consti que no estic dient que sigui superior, senzillament que l'evolució m'ha fet prendre un altre camí. En això estic força influenciada per naturalistes i paleontòlegs (com Stephen Jay Gould).

La veritat no existeix, només cal estudiar una mica d'història. O millor: quedem i anem a veure un partit de futbol, a can Barça, i després ens l'expliquem per escrit. L'objectivitat és una fal·làcia.

No havíem quedat en què Jesús i Ponç Pilat no es van acabar de conèixer?

El teu mal és el mateix que el meu, només podem mirar l'orient “des de fora” i tot allò que veiem sempre haurà pel nostre sedàs occidental, ergo no serem mai capaços de pensar, viure o creure com ells. Serem mers repetidors de ritus sense consciència. En això solc ser molt dràstica, m'envolten tot de persones que practiquen tècniques orientals de tota mena i condició (jo li dic a una amiga: “què? Ja vas a fer xin-xan?", perquè no sé mai ben bé quina és l'última a la que s'ha apuntat), i et puc dir, sense intenció d'ofendre'ls que han passat de les novel·les de “Los 5”, als Paolos Coelhos i ... vingaaaa! Embolica que fa forttttt! Ara a fer tai-xi, ioga, xiatsu o com caratsus s'escriguin totes aquestes tècniques. I jo em pregunto: i el pensament?

Tu Òscar, i tothom, per això és un bloc públic, sempre hi tens a dir quelcom, perquè si no hi dius quelcom com elaboraré el meu propi pensament? Necessito que em contradiguis, sense diàleg, en aquest llenguatge que tu dius que és el mateix que el teu gat i jo dic que si un gat xerra amb mi “despachurro el presupuesto familiar con psicoanalistas” (Mafalda).

Respecte al bloc-clan me n'alegro si és així. Ara, té un defecte essencial: on són les cerveses? Que la filosofia sense beure és una cosa horripilant. ;)

Lluís Bosch ha dit...

M'ha agradat molt el post. Ben pensat i ben lligats els temes. Al Riell Bulevard de tant en tant intentem fer coses similars, menys treballades.
M'agrada molt el Mircea Eliade, tot i que és cert que se l'acusa de feixista. No obstant, penso que és agut i que té frases brillants com la que transcrius. Per cert, té una mica d'obra de ficció, molt recomanable, on juga amb els seus coneixements d'antropologia i de religions. En concret, Siruela va publicar fa anys "El burdel de las gitanas". Són tres contes boníssims, que volen contextualitzar i actualitzar alguns mites clàssics com les tres Gràcies. Si no el coneixes, te'l recomano.
Salut!

Clidice ha dit...

Hola Lluís,

gràcies pel comentari. Per cert aprofito, he intentat deixar-ne un al teu últim bloc i no hi ha hagut manera, teniu algun problema al bloc de Riell? perquè quan demana la paraula no surt :(

Òscar Roig i Carrera ha dit...

Un dia quedem tots a Praga i fem una cervesa de les bones que hi han per allà, segur que convida el Ferrando.
En honor teu, no parlarem de dones.

Clidice ha dit...

eiiiiii Antoniiii demana'm una pibo que començo a passar! Hi havia una cerveseria fantàstica aaaa ... agh! és igual, era prop de la plaça Jan Hus (encara que a Praga tot és prop de la plaça Jan Hus :P). I si voleu parlar de dones cap problema, jo em dedicaré a cultivar les meves "amistats" txeques ;P aneu xerrant aneu (hihihi)

Eulàlia Mesalles ha dit...

Tractes molts temes en el teu post (molt bo, per cert).

Ara estic mediatitzada per la lectura de Ideas de Peter Watson(el vaig comentar a Riell Bulevard...) on s'aborden diversos temes que apuntes al teu post. Com va sorgir el llenguatge? Com va influenciar la invenció de l'escritura en la invenció de la ciència?

Hi ha una diferencia entre el llenguatge parlat i l'escrit. És interessant la reflexió que diu que l'escriptura mitjançant la possibilitat de fer "llistes" va permetre que el pensament evolucionés cap a altre tipus de conceptes que no sembla (no ho podem saber) que existissin en el llenguatge oral. Efectivament separar ciènca i llenguatge és impossible. (L'autor cita David C.Linberg, que reflexiona obre els inicis de la ciència)

Fas moltes altres reflexions interessants. Però de moment m'aturo aquí.

Clidice ha dit...

Gràcies Eulàlia pel comentari, vous me faîtes rougir :)

Corregiu-me si m'equivoco que parlo de memòria, hauria de rescatar la documentació de ves a saber on per casa (nota mental: a veure si t'hi poses d'una punyetera vegada i endreces aquest caos).

La qüestió del llenguatge no és secundària en aquest cas, potser les dones en som sensibles perquè diuen que tenim l'àrea de Broca més desenvolupada, però el cas és que el dubte entre va ser el pensament que desenvolupà el llenguatge o va ser l'evolució i la capacitat d'aquesta nova i fantàstica laringe la que, al desenvolupar una capacitat que va engegar el motor del pensament, és quelcom que no sé si hores d'ara s'ha aclarit.

Potser perquè estic meravellada de l'evolució d'aquesta espècie (torno a aclarir per als anti-especistes que no estic dient que siguem millors ni superiors, senzillament diferents, també podríem tenir un debat en el mateix sentit sobre els caràbids, m'agrada molt saber coses de col·leòpters, però també crec que l'univers no existiria si no existís la Humanitat). En tot cas tots els ítems són necessaris per anar confegint el puzle.

(I jo que em pensava que fer Humanitats només servia per guanyar formatgets d'història al Trivial!, si ej keee)

Clidice ha dit...

Per cert Eulàlia, tens raó en la distinció entre llenguatge oral i escrit. Podríem dir que si hi ha un "naixement" de la Humanitat en el llenguatge, hi ha un renaixement en l'escriptura i, sobretot, en la invenció de la impremta.

El llibre ens ha canviat la manera de pensar, la necessitat de linealitat per a expressar el nostre pensament, per a entendre la realitat, diuen els especialistes que ve derivada de la cultura del llibre: es comença pel principi i s'acaba pel final (obvi? bé, què hi farem :P)

Ara, però, en aquest nostre món, es parla del naixement d'una nova forma de pensar que es dispara en múltiples ramificacions i que ens deixarà obsolets als de la cultura del llibre: l'hipertext.

Veient els meus descendents directes (un parell de bípedes que asseguren ser fills meus i acte seguit em pregunten si tinc peles per deixar-los), veig també una forma diferent de copsar la realitat, d'explicar-la i ells encara han crescut amb la linealitat del llibre, friso per veure com els nascuts a partir del 2000, posem-hi, interpretaran el món que els envolta.

antiartistes.blogspot ha dit...

Continuo estirant del "clan" (he vist algunes cares conegudes en aquest interessant fòrum imrovisat sobre el llenguatge) i aportant una cervesa (ni que sigui virtual), i és que el que apuntes,al final del teu comentari, dóna molt de joc. Potser si sabem com s'originà el llenguatge (humà i no humà, i com va influir en el primer el desenvolupament de l'escriptura -que se sàpiga, cap no-humà ha escrit encara, fora del famós mico que va escriure el Quixot eclejant en l'infinit-), sabrem més de quina direcció duem, però ja és evident que s'està produint una forta transformació mercès o per culpa dels nous mitjans cibernètics. I no solament afecten a la nostra progènie -aquests que demanen calés-, sinó a nosaltres mateixos. Aquí estem, bloguejant i llegint en un sentit molt diferent a com ho fem quan fiquem el nas a un llibre. Diuen, de fet, que fins i tot en els àmbits acadèmics i en general de cultura "elevada" (de cella alta, que diuen els saxons), internet ha alterat la forma de classificar informació. Vaja, que sense arribar potser al "rincón del vago", els nostres savis d'avui en dia es mouen més en el terreny del pessigar d'aquí d'allà que no en la lectura profunda i detinguda dels totxos de rigor. Ara,potser és veritat que la cultura de l'anar pessigant ha existit sempre, i més del que es voldria reconèixer.

Clidice ha dit...

Bé, l'hipertext http://ca.wikipedia.org/wiki/Hipertext diuen que és la fórmula més propera a la forma de pensar i emmagatzemar informació del cervell humà, el pensament arborescent que deia el meu psicoanalista, o sigui que nosaltres no processem la informació una rera l'altra, sinó que l'anem acumulant inconscientment tota a l'hora. La realitat és que hi ha experts que consideren la linealitat imposada pels llibres com un hàndicap, perquè "disminueix" una gran part del nostre potencial.

És una mica aquella sensació que teníem alguns/es a l'escola, de què ens parlàven en un idioma desconegut i que la vam arrossegar durant tot el nostre periple d'estudiants "normals", amb l'etiqueta de "fracassos escolars", "ganduls" o "retardats".
Ara bé, l'hipertext no ens salvarà ni ens farà més intel·ligents, i a moltes persones els fa la sensació de què el sòl li falla sota els peus, perquè la linealitat dóna "seguretat", 1+1=2, a,b,c... i si, de sobte, féssim un abecedari acebedari, adecebari, j,l,m,a,i,z ... Però potser, només potser, altres persones i altres capacitats en sorgiran, per si de cas jo ja tinc les crispetes i la cola i penso gaudir tot el que pugui de l'espectacle ;)