dimecres, 21 de juliol de 2010

Una altra vegada, el monstre


Acaben de marxar els últims convidats i la Magda s'asseu al braç de la butaca per reposar una estona de tot el que suposa atendre a vint-i-sis persones dinant a casa. Sap que això només es repetirà l'any que ve, a la propera Festa major i sap, també, que ho fa per en Fidel, perquè la majoria de convidats són de la seva família i ell adora aquestes reunions.

En Fidel seu al sofà, rendit però content. L'ha felicitada pel dinar, la veritat és que els canelons eren molt bons. Ella ha reconegut que si, que les últimes vegades li quedaven molt bé.

S'ha fixat en la seva imatge reflectida al vidre de la porta del pati. Es veu vella i grassa. La menopausa està fent estralls en el seu cos. Es pregunta com pot estar menopàusica si encara és aquella nena de catorze anys que vomitava tot allò que menjava perquè tenia pànic a ser grassa com la seva tia, a la que deien que s'assemblava tant?

Sap que no s'ha de mirar, de la mateixa manera que no s'ha de pesar. Sap que només això és un pas més cap a l'abisme. Pensa això i, acte seguit, se n'adona que no cal ser tan melodramàtica. Morir no és un abisme. Fa més de trenta anys que sap que un dia ho farà, ho acabarà tot, però no és cap drama. Senzillament és l'esgotament de la tasca diària d'odiar-se a si mateixa.

Quan? com? Avui seria un bon dia, per exemple. Ni tan sols la satisfacció d'haver atès com cal els seus convidats és capaç de donar-li l'eufòria necessària per somriure a la imatge que està veient reflectida en el vidre. Però, com? Recorda que té uns quants vàliums i una capsa de sedants dels més fluixos. Hauria de llegir-ne el prospecte, perquè no sap si en tindria prou.

En Fidel engega el televisor, fan futbol i se'l mira mentre va comentant això i allò dels cosins, del fillol ... ella contesta mecànicament, mentre observa, immisericorde, la seva imatge al vidre de la porta.

Realment la vida és grotesca, com pot ser que faci aquestes bromes a les persones? Aquí la tens, una dona de mitja edat, quina expressió més fastigosa, amb les seves arrugues de poc estrenades, les bosses sota els ulls, herència familiar, una possibilitat de papada, una mica de panxeta, perquè els embarassos i la cesària no perdonen, cel·lulitis, passada de pes ...
Ara fa un any que ha tornat a odiar el menjar, que li encantaria poder existir sense menjar i que, sense adonar-se'n, va reduint-ne les quantitats i la varietat. Sap que està fent una recessió gens saludable i sap, també, que això la durà al divan una altra vegada.

El que es pregunta és si ara val la pena. Si servirà de res tot plegat ara que ja no hi ha criatures que l'empenyin a avançar. Es mira en Fidel, és un home amb bona planta, acabats de fer els cinquanta, encara es conserva bé, es cuida i fa esport, té una bona feina, o sigui que, per l'aspecte físic i l'econòmic no tindria cap problema en trobar una dona més jove i més parençosa.

De sobte sent una nostàlgia terrible d'una societat on això no fos possible que passés, on no calgués que una dona s'odiés a si mateixa, on tots els cossos fossin admirables. No li dirà res a en Fidel, és clar. Aquestes coses no es diuen, es fan o es va a cal psiquiatre a explicar-les i que t'omplin de més pastilles.

Acabar, dormir, no haver de patir ni un instant més per amagar-se de les mirades, per avergonyir-se de veure's nua. Cap més dieta, cap més imatge que li recordi constantment que no és res més que un cos en decadència, condemnat a consumir, compulsivament, tots els productes, magnífics, amb que ens ataquen dia rere dia.

S'aixeca i se'n va a la cuina a assecar els plats de la pica. Posa el televisor i, així, per una estona, s'entumeix els pensaments. Potser si que ho farà avui, o potser esperarà a tornar-se a veure l'any que ve, després del dinar de Festa Major.

43 comentaris:

XeXu ha dit...

Molt ben reflectit, massa bé. Una realitat que afecta a moltes dones, i també a alguns homes, quan no hauria de ser així, i és pels cànons de bellesa i per tantes ximpleries amb les que ens inflen el cap dia rere dia. Em sembla que mirar la tele, en aquest cas, no només entumeix els pensaments, és gairebé un perill.

F.Puigcarbó ha dit...

Si de mi depengués aquest problema no el tindria ningú, cdadascú és com és i així s'ha i se l'ha d'acceptar. Si la dona esta refeteta, millor, que te arrugues, normal, és l'edat. No s'hauria d'obsessionar la gent amb aquestes coses que en el fons són secundaries. Conec senyores estupendes de certa edat totalment idiotes

Júlia ha dit...

Fa anys engreixar-te a partir de determinada edat era una normalitat i avui sembla una malaltia, 'massa farts', que deia el meu pare i qui no té feina el gat pentina.

No se'n parla però l'augment de l'osteoporosi també sembla tenir alguna relació amb aquesta dèria aprimamíntica que ens aclapara. El temps passa, és així, i no hi ha res a fer.

Puigmalet ha dit...

¿Per què als homes no ens passa tant? Potser no tenim els estereotips físics tan marcats. No sé. Coi de societat del consum!

Clidice ha dit...

Només un incís. Regularment els medis treuen alguna notícia o algun reportatge referent als problemes d'anorèxia o bulímia del jovent, però encara no he vist ningú que parli de que se n'ha fet d'aquestes persones amb el pas dels anys. Hi ha una indústria brutal a l'entorn de l'estètica i la "salud" alimentària, només cal veure que s'ha hagut d'inventar una nova paraula: ortorèxia, per definir l'obsessió malaltissa per menjar sa. Al final de tot sembla que només val el missatge: "no estàs bé, si consumeixes n'estaràs!". I, no és qüestió de voluntat, sinó d'autoestima i, d'això, no en vénen a les farmàcies, ni en sobres, ni en galetes, ni en batuts.

rokins ha dit...

bella i trista història... m'ha fet pensar en un dels personatges de la peli "las horas" (molt recomenable). Cal reinventar-se continuament per desconcertar o fins i tot perdre de vista els dimonis que portem dins (cadascú els seus). Una abraçada!

Alberich ha dit...

Has fet un magnífic retrat d'una dona, com n'hi ha moltes. Tots sóm massa vulnerables als missatges dels mitjans que ens diuen que hem de ser eternament joves, bells i en una eterna festa a prop del mar. L'autoestima hauria d'anar per altres viaranys.

Striper ha dit...

El de la propia aceptació es un problema massa frecuent, i molt influenciat per els mitjans.

marta ha dit...

Uff, hem muntat una societat que no fa feliç a ningú!

kika ha dit...

m'has fer venir llàgrimes als ulls!
tants detalls tan verídics!

Allau ha dit...

Clídice, una cosa és que no t'agradi cuinar i una altra que t'inspiri relats tan negres. L'any que ve, que la beixamel de la festa major la faci el factor X!

Lluís Bosch ha dit...

Està molt bé que parlis de les anorèxies en gent qu ja no és joveneta, perquè no se'n sol parlar i n'hi ha moltes. Les meves companyes de feina, de conquanta anys, estan entre l'anorèxia i això de l'ortorèxia (no totes, és clar).

maria ha dit...

El que ens venen els mitjans és una realitat errònia i deformada. Això no és nou i tots/totes hem de ser-ne conscients. Ells no han de fer res per canviar-ho així que crec que el canvi haurà de passar per nosaltres.

zel ha dit...

I tan real, que podria ser jo qui ho hagués escrit, i no em perdono, perquè segueixo pensant que és dur veure's decaure, poc a poc...tot i que, és clar, sovint oblidem que el que pesa massa en algun lloc, fa bona feina al cap, no oblidem la saviesa, Clídice, no l'oblidem...

Clidice ha dit...

Un altre incís (al vespre us contestaré, disculpeu). Si aquest matí aneu a una farmàcia feu l'exercici de veure quines coses estan anunciades i amb quines imatges. Descartant els repel·lents d'insectes, fixeu-vos en la resta i pregunteu-vos si no estem indefenses davant de tanta agressió.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El conte és teu, Clídice?

sànset i utnoa ha dit...

En quina societat vivim que ella mateixa es dedica a engendrar malalties del no res?

Potser si no ens dediquéssim tant a valorar la superfície tot això se n'aniria en orris. I bé que se n'hauria d'anar!

Molt bona història, fa pensar!

*Sànset*

Joan ha dit...

Ostres, molt bona la història, i molt dura, i massa real.

M'esglaia que la salut sigui un negoci. Tot ho és, i això fa que ja no siguem persones sinó clients potencials. Butxaques ambulants, xifres, res de valors, res de moral.

Buff, quin mal rollo. 'Nem a fer una birra o què? Que fa massa calor per menjar-se el cap.

Minnie ha dit...

M'agrada molt el relat Clídice.Em fa pensar...perquè ens costa tant estimar-nos tal com som?

Vida ha dit...

Quina història més cruel i més real! Record el cas d'una amiga de 60 anys que un dia em va dir d'ella mateixa que era una "cosa" i ho deia amb tan despreci que vaig ser incapaç d'entendre-la...el problema del pes en la persona madura és més gran del que pensam. Magnífic relat!

Albert B. i R. ha dit...

Llegint-ho, fins i tot, se m'ha regirat la panxa, de veritat. Per desgràcia, el que relates succeeix en algunes persones a la realitat. I ha de ser duríssim viure-ho.

Carme ha dit...

Molt ben explicat, molt trist, molt real. I sí és cert, hi ha moltes dones amb problemes amb la imatge i l'alimentació a totes les edats i d'aquesta a també.

glamboy69 ha dit...

Un problema trist que m'ha tocat de gairell diversos cops!
M'ha fet gràcia que hagis triat els noms dels personatges que coincideixen amb els d'una parella amiga meva!!

Galderich ha dit...

Clídice,

Per molt que a una persona en aquesta situació li diguem que no passi la frontera entre les cabòries i els pensaments negres no ho deixarà de fer. Per molt que li diguem que això és la societat de consum i que ens tenen oprimits... no ho deixarà de fer.

Va per caràcters. A alguns (homes i dones), per circumstàncies de la vida i des de petits, com molt bé ho narres, tenen tendències a no acceptar-se al cos i això els complic la vida de mala manera perquè són conscients del que els passa però el rebuig vers elles és superior.

En fi, només desitjar a qui sigui víctima d'aquesta situació que ho pugui portar el millor possible... que ja és molt!

rits ha dit...

vaig viure l'anorèxia d'aprop, en dues amigues. les dues l'han superat i ara tenen fills, però queden engrunes d'aquella malaltia. que no es fan visibles si no t'hi fixes i que tots fem veure que ja està superat, però qui sap com es poden tornar a fer present.

apart, aquest text, m'ha colpit molt, moltíssim. això de no agradar-se....

Clidice ha dit...

XeXu gràcies. Realment tens raó, ens ho fan creure, vulguis no vulguis, i hi ha tanta gent susceptible de caure-hi en una societat on mai ets perfecte!

Francesc Puigcarbó a la idiotesa ens hi fan arribar els missatges "si no ets així, ningú et voldrà" per exemple. Comencen quan som jovenetes (o jovenets) i no paren mai més, fins a la Tena Lady, el cas és que consumim.

Júlia tot plegat ens passarà factura, però la part mental sempre serà la pitjor, estem creant una societat eternament insatisfeta, eternament adolescent.

Puigmalet perquè un home en té prou amb ser "viril"? Bé, això era fins ara, cada dia hi ha més nois amb aquests problemes alimentaris, malauradament.

rokins sempre cal fer el que sigui per que el monstre no sàpiga per on atacar, el millor: somriure. Perquè ja ho diuen, somriu, sobretot als que mai no ho fan, que són els que més ho necessiten :)

Alberich hi ha molts factors, començant per la religió que ens van inculcar: mea culpa, mea culpa, mea maxima culpa, presumir d'haver fet res bé era dolent, que et felicitessin també, el cas era passar desapercebut perquè el déu no s'enutgés amb nosaltres i no ens enviés càstigs i enveges. Després acabes caminant coix per sempre més.

Clidice ha dit...

Striper tu ho has dit, els mitjans ens estan destrossant l'autoestima.

marta no som feliços, però consumim, que és el que volen no?

kika gràcies pel comentari, és d'un gran valor per a mi, serà perquè no he inventat res, més aviat he escapçat molt.


Allau Potser si que convindrà que sigui així, a més, oi que sembla força absurd després d'un apunt sobre Auschwitz? Així som.

Lluís Bosch saps que passa? que a partir dels 40 no només ens tornem invisibles als homes, també ens en tornem als metges, a la indústria ... excepte la de les compreses per les pèrdues d'orina i les coles per enganxar dents postisses.

maria tens molta raó, cal que el missatge s'escampi, forçar la jugada. Al final sempre hem de ser nosaltres els que hem d'obligar a que les coses es facin com cal

Clidice ha dit...

zel la saviesa, estimada, és l'única arma que tenim davant de tanta ofensa com ens arriba de fora, i per tants fronts. Però, és clar, imagino que ja ho saps que, en algun moment de la nostra vida, alguna cosa es va trencar i mai més res serà igual. És com si t'arrenquessin la glàndula de l'alegria vertadera.

Xiruquero-kumbaià és molt meu, del tot meu, el conte i el monstre. Però no és exhibició, és intentar compartir per comprendre, per desitjar que s'escampi el missatge: ens estan enganyant fins a extrems obscens, cal que hi posem fre.

Sànset ahir un camp de concentració on la majoria de la gent moria de gana, avui desordres alimentaris en una societat de consum desaforat, això és el que som, i això és el que hem de fer: pensar. :)

Joan una birra estaria la mar de bé, una birra amb alcohol i amb calories, res de zeros-zeros dels nassos, ni de botigues macrobiòtiques, ni farmàcies plenes de cremes i potingues. Cervesa i rialles amb els amics, és la millor dieta :)

Minnie potser perquè ens han educat en odiar-nos, si estem insatisfetes sempre tindrem la compulsió de consumir. Gràcies per ser-hi :)

Clidice ha dit...

Vida gràcies per l'elogi. Darrera del que sembla una vel·leïtat, al cap i a la fi, és un mal de "rics", s'hi amaga molta infelicitat i si no ho denunciem s'hi amaga, també, una indústria brutal que s'enriqueix a costa d'una malaltia inventada.

Albert B. i R. he conegut alguna persona amb anorèxia, els bulímics passen (passem) més dissimulats. Crec que alguna ja no viu, i no ens n'adonem del terrible que pot arribar a ser, com escampa la infelicitat al seu entorn veure com algú es va consumint fins a la mort víctima d'un mirall.

Carme caldria començar a fer veure a tots aquests establiments farmacèutics, macrobiòtics, metges dietistes, centres d'estètica que, l'únic que estan aconseguint és fer-nos infeliços. Això si, ells en treuen un benefici.

glamboy69 ja és estrany, no hi ha gaires Magdes casades amb Fidels :)

Clidice ha dit...

Galderich parlar-ne obertament és ja portar-ho millor, acceptar-ho ja és portar-ho millor, mirar-te al mirall cada matí i somriure't és portar-ho millor, perquè al final has d'entendre que tu, sense tu mateixa, no ets res ni ningú. Però quan ho veus al teu voltant, quan te n'adones del que estan fent amb nosaltres, la ràbia et fa tenir pensaments molt negres.

rits vigila-les, no permeteu que mai se sentin soles, perquè és un monstre que viu dins teu per sempre més. Ningú no en parla, però acabes caient, i la indústria que ho alimenta sap en quin moment ets més feble i no dubta, ni un instant, en atacar.

Gràcies a tots i totes pels comentaris, realment estic molt orgullosa d'aquest blog conjunt, sou genials reflexionant :)

Galderich ha dit...

Parlar i verbalitzar és un gran pas.

Per cert, felicita a la Magda que avui és el seu aniversari!

Manel Aljama ha dit...

És un tema molt actual desgraciadament. Fer aquest comentari no serveix per res. Potser per constatar una de tantes desgràcies. Tot adolescent ha passat per una etapa de crisi acceptació. La gran diferència és que anys enrere no hi havia ni televisió ni tants anuncis de culte al cos que les multinacionals volen vendre. Gràcies al bombardeig constant i que els deixem sols en els moments més crítics les paraules de consolació serveixen de poc. Educar i enfortir la personalitat es fa des del principi i no quan comencen les disputes...

Ps: quan he vist la fotografia vaig pensar que era de “violència domèstica” és que no ho és?

Petons

Manel

Clidice ha dit...

Hola Manel! :) dius una cosa important: això és violència. Els transtorns alimentaris es tracten com una malaltia de l'individu quan, en realitat, podríem considerar-los una malaltia de la societat. La violència que exerceixen les grans empreses sobre els seus potencials clients.

Una mica per això, abans d'ahir vaig parlar d'Auschwitz, on tanta gent va morir, entre altres coses, de fam, símbol de la violència més extrema, en aquest apunt he parlat dels transtorns alimentaris que patim moltes persones de totes les edats en la nostra societat, immersos en una societat que practica la violència psicològica contra els seus membres i avui he parlat de les grans corporacions que ens controlen.

marta (volar de nit) ha dit...

M'ha agradat molt llegir aquest text (llàstima haver-lo entès!). El que més m'ha agradat és el fet que plantegis aquest problema més enllà de l'adolescència i que parlis del suicidi i de la incomunicació real. Per afegir un puntet d'humor, com a resposta a l'exercici que planteges t'envio una cançó: http://www.youtube.com/watch?v=xKUGiQfy5PQ

Clidice ha dit...

marta (volar de nit) molt divertida la cançó, em va encantar quan la vaig veure, gràcies :) la veritat és que sempre que es parla de transtorns de l'alimentació correntment s'associa a l'adolescència, i gairebé mai a l'adultesa. Comença a ser angoixant la pressió de la publicitat en tots els sentits, tan de les grans corporacions com de les cases comercials de productes macrobiòtics i "ecològics".

marta (volar de nit) ha dit...

Som una nova secta. No m'atreveixo a dir-ne res!

Clidice ha dit...

:) bé, moltes vegades les coses val més dir-les amb unes cerveses reals al davant :)

sargantana ha dit...

les meves conexions han fallat molt darrerament,
pero he llegit aquest escrit i potser m'ha fet pensar que no n'estic massa lluny
tinc facilitat per veure les coses bones dels altres, pero realment em conec massa els defectes

sort en tinc que el meu entorn sempre m'ha valorat i m'ha ajudat a creixer
ara, algunes vegades..en veurem al mirall fins i tot em sonric

un petonet

Clidice ha dit...

Hola sargantana fas el millor exercici: valorar-te. Per a alguns no és tasca fàcil, cal molt d'entrenament :) Petons :)

Agnès S. ha dit...

Com combatre això?
Als 19 anys vaig començar a fer "footing", com es deia avans, per evitar acabar com ma mare, ara, tinc les articulacions fetes unes merda de tant d'esport. Només tinc 37 anys.
Tot i una mica de sobrepès, no estic obesa.
És el preu que he hagut de pagar...i pagaré.

Genial post Clidice! (quasi mel perdo, sort de la kika!)

Clidice ha dit...

No ho sé Agnès S., jo et porto deu anys d'avantatge i l'únic que he aconseguit és veure que estem soles. Que ni metges ni farmacèutics estan de la nostra banda, si més no mentre s'apuntin al carro de fer diners a costa d'això que patim, i que no oblidem que segurament ho patim perquè ens ho fan patir. Jo també tinc les articulacions cascades de l'aerobic. No puc guanyar la partida, ja ho sé, el pitjor és que moltes vegades també la perdo contra meu, però ningú em pot negar la satisfacció d'entrendre el que tinc i, sobretot, perquè ho tinc. Què s'hi pot fer? no ho sé pas, l'altra professió, la que recull les teves despulles després d'haver passat pels dietistes, homeòpates, naturistes, endocrins, farmacèutics, els psiquiatres i els psicòlegs, també és un peix que es porta l'oli. Si n'enganxes un que no valgui dos rals estàs acabada. O sigui que potser val més refugiar-se en el sentit comú, en el "a qui no li agradi que no miri" i en el "que els bombin, jo a la meva" :)

mar ha dit...

brutal per la realitat que descrius...
la teva sinceritat m'aclapara i em sento propera a tot el que relates d'aquest monstre...

fa uns mesos (no gaires... ) arrossegava la meva autoestima per terra... em costava de tirar endavant i veure un futur diferent al que em precipitava sense saber com aturar...
vaig perdre les ganes de menjar certs aliments... em sentaven fatal... fins i tot les amanides!

després d'una dieta senzilla i natural (que no ecològica ni macrobiòtica, ni bla, bla, bla,...) m'he desinflat i (conservant panxeta, cuixes i cul ... que formen part de la meva figura natural...després de parts i els anys que m'acompanyen) ara em sento una mica millor... l'autoestima ha pujat fins a nivells sostenibles i agradables fins i tot...

el millor de tot... (potser el pitjor per a alguns... ) és que quan estava en moments baixos... era capaç de mirar-me al mirall i veure alguna cosa de mi que encara em continuava agradant, malgrat les opinions externes i els cànons estètics regnants...

potser és que en el fons... ens estimem tal com som (amb els canvis i el pas del temps...)

una abraçada noia!

(he recuperat aquest post que se m'havia 'passat' gràcies a la kika!)

Clidice ha dit...

Hola mar :) disculpa la tardança en respondre't, però vaig una mica de bòlit. Dius una cosa que em sembla important, i és que al final les dietes i la frustració que suposen, el sentir que t'estàs "castigant", només fan que retroalimentar el problema. Menjar saludable, equilibrat, sense haver-te de sentir com un monstre per menjar un plat de pasta o un gelat, acceptar que les persones normals tenim "bonys" i que està bé que sigui així i, sobretot, entendre que tu, sense tu mateixa, no series res. És important adonar-nos-en, perquè el camí és molt curt i no ens l'hem de passar fent-nos mal. Una abraçada :)