dimarts, 20 de juliol del 2010

Cites: la poesia

La imatge d'aquí

"Escriure poesia després d'Auschwitz és un acte de barbàrie"
Theodor W. Adorno (Frankfurt 1903-Viège 1969) filòsof, musicòleg i sociòleg alemany.

"Després d'Auschwitz només queda la poesia"
Imre Kertesz (Budapest, 1929) escriptor hongarés guardonat amb el Premi Nobel de Literatura el 2002

Algú recorda Auschwitz més enllà dels tòpics?

21 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

molta gent encara Montse, molta gent, no és fàcil oblidar aquell horror.

Alberich ha dit...

Imre Kertèsz va escriure “Sorstelansàg” que per aquí es va titular “Sin destino”. És una de les coses més colpidores sobre l’holocaust i la deportació que he llegit mai. El punt de vista subjectiu d’un nen explica una sèrie de fets, que, per l’edat que té, li semblen naturals i de lo més normals. Un contrast entre el mal i la innocència, escrit de manera magistral i amb una fredor i pulcritud remarcables. Una aproximació ala psicologia de les víctimes, que, al meu entendre, és una de les coses més lúcides que sobre el tema s’han escrit mai.
Poesia? No t’ho ser dir; potser si. Oblit més enllà dels tòpics?
De cap manera.

sànset i utnoa ha dit...

Jo no ho puc recordar perquè sóc incapaç de poder arribar a acostar-me a les sensacions que deuria tenir algú que visqués durant aquells temps.

Ara, m'he interessat sempre pel tema i, a mesura que vas llegint i te'n vas fent càrrec de la magnitud de la tragèdia acabes concloent que no entens res. Sóc incapaç d'entendre com es va poder fer tot allò.

*Sànset*

Jesús M. Tibau ha dit...

dues maneres de veure la vida i l apoesia

David ha dit...

El mateix Adorno, cap al final de la seva vida, va matisar la frase que en cites quan va dir: "El patiment perenne té tant dret a ser expressat com els torturats tenen dret al crit, és per això que podria ser incorrecte dir que no es pot escriure cap poema després d'Auschwitz." Suposo que l'exemple de Celan li havia demostrat el seu error. Pel que fa a Kertész (estic d'acord amb Alberich), escriu sobre l'Holocaust com ningú, alhora que ens avisa sobre la banalització que amenaça Auschwitz que s'ha convertit, com insinues, en un tòpic.
Salutacions!

Joan ha dit...

Oblidar és la millor manera de topar de nou amb la mateixa pedra, ai.

Però es pot escriure de tot i de mil maneres, així que aquestes frases són molt maques, però cal emmarcar-les en la seva justa mesura. No parlen del mateix, ni entenen la poesia igual, així que no tenen perquè ser contraries.

Xavier Aliaga ha dit...

Com a manifests hiperbòlics tenen la seua raó de ser. Auschwitz, de fet, és la barbàrie hiperbòlica, la zona zero de la crueltat humana (reproduïda més tard a Bòsnia, Camboya, Ruanda...). I gràcies a alguns cineastes i escriptors, el tema continua present (no sé dir si ben present...).

Aquestes frases, en definitiva, compleixen també la seua funció.

Evocacions ha dit...

De "Sin destino" es va fer una pel.lícula que no he vist. Algú l'ha vist. El més colpidor del llibre, per ami, va ser el món en que un periodista el vol entrevistar, al final del llibre i que resulta un acte d'incomprensió, quais pornogràfic del periodista. Cadascú pot interpretar el que vulgui. Sobre el tema s'ha tornat indefugible (a més a més dels clàssics) L'home a la recerca de sentit i Necròpolis, que estic acabant i que és molt poètic, no es recrea an la misèria però va pujant el to des del principi fins el final (em queden deu pàgines que cal llegir-les tranquil). La qüestió és més aviat si JA no vivim a Auschwitz (molts diuen que encara està present en la nostra societat quotidina). Perdoneu la llargada.

Lluís Bosch ha dit...

Aquesta mena de frases no les veig com t`pics, sinó que reflexen la forma com cadascú prova d'entendre allò que ha passat, perquè els fets són massa brutals. El perill és banalitzar, debatre sobre conceptes i oblidar el tema en sí. Jo també crec que l'extermini dóna una puntada al cul definitiva a moltes idees, i ens presenta una humanitat molt pitjor del que havíem pogut pensar.
Si després ja no hi ha poesia o només poesia tan sols expressa la reacció de les persones que ho veen així, i jo les entenc totes dues. Més que tòpics, em semblen punts de vista molt interessants per a pensar. Perquè en definitiva és: i tu què hi dius?

Garbí24 ha dit...

La meva filla gran hi va anar de visita quant tenia 16 anys....hi encara quant en parla li ve pell de gallina i diu que tothom hauria de veure els camps,per que no tornés a passar. Jo m'he la crec

Rafel ha dit...

Cal no oblidar fets com els que van passar a Auschwitz. Com comenta Garbi24, imprescindible que els adolescents visiten el camp.

Em quedo més amb la frase d'Imre Kertész, a vegades només ens queda la poesia: per tornar a començar després de la barbàrie.

Recordar el que ha passat és un tòpic? Per a mi és una obligació moral i d'higiene mental.
El que no s'hi val és banalitzar-ho, perquè després s'acaba revisant la història i es vol fer veure les víctimes que no va passar res, això si no és que se les acaba culpabilitzant o dient que són uns farsants.

marta (volar de nit) ha dit...

Complicadíssim. La banalitat -necessària o recomanable en certs moments- també és un perill. És difícil tenir-ho ben present, no només com a tòpic ni com a destrucció absoluta de tot, i al mateix temps superar-ho i deixar-ho enrera sense oblidar-ho i fer camí. I la ingenuïtat on queda? És culpable, superficial, ignorant, cínica?

òscar ha dit...

No hem d'oblidar mai l'animalada d'Auschwitz.

Striper ha dit...

Es una mostra mes de lo que es capac la barbarie humana, la poesia te sentiments i el horror no deixa de ser un horroros sentiment.

Galderich ha dit...

Ostres, havia fet un comentari aquest matí i veig que o me l'he oblidat o no l'he tramitat corresponentment.

El que no es pot oblidar és el que va passar a Auschwitz però a vegades tinc la sensació que ens oblidem massa dels nostres petits Auschwitz escampats per arreu del món!

Auschwitz ens impressiona per les dimensions però a petita escala encara hi som...

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó doncs no em puc estar de pensar que ara ja n'hi ha poca, un company dels meus fills, quan tenia 15 anys no sabia qui era Hitler, i era fill de mestres! :O

Alberich Kertész el tinc a "pendents", però me'l miro de reüll (en sentit figurat) perquè sé que és una cosa molt important.

Sànset això ens passa perquè no som conscients del que està passant al món ARA MATEIX. Si voltes una mica te n'adones que Auschwitz sempre es repeteix, malauradament.

Jesus M. Tibau si, són dues maneres de veure-ho, però n'estàs segur que en són dues maneres distintes?

David vull pensar que Adorno preconitzava la possible banalització de tot plegat, potser perquè és un dels meus filòsofs de capçalera. Hi ha molts matisos en aquestes dues frases i la teva aportació és interessantíssima, gràcies :)

Joan tu ho has dit: no han de ser contràries, són matisos. Segurament l'un parla d'un tipus de poesia, l'altre en fa un altre tipus, reconcilia la poesia amb la realitat i ens fa un gran favor als humans. :)

Xavier Aliaga completament d'acord, la hipèrbole s'explica amb Auschwitz, i l'estupor que provoca pot ben ser l'origen d'ambdues frases. Com es possible que en siguem capaços? Doncs en som, encara ara.

Evocacions algunes vegades, no gaires malauradament, aquestes últimes pàgines cal assaborir-les lentament. És evident que, al món, hi ha un abans i un després. L'abans, no ens enganyem, és ple de violència, però Auschwitz ens la mostra de forma descarnada, ens enfronta al summun de la nostra crueltat i, encara ara, dubto que n'haguem sigut capaços d'assumir-ho.

Clidice ha dit...

Lluís Bosch si, i n'estava convençuda que ambdues em regalarien un munt de reflexions excel·lents, com així està succeïnt. No em puc posicionar, només puc intentar mirar-ho com ells ho van fer, acariciar-ne els matisos i, així, intentar compondre el propi pensament.

garbi24 fas bé, era molt jove quan hi va anar, però això és bo, no hem d'amagar als nostres joves la realitat, és absurd i no els ajuda a créixer.

Rafel avui dia, on tot s'ha banalitzat, sembla que l'Holocaust encar té una certa pàtina de respecte. Tot i això, dubto que el jovent sàpiga donar-li la importància que té, i amb una generació més ja ho tindrem oblidat, per tornar a repetir-ho. O no et fa angúnia veure gairebé criatures que es declaren "frnquistes"? Un amica tal i com tu ho exposes.

marta (volar de nit) costa molt de definir, la ingenuïtat em temo que va néixer molt tard i va desaparèixer massa d'hora, som un invent tardà i, per la nostra mala memòria, ens sorprenen aquestes aberracions. Malgrat tot, hi ha gent que no sap ni que hi són i els calen noves aberracions per sorprendre's.

òscar no l'hem d'oblidar, no. Però ara tinc molt la sensació que només la recordem els de "quaranta o més".

Striper ho has expressat d'una forma molt poètica. Tant de bo els sentiments no triessin a qui anar dirigits, que la humanitat fos UNA.

Galderich sempre dic que, al costat dels diamants a les joieries, caldria posar-hi fotografies dels nens soldats, de com han matat les seves famílies, de membres mutilats, de pobreses infinites, a l'estil de les fotografies que volen posar als paquets de tabac. I és que vivim, sortosament (?) en un món on el cotofluix ens envolta i no ens adonem de tots els Auschwitz, com tu dius, que ens envolten.

Anònim ha dit...

La inmerecidamente famosa cita de Theodor W. Adorno con la que Clídice encabeza su post, la podría haber escrito sin ir más lejos Antonio Gala. La de Imre Kertesz, también.

No me malinterpreten, pero Auschwitz no fue tanto. Sólo que se refinaron algunos métodos del pasado hasta obtener un grado de sofisticación que quizá es cierto que no se ha vuelto a alcanzar.

Algunos sostienen que el estalinismo lo logró, e incluso lo superó.

¿Poesía después de Auschwitz? ¿Por qué no? ¿Es que había parado el caudal poético antes?

marta (volar de nit) ha dit...

Es poden fer peticions? Algú s'atreveix a escriure sobre Adorno i Celan? Apa...

Clidice ha dit...

Una reflexió interessant al respecte la trobareu en aquest blog Who's there?

Clidice ha dit...

M'agrada Anònim (em fa ràbia dirigir-me a algú així, què hi farem!) la teva reflexió, que jo també m'he fet manta vegades. Realment Auschwitz només és l'aparador de tota la capacitat de destrucció que som capaços els humans. En tenim casos a tot el món (centre i sud- Amèrica, Àfrica, Àsia ... aquí, potser més a la menuda, però només cal veure les guerres dels Balcans, per exemple). O sigui que si, que potser són frases i prou, o potser ens poden dur una mica més enllà. Jo la d'Adorno la llegeixo com dient: "després d'això, ara ja ningú podrà fer veure que no sap del que som capaços". Curiosament, el temps posa una capa de pols a la realitat i el passat comença a semblar inversemblant, senyal que no aprenem res.

marta (volar de nit) veig que ja has trobat el camí a la teva petició :) error meu no haver esmentat el Who's there dins el post.