Què és el ciberfeminisme? Aquesta és una qüestió sense resposta o amb múltiples i variades respostes. Cornelia Sollfrank en parla dins “La verdad sobre el ciberfeminismo” a “Habitar en (punto) net: “La pregunta "¿Qué es el Ciberfeminismo?" es, definitivamente, la que más a menudo me hacen. Todos los que se enfrentan con el término por primera vez buscan una respuesta. Sin embargo incluso después de varios años de reflexionar sobre la cuestión, puede pasar, que simplemente no tengas una contestación definida, o que tengas que hacerte la pregunta repetidas veces, o quizá tienes la respuesta y, simplemente, no quieres darla (!?).”
Vista la dificultat de la definició i amb la idea de tenir un ampli espectre de consens, a la Primera Internacional Ciberfeminista de Kassel, Alemanya, setembre de 1997, es va acordar no definir-ne el terme. A canvi van escriure les 100 Anti-Tesi, 100 anti-definicions que ens diuen allò que No és el ciberfeminisme: “-el Ciberfeminismo no es un -istmo- -el Ciberfeminismo no es un arma arrojadiza --el Ciberfeminismo no es un antojo femenino --Cyberfeminismus ist keine kunst --el Ciberfeminismo no es una película de miedo --el Ciberfeminismo no es una ideología --Cyberfeminisme n'est pas une pipe --el Ciberfeminismo no lo constituye una sola mujer.” I així fins a 100 possibilitats que no ens garanteixen, tanmateix, que així en puguem fer una definició.
De la web Old Boys Network, Cornelia Sollfrank ens diu que és un projecte començat el 1997 amb altres dues dones i que s’articula essencialment sobre la mateixa pregunta de sempre: què és el Ciberfeminisme?”. A les FAQ de la web hi podem llegir, entre altres distintes de les definicions de ciberfeminisme:
“Un feminisme enfocat al medi digital.
Un vehicle de discussió de certs mètodes en teoria, art i política.
La versió actualitzada del feminisme dedicada a una nova distribució política que s’aixeca gràcies a una nova cultura global i a la societat multimèdia.
Un nou producte i la seva estratègia de màrqueting.
Molt més que qualsevol altre feminisme, unit al disseny i l’estètica, en el nou ordre mundial del sistema pancapitalista que està per arribar ...”***
Partint de la base de què no el podem definir, Yvone Volkart, crítica i teòrica d’art suïssa i membre d’OBN, ens diu que el Ciberfeminisme és un mite: “Un mito es una historia de origen inidentificable. Un mito se basa en una historia central relatada una y otra vez con distintas variaciones. Estas características hacen que se ajuste perfectamente a las corrientes y necesidades postmodernas. Un mito niega la primacía de UNA historia identificada como UNICA verdad, y esto implica la necesidad de leer entre líneas y considerar las diferencias existentes entre las distintas historias. Pero hablar de Ciberfeminismo como mito, no implica mitificarlo, sólo admitir que el Ciberfeminismo existe únicamente desde la pluralidad.***"
Des de Sadie Plant que el fa servir com les australianes VNS Matrix, ciberfeminisme és la fusió de ciberespai i feminisme, en un ciberespai on la majoria de les dones són considerades com a dones-robot (fembots) i ciber-nenes (cyberbabes) amb una idea sexista determinada per la dominació masculina de l’espai virtual, lluitant ensems contra una actitud tecnòfoba per part de la majoria de dones.
El terme ciberfeminisme és el que revitalitza un feminisme en hores baixes als anys 90 amb l’adscripció de la lluita per a la igualtat de gèneres a les noves tecnologies. Cal anomenar també Donna Haraway, autora del Manifiesto para Cyborg, obra considerada com a veritable punt de partida del pensament ciberfeminista malgrat que l’autora mai emprà el terme. Podríem dir que ciberfeminisme es combina amb política i art, essent difícilment destriable un de l'altre, igualment cal pensar que, derivat de l'enorme diversitat, la partícula “ciber” seria la principal, abans que la “feminisme”. “... el Ciberfeminismo no se expresa a sí mismo en singular, en acercamientos individuales, sino en las diferencias y los espacios intermedios”***. La tecnologia ens allibera de la natura i crea noves formes d'apreciació de l'entorn i del propi jo, noves formes de poder i nous discursos que possibiliten que el Ciberfeminisme agrupi bona part d'ells, que crei identificació sense haver de lluitar per aquesta identitat política, és “més fàcil”, el propi terme, fer-lo servir, ja forma part de la seva significació. No hi ha UN Ciberfeminisme, n'hi ha tants com usuàries o usuaris.
En una entrevista que li va fer Tina Horne per a 'next Cyberfeminist International' el 1999 i que es transcriu a la Web, Cornelia Sollfrank ens diu que avui dia, qui no té accés a la Xarxa cada vegada més està aïllat de la realitat. Aquest nou món, amb les seves dualitats, el costat fosc de l'explotació del treball del tercer món, els monopolis en el programari, la globalització econòmica, el control de la informació i la vigilància de les persones ... Tecnofílics i tecnofòbics creixen i enmig un espai on unes persones amb voluntat política crítica i constructiva hi floreixen: els pirates informàtics, els “hackers”.
La imatge del pirata informàtic ha variat des del seu origen i ha variat també la seva apreciació pública, sobretot pel seu tractament en els mitjans d'informació. Quan va néixer el terme, cap els anys 60, estava envoltat d'una aurèola d'herois que lluitaven contra el sistema, fins i tot es va crear un terme com és l'ètica hacker, on la idea de llibertat d'informació planava al damunt de totes les accions dels pirates informàtics. Avui dia, arrel del tractament mediàtic d'algunes accions dels anys 80, s'ha estès la connotació negativa al damunt de la imatge del hacker i no només negativament sinó com d'algú que comet actes criminals. S'intenta recuperar la imatge primitiva mitjançant la reivindicació de l'ètica original com a persones que gaudeixen de la programació, més enllà de la majoria d'usuaris de la informàtica, fins i tot fins a arribar a l'obsessió, algú ràpid i eficaç, que sol especialitzar-se en un programa, que s'entusiasma en algun tema específic, que gaudeix del desafiament intel·lectual que suposa superar les limitacions, en definitiva un nou Robin Hood.
Hackejar és, doncs, una actitud, no és necessari que estigui vinculada a la tecnologia, és la demostració d'una actitud i unes capacitats envers un propòsit. Malgrat tot sempre hi ha qui en fa ús amb motius delictius i es distingeixen amb el nom de crackers, intrusos que només utilitzen la Xarxa com a eina per a copiar programari, des de sistemes operatius fins a jocs, activitat evidentment il·legal, malgrat que, segons la primera ètica hacker tota la informació hauria de ser lliure.
Amb les primeres accions dels hackers es feren visibles per al públic en general les xarxes d'informació anteriorment amagades, era una acció política que provocava qüestions al públic com qui estava al darrera d'aquestes xarxes, amb quina intenció, quin control duien a terme sobre la població ... demostrar que també fallaven, que els suposats sistemes segurs no ho eren tant. El hacker treballa per a aconseguir sistemes experts oberts, la informació ha de ser lliure i treballen per a desenvolupar i distribuir el programari lliure i n'han fet del sistema operatiu Linux la seva bandera. Així per una banda treballen per a protegir la privacitat de les dades sensibles i per l'altra per la llibertat en el programari.
A partir dels anys 90 els pirates informàtics estan gaudint d'una revalorització, se'ls torna a considerar com a experts que treballen per a la protecció de l'individu. Contràriament a l'aura de misteri que mantenien en temps pretèrits, avui dia són més assequibles a la gent corrent que també en té més informació i els manté en un estatus d'herois únics capaços d'enfrontar-se a la globalització i la manipulació de la opinió pública per part de poders econòmics i polítics poc clars.
La ciència ficció va fer possible un imaginari on poder enquadrar aquest moviment, el ciberpunk, la literatura i el cinema s'havien nodrit prèviament de la imatge del hacker, que només ha hagut d'adaptar-se a ella. Igualment és també una ideologia que ha transcendit el seu propi medi i s'identifica amb una forma de pensar i treballar, un estil de vida: “Further evidence of the increasingly positive connotation of hacking is the fact that the term itself is being appropriated in many non-technological fields. It stands for a method of thinking and working which breaks up or into all kinds of systems and questions their reliability or integrity. You can, for example, hack theory, competitions, political organisations, the body, gender or the future. One could also say that the term "hacking" is often used today in the sense which people ten years ago would have used "deconstruction". But hacking contains the additional implication of subversion and underground, and has become popular in a culture where political activism is also a question of lifestyle.***”
L'intent de trobar hackers dones i la constatació de la seva inexistència o si més no de la seva ocultació li feu preguntar el perquè d'aquesta actitud, el perquè es considerava que un pirata informàtic havia de ser, per defecte, un home jove blanc i perquè les dones pirata eren considerades com una llegenda urbana, que es considerava que no tenien cap compensació emocional per a ser-ne, que era, per defecte, una tasca avorrida per a dones. De tota manera una dona com Susan Thunders passava a la història del hacking, especialista en ordinadors militars i en manipular persones se la descriu al llibre “Cyberpunk” de Katie Hafner i John Markoff (1991). El mal de la identificació de Thunder amb el hacking és la idea que se'n deriva de què una dona que arriba a exercir com a tal és només derivat per problemes psicològics, una dona immoral, ja que era una prostituta, i que utilitzava el sexe per tal d'aconseguir paraules de pas i altres dades que després emprava en la seva activitat com a pirata, cosa que ni tan sols se'ns acudiria d'un home.
Dissociar tecnologia i gènere ha estat una de les tasques empreses per Sollfrank, el pensament abstracte també és assolible per les dones, malgrat que sempre se les ha associat a la natura, l'emoció, el misticisme i la intuïció. Aquest condicionant per la feminitat, producte d'un condicionant cultural patriarcal, també es present en el món de la informàtica i de la pirateria. Sembla també que la majoria de dones prefereixen actuar en camps culturals i no en camps tecnològics, no estan influint en el desenvolupament dels nous programaris, aquest fet és el que intenta analitzar el ciberfeminisme, constatar les contradiccions del món actual, veure que el futur passa per l'obsolescència del cos i del gènere i per les noves utopies que intenten lluitar contra el poder de les forces econòmiques globalitzadores.
Internetgrafia:
Woman Hackers, [29/11/08] http://www.obn.org/hackers/
BAIGORRI, Laura (2003). "Recapitulando: modelos de artivismo (1994-2003)". Artnodes. UOC. [29/11/08]. http://www.uoc.edu/artnodes/esp/art/baigorri0803/baigorri0803.html
Per a la biografia de Cornelia Sollfrank a la Wikipedia [02/12/08] http://es.wikipedia.org/wiki/Cornelia_Sollfrank
HABITAR EN (PUNTO) NET. Del Patronat Municipal de cultura de Mataró. Textos Remedios Zafra. [02/12/08]
Bicubico, bitàcora personal sobre cultura pop
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada