Epupa Falls

Arribar a Epupa Falls fou llarg, polsós, esgotador i dolorós, si tenim en compte que el camí de tres-cents deu quilòmetres era una pista plena de sots, en un dels quals gairebé m'hi deixo el colze. Sort que amb nosaltres viatjava un fisioterapeuta que em va donar un cop de mà i, acte seguit, el va haver de donar als que viatjaven en una roulotte al davant nostre, perquè en el mateix sot una dona sud-africana, d'una seixantena d'anys, es va lesionar les vèrtebres. En Jordi, el fisio, va acabar el viatge dins la roulotte assistint a la pobra senyora.

Després d'hores i hores de desert i més desert s'arriba a un oasi de palmeres al més pur estil cinematogràfic. Allí s'hi ha instal·lat un campament per als camions d'”overland”, una instal·lació hotelera amb “lodges” per als més adinerats i quatre xaboles de gent del país al voltant d'una caseta de llauna que fa les funcions de supermercat i bar, amb billar americà inclòs. No deixa de ser xocant veure tot de senyors amb faldilleta i bijuteria diversa jugant al billar americà, fumant i bevent coca-cola, els signes dels temps suposo.

Les cascades Epupa no són espectaculars, són un saltet del riu Kunene d'uns trenta-set metres d'alçada, però el paisatge que les envolta si que ho és d'espectacular. Al davant de la riba namibiana hi ha la riba angolesa, amb les palmeres i enormes baobabs que, juntament amb el riu i les cascades, et fan pensar en totes aquelles pel·lícules que has vist de kings kongs i altres recerques d'animals fantàstics.

Vam arribar-nos a aquest oasi de la frontera amb Angola, a risc de ser crivellats pels mosquits que transmeten la malària, (sant Relec prega per nosaltres) per a conèixer una de les poques tribus que encara viuen de la forma semi-tradicional, els “himba”. A Epupa si no hagués estat pels baobabs de l'altra riba, tenies moments de dubte seriosos, perquè la majoria de camions d'”overland”, potser una desena, eren de catalans. Ja és gros el que ens agrada als catalans d'anar pel món fent coses estranyes! L'única diferència amb el Fòrum de Barcelona, a part dels baobabs i els mosquits de la malària, era que havies de vigilar al riu, no fos cas que hi entressis amb dues cames i en sortissis amb una, coses dels cocodrils que no tenen massa consideracions.

L'home que ens havia de guiar cap a la tribu dels himba, també et feia dubtar del lloc on habitaves, cosa que et fa veure que el món és molt més complicat del que no ens sembla. Era un negre d'un metre noranta i, a part del seu color, que era l'única cosa que el feia “africà”, vestia com un rastafari i n'explotava aquesta vessant de cara a les turistes solitàries de mitjana edat i les no tan solitàries. La veritat és que feia força goig però, com diria la meva àvia: “era més fals que un duro sevillano”. Sortosament jo no estava en situació de voler aprofitar els seus serveis extra-turístics, pel que em vaig limitar a seguir-lo durant els cinc quilòmetres que ens separaven del poblat himba, mentre contemplava com algunes de les femelles del nostre grup li anaven fent la gara-gara.

El camí polsegós, que poc a poc t'allunya del palmerar, va seguint la riba del riu i amb una mica de sort veus els cocodrils abans de què ells et vegin a tu. També pots veure mones i ocells amb colors inversemblants: verd i blau fluorescent, rosa xiclet ... amb becs com si s'haguessin enganxat un plàtan a la cara. Penses que potser valdria la pena fer com alguns turistes britànics fan, un safari ornitològic. Només amb els arbres i els ocells Àfrica dóna per a diversos viatges.

Arribats al poblat, veiem unes quantes cabanes de fang, molt petites, just el que a casa nostra ocuparia una sala de bany d'un pis normalet i un nen d'uns dotze anys que juga amb el que sembla un bastó i una corda. Bé, quan ens hi apropem el nen segueix essent un nen, el bastó un bastó i la corda ... una cobra que no fa gaire han mort perquè s'havia ficat en una de les cabanes. Després ens apropem a la cabana del cap, un senyor vell, molt vell. És costum quan visites un poblat indígena de dur-hi un present per al cap. No sé si és un costum ancestral, el que si que sé és que no és el primer lloc del món on ho hem de fer i, invariablement, el present es compon d'arròs, oli i sucre, tan li fa el continent en què estiguis. En aquest cas li va lliurar el nostre Bob Marley particular al cap del poblat. Els himba són una de les tribus africanes que s'empastifen el cos amb una mescla de greix i argila, cosa que fa que tot, en el seu entorn tingui un to vermellós molt atractiu. Les dones, a més tenen uns pentinats complexos de trenes diverses, depenent de l'edat i l'estat, que també envesquen amb argila. Des de les trenes d'arrel cap endavant de les noies impúbers, fins les trenes agrupades amb un afegitó de plomes al cap de les dones, passant per les cortinetes de trenes que duen les noies promeses, hi ha tot de variacions i abaloris penjants, petxines, clauetes daurades, tot allò que és petit i brilla és susceptible de ser penjat i exhibit per part de les dones himba.

El cap que, segons ens expliquen, és força excèntric perquè només té una esposa, s'està al davant la cabana, immòbil, amb cara de “jo només passava per aquí”. També té el to de l'argila amb que s'unten el cos, com ho tenen tots els complements. Duu una gorra que sembla de llana i que observada de prop ens mostra l'emblema “adidas”, què hi farem! La veritat és que el pobre home només té l'opció de fer el posat de “cap” perquè a part dels infants només hi ha dones al seu voltant. Ens diuen que els fills grans del cap estan amb el bestiar i que a la tribu no hi viuen més homes perquè les filles no estan casades encara, tot i que tenen fills i que per això quan es fan grans se'ls hi fa una cabana al costat, per gaudir de la seva intimitat.

M'agrada aquesta idea de què els fills estan bé, que no tenen res a veure amb la parella i amb el matrimoni, realment és de les coses que més admiro de les cultures no cristianes. Tant li fa qui és el pare, la línia matrilineal és l'única vàlida i els homes no es veuen especialment acomplexats per aquest fet, les relacions tenen una altra jerarquia i vénen ganes de quedar-t'hi una temporadeta a comprovar-ho. Una oportuna ullada a la cobra morta em torna a la realitat i a recordar amb enyorança l'hort de casa, amb les seves tomaqueres, i poder seure a la fresca sota el llorer.

Allunyat el perill de caure en temptacions massa teatrals, (nota mental: no oblidis mai que ets una dona romana i que per molt que t'ho sembli no sobreviuries gaire temps fora del teu hàbitat) seguim les explicacions del guia amb poc interès. És normal, massa reportatges del National Geographyc, massa Discovery Channel, massa Thalassa fa de nosaltres oients poc interessats. En aquests casos em pregunto que caram hi estic fent allí, mirant coixins de fusta, estores enterques de pell de vaca, collarets, bastons, la llança amb la que el cap de la tribu assegura que va matar un lleó una vegada i la cicatriu corresponent ... El grup s'allunya cap a una altra cabana a veure ja no sé quina curiositat i jo em quedo amb les dones himba i els seus fills.

Als himba els hi arrenquen les dents de baix en un ritus que no ha estat capaç d'explicar-me el guia: “els hi ho fan, és costum”, i això fa que la seva parla sigui una mica papissota. Semblen una bandada de coloms parrupejant, el so és delicat i harmoniós. Me les miro i elles em miren i riem. Somriure és llenguatge universal. Elles comenten alguna cosa i la més gran, una dona que sembla tenir uns cinquanta anys (ves a saber, potser en té trenta, però ja se sap en aquestes latituds i amb aquest estil de vida), veig com parla amb les altres, gesticulant molt.

• Mira aquests turistes! Només fan fotos de les nenes, ja no me'n fan a mi, jo que sóc una himba ben plantada, ara ja sóc massa vella i ja ningú em fa fotos!

Les altres li riuen la facècia i jo no me'n puc estar i li dic:

• Tens tota la raó noia, ets una himba molt maca, posa-t'hi bé que et faig una foto.

I ella s'asseu amb coqueteria, al davant de la cabana, i somriu i es queda quieta mentre jo enfoco la càmera i li dic:

• Somriu!

Ella ho fa i jo premo el botó de la càmera digital. Me l'hi atanso i li ensenyo a la pantalla la fotografia que li he fet.

• Ai! I que lletja que he quedat!

• I ara dona! Estàs guapíssima!

Les altres hi convenen i riem totes.

• Ui! Marxo amb els altres que em criden.

• Ves ves dona! Que t'ensenyaran la llança amb la que el pare va matar el lleó.

• Apa! Fins ara!

• Fins ara!

El més curiós és que aquest diàleg fou real i va anar exactament com l'escric. Estranyament les dones himba no van deixar en cap instant de parlar en himba i jo ... en català. Jo les vaig entendre i elles em van entendre i tinc una nova qüestió en què rumiar. Vam acabar la visita, vam comprar les polseres de rigor i vam tornar a l'oasi. En el camí de tornada una “himbeta” de les impúbers em va acompanyar i, entre el meu trist i patètic anglès i el seu, vam anar xerrant d'això i d'allò, i vaig poder admirar l'elegància amb la que caminava, la llargària del seu cos, són dones molt altes, la mitjana és d'1,75-1,80 i la bellesa del seu rostre. L'agredolç de l'oportunitat o no de la visita es compensà per les altres petites coses que et fan sentir-te especial en algun moment, per la màgia de la comunicació amb altres éssers, per la sorpresa de comprovar que, efectivament, tots som iguals.