PiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiXXXXXXXXXXXXX

He provat d'alliberar-me, ho sento ...

Diu la Cli que té el grip

Però en realitat és que, ara mateix, no pot accedir al blog, perquè li he robat les claus. Vaja que si voleu saber qui sóc, caldrà que ho endevineu pel conte que us explicaré.

En Pixàgores anava gairebé amb la pixa entre les mans buscant, desesperat, un pixador, mentre cridava:

- Ai que em pixo, ai que em pixo!

Que era molt pixaner i ara, amb l'edat, que gairebé és pixava a la sabata, la cosa anava a més. I és que l'home, quan baixava a ciutat patia molt, perquè ell, que no pixava alt, sempre acabava pixant fora de test i els demés, és clar, pixant-se de riure, sobretot aquell pixatinters del seu gendre, que era un pixaví insuportable.

Tot i que no pixava aigua beneita, sempre acabava encomanant-se a algun sant, per pura desesperació. I que consti que, com que no era cap pixavagant, també ajudava al mossèn i li portava la píxide en l'eucaristia.

L'home era feliç al mas, anat al bosc, on no li calia patir per on feia una pixarada. Sempre el podies veure remenant amb el bastó pels pixacans, o pixallits que en diuen més avall, a veure si trobava pixadines vermelles, però els pixacans barbuts, canyella, de garsa o verds i els pixaconills eren els que dominaven el paisatge aquest any. Algunes vegades, ja no pas gaires, baixava a mar, a casa de son cunyat a pescar, però ja s'havia atipat de treure pixotes vermelles, que feien ferum a pixum.

A més, avui feia pixotera, o sigui que no estava gens d'humor, es ficaria a casa, encendria la llar i tal dia farà un any.

Encara no, colla d'analògics? Estic ben amagat dins el text. 
Muhahahahahahahaha!
Ves, Cli, ves a queixar-te a ca'n Riell, ves!

La pila pot esperar

Aquell a qui Déu ha donat ciència i, en el parlar, bona eloqüència no pot callar ni se n'ha d'amagar, ans, al contrari, de molt bon grat ho ha de mostrar.

Lais de Maria de França, d'aquí

El qui sembra poc, poc cull, i el qui vol recollir alguna cosa cal que vessi la llavor en tal lloc on Déu li torni cent vegades més, car en la terra que no val res la bona llavor se seca i es candeix.

El conte del Graal de Chrétien de Troyes, d'aquí

Carles li reis, nostre emperere magnes, set anz tuz pleins ad estet en Espaigne: tresqu'en la mer cunquist la tere altaigne. N'i ad castel ki devant lui remaigne, mur ne citet n'i est remés a fraindre, fors Sarraguce, ki est en une muntaigne.

Vuit etapes de la Chanson de Roland en una imatge

, d'aquí

La reproducción, desde el punto de vista de la especie, es la meta más importante para cualquier animal: la supervivencia de la especie depende de la producción de nuevas generaciones. Para los seres humanos, se añade una segunda meta. Para que la humanidad sobreviva, debe sobrevivir la cultura. Para que la cultura sobreviva, debe ser constantemente renovada, reinventada y enseñada a las nuevas generaciones.

Para raros, nosotros. Paul Bohannan

Aleshores comprenc la passió, la follia, l'engany dels relats de viatge. Aporten la il·lusió d'allò que ja no existeix i que encara hauria d'ésser, perquè ens escapem de l'aclaparadora evidència que ja han transcorregut 20.000 anys d'història. Ja no hi ha res a fer: la civilització ja no és aquella flor fràgil que hom preservava, que hom conreava amb un gran esforç en alguns racons abrigats d'un terrer ric en espècies rústiques, amenaçadores sens dubte per llur vivacitat, però que permetien també de variar i de revigoritzar els planters. La humanitat s'instal·la en la monocultura; es disposa a produir la civilització en massa, com la remolatxa.

Tristos tròpics, Claude Lévi-Strauss, d'aquí

No us enfadeu els altres autors de la pila, que tinc noves assignatures, i un entusiasme renovat per tornar als segles on m'hi sento com peix en l'aigua.

iuhu!(fluixet)

Ràdio: Xavier Aliaga

Els neons de Sodoma és l'últim llibre d'en Xavier Aliaga, l'autor del blog Sota la creueta, molt recomanable, el blog, si es vol estar al dia de la vida cultural (i no, vull dir i no cultural, ehem, les coses bàrbares) al País Valencià; i molt recomanable, el llibre, si voleu passar una estona fenomenal entre policies, periodistes, prostitutes, beates i un ninot de falla, en forma de diablessa obscena, bescanviat per un sant patró.

I és que els valencians, quan els poses al dedins d'un llibre, es veuen així: excessius, però entranyables; al cap i a la fi, en la caricatura no deixem de veure-hi la nostra rauxa. Divertit el llibre i interessant el blog. A l'autor li vàrem fer una entrevista ahir a la ràdio, si la voleu escoltar ho podeu fer aquí.

Sota la creueta és el blog guanyador dels II Premis Bloc de les comarques centrals  del País Valencià, que organitza el blog El penjoll, art de la paraula.

Filagarses: quietud per força

I si, una mica més de filagarses, que porto uns dies una mica alterada i els pensaments se m'atropellen dins el magí, malgrat que ara ja no m'he d'estar quieta, o a causa d'això, ves a saber. Bé, doncs, la cosa és que estava intentant reposar el genoll, aquell dissabte a la tarda, perquè al dia abans havia ensopegat i la sentida havia estat èpica i l'endemà tenia la marxa del Montserratí, que ja em diràs tu si no em prenc els anti-inflamatoris i no faig servir la bossa dels pèsols congelats com me n'hagués sortit, i tot això estirada al damunt del llit, mirant totes les Matrix al devedé, perquè si, que de tant en tant em torno a mirar moltes pel·lícules, i sobretot les Matrix que em fascinen, i serà perquè de petita feia ballet -i música també, solfeig, piano i guitarra- i no vaig persistir perquè no era gaire bona -o potser no vaig ser gaire bona perquè no vaig persistir, ves a saber, malgrat que la professora de guitarra sempre em deia que havia de fer percussió jo, però no n'hi havia aleshores al poble i feia tan poc fi això d'una nena de monges tocant la bateria que ...- en fi, al final no vaig acabar res, però sempre m'ha quedat aquesta afecció a les coreografies i els ritmes, i és que em tenen fascinada, i Matrix, com moltes pel·lícules de xinus, són un meravellós exemple de la feina dels coreògrafs i m'hi estaria hores i hores veient en Neo, en càmera zenital, com dispersa els ramats d'Smith's, i els seus moviments aparentment impecables, talment l'Esther Williams, que m'agradaven molt les pel·lícules de l'Esther Williams -dolentes com eren-, també potser perquè no sé nedar i, sobretot, per la sincronització absoluta, com les rodes dentades dels rellotges que arreglava el meu avi, i és que una ja ho té això, la dèria per la reiteració infinita, per la composició regular i mesurada, per la sincronia absoluta, si fins i tot sóc capaç de passar-me hores sumant u més u i més u en una calculadora, només per veure els números que van sorgint de la suma i fent un saltiró d'alegria quan m'apareix un capicua, o un nombre només amb uns i zeros, ja veus quines manies que té una, i tot això a què venia? ah, si, que realment estic com una cabra i veient en Neo he pensat en l'Esther Williams, que ja em diràs tu ... el que fa l'haver de passar un dia immobilitzada.

Avui, com cada any, començo a aprendre de nou

I és que això de fer el voluntariat lingüístic, en el meu cas -o com al Veí de dalt-, i des de l'any passat, el Xerrem de la CAL, dinamitzant la conversa en català entre alguns grups d'aprenents de la nostra llengua, em dóna l'ocasió d'aprendre cada dia.

Aprendre a callar i a escoltar -molt important-, aprendre del tarannà de persones de diverses procedències i edats, aprendre distints costums, aprendre que tots som diferents i, curiosament, tots som ben iguals els humans, això és el que fem el grup de voluntaris del projecte, i en català.

Potser els proposarem fer un blog conjunt, i el que és segur és que els farem conèixer els blogs de la Lale Mur i la Merike, que són un dels exemples més interessants del "si vols, pots".

N'hi ha d'arreu, m'agradaria que també hi fos algú adzerbaijanès i finès

Web de la setmana: Greenpeace

d'aquí

Per a tota una generació Greenpeace ha estat un referent. I, malgrat que algunes vegades en sóc crítica, penso que la seva tasca ha estat cabdal per canviar el nostre imaginari i les nostres consciències respecte al món que ens envolta. Ara Greenpeace vol bastir un nou Rainbow Warrior i li calen donatius. L'altre dia parlàvem de Verkami i la seva fórmula de mecenatge. Amb aquesta WEB Greenpeace ens dóna l'oportunitat de comprar una part del nou vaixell i, endemés, podem visitar-lo i veure'n els plànols, la distribució i on anirà la peça que nosaltres comprem. Segons l'organització, no el poden finançar amb donacions governamentals o d'empreses, perquè va contra els seus principis, o sigui que els cal la col·laboració de les persones anònimes que desitgin fer un donatiu. I si no en teniu prou en aquesta altra pàgina podeu visitar les webcams dels seus vaixells que s'actualitzen cada 30 segons.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Una màxima sempre vigent

d'aquí

"De la família se'n pot dir, però no se'n vol sentir."

I així ens va, que ens prenem per família el partit, l'associació de veïns, el club esportiu, l'esbart dansaire ... i, sense fer cap paradinha per a reflexionar, tot ens cou.

Filagarses: soroll

En Gadaffi sembla que marxa cap a Veneçuela, la població de Líbia resta amenaçada per les autoritats, hi haurà guerra civil? En FX es lleva i no es posa el vestit d'anar a treballar, es vesteix amb texans i calçat esportiu. Com cada matí em besa el front i va cap al garatge, però avui carrega el cotxe d'armes. M'he llevat i l'he seguit, 'no pateixis -m'ha dit-, no passarà res, no em ficaré en embolics', i ha marxat. No tinc cap dels dos fills a casa, just aleshores arriba el gran, d'on deu venir tan tard? Li dic que vagi a buscar a son pare, que ens en passarà alguna de grossa. En FX no tornarà mai més i jo he d'arrossegar-me i humiliar-me per aconseguir una feina que em permeti mantenir els meus fills, una altra vegada petits, en una casa totalment desmantellada, que ja no s'assembla gens a casa meva i hi fa molt de fred...

d'aquí

Sona el telèfon i em desperto sobresaltada, i gairebé m'empasso el protector dental. Si, ja ho sé, el recurs del somni no és gens original, però poc hi puc fer si ho he somniat. I tot perquè en FX s'ha descuidat la ràdio engegada i jo he anat incorporant el devessall de notícies al meu son. Perquè vivim enmig del soroll constant, i no pas el soroll de les màquines, que també, sinó el soroll informatiu, que no ens permet fer l'exercici de reflexionar, d'assimilar la realitat. I perquè si, d'acord, cada dia sembla que sigui imprescindible que sapiguem que passa al món àrab, sobretot entre Israel i Palestina, i ara, amb totes aquestes revolucions (?), tant li fa d'on surten, per què surten, i cap on van, i què passa a a la Xina, o a Oceania. Hem de saber el que fan els nostres arxi-enemics americans, o era els nostres super-amics?, el que passa al Parlament Europeu i si els mestres d'Islàndia són millors que els nostres. I l'Àfrica, no podem passar sense tenir un record de commiseració per l'Àfrica, i parlar, ni que sigui de resquitllada de les seves guerres. I no podem oblidar els valencians, i TV3, i els bascos i el terrorisme que si és o no, i, no cal dir, els càntabres i el seu president, que ha omplert Cantàbria d'urbanitzacions buides, però que ens cau de puta mare perquè és campetxano, com aquell altre, i li porta anxoves al Zp. I que si els catalans som bons o dolents, pels de dins i pels de fora, que resulta esgotador. I quan, després de tota la repassada diària, i ja convenientment plens de sentiments de culpa -que fins i tot quan vas al supermercat a comprar et sents culpable d'afegir ni que sigui una llauna d'olives al cistell, no fos cas que vingués algú a criticar-te per consumista-, ens cal anar a la feina i donar gràcies per tenir-ne, encara que sigui merdosa, i és que ja se sap hi ha crisi i queixar-se de la feina és ofendre els que no en tenen, que sona a missatge inoculat pels que ens han ficat en aquest embolic, perquè no se'ns passi pel barret muntar-los un pollastre i desempolvem les guillotines, que en algun lloc n'hi haurà plenes de rovell. I el Barça, sobretot el Barça, que mira que en sóc de culé, però ara ja em començo a empipar de trobar-me'l a la sopa. I també vigilar que els fills no se'ns esgarriïn, que ja t'ho van dir els mestres a la reunió, que sempre és cosa d'algun trauma familiar. I els avis, no ens oblidem dels avis, que cal dur el pare al cardiòleg, i la mare t'atabala només arribar a casa amb la veïna aquella que ni saps la cara que fa. I ara resulta que t'has de matricular a la universitat i no funciona l'aplicatiu de la web i, és clar, no hi ha ni un telèfon on adreçar-te per recordar-te de la mare que va parir a qui sigui, que t'està passant la data i no podràs matricular-te. I al vespre, veus venir la parella amb intencions, i penses que hauries de posar-li un somnífer al sopar, que estàs cansada, molt cansada i tens el cap ple de soroll, i ben poc que podràs concentrar-te en res, perquè, és clar, no t'has depilat, ni pentinat, ni perfumat, per semblar ves a saber què, perquè si ets tu sembla que no n'hi ha mai prou i ell també sembla cansat, que dotze hores fora de casa cada dia no pot ser bo i ...

d'aquí

I de sobte t'assalta un record, de quan la mare et va explicar un costum que tenien al poble per Setmana Santa, si, aquella setmana que ara no sé si es diu així o no. El dijous sant s'anava a missa amb un carrau, sabeu que és un carrau? aquell instrument que en castellà en diuen carraca, i que fa tant de xivarri, i segons diuen es feia servir per escenificar el terratrèmol al final de les tenebres, però que en deien "matar jueus". Feien la fosca dins l'església i amb els carraus "mataven jueus", per després recuperar la llum. I m'he imaginat la fosca i el silenci, després del gran xivarri, i he pensat que no hi ha res millor per apreciar el silenci que l'excés de soroll, que fins i tot he oblidat el rubor obligat pel fet de no haver-me escandalitzat per "matar jueus", i em pregunto quin efecte devien perseguir els qui patrocinaven tal posada en escena ... Silenci, i callo els pensaments, ni una filagarsa més ... si més no una estona.

John Cage, 4'33''

Santa innocència!

Flàvia Domitila. D'aquí

La Domitila-Jesusita és una dona de gran cor, vaja, només m'ho imagino, perquè no la conec personalment. Intueixo, però, que pateix pels desheretats de la terra i s'ha convertit en una ciber-activista d'allò més insistent. En el seu propòsit d'afavorir la Humanitat, tota i en majúscules, i fer-nos més feliços, no dubta, ni per un instant, en enviar-nos correus dia si, dia també, malgrat que no els l'hàgim demanat. És clar que la seva felicitat, la que ens ven vull dir, té un mòdic preu, però és que, ai las!, potser hi ha res gratuït en aquest món de mones? Cada matí, quan obro el correu electrònic em trobo el seu missatge d'esperança i, tot i que encara no he caigut rendida als seus braços, no estic segura si podré suportar-ho gaire més. Per què algú pot resistir-se a la Domitila-Jesusita quan et diu que ja fas tard per comprar Viagra femenina?

La Domitila-Jesusita en una demostració de l'eficàcia del seu producte. D'aquí.

I jo que, innocent de mi, quan vaig veure el primer correu signat per una tal Domitila  vaig pensar en una ciber-psicofonia de la dona de Vespasià! És clar que això de Jesusita ja m'hauria d'haver posat en guàrdia. Si en sóc de càndida!

N.B.: Tot i això, deu vegades millor la Domitila-Jesusita que la Dorotea-Nancy, aquesta última et ven Vàlium i amb un nom totalment mancat de glamour.