Web de la setmana: el món encara gira

Difícil, molt difícil triar una web que s'adigui amb l'estat d'ànim general i, no cal dir, una que se n'allunyi del tot sense sentir-se culpable. Al cataclisme que està patint el Japó, podem sumar-hi els problemes que segurament acabarem tenint nosaltres per la inestabilitat, per dir-ho suau, dels països productors de gas i petroli. A tot plegat només cal sumar-hi la crisi i ja tenim un bon poti-poti digne de colgar-nos sota els llençols i que no ens despertin. Una altra opció és adherir-se a la campanya que ens explica la Lale, For Japan with Love, i no publicar res avui, només el logo. En realitat això seria el més senzill i el menys compromès, també.

d'aquí

Potser l'erro, però aquestes tragèdies serviran de ben poc si som incapaços d'anar una mica més enllà. I penso en Haití? Algú es recorda d'Haití? En aquesta WEB de les Nacions Unides hi trobareu una mica d'informació. Més que res perquè encara hi són, encara intenten sobreviure i encara els cal molta ajuda. Podrem o no podrem, però tinc molta por d'oblidar el que passa cada dia al darrera de l'última novetat en catàstrofes, i Haití en pot ser el símbol: catàstrofe + Tercer Món + manca de recursos naturals = perpetuació de la misèria i les epidèmies + oblit.

Se m'acut que ...

El meu pare, Josep Vilardosa i Mirada, contemplant el Montgrós

... quan ets filla d'un somniador acabes entenent que el teu pare no diu mentides, el teu pare diu veritats que haurien de ser, i que és una llàstima que no siguin.

Dels errors i dels rubors

Qui no s'hagi equivocat mai que tiri la primera coma, com diria una insigne blogaire. I és que la veritat és aquesta, si bé qui no s'arrisca no pisca, qui s'arrisca corre el perill d'esguerrar-la. I què en fas aleshores dels trossos del desastre? sobretot si el desastre ha sortit per antena, per exemple, i has quedat com una perfecta indocumentada? Perquè escrivint pots documentar-te millor, però en un directe i refiant-te de la memòria traïdora ...

Una opció és fer veure que no ha passat res i, la propera vegada, passar-hi de puntetes. Realment la gent té poca memòria i, amb el nostre share, dubto molt que ningú se n'hagi adonat.

Una altra opció és triar entre tallar-te les venes o fer-t'hi trenetes. Aquesta passaria per un harakiri públic i no crec que sigui gaire bo per a ningú que servidora es posi dramàtica en aquests temes, al cap i a la fi, disculpar-se en excés, demostra unes ànsies de protagonisme força contraproduents.

Una altra és fer servir el sistema prinssessadelpueblo: "sí! m'he equivocat! què passa!?". Tampoc és recomanable, al cap i a la fi t'has equivocat tu, i si al damunt ets tu qui se n'adona, no tens cap dret a fer-ne retret als pobres que han sofert el teu error.

Però continues angoixada, t'has equivocat, ningú t'ho ha fet notar, però tu si que ho has notat i no estàs tranquil·la pensant que potser si que algú ho ha vist i no te n'ha dit res, i pensarà que ets una persona poc seriosa, i el que és pitjor, que ho pensarà amb raó. De res serveix que el dubte t'hagi assaltat dos minuts després d'haver-ho fet, el cas és que ho has fet.

Amb l'edat, el saquet dels errors comença a ser abultat. Passa el temps i una capa de pols atenua les arestes, com la neu quan ens fa més amable una pila de ferregots, si s'escau. Però quan hi penses, gairebé sempre, torna el rubor, com si acabessis de representar la comèdia en el mateix instant. Per què gestionem tan malament això d'equivocar-nos alguns?

Potser el millor serà fer el de sempre, donar explicacions, intentar trobar el to just i, considerant que ningú n'ha sortit malparat, que només afecta la teva autoestima, tirar endavant. Ja sé que no és una solució màgica, però no se me n'acut cap més. Alguna idea?
 

Que aquest és un tema que ens amoina ho podem veure en l'apunt de Truquem al gegant del pi i al del Bona nit i tapa't.

Web de la setmana: un nou final

Vols guanyar 25.000$ i un 1% sobre les vendes?

Aquesta és la proposta que ens fa Doritos en la seva web. Només cal escriure un final per a la història que proposen. No té gaire cap ni peus, però la pàgina és impecable, i si us en sortiu, ja convidareu a vermut!

Bon cap de setmana!

Per fi!

Finalment, vaig haver de cridar a ma cosina. Sort de la família!

PiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiXXXXXXXXXXXXX

He provat d'alliberar-me, ho sento ...

Diu la Cli que té el grip

Però en realitat és que, ara mateix, no pot accedir al blog, perquè li he robat les claus. Vaja que si voleu saber qui sóc, caldrà que ho endevineu pel conte que us explicaré.

En Pixàgores anava gairebé amb la pixa entre les mans buscant, desesperat, un pixador, mentre cridava:

- Ai que em pixo, ai que em pixo!

Que era molt pixaner i ara, amb l'edat, que gairebé és pixava a la sabata, la cosa anava a més. I és que l'home, quan baixava a ciutat patia molt, perquè ell, que no pixava alt, sempre acabava pixant fora de test i els demés, és clar, pixant-se de riure, sobretot aquell pixatinters del seu gendre, que era un pixaví insuportable.

Tot i que no pixava aigua beneita, sempre acabava encomanant-se a algun sant, per pura desesperació. I que consti que, com que no era cap pixavagant, també ajudava al mossèn i li portava la píxide en l'eucaristia.

L'home era feliç al mas, anat al bosc, on no li calia patir per on feia una pixarada. Sempre el podies veure remenant amb el bastó pels pixacans, o pixallits que en diuen més avall, a veure si trobava pixadines vermelles, però els pixacans barbuts, canyella, de garsa o verds i els pixaconills eren els que dominaven el paisatge aquest any. Algunes vegades, ja no pas gaires, baixava a mar, a casa de son cunyat a pescar, però ja s'havia atipat de treure pixotes vermelles, que feien ferum a pixum.

A més, avui feia pixotera, o sigui que no estava gens d'humor, es ficaria a casa, encendria la llar i tal dia farà un any.

Encara no, colla d'analògics? Estic ben amagat dins el text. 
Muhahahahahahahaha!
Ves, Cli, ves a queixar-te a ca'n Riell, ves!

La pila pot esperar

Aquell a qui Déu ha donat ciència i, en el parlar, bona eloqüència no pot callar ni se n'ha d'amagar, ans, al contrari, de molt bon grat ho ha de mostrar.

Lais de Maria de França, d'aquí

El qui sembra poc, poc cull, i el qui vol recollir alguna cosa cal que vessi la llavor en tal lloc on Déu li torni cent vegades més, car en la terra que no val res la bona llavor se seca i es candeix.

El conte del Graal de Chrétien de Troyes, d'aquí

Carles li reis, nostre emperere magnes, set anz tuz pleins ad estet en Espaigne: tresqu'en la mer cunquist la tere altaigne. N'i ad castel ki devant lui remaigne, mur ne citet n'i est remés a fraindre, fors Sarraguce, ki est en une muntaigne.

Vuit etapes de la Chanson de Roland en una imatge

, d'aquí

La reproducción, desde el punto de vista de la especie, es la meta más importante para cualquier animal: la supervivencia de la especie depende de la producción de nuevas generaciones. Para los seres humanos, se añade una segunda meta. Para que la humanidad sobreviva, debe sobrevivir la cultura. Para que la cultura sobreviva, debe ser constantemente renovada, reinventada y enseñada a las nuevas generaciones.

Para raros, nosotros. Paul Bohannan

Aleshores comprenc la passió, la follia, l'engany dels relats de viatge. Aporten la il·lusió d'allò que ja no existeix i que encara hauria d'ésser, perquè ens escapem de l'aclaparadora evidència que ja han transcorregut 20.000 anys d'història. Ja no hi ha res a fer: la civilització ja no és aquella flor fràgil que hom preservava, que hom conreava amb un gran esforç en alguns racons abrigats d'un terrer ric en espècies rústiques, amenaçadores sens dubte per llur vivacitat, però que permetien també de variar i de revigoritzar els planters. La humanitat s'instal·la en la monocultura; es disposa a produir la civilització en massa, com la remolatxa.

Tristos tròpics, Claude Lévi-Strauss, d'aquí

No us enfadeu els altres autors de la pila, que tinc noves assignatures, i un entusiasme renovat per tornar als segles on m'hi sento com peix en l'aigua.

iuhu!(fluixet)

Ràdio: Xavier Aliaga

Els neons de Sodoma és l'últim llibre d'en Xavier Aliaga, l'autor del blog Sota la creueta, molt recomanable, el blog, si es vol estar al dia de la vida cultural (i no, vull dir i no cultural, ehem, les coses bàrbares) al País Valencià; i molt recomanable, el llibre, si voleu passar una estona fenomenal entre policies, periodistes, prostitutes, beates i un ninot de falla, en forma de diablessa obscena, bescanviat per un sant patró.

I és que els valencians, quan els poses al dedins d'un llibre, es veuen així: excessius, però entranyables; al cap i a la fi, en la caricatura no deixem de veure-hi la nostra rauxa. Divertit el llibre i interessant el blog. A l'autor li vàrem fer una entrevista ahir a la ràdio, si la voleu escoltar ho podeu fer aquí.

Sota la creueta és el blog guanyador dels II Premis Bloc de les comarques centrals  del País Valencià, que organitza el blog El penjoll, art de la paraula.

Filagarses: quietud per força

I si, una mica més de filagarses, que porto uns dies una mica alterada i els pensaments se m'atropellen dins el magí, malgrat que ara ja no m'he d'estar quieta, o a causa d'això, ves a saber. Bé, doncs, la cosa és que estava intentant reposar el genoll, aquell dissabte a la tarda, perquè al dia abans havia ensopegat i la sentida havia estat èpica i l'endemà tenia la marxa del Montserratí, que ja em diràs tu si no em prenc els anti-inflamatoris i no faig servir la bossa dels pèsols congelats com me n'hagués sortit, i tot això estirada al damunt del llit, mirant totes les Matrix al devedé, perquè si, que de tant en tant em torno a mirar moltes pel·lícules, i sobretot les Matrix que em fascinen, i serà perquè de petita feia ballet -i música també, solfeig, piano i guitarra- i no vaig persistir perquè no era gaire bona -o potser no vaig ser gaire bona perquè no vaig persistir, ves a saber, malgrat que la professora de guitarra sempre em deia que havia de fer percussió jo, però no n'hi havia aleshores al poble i feia tan poc fi això d'una nena de monges tocant la bateria que ...- en fi, al final no vaig acabar res, però sempre m'ha quedat aquesta afecció a les coreografies i els ritmes, i és que em tenen fascinada, i Matrix, com moltes pel·lícules de xinus, són un meravellós exemple de la feina dels coreògrafs i m'hi estaria hores i hores veient en Neo, en càmera zenital, com dispersa els ramats d'Smith's, i els seus moviments aparentment impecables, talment l'Esther Williams, que m'agradaven molt les pel·lícules de l'Esther Williams -dolentes com eren-, també potser perquè no sé nedar i, sobretot, per la sincronització absoluta, com les rodes dentades dels rellotges que arreglava el meu avi, i és que una ja ho té això, la dèria per la reiteració infinita, per la composició regular i mesurada, per la sincronia absoluta, si fins i tot sóc capaç de passar-me hores sumant u més u i més u en una calculadora, només per veure els números que van sorgint de la suma i fent un saltiró d'alegria quan m'apareix un capicua, o un nombre només amb uns i zeros, ja veus quines manies que té una, i tot això a què venia? ah, si, que realment estic com una cabra i veient en Neo he pensat en l'Esther Williams, que ja em diràs tu ... el que fa l'haver de passar un dia immobilitzada.