Mirant per la finestra XI

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, hi veig un dels homes més rucs que conec. I no és pas dèria meva, sinó que aquest personatge ha demostrat, ara i adés, que és ben ase. Una sola de sabata d'aquelles que, a més, se la passen fent-se el saberut arreu on cauen. L'home passeja una criatura en un cotxet, una nena de la que n'és avi, i s'asseu al pedrís assolellat amb la bebè encarat. La nena, que és una nena preciosa, juga amb els penjolls de joguina, els dóna a l'avi i, aquest, els li retorna tot fent-li moixaines.

Se'ls apropa un conegut, també jubilat, com l'home més enze del poble, s'asseu amb ell i tots dos comencen a parlar amb la bebè, d'aquella manera que es parla als bebès quan saps que no et mira ningú. Els dos homes es miren i se somriuen, no ho poden evitar, algun mecanisme biològic els obliga.

Aleshores penso que aquest home, tan beneït i agre, quan treu un biberó del cistell, comprova que estigui a la temperatura adequada, s'adreça a la criatura amb dolcesa, l'alimenta, i veient la felicitat de la nena, ja no em sembla gens menyspreable. Hi ha alguna cosa de redempció en les mans d'un infant, quelcom que transforma, o pot transformar les persones, o el pensament que en podem tenir d'elles. I ara, quan ensopegui amb l'home més ruc del poble, o hagi de suportar alguna de les seves ruqueries, no podré evitar sentir un respecte que, fins aleshores no havia estat capaç de sentir.

Els jubilats se'n van amb la nena i la plaça queda en mans de les dones magribines i les seves criatures. I entretant jo, aquí, escrivint.

Web de la setmana: Lliures o morts

"Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra ... Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya." Voltaire, escriptor i filòsof (1694-1778)

Lliures o morts és una novel·la històrica, escrita pels periodistes David de Montserrat i Jaume Clotet, amb un protagonista al més pur estil Braveheart: Ermengol Amill. Personatge històric, és per mitjà d'ell que podem conèixer la dimensió de país que va tenir la Guerra de Successió, de la qual, tantes vegades, només hem sentit a parlar del setge de Barcelona i para de comptar. La novel·la també compta amb una WEB, i, per una vegada, em permeto agradar-me d'una novel·la històrica, perquè en conec els autors i perquè sé que està molt ben fonamentada. Aprendre història també pot ser entretingut.

"En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra." Francisco de Quevedo, escriptor (1580-1645).

Bon cap de setmana!

Sempre a la capçalera

d'aquí

De Montaigne us n'he parlat més d'una, i més de dues, vegades, i més que en parlaré. Perquè com més el llegeixo, i rellegeixo, més m'admira aquest home que em parla de fa 450 anys. I és que hi ha coses, com Montaigne (o la xocolata), de les quals no me'n puc estar. I com me n'alegro que existeixin!

"Les dones no en tenen en absolut la culpa quan rebutgen les regles de vida introduïdes al món, en la mesura en què són els homes qui les han fetes sense elles." (veure)

I reconec que m'ha fet manta gràcia aquest fragment:

"... i després que, a propòsit del conflicte esdevingut a Catalunya entre una dona que es queixava dels assalts massa assidus del seu marit, no tant, al meu parer, perquè n'estiguera molesta (perquè solament crec en els miracles en el cas de la religió), com per limitar sota aquest pretext i contenir, en allò mateix que és l'acte fonamental del matrimoni, l'autoritat dels marits envers les seues dones, i per mostrar que el seu humor esquerp i la seua malignitat no tenen gens en compte el llit nupcial i trepitgen les gràcies i les mateixes dolçors de Venus; queixa a la qual el marit va respondre, home realment brutal i desnaturalitzat, que ni tan sols els dies de dejú no sabia passar amb menys de deu; i després que intervingué aquell decret de la reina d'Aragó pel qual, després d'una madura deliberació del consell, aquesta bona reina, per donar regla i exemple per a qualsevol moment de la moderació i modèstia requerides en un just matrimoni, ordenà com a límit legítim i necessari el de sis per dia, rebaixant i llevant molt de la necessitat i del desig del seu sexe per establir, deia, una manera fàcil i en conseqüència permanent i immutable. Raó per la qual els doctors exclamen: quin deu ser l'apetit i la concupiscència femenina ja que la seua raó, la seua reforma i la seua virtut es mesuren a aquest preu, tenint en compte l'avaluació diferent que homes i dones fem dels nostres apetits, i que Soló, cap de l'escola jurídica, estima en tres vegades al mes per no faltar en la relació conjugal. Després d'haver cregut i predicat això, els hem atribuït la continència, i sota les penes darreres i extremes." (pgs. 115-116)

Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.

No t'estic amiga ...

De la Xarxa (que m'ha fet mandra fer el link.
I, que consti, que com aquesta, i de totes les ideologies,
n'hagués pogut triar vint-i-cinc mil)

Moltes vegades llegeixo -veig, escolto- sobre política i societat i em ve la cançoneta que cantàvem al pati de les monges quan algú ens feia la llesca: “no t'estic amiga, cap de formiga, no te n'estaré fins l'any que ve”.

No ho puc evitar, perquè només llegeixo i escolto opinadors l'únic propòsit que semblen perseguir és l'encalç del “rival”, d'aquell que no pensa, ni actua (o no), com ells.

Sempre he cregut que si la Humanitat havia de fer una passa de gegant era per canviar la màxima del vèncer per la de convèncer. Però continuem igual, aquesta majoria de persones que hi diuen la seva segueixen esgargamellant-se des dels seus pedestals dient-me, dient-nos: “que no ho veieu imbècils que només tinc raó jo i els altres són una colla de fills de la gran puta que se us estan rifant?”.

Ja em perdonareu però d'això, a ca meu, se'n diu ofendre la intel·ligència.

Web de la setmana: Gorillaz

El grup virtual Gorillaz (1998), 2D, Murdoc Niccals, Noodle i Russel Hobbs, sobretot de rock alternatiu, té aquesta WEB. No us n'esteu de visitar-la, pot fer-vos passar una bella -i estranya- estona en aquest dia tan xocant.

Bon cap de setmana!

Cites: la ciència

d'aquí

"... la ciència ha estat produïda per un subconjunt particular de la raça humana -és a dir, gairebé totalment per homes blancs de classe mitjana- sinó que també ha evolucionat sota la influència formativa d'un ideal de masculinitat particular."

Evelyn Fox Keller, a Els llaços històrics entre ment i naturalesa

No es pot fugir, ni que ho provis

Adam i Eva, de Lucas Cranach el vell, d'aquí

Que consti que ho va provar. Va provar d'estimar un gos, però no la satisfeia l'adoració sense condicions de la bèstia. Va provar, també, d'estimar un gat, però no la va assaciar el desdeny suficient de l'animal. Va intentar-ho amb altres animals de companyia, per tal de comprovar, empíricament, la màxima de la Marquesa de Sevigné, "com més conec els homes, més admiro el meu gos", que era el leit motiv del seu entorn social, però no se'n va sortir.

Els ocells engabiats la deprimien i acabava alliberant-los, per no veure'ls entre reixes i, per ser honestes, no haver d'escoltar els seus refilets interminables. El mateix valia per les serps, hàmsters, aranyes i insectes bastó. En aquest cas els refilets eren irrellevants, però veure una bèstia engabiada i fora del seu context la sumia en tristos pensaments.

De les plantes no cal dir, ja feia temps que havia eliminat el cultiu de flors del seu jardí per no alimentar una indústria amb les premisses de la qual no combregava. A canvi, cultivava un petit hort domèstic, però més enllà de l'amor que sentia per les albergínies, imaginant-se-les fent xup-xup en una samfaina, era del tot incapaç de desenvolupar cap altre sentiment. Se sentia bé cultivant-les, però no es veia a ella mateixa fent-la petar amb les hortalisses, per molt que li diguessin que a les plantes cal parlar-les.

Era evident, doncs, que, malgrat que li agradaven els animals i les plantes, no la satisfeien gens ni mica a l'hora d'estimar. I, amb tota la franquesa, això la feia sentir rara en el seu entorn, de tal manera que no gosava dir-ho en veu alta per mor de ser exclosa del contacte amb aquells que ella verament estimava: els éssers humans.

Es meravellava, discretament i callada, en qualsevol reunió, ni que fos de l'associació de veïns. Anava, delerosa, a manifestacions, sense tenir massa present la pancarta de capçalera, a events esportius, marxes, assemblees, clubs ... allà on hi hagués humanitat concentrada la hi podies veure, en un racó, somrient amb timidesa i felicitat, mentre es deixava endur per la voràgine de l'espiral de sentiments que li provocava la seva pròpia espècie.

Després d'anys de passar per totes les provatures a què se sotmetien els que l'envoltaven, per tal d'odiar -o mostrar enuig- respecte els seus congèneres, ella havia descobert la seva veritable vocació: col·leccionar persones. I va emprendre estudis de biologia, de física, de geologia, de filosofia, de teologia per tal de comprendre, en qualsevol de les seves facetes, aquells a qui tan estimava, fins que va ensopegar amb una disciplina nova i diferent: l'antropologia. Finalment havia trobat el seu encaix, la seva vocació última, la ciència que li permetia combinar plaer, vocació, feina, estudis ... I, a la fi, pretenent el contrari, va acabar aïllant-se dels humans, estudiant-los. Perquè, en el fons, és molt difícil sortir-se'n del bucle infinit dels condicionants de la pròpia cultura.

Web de la setmana: Century of the Child

Ens arribem al MOMA? Em sembla que, de tenir-ne l'oportunitat, em caldrien poques excuses per "escapar-me" a Nova York i, encara més, al Museu d'Art Modern. Aquesta vegada, entre altres, podem visitar l'exposició Century of the Child, cent anys del segle XX d'objectes dedicats als infants. La web, dissenyada pels de Hellow Monday -que han dissenyat, entre altres, la web de Sesame Street-, ens permet "anar-hi", ni que sigui una miqueta. Què hi farem!

d'aquí

 Que tingueu un molt bon cap de setmana!

Mètode

d'aquí

Llegir matemàtiques és una d'aquelles excentricitats que cometo de tant en tant -a vegades ho faig encara pitjor i llegeixo sobre física, però no m'ho tingueu en compte, només ho faig per pura tafaneria, com qui llegeix l'Hola en la perruqueria-. Si m'arriba a les mans el Mètode d'Arquimedes, és evident que primer caic en la temptació de treure-li el plàstic -fins aquí encara només m'ha interessat l'objecte-, després fullejar-lo pel damunt -m'interessa la plàstica dels textos grecs-, un cop fer això em fixo en els dibuixos geomètrics -el que en diríem els "sants"-, i, finalment, no me'n puc estar i penso, encertadament, que, ni que sigui en la introducció, podré comprendre alguna cosa.

Resulta que els savis grecs no solien explicar massa de quina manera arribaven a les seves teories científiques i és per això l'enorme valor d'aquesta obra, de l'obra i l'autor:

En tota la seva ingent obra matemàtica, Arquimedes respecta l'estàndard geomètric euclidià d'exposició, que oculta el camí seguit en el descobriment. Només en el "Mètode sobre els teoremes mecànics dedicat a Eratòstenes" (que d'ara endavant anomenarem "Mètode"), Arquimedes fa palesa la via heurística dels procediments mecànics per mitjà dels quals donava a llum els seus sorprenents resultats geomètrics, i que havia omès en tota la resta dels escrits científics. Per això el valor d'aquesta obra és incommensurable, no solament des del punt de vista científic o com a document històric, sinó sobretot des del punt de vista del procés heurístic, que li confereix un caràcter radicalment singular en tot l'àmbit de la geometria grega.

Cargols, palanques, urpes, rajos de calor, el nombre Pi (o gairebé), quadratures de cercles i banyeres amb aigua que puja i baixa (principi d'Arquimedes), i d'altres reals o falsament atribuïts, formen part de la vida d'aquest savi, fill de la Magna Grècia (Sicília), que es cartejava amb els savis d'Alexandria -on havia estudiat-, i que no va ser descobert "del tot" -el seu Mètode, en un palimpsest- fins a principis del segle XX (1906).

No cal dir que quan he arribat a la cosa aquella de "Tot segment d'un conoide rectangle, determinat pel tall d'un pla perpendicular a l'eix, és una vegada i mitja el con que té la mateixa base i el mateix eix que el segment ...", m'he començat a perdre de mala manera, però ja havia passat de més enllà la meitat del llibre i m'havia empapat de totes les tafaneries, hagudes i per haver, de mestre Arquimedes i el seu temps.

Arquimedes saluda Eratòstenes.

Fa temps vaig enviar-te alguns teoremes que havia descobert; te n'exposava els enunciats i t'invitava a trobar-ne les demostracions que aleshores no vaig indicar-te; els enunciats dels teoremes eren els següents: ...

Qualificació: només apte per a ments matemàtiques, i privilegiades, i per freaks que ens llegim fins la composició del gel de bany encara que no hi entenguem un borrall.

Arquimedes. Mètode. Barcelona, 2012. Edicions 62-Fundació Bernat Metge.

Totes ... Budes? (Digressions d'una avorrida tarda de diumenge al davant de la Viquipèdia)

d'aquí. Per prendre mal!
(ja em perdonareu, però fa cara d'estar encantat d'haver-se conegut, ves)

"Ets molt budista, tu!"

Em miro qui m'ha engegat aquesta frase amb un cert estupor, budista jo? -no és la primera vegada que m'ho diuen-, però, per a mi, el budisme té més a veure amb artistes de Hollywood, neorurals vegetarians despentinats i senyors orientals vestits de color carbassa i granat (safrà, en diuen), cantant coses i anant amunt i avall dins unes sandàlies balderes (que sempre que se'm fan presents me'ls faig caminant a grans gambades com si es calés foc en alguna banda, i em recorden la hermana Rosario, que també duia hàbit i sandàlies i caminava a grans gambades, encara que ella fos dominica i no budista, gens budista, que ens requisava els cromos dels Bonys -llegiu bonis, i no bonys- i se'ls quedava ella perquè en feia col·lecció, que encara recordo que eren unes fitxes de "los grandes descubrimientos de la humanidad", que es posaven en un fitxeret molt bonic i que em costava tant d'aconseguir, perquè a casa no eren de comprar gaire porqueries, deien, i la hermana et preguntava amb el seu mal humor: tienes repetidos? i quan, tímida i esporuguida, els ensenyaves et sortia amb què a classe no es podia jugar amb cromos i et desapareixien ... la molt ... ommmmm!).

Sembla que la cosa budista ve d'en Siddharta Gautama, que es va dedicar a establir una sèrie de regles espirituals per allà als Nepals fa dos mil sis-cents anys. (I de sobte me n'adono que havia llegit el Siddharta de Hermann Hesse, fa mil anys o més, sense pensar, gens ni mica, en el budisme). Segons la Viqui (-pèdia, no pas la Viqui, la cunyada de la cosina de la veïna del davant de casa), els budistes segueixen vuit passes per arribar al Nirvana, que és el que ens diuen les Quatre veritats on s'ha d'arribar. (Això m'ha fet pensar en ma padrina que deia sempre: "si ve fulaneta, li diré quatre veritats!", però em sembla que no parlava del budisme ella, que la padrina era molt de missa).

Anem a mirar-nos-les, amb tots els respectes (els budistes de bo de bo solen tenir sentit de l'humor, que ho he comprovat, pel que no pateixo gaire)

Primera Noble Veritat: tota existència està impregnada de patiment, de pena, de frustració per la caducitat d'un món en constant canvi. Tot és essencialment fugisser.

(ara vas tu i descobreixes Amèrica! que ja està descoberta! -cita de Les Luthiers, a la Cantanta del Adelantado Don Rodrigo Díaz de Carreras, de sus Hazañas en Tierras de Indias, de los Singulares Acontecimientos en que se vió Envuelto, y de cómo se Desenvolvió) 

Segona Noble Veritat: l'origen del patiment es troba en l'afany de viure, el desig d'actuació, de plaer, de possessió.

(doncs ... ídem)

Tercera Noble Veritat: el patiment se suprimeix aniquilant la set de viure, de gaudir, d'actuar. L'extirpació radical dels desigs i passions ens condueix a una serenitat i tranquil·litat absolutes. És el nirvana.

(doncs no sé pas si jo, d'això, en voldria tres unces!)

Quarta Noble Veritat: el camí que condueix al nirvana és el noble camí de les vuit passes. Qui el segueix s'acosta a la il·luminació.

(i a l'avorriment infinit?)

Les vuit passes són:

1. Coneixement recte de les Quatre Veritats. (D'acord, ja les he estudiades)

2. Actitud recta: allunyar-se d'odis, enveges. (Cap problema, és que fa tanta mandra odiar i envejar! Cansa!)

3. Paraula recta: no mentir ni parlar inútilment. (Amb el mentir d'acord, amb el parlar ... uf! jo que em parlo al damunt!)

4. Acció recta: bona conducta moral. (Cap problema! ... uhmmm ... això de moral, qui és qui ens diu el que és? que segons qui ens ho digui fa més por que goig)

5. Ocupació recta: guanyar-se la vida sense fer mal. (Toooootalmentedeacuerrrrdojosemariaaaa)

6. Esforç recte: fomentar tendències bones. (Pas de probléme)

7. Pensament recte: no cedir als desigs. (Eiiiiii, depèn de quins eh! no fotem! ni a la xocolata?)

8. Concentració recta: meditació. (Això, meditem, germanes i germans: xocolataoooommmmm)

Vistes les Veritats i les passes i tot plegat, tot molt recte, i considerant que tampoc es diu cap gran bestiesa, que això, essencialment, és el que he escoltat a casa tota la vida (fins i tot en el control del consum de la xocolata), em costa més entendre la necessitat d'anar vestida com si em vessés la bilirubina o estripar-me les costures intentant fer la postura del lotus.

Vaja, que no, que no sóc budista, que els budistes ens han copiat a nosaltres i que, per tant, amb ser de per aquí en tinc ben bé prou. I que si ens hem d'il·luminar, allò de la llum i el túnel, ves que no sigui un tren que ve de cara.

Nota: En aquest apunt no es pretén fer mofa, ni befa, de cap religió, que, com se sol dir, per tot es fan bolets, quan plou. Namasté.