Mobbing

d'aquí

Passa corrents pel meu davant, les llàgrimes li rodolen, galtes avall, i no pot evitar un sanglot. Aferrant desesperada els papers, es tanca d'una revolada en el seu despatx. Deixo amb qui estava parlant -et truco, sí, no pateixis, avui mateix- i entro al seu darrera. Està asseguda, plorant desolada i avergonyida, alhora, per la seva feblesa.

No he pogut més i he petat, no volia fer-ho, sé que l'he fet molt feliç mostrant-li que m'afecta, però no ho he pogut evitar i ara m'odio per haver caigut en el parany.

No passa res, tranquil·la. Plorar no és mostrar debilitat. Només ha estat la reacció a l'estrés. I no t'has d'odiar per res. Tant li fa el que pensi, tant li fa si plores com si no, ell vol fer mal i te'l farà sempre que vulgui, perquè el director general li dóna suport.

Però ara què en farem d'aquest assumpte, porta nou mesos fent-me anar amunt i avall amb indicacions contradictòries, i la que ha quedat com una inútil sóc jo!

No, tu no has quedat com una inútil. Sé el que em dic, ho he passat, recordes? Qui ha de decidir si ets una inútil? Jo que sóc la teva cap, oi? Doncs no, no n'ets d'inútil. No només no ets inútil sinó que ets una persona valuosíssima i arreu t'ho reconeixen. Aquest tipus només és una infecció, la septicèmia s'escampa, i jo no sóc un antibiòtic gaire potent, però no hi pateixis, ja ho sap tothom i aquesta és una medicina més poderosa que cap altra: la informació i no tenir-li por.

Però ara vol que em reuneixi a soles amb ell dimecres!

Prou peròs, no t'hi reuniràs, t'ho prohibeixo expressament. I si et diu res la resposta és invariable: he rebut ordres precises, i si tant et convé, has de parlar amb ella, directament.

Ara, a veure com caram enfrontem això en una organització on no se n'adonen que el capital humà és l'únic capital possible, real, tangible i desitjable.

Mobbing: davant de l'agressió, transparència i informació. Els toros per les banyes, ara i sempre.

Web de la setmana: Love Punks

Al desert de Pibara, a l'Austràlia Occidental, el jovent de Roebourne Yijala Yala comparteixen una peculiar visió del món, del seu món, mitjançant un joc, una mica delirant cal dir-ho, però que ens fascina per com veiem el món aborigen australià. El joc, no massa bo, però fantàstic a l'hora de mirar amb uns altres ulls: Love Punk. El de menys és el resultat. I, caram!, també hi ha zombies, quina pesta!

Bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

... la grandesa o la petitesa de les persones la podem mesurar per la generositat amb què tracten els demés. Qui malfia i menysté contínuament, fins i tot com una posse, només ens mostra la mesquinesa de la seva ànima.

I sí, ja sé que no és gran cosa, i que, de ben segur, algun amanuense ja ha deixat petja d'algú que abans ho hagi dit, no una, sinó mil vegades. Per tant, si la frase té autor documentat, s'agrairà la informació.

Cita d'Adrienne Rich, el llenguatge i la Constitució de la República Catalana

d'aquí

Sembla que ara, amb això de la crisi, no sigui el moment de cap altra reivindicació. I en el seu nom, el de l'expressió irada de tot i tothom contra qui ens dirigeix, i a la que, de ben segur, ens assisteix la raó -val més adonar-se'n tard que mai, diuen-, altres afers, altres injustícies que ens cal reparar, no siguin matèria a tractar. En el mateix sentit que escoltem com ens recriminen de can govern de Madrid, que ara no toca parlar de reorganització territorial o d'independència, perquè, segons diuen, hi ha crisi i n'hem de sortir entre tots. És clar que, seguin aquest principi, ens podem trobar fent el joc a un govern d'ultradreta, centralista i, perquè no dir-ho, que fa molta vergonya ("me gustan los catalanes porque ... hacen cosas"). Amén que, quan ens diuen que cal dur el vaixell a bon port entre tots, una no es pot estar d'imaginar-se aquestes ments preclares amb un megàfon, cridant: rema! i cadascun de nosaltres suant a mars -i mai més ben dit- per dur-los a ells a bon port, a canvi de les escorrialles, com sempre.

És per això, que temes com el llenguatge sexista ens puguin semblar totalment allunyats de la realitat que ens envolta, atenent aquesta mena d'espiral accelerada on ens hem instal·lat. I és que ja ho va dir aquell, parlant dels temps actuals i reajustant la frase de Karl Marx: "la política és l'opi del poble". No hem d'oblidar, però, que amb crisi o sense, la realitat continua essent-hi. I si abans crèiem pertinent parlar de sexisme, malgrat que en la resta del món hi pogués haver misèria, no veig cap raó perquè no en continuem parlant ara. Així, respecte al masculí com a neutre en el llenguatge, la poetessa ens diu:

"Quan algú amb l'autoritat d'un mestre, per exemple, descriu el món i tu no hi ets, hi ha un moment de desequilibri psíquic, com si et miressis en un mirall i no hi veiessis res". Adrienne Rich.

Així, doncs, aquest no és un problema absurd, haurem de decidir respecte el llenguatge també, i la inclusió de totes les persones en pla d'igualtat. Que el llenguatge no és cap bajanada ho vam poder veure l'octubre passat en el Parlament Australià. A casa nostra, els moments constituents que podem arribar a viure també en seran sensibles. Si Catalunya esdevé un estat independent, la redacció de la seva Constitució no serà pas una qüestió banal, si vol ser una Carta Magna que inclogui tota la societat, homes i dones, allò masculí i allò femení. O serà la realitat la que, al cap i a la fi, imposarà el seu criteri, sigui la que sigui, i haurem de seguir lluitant tots aquells homes i dones que creiem que la biologia no és destí? Crec que paga la pena fer les coses ben fetes, ni que es trigui una mica més, perquè, la veritat, per fer un pedaç malgirbat ja tenim la transició i tota aquesta patuleia d'impresentables.

Adrienne Rich ha estat traduïda al català, l'Atlas d'un món difícil, per la nostra poeta (que no poetessa) tarragonina Montserrat Abelló. I també: un article interessant de Patrícia Soley-Beltran, d'on surt la cita: El 'genero': esa palabrota

Les llistes (petit, i gratuït, manual d'autoajuda)

Fa uns quants anys que faig llistes de coses. Normalment llistes mentals, que m'ajuden a definir millor allò que penso. Les llistes són una bona manera de precisar, de convertir un marasme en una paraula o en una frase, un exercici de síntesi, en definitiva.

Vaig començar a fer llistes a partir de quan l'àvia em donava troques embolicades perquè les desembullés, mentre els meus ditets anavent tibant d'aquí i d'allà, amb l'àvia repassàvem, sobretot qui eren els parents, a quina branca pertanyien i quina característica els definia. A més, les llistes, si són per escrit, et permeten jugar amb els conceptes, i fer anar fletxes amunt i avall, relacionar coses que, moltes vegades no ho faries en el pensament, veure reiteracions innecessàries, connexions impensables... Aquesta part la vaig aprendre amb la hermana Altirriba, que em va ensenyar a fer esquemes. Per cert que va durar ben poc a l'escola, era massa intel·ligent i tenia massa entusiasme per ensenyar, vaja, fora de la norma.

Així, en algun període de la meva existència, en un d'aquells moments on pots caure en la terrible temptació de comprar-te llibres d'autoajuda, vaig decidir no "ajudar" a cap autor i ajudar-me soleta, aleshores vaig fer dues llistes en dos fulls distints: la llista de les coses més terribles, repugnants i horroroses que m'han passat a la vida, de les indignitats rebudes i comeses, i la llista de les coses bones, edificants, importants, gracioses, alegres, elegants que havia fet mai. Noteu el meu extrem dramatisme, inevitable en aquells instants, què hi farem!

Va ser un exercici interessant que no vaig fer en un sol dia. Cada dia m'hi posava a reflexionar i escrivia només dues línies a cada llista, per força. Primer vaig tendir a omplir més el full de les coses horribles, però això, evidentment, no em va satisfer. També em semblava que les coses que posava a la bona eren bestieses sense importància. La llista em va obligar a revisar-ho tot una altra vegada, per la qual cosa, aquelles coses tan dramàtiques de la llista negativa van ser reformulades i van anar passant poc a poc a la llista positiva. Potser ara ja no eren tan grandiloqüents, ni tan teatrals, però eren coses bones que n'havia extret de les dolentes.

Finalment em vaig obligar a revisar les quatre rampoines que quedaven en la llista negativa, perquè, desenganyem-nos, servidora no és pas tan important com per haver fet res tan abominable com perquè quedi escrit en un paper. Finalment vaig poder fer una sola llista, encara deu voltar per casa. Ara, amb la consciència ficada en la llista, procuro que allò que faig només sigui susceptible d'anar a parar a una d'elles. A quina?

Que tingueu un bon -i reflexiu- Tot Sants i pels que feu pont un bon Dia de Difunts, i pels que treballem ... també.
-----
El 19 de febrer de 2010, la Kika, també parlava en el seu blog de llistes.

Mirant per la finestra XII

Fins aquí la meva finestra durant set anys

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, només s'hi veuen jubilats sota un cel negre de tempesta. El vent mou les fulles i mou els jubilats ensems, que intueixen el patac que s'aproxima.

Penses en quants dies et queden al davant d'aquesta finestra, sembla que ben pocs, i si bé saps que et fa feliç el canvi, també t'enduus el seu record i enyoraràs les velles pedres de l'església, la plaça, els jubilats, la quitxalla i les dones magribines amb les seves converses animades i incomprensibles.

Són ben curiosos els tombs que dóna la vida, sobretot pels que la vivim en perpètua expectació, aquells que no ens acabem de creure mai que res del que estigui passant sigui real. Tantes vegades et veus obligada a reflexionar per comprendre les distintes realitats que veuen els demés i et preguntes què és el que fa que tu ho vegis de distinta manera. Ben poques dites són més encertades que la que ens diu tants que a tants caps, tants barrets. I acabes, una mica desencisada, no cal dir, acceptant que cadascú veu i viu com li sembla, o com la seva intel·ligència li permet, tu inclosa.

Ara les fulles dels arbres s'agiten ferotgement amb el vent de la tempesta que s'apropa sense remei, i ja no hi queda ningú a la plaça. Només hi resten les pedres, els fanals, els til·lers, la font i els xiclets enganxats a terra. I penso en com, ara, el meu cap barrina davant aquestes coses, els xiclets, les destrosses ... En un jo-abans ho veia, és clar, i feia la queixa clàssica sobre les autoritats o les persones. Ara em pregunto què cal fer perquè la gent actuï pensant en com afecta el que fa als altres? Fer pels demés no és fer, també, per un mateix? Com podem convèncer?

Penso què, en algun altre indret, ara mateix, algú altre està en una finestra fent-se preguntes sense resposta. Curiosament, si hi vaig, el lloc em semblarà més net, més alegre, més interessant que no pas el meu, quan la realitat és que serà exactament igual. Perquè qui haurà canviat seré jo, que estic de viatge i no seré, en aquell moment, la mateixa jo que sóc ara.

Un tro fa tremolar els vidres de la finestra i em fa estremir. El món és, i no deixarà de ser perquè ho demani. Ja falta menys, m'he tallat els cabells, és senyal de canvi i, entretant, jo aquí, escrivint la meva última finestra de la plaça.

A partir d'ara, la meva nova finestra ... fins no sé quan.

Web de la setmana: ParaNorman

No m'agraden les pel·lícules de terror -em fan por- i les de zombis menys -em fan fàstic-, per tant, ja us podeu imaginar que no n'he vist cap, ni de pel·lícula ni de sèrie. Ara, les pel·lícules d'animació stop-motion em fascinen d'allò més, per això, aquesta setmana us proposo l'stop-motion zombie lab del film ParaNorman i que proveu de fer la vostra pròpia versió.

Bon cap de setmana!

Evolució

de Paleorama en la Red

Diu que una colla de savis han descobert els orígens evolutius de la dentadura fa ... 380 milions d'anys! I jo, com sempre, fent tard. Tot just, ara estic aprenent com funciona això d'ensenyar els ullals quan pertoca.

Mirant per la finestra XI

Estic mirant per la finestra, i a la plaça de pedra, on hi ha l'església del meu poble, hi veig un dels homes més rucs que conec. I no és pas dèria meva, sinó que aquest personatge ha demostrat, ara i adés, que és ben ase. Una sola de sabata d'aquelles que, a més, se la passen fent-se el saberut arreu on cauen. L'home passeja una criatura en un cotxet, una nena de la que n'és avi, i s'asseu al pedrís assolellat amb la bebè encarat. La nena, que és una nena preciosa, juga amb els penjolls de joguina, els dóna a l'avi i, aquest, els li retorna tot fent-li moixaines.

Se'ls apropa un conegut, també jubilat, com l'home més enze del poble, s'asseu amb ell i tots dos comencen a parlar amb la bebè, d'aquella manera que es parla als bebès quan saps que no et mira ningú. Els dos homes es miren i se somriuen, no ho poden evitar, algun mecanisme biològic els obliga.

Aleshores penso que aquest home, tan beneït i agre, quan treu un biberó del cistell, comprova que estigui a la temperatura adequada, s'adreça a la criatura amb dolcesa, l'alimenta, i veient la felicitat de la nena, ja no em sembla gens menyspreable. Hi ha alguna cosa de redempció en les mans d'un infant, quelcom que transforma, o pot transformar les persones, o el pensament que en podem tenir d'elles. I ara, quan ensopegui amb l'home més ruc del poble, o hagi de suportar alguna de les seves ruqueries, no podré evitar sentir un respecte que, fins aleshores no havia estat capaç de sentir.

Els jubilats se'n van amb la nena i la plaça queda en mans de les dones magribines i les seves criatures. I entretant jo, aquí, escrivint.

Web de la setmana: Lliures o morts

"Catalunya és un dels països més fèrtils de la terra ... Catalunya pot sortir-se'n sense comptar amb l'univers, però els seus veïns no se'n poden sortir sense Catalunya." Voltaire, escriptor i filòsof (1694-1778)

Lliures o morts és una novel·la històrica, escrita pels periodistes David de Montserrat i Jaume Clotet, amb un protagonista al més pur estil Braveheart: Ermengol Amill. Personatge històric, és per mitjà d'ell que podem conèixer la dimensió de país que va tenir la Guerra de Successió, de la qual, tantes vegades, només hem sentit a parlar del setge de Barcelona i para de comptar. La novel·la també compta amb una WEB, i, per una vegada, em permeto agradar-me d'una novel·la històrica, perquè en conec els autors i perquè sé que està molt ben fonamentada. Aprendre història també pot ser entretingut.

"En tanto en Cataluña quedase un solo catalán y piedras en los campos desiertos, hemos de tener enemigo y guerra." Francisco de Quevedo, escriptor (1580-1645).

Bon cap de setmana!