Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, acaba de passar la Marieta. La Marieta té setanta anys però encara és una dona viva i feinera. De jove havia estat una gran balladora de sardanes i, si bé no era una dona formosa, tenia la bellesa de la joventut i l’alegria que sempre ha marcat el seu tarannà. Ara és una àvia polida, amb el seu cabell blanc ben tallat, la faldilla i la rebeca de color crema i una brusa blanca discreta. Calçat còmode, les arracades d´or, un petit penjoll amb la verge de Montserrat i les ulleres daurades acaben de configurar un conjunt sobri i discret, que convida al somriure amable.
La Marieta acaba de creuar la plaça i jo l’he vist mentre passava, des de la finestra del meu despatx on faig feina de comptable a mitja jornada, al primer pis de l’edifici del davant de l’església. Malgrat l’aridesa de la meva feina no és un mal lloc de treball, els grans finestrals s’omplen de sol cada dia i la vista a la plaça sempre em distreu. Tinc les cortines d’aquestes de tires verticals que es graduen una mica, de color verd clar, que filtren la llum en tons frescos i agradables a l’estiu. Sempre les poso de forma que jo hi pugui veure i ningú pugui veure’m, perquè si no ho fes així em semblaria que estic treballant dalt de tot d’una bastida al mig de la plaça i seria jo a la qui observessin i no jo l’observadora.
En realitat tot això és mentida i qui passa no sé com es diu, senzillament ha passat una dona, una dona gran, abillada tal i com l´he descrit. La seva visió ha durat tres segons i m’ha suggerit aquesta descripció, perquè en aquest despatx l’avorriment ho impregna tot i sort en tinc de les finestres, perquè probablement deixaria la feina avui mateix. Sempre fer les mateixes coses per les mateixes persones, en el mateix ambient, amb gent que no m’interessa, que em repugna fins i tot en alguns casos ...
Des que tinc ús de raó que he volgut ser escriptora però he comès un error terrible: llegir. He gaudit tan d’allò que altres han escrit que qualsevol text que jo pugui escriure m’ha semblat sempre poca cosa, buit. Sóc una dona normal en un món normal, quins sentiments dramàtics, quines experiències colpidores, quines aventures extremes puc haver experimentat? Una altra opció seria el detall, la narració d’allò quotidià, però no sóc amant del preciosisme estilístic, de l’excés d’adjectivació i sempre he pensat que relats excessivament proustians poden esgotar un possible lector i que, al cap i a la fi, tot és fruit del seu temps i que no té cap mena de sentit ara escriure allò que ja es va escriure fa cent, dos-cents, tres-cents, cinc-cents anys.
Ara emprenc un camí, ara un altre. L´últim que m´ha semblat interessant ha estat l’art digital. De la mateixa manera que ja trobo mort l’art del grafitti, la meva passió en el seu moment, sé que això em durarà ben poc. Què millor que allò efímer per a representar la nostra forma de vida i la nostra civilització? Cada dia estic més convençuda de què allò més transcendent del nostre món és allò que desapareix a l´instant de néixer.
I què és allò que ens fa escriure? Exhibicionisme? Potser perquè ens han fet creure que plasmar en un paper allò que sentim o allò que vivim serà una catarsi necessària per a guarir-nos dels nostres suposats mals derivats d’un món on els valors essencials són uns teòrics sentiments que ningú es molesta en recordar que són totalment postissos, generats si fa no fa dos-cents anys? Potser escrivim amb la pretensió de veure allò nostre en format imprès i tapa dura? És la nostra formula per arribar a que en Bassas ens faci una entrevista? Els nostres cinc minuts de glòria? La posteritat? Perquè ens entestem en quelcom ja gastat, de la mateixa manera que considerem bonic “El naixement de la Primavera” de Boticelli, perquè ens han ensinistrat en què sigui així i som incapaços d’apreciar el “Quadrat negre´´ de Malèvitx, ara també ja caducat.
Veig com les lletres van apareixent a la pantalla de l’ordinador, amb el ritme constant de qui és una experta mecanògrafa i mentre van apareixen ja van morint, caducant, perdent sentit, passant a l’oblit esdevenint, una rera l’altra, absurdes, puerils. Escrivim i llegim perquè ens diuen que és el que cal, el que ens fa superiors, n’estem convençuts? O potser només repetim, una vegada i una altra, el mantra tantes vegades sentit, que tantes vegades ens han inculcat. A canvi, oblidem instint, olfacte, necessitat, plaer ... quantes vegades m’hauré de sentir com qui visita la “reserva salvatge” d’”El món feliç” de Huxley? Com algú esfereït per haver perdut quelcom important i ni tan sols sap què és, només ho pot intuir vagament, sense poder precisar-ho mai, sense poder parar de percaçar-ho. Quina desesperança! I, entretant, jo aquí, escrivint ...
La Marieta acaba de creuar la plaça i jo l’he vist mentre passava, des de la finestra del meu despatx on faig feina de comptable a mitja jornada, al primer pis de l’edifici del davant de l’església. Malgrat l’aridesa de la meva feina no és un mal lloc de treball, els grans finestrals s’omplen de sol cada dia i la vista a la plaça sempre em distreu. Tinc les cortines d’aquestes de tires verticals que es graduen una mica, de color verd clar, que filtren la llum en tons frescos i agradables a l’estiu. Sempre les poso de forma que jo hi pugui veure i ningú pugui veure’m, perquè si no ho fes així em semblaria que estic treballant dalt de tot d’una bastida al mig de la plaça i seria jo a la qui observessin i no jo l’observadora.
En realitat tot això és mentida i qui passa no sé com es diu, senzillament ha passat una dona, una dona gran, abillada tal i com l´he descrit. La seva visió ha durat tres segons i m’ha suggerit aquesta descripció, perquè en aquest despatx l’avorriment ho impregna tot i sort en tinc de les finestres, perquè probablement deixaria la feina avui mateix. Sempre fer les mateixes coses per les mateixes persones, en el mateix ambient, amb gent que no m’interessa, que em repugna fins i tot en alguns casos ...
Des que tinc ús de raó que he volgut ser escriptora però he comès un error terrible: llegir. He gaudit tan d’allò que altres han escrit que qualsevol text que jo pugui escriure m’ha semblat sempre poca cosa, buit. Sóc una dona normal en un món normal, quins sentiments dramàtics, quines experiències colpidores, quines aventures extremes puc haver experimentat? Una altra opció seria el detall, la narració d’allò quotidià, però no sóc amant del preciosisme estilístic, de l’excés d’adjectivació i sempre he pensat que relats excessivament proustians poden esgotar un possible lector i que, al cap i a la fi, tot és fruit del seu temps i que no té cap mena de sentit ara escriure allò que ja es va escriure fa cent, dos-cents, tres-cents, cinc-cents anys.
Ara emprenc un camí, ara un altre. L´últim que m´ha semblat interessant ha estat l’art digital. De la mateixa manera que ja trobo mort l’art del grafitti, la meva passió en el seu moment, sé que això em durarà ben poc. Què millor que allò efímer per a representar la nostra forma de vida i la nostra civilització? Cada dia estic més convençuda de què allò més transcendent del nostre món és allò que desapareix a l´instant de néixer.
I què és allò que ens fa escriure? Exhibicionisme? Potser perquè ens han fet creure que plasmar en un paper allò que sentim o allò que vivim serà una catarsi necessària per a guarir-nos dels nostres suposats mals derivats d’un món on els valors essencials són uns teòrics sentiments que ningú es molesta en recordar que són totalment postissos, generats si fa no fa dos-cents anys? Potser escrivim amb la pretensió de veure allò nostre en format imprès i tapa dura? És la nostra formula per arribar a que en Bassas ens faci una entrevista? Els nostres cinc minuts de glòria? La posteritat? Perquè ens entestem en quelcom ja gastat, de la mateixa manera que considerem bonic “El naixement de la Primavera” de Boticelli, perquè ens han ensinistrat en què sigui així i som incapaços d’apreciar el “Quadrat negre´´ de Malèvitx, ara també ja caducat.
Veig com les lletres van apareixent a la pantalla de l’ordinador, amb el ritme constant de qui és una experta mecanògrafa i mentre van apareixen ja van morint, caducant, perdent sentit, passant a l’oblit esdevenint, una rera l’altra, absurdes, puerils. Escrivim i llegim perquè ens diuen que és el que cal, el que ens fa superiors, n’estem convençuts? O potser només repetim, una vegada i una altra, el mantra tantes vegades sentit, que tantes vegades ens han inculcat. A canvi, oblidem instint, olfacte, necessitat, plaer ... quantes vegades m’hauré de sentir com qui visita la “reserva salvatge” d’”El món feliç” de Huxley? Com algú esfereït per haver perdut quelcom important i ni tan sols sap què és, només ho pot intuir vagament, sense poder precisar-ho mai, sense poder parar de percaçar-ho. Quina desesperança! I, entretant, jo aquí, escrivint ...
