Es pot traduir la cultura?

Els Nuer

Diuen que l'antropòleg Edward Evans-Pritchard, quan acabava d'entrevistar els seus informants nuer sobre les seves creences religioses, els demanava, cortesament, si els agradaria saber alguna cosa respecte a les seves. Un d'ells li va preguntar, tímidament, sobre la divinitat que duia al canell, a la que consultava cada cop que semblava que volia prendre una decisió important.

A veure com expliques, a qui no n'ha vist mai cap, que un rellotge de polsera no és una divinitat, perquè, ben mirat, bé que ho sembla. Per això, avui, abandono la divinitat per uns dies, em torno atea del tot i començo vacances. Ens veiem a la tornada!

Llàstima que no veuré els Nuer, però bé, la Terra Alta també és prou interessant.

"Som així ..."

Que un amiguet et regali un escarabat de color blau és millor que no pas que et regali una part de l'entrepà de nocilla, perquè una joia com aquesta, trobada en un gorg del Rialb, és un tresor que només es comparteix entre aquells que sabem apreciar-la. El lapislàtzuli és de marca, i del nostre món recòndit viatgem en una línia sens fi cap aquell Egipte mític i allunyat a l'altra banda del temps i del Medis Terram. En Girbén, que no té una piràmide però si que sap habitar a les valls dels reis, ara té un altre blog, Extramurs, on, com sempre, ens permet gaudir del seu art.

Bon cap de setmana!

4

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aqui

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

d'aquí

Doncs, per si encara no us n'havíeu adonat, avui Un tel als ulls compleix 4 anys. I, per una vegada, no estaré d'acord amb els japonesos. Espero que hagi quedat pal·lesa la indefinició d'aquest blog, o la seva varietat.

Se m'acut que ...

Pla de Nequa, del llibre Viatge a Nequa, de Josep Bou i Cinto Gabriel

L'enyor és una bèstia coquina que remuga per allò que ha cregut que posseïa. Amb els anys, s'atenua el seu neguit, perquè, lentament, aprèn a acceptar la derrota.

Stoner

En va parlar l'Allau al seu blog i poc s'hi pot afegir al seu article/apunt/post/comlivulguisdir, pel que qui en vulgui una ressenya com cal, val més que el visiteu.

d'aquí

En el meu cas, al darrera d'ell i d'en J. que va ser l'últim llibre que va llegir -li'l vaig regalar jo-, el vaig (tornar a) comprar un divendres a les sis de la tarda, i el vaig acabar de llegir l'endemà, a les sis de la tarda. Enmig vaig fer tot de coses destinades a l'existència, com menjar, dormir, desmenjar, fer cabal a la meva família ...

Vet aquí una de les rareses del que ells anomenaven "opinió generalitzada" que van aprendre aquell estiu. Tots dos havien estat educats en una tradició que els deia, d'una manera o una altra, que la vida mental i la vida sensorial estaven separades, i, de fet, contraposades; havien cregut, sense ni tan sols haver-hi reflexionat, que se n'havia d'escollir una en detriment de l'altra. No se'ls havia acudit mai que una pogués reforçar l'altra; o com que l'encarnació va arribar abans que el reconeixement de la veritat, va semblar un descobriment que era seu i de ningú més.

Qualificació: si encara no l'has llegit no sé pas que esperes, de debó.

Web de la setmana: London Calling

No, no és la cançó de The Clash. De New Orleans a London. Del jazz als Jocs Olímpics. En aquesta web de la BBC podrem passejar-nos pel Londres d'avui. Apte pels que aquest any ens mourem poc.

Bonus track pels nostàlgics


i bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

això de l'amor per sempre es devia inventar al mateix temps que la jubilació als seixanta-cinc. Vull dir que es comptava amb què una de les dues parts, o ambdues, farien l'ànec en un temps prudencial i, és clar, ara ho hem allargat tant que no hi ha qui ho aguanti. Potser caldria posar un termini de caducitat o de prescripció a l'assumpte, no? I ara que sembla que estem posat en això de limitar jubilacions, aturs i altres prestacions, podríem fer que, com qui no vol la cosa, s'aclarís també la durada de tot, tot i tot.

d'aquí

(reflexions de viure una part del dia al costat d'una advocada matrimonialista)

I tu, en quin costat del llit dorms?

d'aquí

Ara que vénen temps on molts canviem de llit, me n'adono que sembla que és corrent que la gent dormi sempre al mateix costat, fins i tot algú m'ha reconegut que el costat del llit que ocupés la seva futura parella era una cosa que el preocupava d'allò més, perquè imagina't què pot passar si aquell ésser angelical, eteri, fantàstic i bellíssim -sigui mascle o femella-, un cop ficats a l'habitació comuna, et discuteix la banda del llit, de tal manera que, mai més, podreu dormir còmodament, per haver-ho de fer a la banda on "no toca", o per la culpabilitat d'haver obligat a qui estimes a canviar de banda.

A casa, tinc el costum de dormir sempre a la mateixa banda, perquè la vaig triar jo, però al defora mai dormo a la mateixa banda del llit. Quan arribem -la meva parella i jo-, a un hotel, apartament, tenda de campanya, banc del parc o el que convingui, ell s'espera pacient a què jo entri, faci una ullada i decideixi en quina banda dormiré. Un dia pot ser a la dreta del llit, un altre dia a l'esquerra, mai és el mateix, tot depèn de ...

De què deu dependre?

I que jo tingui la prerrogativa de triar, que implica a canvi?

Web de la setmana: Healing histories

d'aquí

Tota la vida que he somniat que algun dia aniria a New Orleans (Louisiana), a passar hores i hores al carrer, en un Mardi Gras, al barri de Central City, escoltant jazz i menjant oysters en brochette, imaginant-me un jove Satchmo voltant desvagant, encantant-se amb els músics mentre venia diaris, o fent trapelleries, al costat del mític Mississipi. El Katrina, però, va malmetre aquest somni, perquè aquella ciutat tantes vegades llegida, i vista al cinema, ha desaparegut i no sé pas si la seva reconstrucció tindrà el mateix sabor que la ciutat d'aleshores, malgrat que les ostres de ben segur que si.

d'aquí

En aquesta WEB podreu viatjar per una Nova Orleans que pretén curar-se de les greus ferides que va patir i que ens remunta a la seva història. Per si poguéssim patir la temptació d'oblidar que els fets i els morts van ser reals i terribles. Que siguin nord-americans -el nostre Papu particular- no vol dir que es mereixin el nostre oblit.

Pels que no domineu l'anglès, encara que sigui baixet i encara que es deixi, podeu clicar a la traducció i funciona. No és tan còmode, però te n'assabentes de força més coses.

Bon cap de setmana!

Una forma de vida, de la Nothomb

d'aquí

"Són rars els éssers que em resulten més agradables en persona que no pas per carta; suposant, evidentment, que tinguin un mínim de talent epistolar."

No sé com prendre'm aquest tros de la suposada autobiografia d'Amélie Nothomb. L'autora no para de literaturitzar tota la seva existència i és això el que sempre em fa estar un pèl incòmoda, una mica com si sorprenguessis algun secret inconfessable, o com quan aquella senyora t'explica tota la seva existència a la sala d'espera del metge. Tanmateix, se'n surt admirablement en això d'explotar el nostre interès i, sobretot, perquè controla al màxim el temps i la llargària de l'obra. I és aquí on notes que realment t'estàs comunicant "a la manera del nostre segle".

Enmig de la correspondència de l'autora amb un soldat nordamericà destinat a l'Iraq, un soldat que diu haver començat una rebel·lió a base de menjar i menjar, de tal manera que s'ha convertit en obès mòrbid, podem trobar-hi les reflexions sobre les relacions humanes, les fronteres que ens marquem, les accions i reaccions al davant de la desvirtualització, cal tenir contacte amb l'ésser real amb qui et carteges?

"Si en Melvin era un artista, jo l'havia privat d'una qualitat indispensable per a l'art: el dubte. Un artista que no dubta és un ésser tan carregós com un seductor que dóna per fet que es mou en terreny conquerit. Rere tota obra s'hi amaga una pretensió enorme, la d'exposar la pròpia visió del món. Si aquesta arrogància no té el contrapès de l'angoixa del dubte, s'obté un monstre que és a l'art el mateix que els fanàtics són a la fe."