SÓC VERTICAL
Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra
Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfeccció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.
Plath, Sylvia. Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Barcelona, 2006. Ed. Proa.
Sylvia Plath amb el seu fill Nicholas Hugues. Ella se suicidà quan el fill tenia un any, ell se suicidà el 23 de març de 2009, als 47 anys.
16 comentaris:
el su home no es va suïcider però. No se perquè les dones poetes tiren cap al suïcidi. N'hi ha unes quantes tot i que ara em ve al cap Alejandra Pizarnik.
El poema està molt bé, però no per suicidar-se, tot i que deixa pistes, però aixó es bastant comú entre els poetes. Jo de jove em volia suïcidar però com sóc molt despistat se'm va oblidar i ara ja em fa mandra, com a càstig sóc un regular poeta.
El suïcidi és una fantasia habitual entre els adolescents, això fins i tot podem dir que és "normal". Entre poetesses també? Penso en la Woolf, és clar.
Un tema delicat el suïcidi, i que sempre genera moltes preguntes.
No se com una persona pot arribar a pensar en el suicidi, i menys amb un fill tant petit, es quasi egoisme.
la Woolf tenia ja una edat quan es va suïcidar, Lluís, i ho va fer per una convicció ferma, o simplement per fàstic. Crec recordar en tenia més de cinquanta.
Convicció o no, i al marge de l'edat, crec que hi ha una cosa en comú molt difícil d'explicar, i és que ja no suportaven més viure amb sí mateixes. Sembla que la vida els costava molt, i que els anys viscuts són com una feina treballosa, difícil.
Aquest llibre és realment corprenedor, però no em van quedar ganes de rellegir-lo, la veritat..
Un poema bell, amb un final que m'esgarrifa, el tema suicidi, per la meva feina, el conec bé, i és igual que tinguis nens petits, com la germana petita de la Letizia, com que siguis un divo del pop, com en Jackson.... Ningú s'en lliure d'aquest sentiment, quan l'ànima ja és morta, és només el darrer pas per no patir més.... Un petó Clídice.
en el, fons es pura aurtodestrucció Lluís, els mlrts en vida que ni ha molts no és suiciden, ni tan sols ho saben que estàn morts. I el suicidi com deia Cioràn s'ha de far al començáment, en tenir us de raó, sinó és fa, el càstig, la penitencia, és viure, o aixó potser ho deia èr justificar que ell, considerat l'apologista del suïcidi, va morir al llit de vel, als 84 anys. De fet, el suïcidi no és més en la majoria dels casos que una disfunció temporal de la ment.
Magnífic poema! Hauré de rellegir Sylvia Plath. Al seu moment no em va entrar gaire, culpa meva, segur.
Que trist!
Bon poema! Ideal per llegir en un dia gris de pula tapat amb una manta... o al menys aixó m'ha suggerit a mí!
tenia un amic artista al qual un dia li vagi preguntar com era que els seus quadres fossin tant verticals; ell no se'n havia adonat, ni s'ho havia preguntat... el recordo amb una gran capacitat de treball i una curiositat immensa i, també, obsedit per les formes de la Barcelona natal i la València acollidora. Ell llegia verticalitats, des dels seus 1,92 d'alçada.
I jo no crec que la decisió del suicidi sigui cap disfunció mental: simplement, potser es tracti d'una de les decisions més difícils de prendre.
Bonic però trist, m'agrada aquesta poeta. La traductora deu ser la Montserrat Abelló oi?
;)
Ahhhh Sylvia Plath... a més, la traducció és de Montserrat Abelló, una altra de les grans.
Davant de tot les meves disculpes per trigar una mica en respondre. Ahir vaig tenir convidats i al vespre no em van quedar gaire ganes de fer res :)
Francesc P. el Sóc vertical, a part de donar títol al recull de poemes, és potser el poema menys cru i agre. I penso que fas bé de tenir mandra, és bo per la teva salut ^^
Lluís ens ho hauria de dir algun/a expert/a si el suïcidi és alguna qüestió adolescent mal resolta, en tot cas penso que no és pot dir que n'hi ha d'una sola mena.
Striper una apreciació molt interessant, genera preguntes i et deixa amb moltes preguntes, gràcies :)
garbi24 és molt difícil jutjar, en el cas de la Sylvia s'hi pot afegir el maltractament psicològic rebut del marit, una personalitat amb moltes mancances ...
Jordi Marron crec que jo tampoc el rellegiré :(
Cris "el darrer pas per no patir més", tens raó, segurament, tenir l'ànima torturada deu ser un infern. Un petó Cris
Òscar Roig no és fàcil i no tots els poemes "entren", realment és un esforç.
Carme, si és trist i, com sempre, queden tantes preguntes ...
glamboy69 és dels que més m'ha agradat, en els altres, més crus i densos, no he estat capaç de veure-m'hi identificada. Aquest em sembla una ocasió magnífica per a pensar, sobretot en les circumstàncies que tu detalles :)
gatot no crec que hi hagi un únic patró per als suicides, seria massa fàcil. Tampoc crec que s'hagi de criminalitzar ni considerar tan terrible, al cap i a la fi això que fem és merament cultural. Imagino que si, que no és fàcil decidir-ho.
jaka si, és una traductora molt bona :)
Sí, Silvia, m'agrada molt aquesta traducció :)
Publica un comentari a l'entrada