M'havia encaparrat a fer-me un jersei de llana, d'aquests gruixuts amb trenes. No solia fer gaire mitja, fins ara havia brodat al tambor, havia fet puntes amb el ganxet i una mica de
frivolité, però estaven de moda els jerseis fets a mà i, evidentment, jo en volia un.
Asseguda al sofà al costat de la padrina Dolors, i colgada materialment de troques de diversos tons de torrat -aleshores encara no sabia que el marró és el color més desfavoridor que hi ha- mirava l'esquema de la revista intentant no perdre'm.
La televisió estava engegada, uns nyús travessaven un riu mentre els cocodrils esperaven, tranquil·lament, per cruspir-se'n uns quants. Simultaniejava el croquis del jersei amb els nyús mentre la padrina passava el rosari. Se sentia com mormolava i el crec-crec del paperet que feia servir per no descomptar-se. Mai feia servir el rosari, el tenia desat, perquè no li agradava exhibir-se en les seves pràctiques religioses. Sempre m'havia fascinat la seva forma de viure la religió, gairebé
quàquera, tant diferent de tot allò que ens envoltava. Ara sé que no m'hauria d'haver estranyat, la gent que ha patit de debò no fa gaire escarafalls de res.
Ja devia ser a punt d'acabar perquè la padrina sincronitzava l'acabament del rosari amb el començament del "
Vostè Pregunta" d'en Joaquim M. Puyal, el seu ídol a la pantalla. A la ràdio
lo Llauís del Olmo i la
Maria Matilde Almendros, i a la televisió en Joaquim Maria Puyal, el seu déu absolut en el món terrenal.
Maria Matilde Almendros i Joan Capri
Rumiant en això i en allò me'n vaig adonar que una trena no em quadrava. Gairebé exclamo "merda!", però això no ho faria mai al davant de la padrina, a casa no es renega. "Si pots dir una cosa sense males paraules no hi ha cap necessitat de dir-les", podríem posar-ho com a lema de l'escut familiar, si en tinguéssim. Bé, em vaig empassar l'exclamació i vaig enretirar la labor per mirar-la a una certa distància.
- Se m'ha escapat un punt - vaig dir amb cara de disgust.
La padrina em mirà, mormolà el final d'una avemaria, feu el senyal al paperet i el desà a la butxaca del davantal, ja acabaria de resar després.
- A veure, deixa que m'ho miri - prengué la labor i feu el mateix gest que jo - si xiqueta, ho hauràs de desfer - i em tornà la labor.
Me la vaig mirar sorpresa que ella no tingués una solució més senzilla pel desastre. Ja començava a saber que els pares no eren perfectes, però amb la padrina em costava força més creure-m'ho.
- Però padrina, si ja n'he fet un pam més!
- Si no ho desfàs ara després no et quadrarà ni el coll ni la cisa. A més, ja ho saps ...
Me la vaig mirar i diguérem a cor, somrient:
- Fent i desfent es va aprenent!
- Au va, que comença el "Vostè pregunta" - em digué.
I, evidentment, com en tantes ocasions a la vida, després de fer un pas enrere i contemplar, o contemplar-me, vaig haver de desfer un pam de la mitja i tornar a fer-lo. Ara parant més atenció, i compte de no haver-ho de fer massa sovint això, que la llana perd llustre.