Del pecat

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

Sèneca

Sèneca, Lletres a Lucili, volum 3, XC, versió de Carles Cardó, Fundació Bernat Metge, Barcelona, 1930.

Web de la setmana: pintant una paret

Solc despertar-me amb la ràdio. Dijous al matí, a les set, va començar a vomitar les males notícies de cada dia: que si col·lapse en l'administració americana, que si Portugal demana la intervenció d'Europa, que si l'Hospital Clínic tanca les urgències del carrer València, que si el govern dels millors liquida la sanitat catalana, que si el pare haurà de seguir fotent-se de cap perquè no li operen el genoll ... Vaja, que quan acabem d'estar desperts i hem d'anar cap a la feina a escoltar, ara l'un i ara l'altre, la munió de problemes econòmics d'empreses i particulars, t'entren moltes ganes d'aprendre a fer formatges de cabra.

La ràbia mai és bona, la ràbia ens fa terriblement injustos i ens aboca al de sempre: trencar per reconstruir per tornar a trencar, etc. Potser que comencem a humanitzar-nos i deixem enrere aquests recursos que ens ancoren a una humanitat que fou i que ja no existeix. De moment, mentre rumiem la manera de solucionar-ho, potser serà millor desfogar-nos escrivint en una paret, ni que sigui virtual i encara que ens la proporcioni una casa comercial. Proveu d'escriure el que penseu aquí, jo ja ho he fet, i que passeu un bon cap de setmana!

Redacció: el cap de setmana i2, o mar i muntanya

Les vuit, en Factor X es desperta, avui ell anirà a fer els 55 km en bicicleta que repetirà el dia 10, o sigui que jo podré fer, amb tota llibertat, el que més m'agrada: passar quatre o cinc hores corrent i caminant per la muntanya. I tinc vambes noves!

M'ho prenc amb calma, estrenar calçat vol dir haver de reduir les expectatives, no fos cas que comencés a encetar-me per tot arreu. O sigui que decideixo que avui "baixaré" a Montserrat. "Baixar a Montserrat" és una broma que ens fem quan tenim ganes de caminar per la vora del riu i volem fer una circular.

Esmorzo amb el portàtil al davant i aprofito per munyir les vaquetes del Facebook, algun dia hauré d'anar a algun centre a desintoxicar-me dels jocs de Zynga. Vaig al lavabo, faig les meves ablucions matinals, m'embetumo amb crema solar, em poso la roba d'esport i, finalment, amb tota la cerimònia em calço les sabates noves.A la motxilla hi duré apòsits per si de cas. Bastons i barret d'ala ampla són els complements últims.

Colònia Sedó, a dalt, Esparreguera. D'aquí

Surto de casa en direcció a la Colònia Sedó, tot baixada, passo per la font de la Barona, que encara raja. Els vells plàtans, amb l'enforcadura baixa, em recorden un munt de tardes fent campana i una pila d'intents (malauradament reeixits) en això d'aprendre de fumar, fa eons ja. Depasso la Colònia i enfilo cap a Can Vinyals, sota Can Castells, on abans feien les Aromes. El riu baixa gras, veig la resclosa, on anàvem a pescar amb en Factor X i el meu sogre, son pare. Quantes tardes d'estiu a l'ombra, amb una fanta i ganxitos, empipant els peixos (pesca sense mort) i fent-la petar. Al davant veig la indústria química que ens ha entaforat l'ajuntament d'Olesa, t'agradi o no, i el polígon industrial. Em pregunto com és que som capaços de destruir el nostre territori amb tanta alegria. Sembla que als amos dels terrenys només els convenç el guany ràpid, i així veiem esvorancs en les muntanyes, i clapes de formigó en tot el territori. Recordo que dilluns he d'intervenir en un debat sobre urbanisme, però no hi vull pensar gaire, sé perfectament el que vull dir. Comprovo que el cavall blanc encara hi és en la seva finca. Fa temps que, quan passo per aquesta urbanització, em miro un cavall blanc que tenen en el jardí d'una casa. M'agraden tant els cavalls que, només de veure'n un, ja em sento feliç.

Passat Can Vinyals enfilo cap a La Puda. No puc evitar fer el camí dels records cap a Güemes, de quan vaig afegir-me a una colla que feien el Camino del nord entre Bilbao i Santiago de Compostela. Van ser dies feixucs, caminant sota la pluja amb un ritme endimoniat, que em va costar una tendinitis d'aquelles "de per vida", un dia que vam sobrepassar els quaranta-cinc quilòmetres sobre asfalt i carregats amb les motxilles. Va ser una mala decisió anar-hi, sobretot perquè jo venia d'un altre ritme i unes altres cabòries fent el GR-11.

Arribant a Güemes ens van informar que el capellà del poble tenia un alberg. Ens hi vam arribar, un home, tret d'una fotografia d'un d'aquests capellans de la teologia de l'alliberament, amb el cabell esborrifat i la barba blanca, ens va rebre, en català. Considerant que el poble estava a Cantàbria això ens va sorprendre prou. N'Ernesto Bustio, càntabre, va ser ordenat a Solsona, fill de càntabres emigrats, i aprofitava qualsevol ocasió que tenia per practicar la llengua que fou seva durant la infantesa i bona part de la seva joventut. Recordo com ens va oferir unes habitacions, les dutxes i el menjar gratuïts, només, si volies, deixaves la voluntat en una caixa. Després del dinar que vam fer entre tothom, peregrins, caminants i gent del poble, sobre les tres de la tarda, els meus companys van marxar al poble, a jugar al dòmino. Jo vaig prendre el llibre i em vaig emperesir al davant de la llar de foc. L'Ernesto es va quedar amb mi i vam començar a xerrar d'això i d'allò. Si mireu l'hipervincle que hi ha en el seu nom, podreu saber part de les aventures que vaig conèixer aquella tarda. Recordo que li vaig preguntar què passava que tots els boscos que trobàvem eren d'eucaliptus. Em va explicar que la gent es venia al negoci ràpid i havia tallat els boscos autòctons per plantar aquest arbre de creixement ràpid, per vendre'ls a les industries del paper. El mal és que aquests arbres són un problema ecològic terrible, perquè dessequen el territori. El guany ràpid, com sempre. Tant li fa si destrueixes la terra dels teus avantpassats si en comptes d'un Seat pots tenir un Audi, o si en comptes de viure en un pis pots viure en una casa, ni que la parella i tu us hàgiu de comunicar per walkie-talkies. Després de sis hores xerrant amb ell, ens vam adonar que fèiem tard per coure el sopar, la gent va començar a aparèixer i jo vaig despertar d'un somni ben estrany.

Ernesto (Ernest) Bustio

Sempre més tindré l'Ernest en la meva memòria com la d'un home del qui, en una sola tarda, vaig aprendre més del que podria aprendre en moltes vides i en moltes escoles. Tant li fa la seva condició de religiós, el que compta és la seva condició d'humà en tota l'extensió del terme. La seva visió de la seva terra, de les barbaritats comeses amb els boscos artificials d'eucaliptus i en les urbanitzacions fantasmagòriques, per buides, enormes (en vaig veure una on havien partit una muntanya per la meitat, literalment), fetes en el territori d'aquell president amb nom de xoriço i que sembla tan simpàtic, sempre m'ha donat un punt de vista immillorable per visualitzar el nostre propi territori.

Pel darrera de La Puda, l'antic balneari ara en ruïnes, que fa una llàstima que trenca l'ànima, enfilo cap a Can Tobella, aquesta serà de les poques pujades del trajecte d'avui. De moment, el calçat respon a la perfecció i no em cal baixar el ritme. Ensopego amb molts ciclistes, es nota que hi ha la Portals a tocar, encara que hi ha molta tradició ciclista en aquesta zona. El Camí de la Sal és un camí perfecte per fer els dies de calor, ombrejat i humit, segueix el curs del Llobregat camí de Monistrol. Em quedo a l'Aeri, el prendré fins el monestir, no tinc cap mena d'intenció d'enfilar-me pel tub.

Can Tobella, sota el Tossal Rodó. D'aquí

Mentre el camino el penso, aquest territori. M'emociona trepitjar-lo, sentir-lo. La sang no m'hi lliga, sóc filla de lleidatans, però m'hi lliga el naixement i la creixença. Ho vulgui o no, és aquí on he nascut i crescut, és aquesta la terra roja que m'embrutava els genolls, són aquestes pedres les que em feien traus i esgarrinxades, no pas d'altres. I l'estimo, l'estimo tant, que fins i tot em cal fugir ben lluny per tenir ganes de tornar-la a veure, unes ganes que poden arribar a fer mal i tot. Per això m'enfurismo de mala manera quan veig com la maltracten els mateixos que se'n diuen amos.

El trajecte amb l'aeri no s'hauria d'acabar mai, l'avantatge de no tenir vertígen és com en pot ser de plaent un viatge dins un cistell penjant. Un cop dalt del monestir no m'aturo i, sense solució de continuïtat, ni perdre ritme, m'enfilo a Sant Miquel. Quan perdré de vista la gentada buscaré algun mirador i aprofitaré per menjar una mica de xocolata enmig del romaní florit i les abelles que el pol·linitzen. El sol escalfa de valent i demà tindré un bonic to bicolor, però no em preocupa, a finals de temporada, amb tantes robes distintes, estaré a quadres. Després de la xocolata, baixo corrent pel camí de les bateries. Tinc una visió: m'acabo d'enamorar i les dipositàries del meu amor per sempre són dues, de color verd i es diuen Bestard Energy. Baixar corrents per camins pedregosos, notar com la sola s'arrapa a la pedra, sense relliscar ni un milímetre, ensopegar un parell de cops, més que res per allò que no s'adormi l'adrenalina, i arribar a Collbató amb una sensació de felicitat explosiva és tot una.

Finalment arribo a casa després de "baixar" a Montserrat en quatre horetes justes. Potser demà les tornaré a treure a passejar, haver-les conegut bé mereix una celebració!

...

Diumenge. Evidentment no me n'he pogut estar i hem sortit a passejar juntes, les meves vambes i jo. Més que res per desentumir la musculatura uns sis quilòmetres. Avui la mare ha fet arròs i ha comprat tortell, vol celebrar que el Barça va guanyar, em sembla, o era que el Madrid va perdre? Ehem ;)

Redacció: el cap de setmana 1

Aquest cap de setmana ha començat en divendres, i és que això d'acumular hores que no et paguen a la feina, i que cal recuperar fent festa, sempre va bé, que no només de diners viu la dona.

A primera hora he anat a la perruqueria, és important que, ni que sigui pagant i un cop cada dos mesos, un home heterosexual et digui que estàs guapa. Després he agafat l'autobús i he baixat a Barcelona. Feia tant de temps que hi havia d'anar a fer encàrrecs que fins i tot m'he hagut de fer una llista. Primera parada Diagonal-Maria Cristina, en una botiga de telefonia mòbil que ja fa una pila de mesos que m'hi havia d'entretenir.

Per sort he hagut de fer cua. Si, no m'he begut l'enteniment, en la meva vida n'he hagut de fer moltes de cues, i és on he llegit la majoria de llibres. Aquesta vegada anava previnguda i duia material sabent, a més, que em trobaria una butaca còmoda i que no em caldria patir, ja que quan he agafat el número un xicot la mar d'amable s'ha anotat el nom per cridar-me. Al cap de mitja horeta m'han tret de la meva abstracció i he passat a ocupar, durant una hora de rellotge, el meu lloc al mostrador. Bé, sembla que ja fa massa temps que havia de revisar les tarifes a les que estic acollida i n'he sortit amb un telèfon d'aquests "que fan de tot" (Internet inclosa) per 19 euros i una tarifa substancialment menor de la que tenia fins ara.

Si, ja ho sé, n'hi ha de més bons i de més nous, però pel que em convé amb aquest ja n'hi ha prou. Fins i tot, de tantes coses que fa, he pensat de deixar-lo al costat dels plats bruts, ves a saber!

Ja era l'hora de dinar, però ho endarreriria per anar a una llibreria on havia vist per la web que tenien un llibre que em convenia. Prenc la línia 3 a Maria Cristina i detecto que ja ha arribat el bon temps amb l'explosió del perfum tan conegut: eau d'aixell, o de sobac per a alguns. Tanmateix, a l'igual que amb les cues, en el metro també m'hi passaria hores. Mare meva quant de material! Baixo a Passeig de Gràcia, el que m'ha donat un llarg recorregut d'observació de la condició humana.

A la llibreria, una d'aquestes grans, em diuen que el llibre, malgrat que a la web diguin que el tenen, només és per la venda per Internet. Em queixo, perquè la brometa em costarà 8 euros més pel transport, però poc s'hi pot fer. Baixo Passeig de Gràcia avall fins a Plaça Catalunya i ho provo a la llibreria Tal, és normal, no el tenen, això dels canals per comprar qualsevol llibre en català que no sigui dels patums sol ser un drama. Tanmateix em firo amb l'últim Camilleri (iuhu!) i mentre estic pagant, el noi i la noia que hi ha a la caixa parlen entre ells com si jo no hi fos. "S'hauria de matar a 600 banquers, tal com va fer aquell tio d'Olot, i ja ho veuries com s'acabaria això que et prenguin el pis per no pagar la hipoteca". Pago atònita, si hi ha una cosa que em supera més que el feixisme és l'estalinisme. No me'n puc estar i li comento al xicot que, potser, només potser, la seva apreciació no és massa encertada. Decideixo que no tornaré a posar els peus en aquella llibreria, no m'agrada que els meus diners serveixin per pagar el salari a algú que té idees genocides respecte a una part de la meva família. Serà per botigues!

El més millor del món mundial ^^

Prenc la determinació que no em posaré de mal humor, el que ha dit aquest ésser humà (?) no és la primera vegada que ho sento, ni que ho veig escrit. Com si tot el món es pogués guanyar la vida despatxant llibres! Els altres hem de fer altres coses, potser menys nobles, però és el que hi ha, el cas és bufar cullera.

Entro als grans magatzems de Plaça Catalunya i em compro un desodorant. A Barcelona quan es posa a fer calor no s'està de res, i a mi em fa molta angúnia que em cantin els alerons. Vaig al lavabo i soluciono l'angúnia, després passo per la zona de colònies, localitzo un provador de la meva i ho acabo d'endreçar. Cadascú amb les seves manies.

Ai! totes tenim les nostres flaqueses!

Surto fora i m'adreço a l'extensió dels grans magatzems del Portal de l'Àngel, tenen la pel·lícula que buscava, el llibre no. És tard, passa de les tres, i em fa mandra ficar-me en cap lloc a dinar, pel que pujo a la cafeteria i demano un plat de noddles i una aigua. Els fideus resulten massa salats i els vaig fent passar mentre em llegeixo mig Camilleri. M'atenen quatre persones amabilíssimes, poca feina que hi ha, i demano un te. Lavabo, higiene bucal i adéusiaus com si fóssim de la família. Miro a la secció de calçat de muntanya, no veig res del que em cal.

Arribo a la Plaça Vila de Madrid, hores d'ara he acomplert una bona part del programa i vaig molt per sota del pressupost previst. Entro a la cadena de botigues esportives i em firo dues bosses amb tub per l'aigua i un kit de neteja de les mateixes. Ja era hora! Era desesperant veure com es feien malbé, sobretot pel tub que no hi havia manera de netejar. Ni em miro el calçat, sé perfectament què tenen i sé que no és el que vull.

Un invent fantàstic i alhora un desastre per netejar.

Al carrer Canuda, molt a prop d'allí, hi trobaré el que cerco. Entro a la botiga d'articles de muntanya, un xicot molt amable em demana que vull: Unes sabates per córrer per la muntanya. No se'n pot estar de deixar de mirar-me als ulls i fer-me una repassada general amb posat escèptic. Si, ja ho sabeu, aquelles mirades amb les que et vénen ganes de dir: "el nas gros i els pits petits, coses de la genètica, la panxa, coses dels embarassos, les arrugues, coses de l'edat i el cul, coses de la xocolata" [algú sap si la Rossy de Palma fa seminaris tipus: "como llevar mejor to esto"?]  gaires mirades més com aquesta i hauré d'anar més sovint a la perruqueria, caram, que una ja no va aixecant passions ja ho sap (bé, tampoc és que les hagi aixecat mai) però tampoc cal que et destrossin la moral d'una forma tant expeditiva. Tanmateix, molt professional i intentant creure's que, efectivament, la mestressa que té al davant és capaç de córrer, o intentar-ho, per la muntanya, m'adreça on tenen aquest calçat. Li dic que vull unes Bestard, nova mirada escèptica i un vols dir? que, fins i tot em fa dubtar, no et sembla que potser t'anirien millor aquestes altres?, i m'ensenya les Salomon, Asolo i North Face, no, vull unes Bestard, aquestes són per esportistes que corren per la muntanya (i jo sóc una mare i una comptable que corre per la muntanya tres cops per setmana, tot i que això últim m'ho estalvio).

Finalment li faig entendre que m'agraden les mallorquines, m'agrada la seva sola Vibram, el seu cosit, el seu disseny, sense les floritures absurdes dels demés, i m'ensenya unes Energy que m'encanten. Número? Un sis i mig americà? Segur? (Sí! segur!) Em porta un sis, que em va petit, després em fa emprovar un set, que em va gran, finalment decideix (al·leluia!) que potser em cal un sis i mig. Em pregunto si realment les arrugues són cosa de l'edat o de la paciència que cal prendre. Tot i això no deixa de ser molt amable i, a diferència de la llibreria Tal, sé que aquí si que hi tornaré.

No em digueu que no són una preciositat?

Bé, enfilo cap a la Rambla, no me n'estic i entro en la botiga on res és igual, en surto amb un vestit en el qual, potser algun dia, hi cabré. No hi ha res millor que ser optimista. Al triangle compro te i em prenc un suc de taronja. Baixo al metro i retorno a Maria Cristina on esperaré l'autobús que em porti a casa. Estic satisfeta i baldada. Entre el parar dreta i la caminada el meu genoll i la tendinitis es recorden de mi. Bé, els records són mutus. Curiós que només es despertin a ciutat, m'ho he de prendre com un senyal? De tornada a casa arribo just a temps de baixar de l'autobús a la primera parada, una mica més i regalo suc de taronja per aspersió als meus companys de transport. Hauré de trucar a casa perquè algú em vingui a buscar, ara no em veig amb cor de fer ni una passa més, i menys els 900 metres que em queden, marejada i carregada com un ruc.

Ràdio: Un riu de crims

Un riu de crims és el títol d'aquest llibre elaborat per vint-i-quatre autors amb un nexe d'unió: l'Ebre. Molt ben editat, és una iniciativa de la Llibreria Serret de Vall-de-roures, March Editor, Centre Quim Soler (web interessant),  Ètim i Lo Trull de les Raboses. L'Ebre es tenyeix de roig amb vint-i-quatre relats que no tenen res a envejar a invents literaris d'altres latituds.

Entre aquests autors hi podem trobar els blogaires de Brevis Coniuratione, The Lost Underground Station, Des del meu mar, Aïllat i llunyà, Ilercavònia, Triticària i Tens un racó dalt del món. I si ens voleu escoltar a la ràdio, podeu fer clic aquí.

Bon cap de setmana!

Googlejant

d'aquí

Cerco a Google: "població mundial" i em surt una xifra curiosa, atenent que no m'imagino a ningú demanant que aixequem el dit per comptar-nos. Segons el Banc Mundial, al 2009 érem 6.775.235.741, en lletres (com en els contractes): SIS MIL SET-CENTS SETANTA-CINC MILIONS DOS-CENTS TRENTA-CINC MIL SET-CENTS QUARANTA-UNA persones en aquest manicomi rodó.

Atenent aquesta xifra, no us sembla que caldria redefinir els paràmetres d'individualitat? Més que res, perquè molt originals no podem ser tots i cadascun de nosaltres, oi?

Tan diferents, tan iguals

Imatge manllevada del blog Malerudeveure't d'El veí de dalt

Formo part de la generació crescuda amb el comandant Cousteau, Félix Rodríguez de la Fuente i els documentals dels nyús travessant el Serengeti, mentre els cocodrils els esperen tranquil·lament, a l'estil del bon vivant esperant l'arribada del cambrer amb el menú desitjat. També, és clar amb Nacida libre i L'enfant sauvage de Truffaut, en Tarzan dels micos fents esgarips tirolesos saltant de liana en liana, angawa Cheeta angawa!* (que, per cert, cheeta vol dir guepard al sud de l'Àfrica), i, com no, El llibre de la Selva de Kipling i tota l'ensucrada ideologia continguda en les pel·lícules de Disney. Sense adonar-nos-en hem crescut assumint la "maldat" occidental i la "bondat" de la natura, els seus habitants i les poblacions humanes que no pertanyien a la nostra àrea cultural. Aleshores, quan t'apropes al món real de fora d'occident i et topes de morros amb la realitat, sempre acabes fent el discurs d'abominar de la teva cultura, el colonialisme, Colom i la mare que el va pastar, ja fos genovesa, catalana o de Talavera de la Reina, com si fossin els únics responsables d'una realitat: la veritat essencial, és que si no hi haguéssim anat, els humans "d'allà" serien tan bons, i tan dolents, com els "d'aquí".

"És sabut popularment que els africans tenen una gran saviesa indígena i coneixen el folklore de plantes i criatures, que són experts a identificar-les pel rastre, l'olor, els senyals als arbres, que realitzen anàlisis meticuloses per saber a quina planta pertany una fulla, un fruit o una escorça determinada. Tenen la singular mala sort de ser interpretats com els convé. A l'època que es considerava evident la superioritat cultural d'Occident, era intuïtivament evident que els africans s'equivocaven en moltes coses i que, simplement, no eren gaire brillants. No era sorprenent, doncs, que no pensessin en coses més enlairades que els seus estómacs. L'antropòleg es trobava inevitablement col·locat en el paper de refusar aquesta visió de l'home primitiu, i mirava de demostrar que les seves maneres de fer tenien un sentit o lògica i possiblement una saviesa mental que l'observador occidental no era capaç de veure. En aquests temps de nou romanticisme, l'antropòleg se sorprèn de trobar-se de cop i volta a l'altre extrem. Avui dia els occidentals fan servir l'home primitiu amb tanta seguretat com si fossin Rousseau o Montaigne per demostrar algun extrem de la seva pròpia societat i denigrar els aspectes que troben poc atractius. Els «pensadors» contemporanis presten tan poca atenció als fets o al judici equilibrat com els seus avantpassats. Un exemple que em va cridar especialment l'atenció abans d'anar a la terra dowayo el vaig veure en una exposició d'artefactes dels indis pellroja. Hi havia una canoa de fusta exposada. «Les canoes de fusta», ens informaven, «estan en harmonia amb l'entorn i no contaminen». Al costat hi havia una fotografia del procés de construcció en què es veia els indis cremant grans trossos de selva per obtenir la fusta adequada i en deixaven podrir la resta. El «noble salvatge» s'ha aixecat de la tomba i es troba viu i feliç vivint al nord-oest de Londres, com alguns departaments d'antropologia. [...] La veritat és que els dowayos sabien menys dels animals de l'Àfrica que jo mateix. Com a rastrejadors, distingien les empremtes de la motocicleta de les empremtes humanes, però això era el màxim a què arribaven. Creien, com la majoria d'africans, que els camaleons eren perillosos. Em van assegurar que les cobres eren inofensives. No sabien que els cucs es tornen papallones. No eren capaços de distingir un ocell d'un altre ni eren fiables a l'hora d'identificar els arbres. Moltes plantes no tenien nom tot i que les feien servir prou sovint i, per referir-s'hi, calien moltes explicacions: «Aquella planta que es fa servir per extreure l'escorça que fa el tint». Gran part dels animals de caça s'havien extingit a causa de les trampes. Pel que fa a «viure en harmonia amb la naturalesa», els dowayos no són cap exemple. Em reprotxaven que no hagués portat una metralladora de la terra dels blancs per posar fi així d'un cop als grups patètics d'antílops que encara quedaven al seu país. Quan van començar a cultivar cotó per al monopoli del govern, van posar a la seva disposició grans quantitats de pesticides. Els dowayos el van adoptar immediatament amb propòsits de pesca. Es ficaven als corrents per poder agafar el peix enverinat que flotava a la superfície. Aquest verí va substituir amb rapidesa l'escorça d'arbre que havien fet servir tradicionalment per ofegar els peixos ..." (Barley, 119)

Tan diferents, tan iguals ...

Barley, Nigel. L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang. Barcelona: 2004. Edicions 62.

*Gràcies Geococcyx!

Web de la setmana: nous allons à l'Opéra à Paris, o sou més de Londres?

De Raúl Belinchón, quatre webs pel preu d'una.

Venint del Louvre, per l'Avenue de l'Opéra la veus, allà, al final, talment una mona de Pasqua magnífica. I, és clar, hi entres, puges les escales imaginant-te que duus un mirinyac, o un vestit imperi, i surts a una de les dues llotges que ja tenen habilitades per tal d'admirar-ne la sala i fer les fotografies de rigor. Ara que, si et ve de gust assistir a alguna representació et caldrà saber-ne la programació. Això ho podem veure en aquesta Web, àgil i elegant, com no podia ser d'una altra manera, oi? I pels que preferiu l'altre continent, aquesta és la Web de la Royal Opera House de Londres.

Bon, i primaveral, cap de setmana. Atxís! Perdó, és l'al·lèrgia.

La cosa que em fa més ràbia del món és ...

Anar a grapar un plec de papers

i que la grapadora estigui sense grapes.

Té, mira, ja ho he dit. I és que, tantes vegades, la cosa que ens fa més ràbia del món és una solemne bestiesa.

I a vosaltres? Quina és la cosa que us fa més ràbia del món, que us treu de polleguera?

(blog en mode saturació en la vida real)

Ràdio: Josep Porcar

Fent un tomb desvagat per una llibreria em trobo, mig amagat, el llibre La culpa, premi Vicent Andrés Estellés de poesia 1998, dels XXVII Premis Octubre, de Josep Porcar. És clar que me'l compro, quan un llibre et busca a tu, l'has de tenir, no hi ha excuses. En Josep, però, també és un blogaire important, a part d'un poeta, i el trobareu, els pocs que encara no el coneixeu, aquí, al Salms.  També podeu llegir-lo en la publicació que ha fet del seu llibre Els estius en .pdf i, si ho voleu, també en vam parlar una mica a la ràdio.