Sóc vertical

SÓC VERTICAL

Però m'estimaria més ser horitzontal.
No sóc cap arbre amb les arrels dins la terra
xuclant minerals i amor matern
perquè cada març esponerosa brosti,
ni tinc la bellesa d'un jardí amb flors
que faci que m'emplenin d'ohs, i espectacularment em pintin
ignorant que aviat m'esfullaré.
Comparat amb mi, un arbre és immortal
i una tija en flor no és alta, però és més vistosa,
i d'un en voldria la longevitat i la gosadia de l'altra

Aquesta nit, a la llum infinitesimal de les estrelles,
els arbres i les flors han estat escampant la seva fresca olor.
Em passejo entre ells però cap no se n'adona.
De vegades penso que quan dormo
dec assemblar-m'hi a la perfeccció
-els pensaments abaltits.
Per a mi és més natural, ajaguda.
Aleshores el cel i jo conversem obertament,
i seré útil quan definitivament m'ajegui;
llavors els arbres sí que podran tocar-me, i les flors tindran temps per a mi.

Plath, Sylvia. Sóc vertical. Obra poètica 1960-1963. Barcelona, 2006. Ed. Proa.

Sylvia Plath amb el seu fill Nicholas Hugues. Ella se suicidà quan el fill tenia un any, ell se suicidà el 23 de març de 2009, als 47 anys.

Bany o dutxa?

L'altre dia vaig omplir la banyera. Si, ja ho sé que aquest és un acte incívic i poc sostenible, però només d'imaginar-me el gest de disgust de tot ICV en ple, el plaer va ser duplicat.

De tant en tant em regalo aquest ritual: omplir la banyera d'aigua i bromera mentre el calefactor funciona a tot drap. Això vol dir que, durant una hora, servidora es dedicarà a submergir-se en aigua, escuma i jugar a barquets amb l'esponja i l'aneguet de goma.

També aprofito per pensar. On millor penso és dins la banyera, fent evident que sóc més aviat de pensar poc, si comptem l'escassedat dels meus banys. Dutxa si, ara no us pensséssiu que una no és neta i polida com cal.

El millor de la banyera, com el millor de qualsevol ocasió on no tens més remei que esperar, és que pots evadir-te i pensar. En realitat el bany sempre és millor que la cua al Registre Mercantil, on també tens ocasió de relaxar-te mentre esperes. Tot i que, ben pensat, la cua del Registre et dóna unes magnífiques oportunitats d'observar l'espècie humana.

Això si, al Registre Mercantil no hi vagis amb l'esponja i l'aneguet de goma, no sé pas si sabrien apreciar la performance.

Ràdio (ed.)

Si seguiu l'hipervincle que hi ha a la part dreta superior del blog, anireu a parar al podcast de l'espai que fem a Ràdio Esparreguera sobre blogs, dins el magazine matinal cada quinze dies.  Només us ho comento per si us fa gràcia saber que la majoria hi anireu passant. Aquesta setmana hem parlat del blog de cuina Cuinar és generós, fa quinze dies va ser el blog polític Independència, realitat i futur (ara mateix barallant-me per pujar-lo on sigui, perquè han canviat de proveïdor de podcasting a la ràdio i el link no em funciona com jo vull). Com què no vull que quedi una "pastilla" massa carregada, quan passi de tres enllaços ho "baixaré" a la part de sota del blog.

Finalment he decidit crear-me una pàgina de podcast per a mi soleta, ja que goear no em permetia pujar arxius tan grans. O sigui que ja tinc penjat tot el que volia.

Se m'acut que ...

... aquell que va dir que el temps és or va mentir amb mala fe. Perquè el temps no és diners, el temps és vida.

...

Missatge personal:

Felicitats per aquests cinquanta anys de vida, ara caldrà planificar els cinquanta següents. Plans quinquagèsimals ^^

Aclariment: és que el meu fotògraf oficial avui fa 50 anys. Però no ho digueu a ningú ;)

Combray (editat)

Un amable lector, el senyor Joan, em fa arribar mitjançant un missatge molt formal, la pàgina escanejada del paràgraf en la versió de Vidal Alcover. No puc evitar afegir-la al post, ja em disculpareu, però les manies són com els nassos, cadascú la seva.

Sempre que es parla de Proust i de Combray se cita el passatge de la magdalena. L'acte del present que, en un instant, ens desencadena tota una sèrie de records del passat.  En la versió de Josep Maria Pinto queda així, si més no un tast, del llibre i de la magdalena:

"Ja feia força anys que, de Combray, tot allò que no fos el teatre i el drama d'anar-me'n a dormir ja no existia per a mi quan, un dia d'hivern, en tornar a casa, la meva mare, veient que jo tenia fred, em va proposar contra el meu costum que prengués una mica de te. D'entrada vaig refusar-lo però, no sé per què, vaig canviar de parer. Va enviar a buscar una d'aquestes pastetes curtes i rodanxones anomenades magdalenes, que semblen haver estat emmotllades en la valva ratllada d'una petxina de pelegrí. I tot seguit, maquinalment, aclaparat per aquella jornada ensopida i per la perspectiva d'un endemà trist, vaig dur als meus llavis una cullerada de te on havia deixat que s'estovés un tros de magdalena. I en el matex instant en què el glop barrejat amb molletes de pastisset va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a alguna cosa extraordinària que passava a dins meu. M'havia envaït un plaer deliciós ..." (pàg. 60-61)

Proust, Marcel. Combray. Pel cantó de Swan I. Barcelona, 2009. Viena Edicions. Traducció de Josep Maria Pinto.

"Il y avait déjà bien des années que, de Combray, tout ce qui n'était pas le théâtre et le drame de mon coucher, n'existait plus pour moi, quand un jour d'hiver, comme je rentrais à la maison, ma mère, voyant que j'avais froid, me proposa de me faire prendre, contre mon habitude, un peu de thé. Je refusai d'abord et, je ne sais pourquoi, me ravisai. Elle envoya chercher un de ces gâteaux courts et dodus appelés petites madeleines qui semblent avoir été moulés dans la valve rainurée d'une coquille de Saint−jacques. Et bientôt, machinalement, accablé par la morne journée et la perspective d'un triste lendemain, je portai à mes lèvres une cuillerée du thé où j'avais laissé s'amollir un morceau de madeleine. Mais à l'instant même où la gorgée mêlée des miettes du gâteau toucha mon palais, je tressaillis, attentif à ce qui se passait d'extraordinaire en moi. Un plaisir délicieux m'avait envahi ...

... isolé, sans la notion de sa cause. Il m'avait aussitôt rendu les vicissitudes de la vie indifférentes, ses désastres inoffensifs, sa brièveté illusoire, de la même façon qu'opère l'amour, en me remplissant d'une essence précieuse : ou plutôt cette essence n'était pas en moi, elle était moi. J'avais cessé de me sentir médiocre, contingent, mortel. D'où avait pu me venir cette puissante joie ? Je sentais qu'elle était liée au goût du thé et du gâteau, mais qu'elle le dépassait infiniment, ne devait pas être de même nature. D'où venait−elle ? Que signifiait −elle ? Où l'appréhender? Je bois une seconde gorgée où je ne trouve rien de plus que dans la première, une troisième qui m'apporte un peu moins que la seconde. Il est temps que je m'arrête, la vertu du breuvage semble diminuer. Il est clair que la vérité que je cherche n'est pas en lui, mais en moi. Il l'y a éveillée, mais ne la connaît pas, et ne peut que répéter indéfiniment, avec de moins en moins..."

 Proust, Marcel. Du côté de chez Swann. Project Guttenberg

Si algú tingués la traducció d'en Jaume Vidal Alcover, em faria molt feliç tenir-la, ni que fos únicament aquests paràgrafs. Aconseguit. Gràcies senyor Joan!

"Ja feia molts d'anys que, de Combray, tot el que no era el teatre i el drama del meu anar-me'n al llit, per mi no existia, quan un dia d'hivern que jo tornava a casa, la mare, veient que tenia fred, em proposà que prengués, contra el meu costum, un poc de te. Jo en principi vaig dir que no en volia i, llavors, no sé per què, m'hi vaig repensar. Ella va enviar a cercar un d'aquests pastissets curts i estufats que en diuen Petites Magdalenes i que sembla que hagin estat emmotllades dins la valva acanalada d'una copinya de sant Jaume. I tot d'una, maquinalment, aixafat per la grisa diada i la perspectiva d'un trist l'endemà, vaig dur als llavis una cullerada de te, on havia deixat reblanir-se un bocí de magdalena. Però al mateix instant que la grlopada mesclada amb miques del pastís em va tocar el paladar, em vaig estremir, atent al que passava d'extraordinari en mi. Un plaer deliciós m'havia envaït, aïllat, sense que en tengués noció de la causa. De sobte havia fet que les vicissituds de la vida em resultassin indiferents; els seus desastres, inofensius; la seva brevetat, il·lusòria; de la mateixa manera que obra l'amor, tot omplint-me d'una essència preciosa: o més aviat, aquesta essència no era en mi, ella era jo. Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D'on m'havia pogut venir aquesta poderosa alegria? Sentia que anava lligada amb el gust del te i del pastís, però que l'ultrapassava infinitament, no devia esser de la mateixa naturalesa. D'on venia? ¿Què significava? On atrapar-la? Bec una altra glopada i no hi trob res que no hi fos a la primera, i una tercera que m'aporta una mica menys que la segona. És hora d'aturar-me, la virtut del beuratge sembla disminuir."

PROUST, Marcel. A la recerca del temps perdut: Pel cantó de Swann. Barcelona: Columna Edicions, S.A., 1990, primera part, capítol I. Traduït per Jaume Vidal Alcover (?)

Aquí no!

Oriol Nel·lo i Colom (a cura de): Aquí, no! Els conflictes territorials a Catalunya. Barcelona: Empúries, 2003 (Biblioteca Universal, 183); 461 pp. ISBN 84-7596-380-3.

Ressenya de P. Alegre aquí a Obrador Obert de la Societat Catalana de Geografia

Vaig llegir aquest llibre amb una certa prevenció, ho reconec, però gràcies a ell puc dir que vaig fer un pas més a l'hora d'intentar comprendre els conflictes territorials, sense posicionar-me cegament i irreflexiva a favor d'una cosa o d'una altra.

Catalunya és terra de conflicte permanent, som pocs i mal avinguts i volem de tot, però sense cap conseqüència.


Entre els uns, que l'únic que volen és engrandir la seva torre a la Cerdanya, i/o la seva masia de l'Empordà, i els altres que només seran feliços si tornem a l'Edat Mitjana (ja m'explicaran com i amb quines conseqüències), hi som la majoria, normalment manipulats pels uns i pels altres. Trobo a faltar el debat, la informació exhaustiva, la reflexió, el pensar en quin tipus de país volem tots. I no en tinc prou amb que els uns em diguin que la raó els assisteix, o que m'ho diguin els altres, perquè parles amb tots i resulta que tots tenen raó i jo sempre sóc la ruc a la que cal criticar perquè no es decideix, com si no abraçar cap de les dues doctrines sigui símptoma d'immaduresa. Aquí o ets dels meus o estàs contra meu.

Serà que Glaucó tenia tota la raó?

La monarquia

"La definición obvia de monarquía parece ser la que indica que se trata de un Estado en el que una sola persona, no importa el nombre que reciba, posee el poder de hacer cumplir las leyes, gestionar los recursos y dirigir el ejército. Pero, a menos que unos guardianes intrépidos y vigilantes protejan la libertad pública, la autoridad de un magistrado tan formidable pronto degenerará en despotismo. La influencia del clero, en una época de superstición, podría utilizarse con éxito para hacer valer los derechos de la humanidad; no obstante, tan íntima es la relación entre el trono y el altar que en contadas ocasiones se ha visto el estandarte de la Iglesia al lado del pueblo. El único contrapeso capaz de defender una constitución libre contra los avances de un príncipe ambicioso es el que formarían una nobleza marcial y un pueblo terco, armados, firmes defensores de sus propiedades y unidos en asambleas constitucionales." (pàg. 83)

"Los principios de una constitución libre se pierden de modo irrevocable cuando el poder ejecutivo nombra el legislativo." (pàg. 84)

Gibbon, Edward. Historia de la decadencia y caída del Imperio romano. Barcelona, 2007 (3). Debolsillo.

 

 

...

D'ençà que Gibbon va escriure això al segle XVIII no hem tingut cap noblesa marcial ni poble tossut que ens ajudés a desfer-nos de tot el despotisme. Ans al contrari, sempre qui n'ha tingut l'oportunitat s'ha aliat amb ells, els de dalt. Potser aquest és el nostre destí i els de baix ens queixem, senzillament, perquè no som a dalt?

PV

Avui em toca Prova de Validació de Francès III a la UOC, l'he de fer a la Facultat de Física de la UB, a la Diagonal. Últimament sempre les faig allà les PV i em passo força estona mirant la taula periòdica dels elements, perquè solc seure a primera fila. No és que sigui de les saberudes, és que sempre acabo molt depressa i així no empipo a ningú a l'hora de marxar.

O sigui que hauré d'escriure un text en francès, de més de 300 paraules, que acrediti que he estat jo qui ha fet els treballs de l'Avaluació Continuada, les PAC que en diuen. Si la professora ho considera oportú, m'aprovarà i perdré de vista el malson que m'ha suposat l'idioma a la carrera. Així em podré matricular de coses divertides, com Filosofia, Història Contemporània, Psicologia, Antropologia ...

Crec que no tindrà problemes en aprovar-me, amb l'avaluació tan espantosa que he fet (reconec que no he fet gaire "bondat") el meu text, patètic i reiteratiu, que és com segurament serà, li donarà la mesura exacta de la meva incompetència en aquesta llengua i em validarà el cinc pelat que he tret.

O sigui que, res. À demain.

Ah! me'n descuidava! ara, com què sembla que tothom ha decidit cobrar pel blog, que ja se sap l'SGAE els crea i ells s'ajunten, jo no seré pas menys. Si són servits d'abonar la lectura,  vagin passant per baix. Que é mu tritte pedí, pero ma tritte é robá, o que er gobielno lejíl·le a tu fabó

Speaker's corner

L'altre dia, amb el text d'Ovidi, vaig pensar que, avui, l'insigne escriptor seria blogaire. Si més no, un blog l'hi hagués fet més passador el seu trist exili. I imaginava, també, a August com un d'aquests censors governamentals que ara volen aprovar lleis per controlar-nos i, de passada, assegurar els ingressos als nois i noies que facin bondat.

La Sònia Real, la meva eslavista de capçalera, en el seu blog Estret de Bering, trobo que fa una aportació genial definint un espai de debat i diàleg a Internet, aquest, com un speaker's corner 2.0.

I no puc evitar de manllevar-li l'invent i pensar que, en definitiva, els blogs i els blogaires som això. Ens enfilem a la Xarxa en comptes d'una caixa i, des de fora del territori patri, hi diem la nostra a tot plegat.

Els blogs, l'speaker's corner 2.0 de prinicipis dels segle XXI?

Còmic

Una persona a la que conec, i a la que no conec també, en Josep, coses de la virtualitat, em recorda que per casa volta la novel·la gràfica Prototipo de Ralf König, que vaig comprar un dia per regalar als meus fills (adults), amb la sana intenció de llegir-la jo, en una d'aquelles jornades de compra compulsiva de llibres i dvd's, que ens regalem el meu amic de l'ànima Jordi i jo, de tant en tant.

El recupero a corre cuita, me n'havia oblidat del tot, i me'l cruspeixo en un tres i no res. Realment no em saben gens de greu els 18 €. Del tot recomanable.

Contracoberta:

"Prototipo es la versión (¿amenazadora?) de Ralf König del Génesis. Dos actores: Adán y la cornuda serpiente, y además una voz sin rostro que viene de arriba y habla en letras góticas. Y luego, pues bueno, Eva y las consecuencias. Son personajes tan conocidos como la misma historia ..."