Obra: Giovanni Arnolfini i la seva esposa
Autor: Van Eyck, Jan
Any: 1434
Tècnica: oli sobre fusta, 81.8 x 59.7 cm
Lloc: Londres, National Gallery
Aquest doble retrat fet per Jan Van Eyck rep el nom d'El casament d'Arnolfini, pels seus protagonistes, Giovanni Arnolfini i Giovanna Cenami, i que ara podem veure a la National Gallery a Londres. Reconec que hi vaig anar només per aquest quadre i no em va decebre gens. No us perdeu el vídeo següent, (pels que no podeu veure el vídeo, a part de recomanar-vos que us baixeu el Real Player, us penjo el link http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21728)
8 comentaris:
Excel.lent el pintor, excel.lent la pintura i excel.lent el post que ens has regalat.Realment aquest museu té una qualitat altíssima.
Que gran poder-se expressar pintant.I quanta informació encriptada hi ha, a vegades, en un quadre.
Anar a un museu a veure un quadre fa que ,de retruc, en gaudim d'altres també ,no?.Només per això, ja val la pena anar-hi. ;-)
Fa poc vaig veure un documental molt interessant sobre aquesta peça, on explicava una pila d'hipòtesis i de secrets increïbles. Es feia difícil creure-ho tot, però semblava verossímil. En acabat, tenies la impressió d'haver vist una pintura potser més enigmàtica, inquietant i plena de significats que la Gioconda (i per cert... no puc veure el video que has penjat...!).
qué es varen casar de Penalty? sembla estar embarassada. I jo tampoc puc veure el vídeo...
Pels que no podeu veure el vídeo al post us he afegit l'enllaç :)
I sí, m'agradaria tornar a la National només per aquest quadre, no sóc massa de museus, que m'angoixen, però el millor és anar-hi per una obra, dues màxim, gaudir-ne i marxar. Un altre dia ja tornaràs :)
Doncs un molt malament per mi, perquè no recordo haver vist mai aquest quadre. Dit això, com a mínim en descàrreg meu que quedi constància que m'agrada molt!
Una obra a vegades paga la pena la visita d'un sol museu. En aquest cas pagaria la pena anar de genolls fins a Londres per veure-la.
El vídeo molt bé, tant de temps com d'explicacions.
Me n'alegro Ferran :)
Galderich, gràcies pel comentari. La veritat és que els tinc flaca als pintors flamencs i, gairebé sempre, m'interessen tots els artistes del que en podríem dir "interregnes", els que no es poden classificar com a "purs" en res perquè són d'èpoques de traspàs. Són els que ens fan adonar que aquestes divisions tan categòriques que fem dels temps pretèrits, només són pura mnemotècnia, que un no es lleva pel matí i diu resoltament: "avui ja som al Renaixement".
Ja, ja... finalment conec algú que li agrada l'aiguabarreig artístic!
Aquests moments són molt interessants i molt menystinguts.
Malgrat tot, els primitius flamencs són paral·lels al Quattrocento i no són barreja, sinó evolució pròpia del gòtic. Durer si que és barreja i per això és genial!
Publica un comentari a l'entrada