El delta de l'Okavango II

Els pilots dels mokoro, homes i dones, estan la majoria tranquils cadascú a la seva embarcació. El tracte cal fer-lo amb un parell de tipus vestits de guardes i que, pel que sembla, controlen el “negoci”. Fet el tracte la resta es posen en moviment i comencen a carregar les tendes, el menjar i l'aigua en un mokoro i la resta, en parelles, ens busquem espai en els altres. Nosaltres busquem una embarcació de fibra de vidre, ja sabem que no són tan “típiques”, però les d'arbre buidat tenen palla al fons i ens sembla d'allò més sospitosa. Al cap de poca estona sabrem que hem fet bé, als mokoro “naturals” hi ha puces.

Els mokoro comencen a endinsar-se al delta, en fila índia. Nosaltres anem asseguts ran d'aigua i veiem els conductors com fan anar la perxa, amb ritme pausat i molta elegància. Al davant nostre hi va un mokoro pilotat per una dona gran. La veus, alta, ferma, grassa, vestida amb mil draps de colors llampants, però amb la dignitat d'una reina. Veus com van parlant entre ells, seleccionant el camí enmig dels nenúfars, malgrat que aquesta és una ruta que deuen fer cada dia. Per si de cas, se'ns ha dit que no toquem l'aigua del riu i que, de cap manera en beguem; sembla ser que hi ha uns paràsits que s'escolen dins el teu cos si tens alguna petita ferida, i que donen força maldecaps.

Pararem al seu poblat, al mig del delta, per ... bé, no sabem ben bé perquè. A posteriori deduirem que hem parat perquè el cap pugui “visitar” la xicota o ves a saber. Hem hagut de saltar una tanca per entrar al poblat, la clàssica tanca, amb la clàssica manta xopa de producte químic que hem de saltar tan sovint últimament. Les criatures vénen a veure'ns i a veure si deixem anar algun dòlar, o caramels, o xocolata, o les tres coses alhora. Al poblat, després de la tanca pel còlera, hi topem amb un abocador ple d'escombraries, brics de llet mig cremats, plàstics ... Les deixalles estan escampades per tot el poble i sembla ser que, de tant en tant, les amunteguen i les cremen en aquest sot.

És curiós com a cals himba, que vivien en cabanes fetes de fang i pràcticament anaven nuus, no tenies sensació de pobresa, en canvi, aquí, la sensació és de misèria. Les cabanes, estan fetes de fang i llaunes de Coca-Cola. Per tot arreu hi veiem cotxes trencats que hi deuen haver arribat en època especialment seca, cadires de plàstic de jardí trencades, estranyes construccions i, indefectiblement, les dones cuinant a la porta. Les criatures vagaregen amunt i avall, algunes nenes que duen garrafes de vuit litres d'aigua a omplir al riu i, finalment, veiem els homes. En un parell de cabanes hi penja el rètol de “bar” i els homes estan escampats al seu davant bevent cervesa i el que semblen cuba-libres. En tot cas no n'hi ha cap de serè. La borratxera dels negres africans que hem anat trobant sol ser pacífica, loquaç i una mica pesada, però no hi hem tingut mai cap problema.

Tornem als mokoro amb l'esperança de què el nostre guia principal ja hagi acabat “la feina” però sembla que encara no. La resta de conductors estan asseguts a l'ombra esperant tranquil·lament i els imitem. La dona gran que pilota un dels mokoro aprofita per presentar-nos un xicot que acaba d'arribar del poble, és el seu nét i té vint anys. Ella no en té més de cinquanta. El noi va completament begut però encara pot parlar amb una certa coherència i no para de preguntar-nos coses d'Europa, de la fantàstica, fabulosa, rica, opulenta Europa d'on venim i on, tard o d'hora, intentarà anar ell.

Finalment apareix el cap de la colla i ens tornem a enfilar dalt els mokoro, no sense abans haver protagonitzat un petit embolic. Sembla que és “obligació” pujar durant tot el temps a la mateixa embarcació, amb el mateix perxador, per una qüestió de propines. Bé, en Sam Matabele és el nostre conductor i ja ens està bé. És, de tots, el xicot més fort. Hi ha els homes que manen que són alts i cepats, la dona grassa, una mossa que no pararà de tossir ni de nit ni de dia, i un noi més jove que en Sam i que sembla ser el més pobre. El seu mokoro és dels vells i se'l veu mal alimentat. Amb en Sam són amics i la nostra barca s'endarrereix sempre una mica, per a esperar al seu amic. No tindrem les primeres fotos de res, però tant li fa, cal que tothom es guanyi la vida i durant els dos dies anirem veient com en Sam protegeix el seu amic de les seves mancances.