"Mare, jo sóc maricón?"

- Mare, jo sóc maricón?

Em vaig mirar atònita al meu fill de set anys. Per un moment, una sensació de pànic em va fer estremir. A què venia una pregunta tan directa en un infant tan petit? Me’l vaig mirar amb calma. Era inimaginable que el nen em fes aquesta pregunta tan jove. Vaig pensar que em calia asserenar-me. El meu fill podia ser homosexual, oi? I si n’era? A mi no m'ho semblava, però a set anys se sap això? Vaig mirar-lo somrient. La cara morena i els ulls vius del meu estimat fill eren els mateixos de sempre. El seu posat reflexiu era idèntic al de feia cinc minuts, abans de fer-me “la pregunta”. Me’n vaig adonar de què a mi no m’interessava gens ni mica si n'era, o no, d'homosexual. Que això no em pertanyia a mi. Que jo era la seva mare, fes el que fes. Tanmateix el seny s’imposava.

- A veure fill, a mi, que siguis homosexual, perquè es diu homosexual, m’interessa poc però, per què m’ho preguntes?

- És que a l’escola, en Joan, m’ha dit que ho era de maricón, ai! d’homosexual.

- I per què t’ha dit això en Joan, si es pot saber?

- Doncs és que ha explicat un acudit de dones burres i a mi no m’ha fet riure. Aleshores m’ha dit que no em feia riure perquè era maricón.

- No, fill, d’això se’n diu ser intel·ligent, i d'això se'n pot ser essent homosexual o no, no té res a veure. Au, va, anem a dinar. I, a en Joan, no li'n facis massa cabal.

Vaig pensar que, si mai em tornava a tocar aquesta conversa, ja tindria molta feina avançada perquè, a partir d’ara, hauria de revisar la meva llista de prejudicis. Per si de cas.