El llibre que m'enduc

Queda molt poc per les vacances i, com sempre, m'enduc un llibre, o dos. Són diverses les circumstàncies que em fan inclinar cap a l'un o l'altre. Si marxo amb la motxilla el pes és la primera característica que contemplo d'un llibre, el pes, la llargària i la possibilitat de ser rellegit. Per això he travessat els Pirineus amb Ciceró i Ovidi, en les edicions de butxaca de La Magrana, primer perquè pesen poc i segon perquè els pots estar rellegint eternament.

Aquesta vegada, però, és de les que he de dur bossa de viatge, que maleta pràcticament no en duc mai, i això vol dir que, si bé puc dur més pes, corro el risc que m'ho perdin, o que se m'oblidi en algun dels llocs on anirem. O sigui que s'imposa una edició econòmica.

Lev Tolstoi

Algú m'ha reptat a llegir Anna Karènina i, sortosament, en tinc una edició molt econòmica, d'aquelles que regalaven amb algun diari. Així que l'Anna viatjarà amb nosaltres fins a la ratlla i en tornarà convenientment llegida. Potser l'acompanyarà El germà Jacob, de George Eliot, ves a saber si no acaben fent una bona parella.

George Eliot

En tot cas, me n'alegro d'endur-me'ls, sobretot perquè he pogut resistir la temptació d'encetar-los. Tots els llibres de "la pila" estan encetats, no me'n puc estar, però aquesta última vegada he fet bondat i n'he llegit un de sol, gairebé en exclusiva. (La veritat és que l'he combinat amb un parell de Camilleris, però estic convençuda que l'autor no m'ho tindrà en compte.)

"No puc viure sempre pendent de mi mateix, construint-me una vida d'heroi, de profeta o de màrtir, no sempre puc ser just, ni equànime, ni tan sols perfecte, mai no puc portar una línia de conducta recta i planificada, no tinc ganes de treballar gairebé mai, sóc covard i desesperat, transcendental i feble. Però no m'he d'avergonyir, he de treure'm del damunt aquest maleït sentiment de culpabilitat. Ja ho sé que arribo fàcilment a la vulgaritat, tinc aquests gustos. Però no puc lliurar una eterna lluita amb tot allò que m'agrada. A la nit somio en festes majors d'estiu i en envelats plens de música. M'agrada ballar al so de les trompetes entre les rialles de les noies i menjar olives, d'aquelles farcides d'anxova, assegut a la terrassa d'un cafè a l'hora de l'aperitiu, els balls de nit i les sardanes els diumenges al matí. Tinc aquestes vel·leitats, no sempre puc ser un ocell d'ales de foc que porta la veritat al bec i vola fidel a l'estrella del sud. Desenganyeu-vos, sovint caic des de les alçades i m'estavello en un carrer solitari, on ningú no em veu. I ploro. No de dolor, sinó de tristesa. O potser per totes dues coses. Alguns cops vull suïcidar-me, però no ho faré mai, perquè aleshores ho perdré definitivament tot. I res és poc, però poc no és res. O a l'inrevés. A més, no podria suïcidar-me encara que volgués, perquè no em deixarien."

Confesso que he doblegat moltes pàgines d'aquest llibre, del qual se n'ha parlat aquí i aquí, però aquesta ha estat, potser, la que m'ha fet més favor, perquè si no fos per les sardanes, gairebé sentia com em parlava un bessó.