- Què faries si et toquès la loteria?
- Doncs agafar la Visa i el raspall de les dents i viatjar!
Aquesta és la meva resposta invariable a la pregunta absurda número ú del món. Absurda, sobretot, perquè les probabilitats que em toqui la loteria són ínfimes i, segurament, també perquè la resposta correcta seria: "I jo que sé que faria!".
En tot cas a mi m'agrada moure'm, tot i que qui tria la destinació no sóc mai jo. Si em diuen "anem a Santa Maria de Palautordera de cap de setmana" jo m'hi apunto. Què hi ha a Santa Maria de Palautordera? Doncs ni idea, o sigui que tard o d'hora hi hauré d'anar per esbrinar-ho.
Hi ha dues coses que les tria la meva parella: el color de les rajoles del lavabo i el lloc on anirem a passar un dia, dos, deu, quinze, un mes o tota una vida. Reconec que sóc una persona discapacitada: em falta la capacitat d'avorrir-me i, per tant, el lloc on existeixi m'és força irrellevant: a tot arreu hi ha persones, o coses, o coleòpters!
Aquest any, doncs, i a última hora, com sempre, o sigui pels volts de març, el meu Factor X va decidir que anàvem al Vietnam.
C: - Al Vietnam?
FX: - Si, i a Cambodja.
C: - Ah! caldrà veure com tenim el carnet de vacunacions oi? Hi plou molt allà, veritat?
FX: - Si, tu mateixa.
C: - Ai! i allí hi ha dengue i malària oi?
FX: - Em sembla que si, caldrà que et tapis.
Bé, les coses funcionen així a casa, hi ha coses on un dels dos decideix unilateralment i només es tenen en compte les objeccions si són prou poderoses, i servidora, amb franquesa, no hi tenia cap objecció a anar al Vietnam i a Cambodja. L'única possible objecció era que no ens n'hi anàvem per dos anys, per exemple, però això ja és una altra història, aquí hagués anat bé aquella loteria que mai toca. Un cop decidida la destinació qui s'encarrega de la intendència sóc jo: farmaciola i que l'equipatge càpiga dins de les botes. Ah, i el raspall de les dents!
- Doncs agafar la Visa i el raspall de les dents i viatjar!
Aquesta és la meva resposta invariable a la pregunta absurda número ú del món. Absurda, sobretot, perquè les probabilitats que em toqui la loteria són ínfimes i, segurament, també perquè la resposta correcta seria: "I jo que sé que faria!".
En tot cas a mi m'agrada moure'm, tot i que qui tria la destinació no sóc mai jo. Si em diuen "anem a Santa Maria de Palautordera de cap de setmana" jo m'hi apunto. Què hi ha a Santa Maria de Palautordera? Doncs ni idea, o sigui que tard o d'hora hi hauré d'anar per esbrinar-ho.
Hi ha dues coses que les tria la meva parella: el color de les rajoles del lavabo i el lloc on anirem a passar un dia, dos, deu, quinze, un mes o tota una vida. Reconec que sóc una persona discapacitada: em falta la capacitat d'avorrir-me i, per tant, el lloc on existeixi m'és força irrellevant: a tot arreu hi ha persones, o coses, o coleòpters!
Aquest any, doncs, i a última hora, com sempre, o sigui pels volts de març, el meu Factor X va decidir que anàvem al Vietnam.
C: - Al Vietnam?
FX: - Si, i a Cambodja.
C: - Ah! caldrà veure com tenim el carnet de vacunacions oi? Hi plou molt allà, veritat?
FX: - Si, tu mateixa.
C: - Ai! i allí hi ha dengue i malària oi?
FX: - Em sembla que si, caldrà que et tapis.
Bé, les coses funcionen així a casa, hi ha coses on un dels dos decideix unilateralment i només es tenen en compte les objeccions si són prou poderoses, i servidora, amb franquesa, no hi tenia cap objecció a anar al Vietnam i a Cambodja. L'única possible objecció era que no ens n'hi anàvem per dos anys, per exemple, però això ja és una altra història, aquí hagués anat bé aquella loteria que mai toca. Un cop decidida la destinació qui s'encarrega de la intendència sóc jo: farmaciola i que l'equipatge càpiga dins de les botes. Ah, i el raspall de les dents!
28 comentaris:
Viure i fer feliç aquels que em fes posible.
Viatjar realment és això coneixer món i gent sense esperar que ens rebin amb la catifa vermella, per veure coses reals t'has d'enmotllar al pais que visites. Hi ha molta gent que fa vacances però això es un altre cosa
Pos no sé, yo debo ser raro en eso; casi todos los días recibo algún e-mail comunicándome que me han tocado tantos millones en una lotería de aquí o de allí. Nunca hago lo que me indican para cobrar el premio, porque es que no tengo ni idea de qué hacer con él. Besinos.
Home, així també viatjo jo! Ell diu la destinació i després tu fas tota la resta? Això és un xollo, no?
Per cert, a Santa Maria de Palautordera feien l'altre dia un concert de Els Amics de les Arts, tan malament no deu estar...
Ah,la loteria! Si em toqués la loteria viatjaria, sense presses i amb tranquil•litat, com els viatgers del segle XIX, gaudint dels paisatges i dels moments bonics, sense que el guia at marqués el temps i la ruta i procuraria estalviar-me els aeroports, fer els embarcaments i els registres. que són les coses que més odio del viatjar.
Salut ( i deixa-li el Trolex al Francesc, dona, que el meu no mola gens ni mica )...
Jo crec que tens moplta sort, perquè si no tries el lloc tens més possibilitats d'oblidar-te de tu mateix en el viatge i, per tant, de viatjar de veritat.
Quina sort, Cli! Vull dir que, encara que no t'hagi tocat la loteria puguis anar-te'n al Vietnam, pim pam. I més sort encara de que algú ho decideixi per tú i només t'hagis de posar a punt per marxar. A mí sempre m'ha tocat decidir jo les coses. I no és que estigui malament, no, però a vegades va bé que algú et digui quin camí has d'agafar. Però si que hi ha una cosa que ens uneix en aquest viatge : les xancletes. En tinc unes d'iguals :D. Petó.
Però vejam, després de la pregunta número u ve la número dos: "però ja jugues, tu?" Perquè ei, les probabilitats seran ínfimes, però alguns, que no perdem l'esperança sota CAP concepte, hi jugem setmana rere setmana.
I com per ara no em toca i a més en aquests moments no tinc Factor X, em dedico a coses poc demanadores de quartos, com passejar per Berlin, que també mola.
I no cal agafar el raspall de dents quan surts de casa.
Com diu en Ferran l'important es jugar-hi...
El raspall de dents ve després!
Perdona, però tinc un dubte: fa farmaciola i l'equipatge van dins les botes? I el raspall de les dents també?
Potser que jugui a la loteria.
Ostres, d'entrada hauria de començar a jugar, cosa que em sembla un malbaratament econòmic important. Jo sóc dels que juga un cop cada tres anys ...
Canviaria el raspall pel passaport, que el primer es pot comprar legalment a qualsevol aeroport, però ideològicament coincideixo força amb tu.
Que l'equipatge càpiga a les botes m'ha fet riure, però em sembla un simptoma ben clar de saber viatjar. En realitat la paraula necessitat és un ivent social mal entès. Felicitats.
Jo tinc zero probabilitats que em toqui la loteria, ja que no jogo mai ... o sigui que la pregunta no me l'he plantejada. Però tampoc crec que em passés la vida viatjant. Ja m'agrada, però amb mesura. No viatjaria constantment.
Clídice, tu ves-te refiant i encara acabaràs de vacances a Saragossa!
Si,si,si, molt bé.
Però què faries, si et toqués la loteria, eh? eh? eh?
;)
Fa set o vuit anys que tiro cada setmana la mateixa combinació de primitiva i d'Euromillones. Res de res... Però si em toquès prous diners per assegurar-me que podria viure posant els diners al banc i em donés el mateix sou que estic cobrant actualment, no dubtis que deixaria de treballar, això sí, portant el mateix nivell de vida que porto ara, que ja n'hi ha prou. Per què volem més? De vegades no cal!
A casa teva no hi ha democràcia, sinó una dictadura que mira pels altres. I tú ben contenta que estàs! hahaha Home, anant al Vietnam!!
A mi també no parar, visitar llocs, fer coses per tal de no avorrir-me. Què avorrit que és avorrir-se, no?
A mi la loteria només em pot tocar per Nadal que és quan jugo. És a dir un cop a l'any. Per tant probabilitats poques.
Viatjar? Oh, sí, sí...seria una de les coses que faria...
Per cert si t'anessis al Vietnam i Cambodja, apart del raspall de dents, també t'hauries de portar un repel·lent pels mosquits.
A Esparreguera no sé si n'hi han gaires...però al Vietnam, al ser un país d'aigua, n'hi han uns quants.
Clídice, que què hi ha a Santa maria de Palautordera? Tranquil·litat i el parc natural del Montseny a quatre passes. I una coca de pa molt bona a la pastisseria de la plaça i uns embotits també molt bons a moltes cansaladeries. I teulades plenes de líquens, cosa que indica que hi ha poca contaminació. I la gent molt amable. I unes nits d'estiu molt més fresques que a Barcelona.
Una de les meves filles hi ha viscut uns quants anys i hi estava molt contenta; crec que enyora la vida que hi duia.
No sé quants anys deu fer que en Ferran juga setmanalment a la loteria. Però si hagués ficat els diners en una guardiola, segons la seva edat podria haver fet ja la volta al món.
Veiam, que faig un repasset: no m'han tocat mai ni loteries ni onces ni travesses; la meua parella no em dicta on anem; no tinc visa perquè ja fa anys que estic sense un duro.
Però tinc un raspall de dents!!! Ei, per alguna cosa es comença, no?
Content de rellegir-te, fada madrina!
A mi sí que no em tocarà mai: no hi jugo!
Però crec que faria com tu, no tan precipitadament, però viatjaria...Veurem fotografies d'aquest viatge?
Digue'm ranci, però si em toqués la loteria primer pensaria en el més bàsic: el pis. Després, evidentment, en els viatges amb la parella.
Ostres! A mi em diuen d'anar al Vietnam i no hagués deit que Sí tan ràpidament! Un caràcter decidit, el teu!
M'encanten les preguntes tipus "si et tocara la loteria...", donen per a llargues i absurdes converses on la gent deixa veure aspectes de la seua personalitat totalment sorprenents (i esgarrifosos!)
Per cert, m'alegra tornar a llegir-te :)
Striper és un propòsit excel·lent! :)
garbi24 viatjar sempre és molt millor que fer vacances, però només a l'abast d'uns quants privilegiats, als que no els cal comprar temps!
Pepe tu no sufras, cuando te avisen que te ha tocado DE VERDAD algun premio de la lotería y no sepas que hacer con él: llámame, tengo un montón de sugerencias ;P
XeXu bé, a mi m'agraden els "xollos" ;P en altres coses és a la inversa :)
Alberich descrius la millor forma de viatjar, tot i que a mi els avions també m'agraden :) vaja, quan passo per primera penso: algun dia m'agradaria :) I el Trolex és de lloguer, que no plori en Francesc i amolli els pistrincs hihihihi
Evocacions bé, coneixent-me, sóc ben capaç d'oblidar-me tan si trio com si no, tinc una memòria pèssima ;P
llum bé, la decisió depèn del "quefe", després de dos anys d'estalviar, no et creguis :) A mi ja m'està bé tot si puc dur les xancletes aquestes que tenim a mitges :)
Ferran si que jugo si i m'encantaria passejar per Berlín, ai! per cert, jo sempre duc raspall de les dents :)
Galderich ho sap tothom i és profecia ;) que la higiene bucal és essencial per a viatjar. No vull ni pensar en dentistes lluny del meu doctor Nin!
Lluís Bosch la farmaciola, amb el passaport, la Visa i el raspall de les dents pot ocupar una ronyonera. La roba dins les botes, o sigui al damunt i para de comptar. Això sempre i quant no te'n vagis a l'Antàrtida, t'hauràs de comprar unes botes més grosses ;)
Joan tothom sempre es queda meravellat com podem viatjar amb tan poca cosa i, quan tornem, descobrim que encara n'hem dut massa. :)
Carme bé, algú s'ha de quedar a guardar la casa no? :) això de moure's sense parar és més aviat un malefici, n'hi ha que no ho podem evitar :(
Allau calla calla, no m'ho puc ni imaginar, tot i que, de viatge, hi he hagut de passar algunes hores a la seva estació.
Arare tu agafar el capita, la Taca i el Blauet, m'hi jugo un peix! jo el que he dit i sortir per la porta a lo Glòria Swanson tot dient: "hasta luego lucarrrrrr" ^^
Jordi diuen que Picasso va dir: "m'agradaria ser prou ric per viure com un pobre, però tranquil". Aquesta és la meva mesura :) N'hi ha de democràcia en cap casa? Tothom té les seves "àrees de poder", que si ho haguéssim de decidir tot de forma parlamentària no acabaríem mai :)
Gabriel ja hi he anat, mira l'apunt de sota :D i de mosquits ja t'asseguro que n'hi ha més a Esparreguera :(
La lectora corrent m'encanta el teu comentari! esperava que algú hagués estat a Santa Maria de Palautordera que, de tant que l'esmento, em fa vergonya no haver-hi estat. Hi aniré :)
LEBLANSKY hola follet tortuga! :) doncs per alguna cosa es comença, tu no desesperis, el següent pas: que algú et mani on cal anar. Ho dic perquè sigui totalment realitzable huas huas huas!
Vida bé, el meu Factor X funciona així, no m'ho diu, però ho madura durant força temps. A l'apunt anterior ja n'hi ha alguna i aniran caient, aquí i al blog Factor X :)
Albert B. i R. bé, el "quefe" va decidir anar a recórrer en camió Àfrica del sud i el Perú de la mateixa manera. A mi m'encanta, no cal dir, que em diguin: "agafa el passaport, marxem!" Llàstima que no pugui ser gaire sovint, ni tan sols cada any. Però no em queixo que m'hauria de caure la cara de vergonya si ho fes. :)
maria a vegades jugo a "si em toqués la loteria ..." i imagino deu mil formes de gastar-me la pasta gansa, a quina més inversemblant. Ves, cadascú es distreu com pot. I per cert, Igualment ;)
Si em toqués la loteria què faria??? doncs ser ric. Aburgesar-me...
Viatnam? coi, tot el que quedi més enllà de Vielha ho trobo lluny...
Ho Chi Min sigui amb nosaltres!
*Sànset*
si mai em toques la loteria ho repartiria entre les meves filles i em quedaria el justet per a nosaltres. No m'ìnteressa viatjar, no m'agraden els cotxes i amb la bici en tinc prou i de sobres per veure el món que m'interessa. l'Ùnic - potser - comprar una casa vora mar. Ser ric és molt complicat i comporta masses obligacions. Jo ja estic bé com estic.
Perdoneu que vaig endarrerida amb alguns comentaris :S
Sànset els millors viatges són els que es fan en bona companyia, o sigui que no dubto que aquesta escapadeta serà la millor, oi?
Francesc Puigcarbó ser ric és xulíssim, no et dono la raó. Ara, no tothom sap ser ric ^^
Publica un comentari a l'entrada