dimecres, 29 de desembre del 2010

D'aquelles sincronies

No em moc mai de casa sense un llibre, com a mínim. Fins al punt que, moltes vegades, en algun viatge, la por a quedar-me sense lectura fa que pesin més els llibres que la roba. Aquesta vegada hem de volar a Santiago de Compostela, però els controladors aeris han fet plans per nosaltres. Davant la necessitat de ser-hi, prenem el cotxe i enfilem sense descans pels paisatges erms que envolten les autopistes. La veu càlida del gps ens guia: "seguiu recte i preneu la propera sortida". Arribar tard, esgotats i negra nit, sopar una mica a la cafeteria de l'hotel, i prendre el llit com si fos l'únic deler de la nostra existència, és el que es pot explicar del final del dia.

L'endemà, abans de baixar a la cafeteria a menjar alguna cosa llegeixo:

"La instauració d'un món socialista autèntic, en el qual no ens paguem únicament amb bones paraules i amb discursos brillants i mastodòntics, és difícil, i ens ho prova que, actualment, encara no hi hagi cap país on el socialisme s'hagi realitzat de debò. En part, és clar, perquè la fita no es pot assolir mentre unes nacions anomenades socialistes hagin de conviure amb unes nacions capitalistes que priven d'aribar a aquell internacionalisme que destrueix els egoismes nacionals i conserven unes fronteres que sobren. Però en part, també, perquè els teòrics, o bon nombre dels teòrics del socialisme, en general pertanyents a nacions hegemòniques, han predicat una homogeneïtzació a partir de "casa" sempre que els fets nacionals es referien a pobles de "l'interior" i no a colònies allunyades, menystenint una sèrie de trets sòcio-econòmics que emparenten la problemàtica d'uns i altres. Són partidaris, per tant, d'una assimilació total que no respecta les característiques culturals històricament desenvolupades per les diferents comunitats." (pàg. 62-63)

Sortim per anar al centre històric de Santiago i llegim:


"En una societat com la nostra, hi haurà sempre subordinació a la cultura veïna i, doncs, una repressió de les formes de manifestació del país mentre alguns dels nostres socialistes amb incidència entre les masses acceptin que el poble català té menys drets que el poble que l'ocupa i afavoreixen, consegüentment, una alienació que afecta tant els catalans d'origen com els d'adopció. I, aparentement, ho accepten cada cop que se subjecten al jacobinisme dels partits germans que, en lloc de defensar una realitat catalana, com en defensen una de castellana amb el nom d'espanyola, tiren l'aigua a llur molí amb l'amenaça de les dues comunitats que ells mateixos faciliten quan, en confondre voluntàriament la naturalesa d'uns drets i d'unes obligacions que hi van aparellades i en oblidar a llur conveniència que no som algú que ha anat a imposar les seves lleis a algú altre, sinó un país al qual se li han imposat les d'un poble que, incapaç de sulucionar els problemes que es crea, ens priva de solucionar els que ens provoca, continuen l'obra de la dictadura." (pàg. 63)

 I retorno a la lectura, pensant en les curioses sincronies que tantes vegades succeeixen i que han fet que, justament aquesta vegada, volgués llegir Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res d'en Manuel de Pedrolo, publicat el 2000, i que l'article citat sigui "Al capdavall de l'escala" de 1979. I, com sempre, més preguntes i cap resposta certa.

24 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

EL CANSANCI,L'ESGOTAMENT o la banalització de tota una societat, FAN QUE JA NO ES PROTESTI PER RES! Sia polític, nacional o económic. Fixa't que a tot Europa hi ha movilitzacions menys a Espanya on no passa res, on mai passa res.
Pedrolo es posari les mans al cap si veis la situació actual.

Lale Mur ha dit...

Hola, Clidice. Crec que no és el cansanci, o esgotament de la societat, sinó és la falta de necessitat urgent que no mou la societat espanyola i també catalana. La gent és indifferent al que passa als seus propis veïns o a la seva pròpia família.
És habitual escoltar a tothom queixar per tot. Però quan el cas ve a protestar públicament o fer alguna cosa per resoldre el problema, tothom diu "no cal fer res, perquè no ho ajudarà".
Hi ha manca de participació ciutadana.

Alberich ha dit...

Les paraules d’en Pedrolo són ben encertades. És el mateix problema que té Europa amb la seva pretesa unió: Tots som igual, però un som més iguals que altres, i el meu llombrígol és més important que el del veí. On s’ha vist!.
Compte amb el marisc i el vino turbio...

òscar ha dit...

"Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res".

Què gran Pedrolo i que petits els que ens pleguem, no només de mans, sinó fins i tot tanquem la boca per no protestar.

Evocacions ha dit...

El socialisme no pot ser una alternativa si s'enfoca només coma fet polític, és a dir, si no va acompanyat d'un canvi ètic. Un "altyernatiu" i un neoliberal s'assemblen en la seva concepció ètica, enfocada en qüestions diferents.
Massa enginyeria social per a queixar-se, però sobretot, com crec que deia Freire, cal passar de la cultura de la queixa a la cultura de la transformació.

Carme Rosanas ha dit...

Aix, precisament aquest llibre és un dels que no tinc ni he llegit de Pedrolo!

"Cal protestar, fins i tot quan no serveix de res"... o potser és que sempre acaba servint per alguna cosa, ni que sigui perquè algú et llegeixi: llibre o pintades.

Joan ha dit...

De vegades em pregunto si no és més greu deixar-se imposar que mirar d'imposar-se. Al capdavall, des de la meseta només actuen a favor dels seus interessos. Quan actuarem nosaltres a favor dels nostres?

Elfreelang ha dit...

Cal protestar sí i a la llarga si serveix, crec, sincronies ...un apunt ben actual que fa pensar...

Rafel ha dit...

Doncs no tenia aquest llibre.
A ells els hi molesta que protestar no serveixi de res, perquè voldrien que no servís absolutament de res.

Anònim ha dit...

Protestem, sí, però treballem, també. Ningú ens salvarà ni ens ajudarà. La protesta, estèticament està bé... però cal treballar i avançar.

Garbí24 ha dit...

protestar cansa però no hem de deixar de fer-ho...mal ens pesi.
Bon any encara que sigui protestant

VIRGÍNIA ha dit...

Sempre esn quedaran les paraules, al menys per dir la nostra. Cal parlar sense embuts. Potser és aquest el quid de la qüestió callem massa i això ja comença a cansar.

Joana ha dit...

Passava a desitjar-te bones festes jo que sóc protestons de mena i sí potser sí que val la pena fer-ho. Callats ens donen per la menjadora.
I reconec que protestar cansa i molt
Bon any Nou!!!

Carme Sala ha dit...

L'única cosa que, segur que no serveix absolutament de res és callar i deixar-se trepitjar.

I al capdavall de la meva llarguíssima llista de llibres per llegir, m'hi apunto aquest :-)

Eduard ha dit...

Que Pedrolo és un clàssic, és indiscutible, però que el seu pensament polític, diríem que de "batalla", de libelos (sense cap to pejoratiu), estigui tan viu, és un dels pitjors símptomes de la nostra malatia nacional.
Què hi farem!!! Portem així des del segles XVI, i no exagero ni gota.

wanderlust ha dit...

Jo també trobo a faltar una mica més de combativitat, protesta enèrgica i unitat...,malgrat penso que les persones reivindicatives no són massa ben vistes, fan/fem com a nosa però sense el com, i ho dic per experiència....ai! tu sempre queixant-te per tot, no trobes res ben fet!

Brian ha dit...

Hauria escrit Pedrolo el mateix article trenta anys després? Em sembla molt que no. Difícil, molt difícil, compaginar socialisme internacionalista i alliberament nacional.

Mr. Aris ha dit...

el problema es que la gent el que vol es tenir una feina i cobrar, tot l'altre els hi sona a xino, si no mireu els programes culturals que fan per la tele: Donde Estas Corazon, La Noria, etc i com es debaten els grans problemes de la humanitat: La separació de no se qui, que si la Pantoja, que la Belen Esteban (heroina del poble).

El porquet ha dit...

Manel de Pedrolo... imprescindible i massa sovint menyspreat i oblidat.

Coses de la pròpia alienació...

Clidice ha dit...

Puigcarbó, Lale Mur, Alberich tinc la sensació que la tirada és més a queixar-se que no pas a protestar. Protestar requereix criteri i raonament. El sentiment de comunitat és cada cop mé feble en el món occidental.

Evocacions, òscar no tinc tendència a l'optimisme en això, la queixa sembla que ens és molt més atractiva que no pas el "posar-s'hi". Al cap i a la fi si ens queixem i no fem sempre tenim raó.

Carme caram! no el tens? Bé, alguns dels articles també estan a "Els elefants són contagiosos".

Joan actuar és la paraula. Fins ara crec que la majoria permetem que actuin els altres i així podem criticar sense "mullar-nos".

Elfreelang sempre he pensat que per pensar l'ara cal fer una ullada enrere.

Rafel, tirantlobloc, garbi24 protestar i actuar, ja han aconseguit neutralitzar-nos?

Virginia, Joana potser és que n'hi ha massa que donen lliçons i hem perdut els fòrums, la capacitat de dialogar i d'aprendre els uns dels altres.

La meva maleta, Eduard, El porquet Pedrolo ha estat víctima de força mala premsa i força mala fe, havent-lo etiquetat interessadament. La seva lectura de la realitat i les seves lectures sempre resulten estimulants.

wanderlust protestar és necessari i treballar per millorar les coses també :)

Brian segons he llegit Lenin ho considerava factible, però aquí ja callo que no en sé prou.

Aris aleshores, tanta queixa només serveix per comprovar que som exactament igual que aquells de qui ens queixem?

marta (volar de nit) ha dit...

Diria el mateix que ha dit el tiranlobloc. A part d'aixo, al començament de l'apunt pensava que deies que no sorties de casa sense un llibre i ja m'estava pensant de dir-te una cosa així: "Uf, Clidice, jo no arribo a aquest nivell. Entre setmana no porto ni un llibre perquè vaig carregada com una burra entre l'agenda, el necesser, el moneder, els apunts per la uni i la carmanyola. I el cap de setmana, o vaig a comprar el pa o de marxa i en cap dels dos casos tampoc no agafo cap llibre!". Després ja he vist que deies quan marxaves de viatge :P

Puigmalet ha dit...

Cal protestar, i viatjar, i somniar... I si ho pots explicar en un bloc, millor que millor. Fins aviat!

Mr. Aris ha dit...

aquesta pregunta que fas, es la pregunta del mil·lió, als governants els hi sol passa que no saven ni quan val un café ni van al mercat, però, mira al teu voltant -no dic que no calgui seguir lluitant, la lluita sempre té sentit- però diguem si veus molta cultura...i moltes ganes de lluitar pels drets....

Clidice ha dit...

Si, ja ho sé, sóc un desastre amb potes :( però és que aquests dies no dono, no dono!

marta (volar de nit) ups! doncs em sap greu, però jo, ni que sigui havent d'anar carregada com un ruc, sempre duc un llibre. Això si, agenda i altres estris no en porto, que per això existeix l'electrònica :D

Puigmalet i llegir, cal llegir molt, mai es llegeix prou :)

Aris cal protestar, i últimament cal protestar dels que protesten per tot i que perden força i embranzida empaitant bubotes i no protestant d'allò que és realment important.