El Gran Inquisidor

Avís: els hipervincles d'aquest apunt no estan necessàriament relacionats amb allò que parla. Són un mer exercici de navegació que he dut a terme fent recerca d'un parell de mots, per la qual cosa us suggereixo que us deixeu anar i arribeu tan lluny com vulgueu. Al cap i a la fi la majoria hi són per ser fidel a mi mateixa i, contradient l'Allau, o senzillament només per fer-li la punyeta, no fer un paràgraf sencer.

El Gran Inquisidor no és gaire alt, malgrat el seu nom, i sempre procura que tothom estigui assegut quan ha de parlar a la gent. El Gran Inquisidor porta barba, però no és una barba ben poblada, com podria ser la barba d'un patriarca, sinó que el Gran Inquisidor duu una barba escassa, talment una bardissa assedegada al mig de l'estiu. El Gran Inquisidor, a qui, a partir d'ara, anomenarem Graninqui per allò de la confiança, tampoc té gaire pèl, i la majoria de les vegades hom es pot afigurar que li han girat la cara per la semblança entre el pèl del cap i el de la barba. El Graninqui té un parlar greu, a força d'ensinistrar el to de veu, parla lent i afectat, ensenyant només les dents de baix i mantenint rígid el llavi superior. Es nota que s'escolta el Graninqui i que s'agrada, també.

d'aquí

El nostre Graninqui, anava a dir "estimat Graninqui" però en realitat ningú no l'estima, es passeja, calmosament, entremig de les taules dels escribes. En aquest scriptórium podem veure un munt de diligents monjos que, pacientment, il·luminen manuscrits, copien i, alguns i una mica d'esquitllentes, escriuen obra original. El Graninqui vetlla per la bondat de l'obra dels copistes, quan algun gosa contradir el dogma o, senzillament, dur-li la contrària, munta en còlera i, saltant-li al damunt, li venta guitzes mentre estripa el manuscrit pecador. Els escribes prenen paciència i esperen a què passi la borrufada, perquè el Graninqui, en el fons, és un pobre diable, que ja és prou xocant, i que només té aquesta tasca per a creure's algú. La seva taula sempre es plena de pergamins on hi plasma, segons ell, el veritable secret de la saviesa. Però ningú no llegeix allò que el Graninqui escriu. Alguns que ho van provar ho van trobar fatu, avorrit, repetitiu, sospitosament igual a d'altres escrits anteriors i escrit únicament en lloança del propi Graninqui.

Fra Dulcino

O sigui que ara ningú para atenció als seus manuscrits. Ell, que se n'adona de la manca d'interès d'aquells que l'envolten, els dirigeix enceses diatribes contra la seva superficialitat: Penitenciagite! Els monjos no li'n fan gaire, de cabal, i ell apuja el to, esgargamellant-se i deixant anar capellans, mai més ben dit, i escuma per la boca. Aviat se'n cansa, però, els mira enfurismat i, convençut que la seva és l'única raó possible, gira cua i fuig de l'scriptórium. Ningú sap on va en aquests arravataments, alguns diuen que han vist el Graninqui pel cementiri parlant a les ombres, d'altres que s'enfila dalt la torre del campanar i arenga els corbs, els menys que es passeja amb una torxa amenaçant de cremar-ho tot. En tot cas tots convenen que el Graninqui, cada dia més flac, ullerós i irritable, farà mala fi. Serà que la veritat absoluta és quelcom que, quan es posseeix, pot cremar les entranyes. I, entretant, els monjos l'accepten, per allò de la caritat cristiana i perquè mai se sap quan et pot tocar a tu.

d'en Romeu

I ja és ben curiós que, anant amunt i avall, al final una no sap si agradar-se dels Graninquis, abominar d'ells o, simplement, evitar-los. Que poden arribar a ser ben avorrits, i avorridors!