Una mica a redós d'allò que us plantejava dilluns, aquests dies, per variar, tenia PAC de la UOC. Aquesta vegada, però, no patia més del compte, l'assignatura d'Antropologia social i cultural és de les meves preferides, no me n'amago. I un dels textos a treballar ha estat aquest. “Túnez nos adelanta a todos en paridad”. Blogs EL PAÍS: Mujeres. 14 d'abril 2011.
 |
| Del blog Una trobadora del segle XXI |
La notícia ens refereix com un país de l'òrbita musulmana, acabat de sortir d'una revolució que ha finalitzat amb la dictadura, fa un salt endavant respecte a la igualtat de gènere i se situa al capdavant dels països democràtics de l'òrbita cristiana.
Les mobilitzacions massives de la població en el món musulmà, en el cas de Tunis, han obtingut èxit en temps rècord i han donat com a resultat una Assemblea Constituent on les llistes seran triades pel sistema cremallera, homes i dones alterns. Si bé en el món anomenat occidental, hi ha diversos països que han imposat el sistema de quotes, en molts casos no passa de ser un acte merament testimonial, ja que el poder el mantenen, a efectes pràctics, els homes.
Les dades estadístiques que ens aporta l'autora de l'article són aclaparadores, des de la ONU i quotaproject.org (Universitat d'Estocolm, Unió Parlamentària Internacional i IDEA), ens mostra com l'avanç cap a la igualtat efectiva, no ja percentualment sinó en qualitat, és lent però, sembla, inexorable. Des dels primers moviments feministes (ss. XVIII-XIX) fins avui, quan encara no s'ha aconseguit la igualtat de sexes i, ensems, l'abolició del concepte gènere, hem de convenir que la bondat d'aquestes s'ha instal·lat, potser ja definitivament, en l'imaginari col·lectiu com allò cap el qual cal tendir. Malauradament, és evident que els criteris economicistes ultra-liberals i de guany ràpid, continuen basant-se en dades estadístiques que perjudiquen l'accés de les dones al món del poder efectiu. Uns bons apunts al respecte els trobem en el blog de José Luís Ferreira, Todo lo que sea verdad, sota el títol “La economía de la discriminación” 1, 2, 3, 4, 5, basant-se en el llibre The Economics of Discrimination, del professor de la Universitat de Chicago Gary S. Becker.
No me'n puc estar, però, de destacar la càrrega ideològica de l'article, començant per la capçalera que el sustenta, EL PAÍS, un periòdic de l'àrea ideològica socialista, i sobretot el missatge que comporta el títol. Podríem dir que, amb el títol ja n'hi ha prou per fer un treball sencer.
 |
| Del blog d'en Jordi Cartanyà |
“Túnez nos adelanta a todos en paridad”. La paraula “Túnez” ens diu, inequívocament: “país musulmà” i, en el nostre món, això ens remet, automàticament, a tots els tòpics i estereotips que tenim, i mantenim, sobre els països musulmans. Països subdesenvolupats, alguns enriquits ràpidament pel petroli on la riquesa ha anat a parar en mans de quatre xeics que han mantingut a la resta instal·lats en l'Edat Mitjana, i on les desigualtats socials són abismals i, l'última baula de la cadena la reserven per a les dones, condemnades a viure invisibles rere els mocadors, els burca, els xador (que siguin afganesos no ens importa), el hiyab (aquest si) i la ignorància. Evidentment que aquest enfilall de tòpics reforça la idea de l'excepcionalitat dels fets tunisencs, tan si són certs, els tòpics, com no. Així, doncs, sota l'única paraula “Túnez” establim una fotografia fixa que contrasta amb les altres dues paraules clau: “adelanta” i “paridad”. El “nos” i el “a todos” ens diu, també, que, literalment, “ens han passat la mà per la cara”. Gairebé em veig temptada d'afegir-hi un penitenciagite!, no oblidem que estem parlant d'un article periodístic i que, per tant, cal no oblidar mai la càrrega ideològica del mateix. Cosa que veurem, després, en l'altre apunt del testimoni de Lina Ben Mhenni, dona tunisiana.
La paritat, una qüestió la bondat de la qual, d'uns anys ençà estem discutint en el nostre món occidental i “civilitzat”, ens sembla impensable en cap altre país que no sigui de la nostra àrea. Ens hem atorgat la invenció de la igualtat entre dones i homes i, per tant, que un país de l'àrea musulmana, on les dones sembla que els fa gràcia dur el cap tapat, ens avanci en aquest afer és com una crida d'alerta per a la suposada involució que sembla que estem patint en el nostre trosset del món. L'autora ens destaca, també, el fet paradoxal que les feministes tunisianes han aprovat la fi de la prohibició de dur el mocador en edificis públics, quan aquí estem fent exactament el contrari en un acte tenyit de paternalisme i xenofòbia.
Ressaltar, també, l'esment que fa de l'actuació del Partit Popular, representant de la dreta, al davant de la Ley de Igualdad, on es fixa que cap sexe tindrà una presència inferior al 40% en cada tram de cinc candidats electorals i en el conjunt de la llista, clarament inferior a la cremallera tunisiana i que va ser dut per aquest partit al Tribunal Constitucional sota el qualificatiu de “torpede a la democràcia”.
 |
| De Ca la Dona |
En el cas de l'apunt de la blogaire tunisiana Lina Ben Mhenni, enfocat com a testimoni personal i clarament emotiu, se'n desprèn que els homes d'aquell país també celebren aquesta paritat de facto, en la felicitació que rep l'escriptora per part del seu pare. Ens evoca a una unitat familiar del món musulmà que també tenim com a pròpia, sobretot d'ençà els testimonis com el de la dibuixant iraniana Marjanne Satrapi en el seu Persépolis, on ens remet a un tipus d'unitat familiar de classe mitjana culta i igualitària, amb l'afegit del pòsit de cultura secular, en les àrees musulmanes del planeta, i que resisteix heroicament a l'embranzida del fanatisme i el terror. Cal també que pensem en com, per a nosaltres, la llunyana Pèrsia o un país mediterrani com Tunis, pertanyen a un mateix imaginari.
Els dubtes que es planteja Lina Ben Mhenni són les preguntes que ens podem fer tots en el moment de llegir la notícia:
- Si arriben les dones integristes al Parlament, no acabaran votant contra elles mateixes?
- Hi ha prou dones capaces i competents en el país per a ocupar els espais que se'ls destina?
 |
| Del blog La mà de Fàtima |
Solem escoltar queixes sobre les lleis de paritat sota l'excusa que el que ha de valer no és el gènere sinó la capacitat. Això no és res més que un parany semàntic que ens duu a creure que realment existeix la igualtat en el nostre país i que, en reclamar que es faci efectiva, les dones estem fent un tort a la democràcia i a la igualtat. Fins i tot alguns gosen qualificar el feminisme com a la materialització de l'odi contra els homes i, cal dir-ho, arrosseguem el desprestigi d'un cert tipus de feminisme molt combatiu als anys setanta del segle XX, el de les deesses, encara força vigent en el nostre país, que preconitza una suposada superioritat de les dones pel damunt dels homes, com si tinguéssim un lligam tel·lúric amb ens superiors. Sortosament aquest període sembla superat i roman en forma residual, associat al seu alter ego, el masclisme, i que ara, la paraula feminisme, torna a reprendre el seu significat: igualtat de drets entre els éssers humans. No hem d'oblidar mai, però, que en altres latituds feminisme vol dir, simplement, deixar de ser tractades com a animals.
15 comentaris:
a la tarde em llegiré l'article, però la impressió que vaigb treure de tunisia era més d'una colonia Francesa que musulmana. Hammamet poble sembla un poblet deu sud de França.
Un bon repàs al món àrab i de retruc al nostre... si és que hi ha diferències substancials!
No oblidem d'on venim només fa quatre dies quan es va dir que per culpa de les dones que van votar el 1933 per primera vegada va pujar la dreta a governar...
La igualtat és un objectiu indefugible, però que les quotes no el desvirtuïn. A vegades, la discriminació positiva fa més mal que no pas bé. Algú recorda la primera consellera de Cultura del Govern Maragall o l'esperpent del consell de ministres espanyol de les dues darreres legislatures socialistes?
He de dir que vivim molt enganyats, perquè si hi ha algunes idees i certs tòpics que pregonem respecte als països musulmans és perquè ens ho han explicat així. Ens queixem que els mitjans espanyols parlen malament dels catalans de manera injusta, però no ens queixem que les informacions que ens arriben d'altres parts del món puguin ser certes o no, no ho qüestionem, ho creiem i prou. Suposo que ja interessa que tinguem aquesta mena de por/odi/menyspreu per altres cultures, aquesta és la ideologia que es fomenta en l'actualitat, una tornada clara al passat, en un món que faria bé de mirar cap a la concòrdia per les grans possibilitats que té, si interessés que tots anéssim a una. Però el que interessa és que uns siguem molt rics i poderosos per poder explotar altres. Normal que ens facin sentir superiors, i que nosaltres ho creiem. Em va sorprendre molt 'Persèpolis' com també m'ha sorprès molt el teu article parlant de Tunisia. M'adono de la meva incultura, o dels falsos prejudicis que des de petit m'han anat entaforant al cervell.
Per altra banda, sobre igualtat, paritat o com se li vulgui dir, se'n podria parlar molt. Entenc que homes i dones no som iguals i que és probable que hi hagi certa tendència a que uns i altres ens encarreguem millor de certes tasques. Això no ens diu altra cosa que tenim una bona oportunitat d'aprofitar aquesta complementarietat, i no la fem servir. Per més que es parli, estem lluny de que la repartició de tasques sigui equitativa i una realitat. Malauradament, n'hem de parlar, precisament perquè estem lluny d'aconseguir-ho, però per mi és un tema que s'hauria de començar a deixar enrere, senzillament aplicar-ho i punt. Ja no estem a l'edat mitjana, oi? Ja ens hem adonat que la intel·ligència femenina no té res a envejar a la masculina, i que si tenen diferències és per superar-la, oi? Doncs senzillament que es donin els càrrecs de responsabilitat al millor preparat, al que s'adapti més a la tasca a desenvolupar. Això té perills, és clar, així ha estat sempre i s'ha optat per l'home per davant de la dona. Però això és el que s'ha de canviar, la mentalitat. Els curriculums es poden comparar, les experiències es poden valorar. Ens quedem el que demostra ser millor. Que hi hagi d'haver una dona per cada home tampoc ho entenc. A la meva feina dominen de llarg les dones. El món de la biologia té majoria de dones, i cada cop tenen un pes més específic. En la jerarquia de l'empresa tinc a tres dones per sobre, i no em sento malament ni atacat ni res. I t'asseguro que per més que m'hi escarrassi, mai podria arribar al nivell de la meva superior, collons, és una màquina aquesta tia!
Respecte al feminisme, em posaria en un jardí si en parlo perquè trobo que no en sé prou i les idees que tinc són errònies. M'he quedat amb la idea aquesta que expliques al final perquè algun cop he sentit algú que es deia feminista a ella mateixa despotricant del gènere masculí en general i m'ha fet sentir força incòmode. El que sembla clar és que masclisme i feminisme no són termes equivalents però amb sexe d'origen diferent, i personalment no m'agada cap dels dos.
Paraula de verificació: crear
No està malament, és una bona incitació.
Tinc alumnes provinents de la Tamazgha (jo tampoc sabia què era...) que em parlen de l'excepcionalitat que representa que una dona arribi a certes feines al seus països d'origen, fet que les mou a no voler tornar-hi. Estaria bé que aquesta realitat canviés d'una vegada perquè cadascú pogués decidir el seu futur amb igualtat d'expectatives. Quan no és així, no queda sinó ser rebel. Com ja saps que deia Maria-Mercè Marçal: "A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"
Puigcarbó no he estat mai a Tunis, tot i que quan fas el turista l'última cosa que veus és la realitat política i social d'un país. I no es estrany la presència colonial, al cap i a la fi som un petit barri la Mediterrània, no?
Galderich sobretot al nostre, i sobretot a la necessitat d'instal·lar-nos en tòpics absurds. Les dones, com els homes, poden ser igual de nefastes en política, però si per això neguem la paritat, potser que comencem a treure els homes nefastos també no?
tirantlobloc li ho he dit a en Galderich, on està escrit que la paritat ha de garantir la bondat de qui accedeix a la política. En aquest assumpte sempre acabem sumant peres i pomes, i així ens va. La paritat ha d'existir només perquè és un reflex de la societat, la bondat dels nostres representants ja depèn d'altres factors, no trobes?
XeXu recordo quan era menuda, en el llibre de geografia, el món comunista era una gran taca vermella i l'explicació de la monja era: "estos son rojos y ateos y debemos rezar por ellos", vaja que quan va caure el mur em vaig esgarrifar de veure quants països, gents i diferències hi havia sota aquella taca monstruosa que ocupava part d'Europa i l'Àsia sencera, esquematitzant, és clar. Així ens vénen el que en diuen el món islàmic. Com si fos el mateix ser dona musulmana tunisiana (europeitzada i mediterrània), o dona musulmana àrab (de l'Aràbia Saudí) o dona musulmana indonèsia. A vegades vénen ganes de repartir calbots, la veritat :(
Sobre el que dius de la paritat i afegeixis "que es donin les tasques al més ben preparat" seria perfecte en un món ideal, o una comunitat de veïns. En el nostre cas, fins i tot quan no hi havia dones en la política, els que tenien els càrrecs no eren, moltes vegades, els millor preparats. No cal ser innocents, que fins i tot els empresaris acaben llogant per criteris peregrins que res tenen a veure amb la qualitat d'aquell que si presenta. En l'àmbit institucional, o sigui de representació, caldria que hi hagués un retrat de la societat, o sigui que la paritat em sembla del tot necessària. La bondat d'uns o altres ja menja per una altra banda.
I de dones masclistes el món n'és ple, i moltes es fan dir feministes. Tu ho dius, no són termes equivalents. Una dona que odia els homes és tan masclista com el seu equivalent masculí. El feminisme va néixer per reivindicar la igualtat de drets, per tant un home feminista és algú que vol que ningú visqui sota el jou d'algú altre. I, en això, com en allò de la política, sempre tenint clar que els exemples puntuals no serveixen de res, perquè hi ha cada exemplar de tot plegat que acabes amb ganes de trobar un eremitori ben allunyat del mundanal ruidu :)
Puigmalet hi ha moltes gradacions en els països de l'àrea del Magreb, com dins d'ells també, no és el mateix una família urbana, de nivell mig, amb educació, que una família rural i pobre. Amb alguna excepció qui emigra sol ser el pobre, o sigui que qui ha vingut aquí no ha estat per fer turisme i, de ben segur, els seus costums són molt més allunyats de la nostra realitat que ho serien si emigressin els rics. La gent que s'esvera amb les dones nouvingudes per la seva roba i els seus costums, hauria d'entendre que la següent generació ja serà ben bé una altra cosa. Ah! i de passada s'haurien de veure a si mateixos quan viatgen. Tots som estrangers en un moment o altre i tots podem ser malmirats per això. Cosa que no impedeix que drets i obligacions vagin del bracet. Que entre el racisme i el guayisme de ben segur que hi ha un terme acceptable. Salut pratenc :)
Tens raó en tot el que dius, però pensa també que en alguns camps està passant a l'inversa: Educació i Sanitat hi ha un 70% de dones, per el menys en els que jo coneixo. A mi no em sembla malament aquest 70%, però m'enrecordo que en una escola només hi havia un professor i em confessava que a les reunions es sentia marginat...
Aris és molt interessant el que dius, perquè és cert, en la funció pública si que ens trobem que la igualtat de drets es respecta, però no oblidem que la majoria de treballadores i treballadors no són funcionaris. I, en el cas del professor, no era minoria perquè es barrés el pas als homes, sinó perquè, probablement, els homes han desertat d'algunes carreres, moltes vegades per una qüestió de prestigi. O sigui que estem una mica en les mateixes.
Jo no faig turisme, viatjo i sempre per lliure, lluny dels standars tòpics, i em refereixo a hAMMAMET POBLE no a la part turística que es platja d'Aro.
Francesc no dubto gens del que dius, només t'he comentat el que em passa a mi. Segurament no he viatjat gaire, però pel poc que he vist sempre m'he quedat amb la sensació que, per a poder parlar d'ells (ei, això jo, i les meves limitacions) em caldria, pel cap baix, conviure-hi una temporada. Perquè, vulgui o no, els meus prejudicis sempre viatgen amb mi.
Benvolguts comentaristes, veig que blogger m'ha fet una desafortunada brometa i s'ha cruspit sense cap mania les meves respostes als vostres comentaris. Ara mateix em sento incapaç de reproduir-les. Espero, de tot cor, que les haguessiu llegit per suscripció. Gràcies per donar matisos imprescindibles a l'apunt.
Publica un comentari a l'entrada