Setmana de reflexió

Demà serà la "jornada de reflexió" i, espero, sense l'aplicació dels mètodes "contundents" cap els acampats als que va fer referència la nostra ínclita vice-presidenta gairebé-psicòloga. Més que jornada de reflexió potser caldria anomenar aquestes vint-i-quatre hores prèvies a les votacions com una "treva": és l'únic dia que tenim, cada quatre anys, per no haver d'escoltar els partits i els medis a tota hora, com una mosca collonera d'aquelles a les que no ens acabem d'acostumar mai.

Aquest any, però, servidora s'ha pres una setmana de reflexió, tota sencera i no pas perquè hagi de rumiar gaire el sentit del meu vot, entre d'altres em votaré a mi mateixa, sinó perquè em cal prendre una mica de distància i pensar molt bé en quines coses pot canviar la meva vida si, com sembla que diuen que passarà, a partir de dilluns formaré part dels que, teòricament, han estat triats per servir el poble.

Quan una decideix dir sempre que si, en espera que vingui el Bruce Springsteen i no t'agafi desprevinguda, acaba ficada en mil i un embolics (i el Bruce no arriba mai). Vaja, que duus els fills a bàsquet i acabes a la Junta (llegeixi's montar rifes, endreçar cadires, encalçar anunciants ...), els duus a una escola cooperativa de pares i, com és preceptiu, acabes fent, també, tots els papers de l'auca, i ben a gust, no cal dir. De sobte, els fills s'han fet grans i t'has acostumat a destinar una part del teu temps a coses que no t'atenyen directament i ni se t'acut l'opció de replegar-te i aïllar-te d'allò que t'envolta.

Així, un dia algú t'ofereix l'oportunitat d'estar en un grup de gent engrescadora, a la majoria dels quals admires, per la seva capacitat de treball i de gestió, perque les seves idees sobre el país són gairebé idèntiques a les teves, perquè veus que les teves capacitats i els teus coneixements poden complementar el grup i penses que et cal fer-ho, que et cal formar part de la idea que no tot està perdut, i que sempre hi ha sang nova que creu que no tenim dret a llençar la tovallola, perquè ells existeixen i el món ha de ser el seu, no el nostre.

I bé, ja em tens aquí, de setmana de reflexió. Si no surto elegida no passa res, senzillament haurà estat una decepció, i no pas per mi, sinó perquè haurà volgut dir que no hem sabut fer entendre allò que volíem dir, dels dos que hem estat fins ara no haurem passat al tercer, que és la posició que ocupo. Si surto elegida i ens quedem a l'oposició, com aquests últims quatre anys, voldrà dir que hauré d'esgarrapar una mica més de temps. Quatre anys treballant en mocions que s'han presentat i s'han aprovat, malgrat que no governis, no són quatre anys perduts.

I si surto elegida i ens toca estar en el govern la vida se'm complicarà molt. Si, ja ho sé, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, però la cosa pública no només afecta al candidat, afecta el seu entorn més immediat i tensiona la seva vida. Alguna cosa se'n ressentirà, el blog el primer, però això rai, els estudis el segon, i això ja no tan rai, la feina no se n'ha de ressentir, que tenim el mal vici de menjar cada dia. I la família? Perdem intimitat, no em vull imaginar com deu ser a nivells més alts, que no pots anar tranquil·lament pel món ni a fer un tallat en un bar, doncs traslladeu-ho a un poble, que la gent no distingeix horaris i et para a tothora, vagis sola o acompanyada, i no se n'està de dir-te el que els sembla, sigui cosa teva o de qualsevol altre.

Quan parlem dels "polítics" solem fer-ho d'una forma genèrica, i som irrespectuosos perquè sembla que dedicar-se a la gestió pública sigui com aquells que posen el cap en un forat en una atracció d'aquelles per llençar-los pastissos a la cara. No pensem mai en ells com a persones que tenen vida pròpia. Vivim el miratge de quatre, o deu, o vint, tipus poderosos, als quals sembla que els agrada d'allò més això de manar i remenar les virolles, però no solem pensar en la munió de persones que, per sentit de responsabilitat, es dediquen, ens dediquem, a intentar millorar el nostre entorn de la millor manera que saben.

Altrament seria si ens poséssim rastes i acampéssim, aleshores seríem simpàtics a tothom. I jo em felicito del gest dels acampats, perquè qualsevol cosa és millor que aquest sopor, aquest somni induït on ens havíem instal·lat tots plegats. Però no oblidem que diumenge hi ha eleccions a tots i cadascun dels municipis del país, que no només n'hi ha a Barcelona, que n'hi ha en moltes poblacions on l'alcalde s'arriba al ple amb el tractor acabat de sortir del tros, on l'alcaldessa aprofita per comprar el pa i la carn de camí al seu despatx, on regidores i regidors combinen examens a la universitat amb l'organització de la festa major, on més d'un avi, i una àvia, regidors, també, visiten famílies amb problemes econòmics per veure d'on treuen els recursos per donar-los una vida més digna, on tants i tants s'enfronten amb poders infinitament més grans que ells, on alguns reben trucades anònimes perquè la seva iniciativa toca butxaques que sembla que no s'havien de tocar, on ... 

Deixem de pensar en l'Hereu i el Trias, el Portabella, l'Albertito i aquell d'Icv que ningú sap com es diu i pensem una mica en la resta. Que també n'hi ha d'aprofitats i poca-vergonyes, però, així, a la menuda, no és una mica responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres que siguin ells els que tinguin a la mà les claus de la caixa de tots?

Doncs res, que avui també em toca "porta-a-porta", que no ser d'un partit-franquícia (llegeixi's PSOE(c), CIU, ICV, PP) fa que hagis d'arribar com sigui a la gent, sobretot després que els últims anys ens hagin despersonalitzat el poble a base de 1.000 nous habitants per any, que hem passat dels 10.000 als 22.000 com si res i, és clar, ara ja no funciona gens el who is who i molts voten sigles, ni que presentin un pal d'escombra vestit.

Apa, que descanseu molt demà i, si us plau, no abandoneu la cosa pública, que aleshores sempre quedarà en mans dels més aprofitats.