El blog i jo

Em pregunto si un novel·lista, un poeta o un assagista, es qüestionen el medi on s'expressen amb la mateixa intensitat que ens ho qüestionem els blogaires. Perquè la veritat és que jo me'l qüestiono des del primer dia que vaig publicar un apunt. També em pregunto si això té a veure amb la idea que tenim els humans de primers del XXI, que la cosa virtual és això: virtual, volàtil i, evidentment, no satisfà el nostre desig de perpetuació.

No estic gaire segura de si som un medi gaire distint que l'escrit en paper, al cap i a la fi ens expressem mitjançant els mateixos signes. Potser, el que som, és un intermedi entre la sacralització de l'escriptura i el nou adveniment de la digitalització. Vivim en un món on el llibre és sagrat, en ell hem llegit la "veritat" durant un parell de mil·lennis i hem perdut de vista que no és res més que un medi que propicia l'acte comunicatiu, que el que val, en definitiva, no és el llibre, sinó allò que hom vol dir i allò que hom vol escoltar.

I no perdem de vista que, hores d'ara, el llibre, a vista d'ocell, ja no és gran cosa més que un objecte comercial, el que ens demostra, probablement, que no calen llibres per a fer literatura. Això no vol dir que els blasmi, al cap i a la fic sóc lectora incorregible, i que duri. Però, i en els blogs? Hi ha molta literatura, bona i dolenta, en els blogs. Hi ha la literatura que imita el llibre i hi podem trobar, també, l'intent d'experimentació amb allò nou, allò que no ens acaba de pertànyer: l'hipertext.

Aquest estiu em vaig prometre no bloguejar gens ni mica, si més no a l'agost, i gairebé ho aconsegueixo, sinó fos que una feliç coincidència em -ens- va portar a conèixer tres blogaires, i escriptors a l'ús (més la parella), en la impressionant vila de Vall-de-roures, a l'Aragó, on també podeu al·lucinar amb l'Octavi de la llibreria Serret.

La trobada amb aquestes persones, que no només bloguegen, sinó que també publiquen llibres en paper, em va fer continuar rumiant en el mateix. Qui s'hagi passejat per aquí durant un cert temps ja coneix la meva al·lèrgia al PP (paper i premis), no per res, sinó que mai m'he plantejat "passar" al paper, perquè no és el meu medi, com no tinc per costum presentar-me als premis. (Per cert, gràcies a qui m'ha nominat als premis Cats, que una cosa no treu l'altra, i en això dels blogs és molt difícil calibrar quina acollida té el teu producte més enllà de la colla de "sospitosos habituals" i mentiria si digués que no em fa ni fred ni calor, m'afalaga i, alhora, em fa sentir doblement responsable).

En qualsevol dels casos, siguem el que siguem, i mentre no n'obtingui més satisfacció d'un altre medi de comunicació, o potser per allò que tinc de la nostàlgia d'un temps que fou, aquí em teniu, tallant la cinta d'una nova temporada.

No patiu, la porta es oberta, he recollit el correu, obert les finestres, trets els porticons i airejat les cambres, treta la pols, la nevera és a punt i ben plena, només ens cal recuperar els papers atorgats abans de les vacances i dubtar si aquests dies fora no han estat un somni. Si són servits ...