diumenge, 7 d’agost de 2011

Incís estival


Vall de roures
Asseguda al pedrís en la millor companyia observo com el sol juga amb les pedres del vell pont medieval en el seu viatge cap a la posta. Fem temps abans d'anar a sopar, no hi ha pressa, són vacances, ningú ens exigeix res i ens abelleix seure aquí, compartint silenci.

Penso en com m'agradaria ser transparent per poder mirar més de gust tothom qui passa. Amb els anys acumules viatges i cares, de tal manera que, inevitablement, tots els racons et recorden algun altre, i totes les cares ja han estat vistes abans. Sé que la meva també forma part del magma de les repetides i no em sap gaire greu, és més, a vegades he fantasiejat en trobar-me, cara a cara, amb alguna sòsia, al més pur estil de les pel·lícules dels viatges en el temps.

Mentre rumio això i allò, aprofito per fer l'exercici de les capsetes. Les idees, les experiències s'amunteguen desendreçades i cal anar-les arreglant i classificant en les capsetes del pensament. No m'agrada endreçar pensaments que no han estat prèviament elaborats i passats pel sedàs de la raó, fer-ho implicaria desar en alguna capseta un "pensament amb nosa" i, a la llarga o a la curta, acabaria fent verdet.

A contrallum quatre persones, no pas genets, ni pas de l'apocalipsi. Reconec algunes cares, no esperava trobar-les malgrat que sabia que eren prop d'allí. M'alço i els demano que em signin els llibres que duc a la bossa i que els pertanyen, si més no l'autoria. És una casualitat feliç que no em puc perdre. El món, el meu món, es ple d'aquestes casualitats, que em fan viure amb la sensació d'oportunitat constant.

Gràcies a la feliç contesa m'enfronto al contingut de la pila que intentava endreçar i que no aconseguia encabir en cap caixa. A la pregunta directa, em tempta respondre un justificatiu: "no, però si jo ...", i veig que l'erro, que la resposta adequada és: "si, m'estic equivocant, això no ho estic fent com cal".

No creure en el destí no vol dir no aprofitar l'avinentesa per avançar un pas més i em sento agraïda a l'atzar que m'ha dut una bona companyia, unes hores interessants i una pregunta important que he hagut de respondre.

M'agrada la franquesa quan és honesta i de bona fe. Gràcies Francesc, qüestió solucionada, pensament net i polit, la raó torna a vèncer.

13 comentaris:

Mercè ha dit...

Clídice, fou un plaer enorme compatir la vesprada-nit amb vosaltres. L'atzar, de vegades, ens fa regals inesperats.
Molts besets.

Francesc Mompó ha dit...

Genets a favor de la llum ens dirigim pel pontam de pedra cap a l'arcada que dóna entrada a l'estructura de la vila medieval de Vall-de-roures. Però l'entrada no solament és de franc, sinó que a més a més té l'encís de les troballes inesperades. Asseguda en un dels rastells de l'entrada una persona se'm dirigeix i es produeix el miracle: Sóc Clídice. A partir d'aquest moment es desferma el ball de coloraines i gallardets de la trobada; se'm fa festa grossa a la plaça de l'ànima. Mil converses cubistes i una estima creixent perquè la paraula es va fer dona i va habitar entre nosaltres fins a les darreres copes de la nit. Montserrat, Felip, gràcies per haver trencat la lògica d'allò previst i haver-nos enriquit encara més el viatge.
Una abraçada enorme.
Salut i Terra

El porquet ha dit...

Caram quina coincidència més genial! A vegades l'atzar ens posa en els millors llosc en els moments adequats. I clar, en el monumental entorn de Vall de Roure encara fa la cosa més encisadora.

XeXu ha dit...

Uf, que difícil em sembla ordenar els pensaments allà on toca. Em sembla que en això sóc desendreçat, com a casa, però tampoc no em va tan malament.

I m'ha fet gràcia llegir això de que tots els llocs s'assemblen als altres i totes les cares són conegudes, he tingut aquesta sensació alguns cops i pensava que començava a estar tocat del bolet. Això no demostra que no ho estigui, però sí demostra que almenys no sóc l'únic.

Puigcarbó ha dit...

vares anar a parar a un bon lloc on la vesprada s'omple de poesia i bona gent.

rits ha dit...

M'agrada moltíssim, crec que tb necessito endreçar pensaments, i fer-ho com dius, amb el sedàs de la raó (no sé si això ho sabré fer).

És ben bé que aquestes casualitats son instants regalats que cal aprofitar!

Ferran ha dit...

Les casualitats, ni les felices ni les que no ho són, no existeixen. Si el teu món n'és ple, Clídice, ets una dona afortunada. Disfruta-les sempre que puguis!

Galderich ha dit...

Ha, ha... si arribes a ser-hi al migdia ens hi veiem també!

Vall-de-roures va ser un ball d'empentes d'escriptors (no ho dic per mi, és clar!)!

Lluís Bosch ha dit...

Caldria repassar (altre cop) el capítol de les preposicions.

Eduard Ariza ha dit...

Jo no sé si la casualitat existeix. Si és així crec que més d'un cop li hauriem de donar les gràcies.

Manel Aljama ha dit...

Disfrutem de les vacances!
Una abraçada i petons :)

María ha dit...

M'ha semblat una miqueta encriptada aquesta sembla que acomiadada teva abans de les vacances, que espero àdhuc estiguis gaudint volguda CLI.

Jo al contrari que tu, no creguis que em sento amb massa freqüència a ordenar les meves capsetes mentals, molt menys a passar-les per la raó...probablement perquè no passaria l'examen en la majories de les ocasions...sóc més d'esclats, meditadamente expontaneos té sentit això? ho veus? la raó de vegades està renyida amb el que dic i el que faig... suposo que per això i perquè pel meu el sol és un luxe m'agrada i tu que estàs saturada d'ell, t'estranyes...per això som diferents i això és el millor de tot, que àdhuc diferents, fem l'esforç d'entendre'ns. En el que jo creo entendre't, m'agrades.

Feliços encara vacances espero i que les teves capsetes romanguin en li ordre que tu desitgis

Un petó molt gran CLI.



PD
Per cert, al meu també em persegueix la casualitat :-)

Clidice ha dit...

Perdoneu que no us hagi respost a aquest apunt, però últimament les vacances ja no són el que eren. Una abraçada :)