Vacas, cerdos, etc.

d'aquí

El meu esperit indòmit -forma prou parençosa de dir que sóc tossuda com una mula- fa que, moltes vegades i per un sentiment absurd d'independència, no em llegeixi els llibres que em pertoquen quan estic en ple semestre a la universitat i, després, a toro passat, m'agafi la dèria de llegir-me'ls tant si com si. De la mateixa manera, no acostumo a escriure ni una ratlla durant les vacances, sempre m'enduc paper i llapis i si, per casualitat, se m'acut escriure res, me n'oblido en punt torno a casa, per la qual cosa, manta vegades i dels racons més insospitats, em surten textos que, després, mai sortiran al blog. I no pas perquè em pensi que no hi poden ser, o perquè els consideri indiscrets, sinó més aviat per la mandra o, més ben dit, perquè mentalment només concebo un text per al blog si l'he escrit en un ordinador o directament al blog. Manies, vaja.

Dalt les Roques de Benet

Aquest any, però, no he hagut de pujar a cap avió per les vacances, o sigui que m'he endut el portàtil i una pila de llibres. El matí l'hem destinat a la bicicleta o a la muntanya, o a ambdues coses, i el migdia, després de la dutxa i anar a comprar el pa i el diari, i mentre el Factor X fa el dinar -i llegeix el diari, que jo només el llegeixo on-line- m'he muntat la paradeta a la taula del menjador: l'ordinador, el llibre que he llegit ahir i abans d'ahir ple de post-it d'aquells petits de coloraines, un bol ple de llavors de gira-sol, i un altre per les clofolles. No tenir Internet sinó és mitjançant fer “un pont” amb el bluetooth del mòbil -o sigui patèticament lenta- fa que em quedi sense els automatismes habituals: corregir els dubtes ortogràfics per mitjà de l'optimot, consultar qualsevol derivada d'allò que penso o he llegit a sant Google ... però bé, faré un esforç i potser després -només potser- ho revisaré, en faré un copy-paste i ho penjaré al blog al setembre, que m'he proposat no dir ni piu a l'agost (encara no sé perquè, però és igual, m'ho he proposat i ho acompliré, o gairebé).

Un dels llibres que ens va proposar la professora d'Antropologia Social i Cultural fou Vacas, cerdos, guerras y brujas d'en Marvin Harris (aquí hauré de cercar un hipervincle a l'autor i a la referència bibliogràfica, és clar)(fet). Reconec que em fa molta mandra llegir en castellà, moltes vegades em trobo llegint i rellegint la mateixa pàgina sense haver comprès res, començo amb aplicació però, al cap d'un instant, el cap se me'n va cap a d'altres afers i, quan arribo al final de la pàgina, no recordo res del que he llegit; en canvi, en català només em passa amb els llibres avorrits de morir. (En aquest moment he destinat dos minuts a reflexionar sobre el que acabo de dir mentre atacava el bol de llavors de gira-sol. Com què no n'he tret l'aigua clara he decidit conformar-me amb la meva discapacitat i tal dia farà un any!).

D'entrada, m'ha semblat interessant que tantes coses d'aquest llibre publicat el 1980 fossin aplicables a la nostra realitat actual -i el nombre de post-its ho certifica-, i el seu estil divulgatiu, sense cap mena de dubte.

“Este libro trata de las causas de estilos de vida aparentemente irracionales e inexplicables. Algunas de estas costumbres enigmáticas aparecen entre pueblos sin escritura o «primitivos»: por ejemplo, los jactanciosos jefes amerindios que queman sus bienes para mostrar cuan ricos son. Otras pertenecen a sociedades en vías de desarrollo, entre las cuales mi tema predilecto es el de los hindúes que rehúsan comer carne de vaca aun cuando se estén muriendo de hambre. Sin embargo, otras aluden a mesías y brujas que forman parte de la corriente principal de nuestra propia civilización.”(p. 13)

M'agrada trobar un esperit crític, objectiu i científic que és capaç d'enfonsar-se en creences i trobar-ne l'origen pragmàtic sense tenir la necessitat de menystenir-les sinó, més aviat, tot el contrari. I m'ha fet pensar en manta vegades que la gent em pregunta: "tu que has estat en llocs on hi ha tribus, oi què són més purs, més naturals, més sans?". Pel poc que he pogut veure, em cal avisar: el filldeputisme és un esport humà, sense distincions, de la mateixa que de bons, i de babaus, n'hi ha arreu.

“Otra razón por la que muchas costumbres e instituciones parecen tan misteriosas estriba en que se nos ha enseñado a valorar explicaciones «espiritualizadas» de los fenómenos culturales en vez de explicaciones materiales de tipo práctico. Sostengo que la solución de cada uno de los enigmas examinados en este libro radica en una mejor comprensión de las circunstancias prácticas. Y mostraré que un estudio más minucioso de las creencias y prácticas que parecen más raras revela que éstas se hallan fundadas en condiciones, necesidades y actividades ordinarias, triviales, podríamos decir «vulgares». Entiendo por solución trivial o vulgar la que se apoya en la tierra y está integrada por tripas, sexo, energía, viento, lluvia y otros fenómenos palpables y ordinarios. [...] La mayor parte de la gente sólo es consciente de una pequeña parte de la diversidad de alternativas que hay en los estilos de vida. [...] La ignorancia, el miedo y el conflicto son los elementos básicos de la conciencia cotidiana, arte y la política elaboran con estos elementos una construcción onírica colectiva cuya función es impedir que la gente comprenda lo que es su vida social. Por consiguiente, la conciencia cotidiana no puede explicarse a si misma. Su misma existencia depende de una capacidad desarrollada para negar los hechos que explican su existencia.” (pp. 15-16)

Fins aquí anem bé, sembla que no m'adormo a cada paràgraf, tanmateix, una de les frases que m'ha decidit, sense cap mena de dubte, a tirar endavant amb el llibre ha estat la següent del pròleg:

“Por lo que se refiere a los estilos de vida, el conocimiento no puede ser el pecado original, puesto que todavía permanecemos en un estado original de ignorancia. Pero permitidme posponer la discusión más extensa de las pretensiones de la contracultura hasta el último capítulo.”

Coneixement versus ignorància i discussió sobre la contracultura en temps dels indignats, em semblen esquers prou importants com per no perdre'm ni una coma. Això i els distints capítols: “La madre vaca”, “Porcofília y porcofobia”, “La guerra primitiva”, “El macho salvaje”, “El potlatch”, “El cargo fantasma”, “Mesías”, “El secreto del Príncipe de la Paz”, “Escobas y aquelarres”, “La gran locura de las brujas”, “El retorno de las brujas” i l'epíleg.

Cal dir que és un llibre per a la reflexió, o sigui que no puc evitar recomanar-lo com a lectura d'interès, és ciència i és divulgació i, al damunt, està ben escrit.

“Las buenas notícias de la contracultura referentes a la revolución mediante la conciencia no son ni nuevas ni revolucionarias. El cristianismo ya ha intentado realizar una revolución mediante la conciencia durante 2.000 años. ¿Quién negará que la conciencia cristiana pudo haber cambiado el mundo? Sin embargo, fue el mundo quien cambió la conciencia cristiana. Si todos adoptaran un estilo de vida no competitivo, generoso, pacífico y lleno de amor, podríamos tener algo mejor que la contracultura: podríamos tener el Reino de Dios.

La política concebida según la imagen de la Conciencia III (agh! Em falta sant Google!) se realiza en la mente, no en el cuerpo. La conveniencia de este tipo de política para los que ya poseen riqueza y poder debe ser evidente. La reflexión filosófica de que la pobreza es, después de todo, un estado mental siempre ha sido fuente de confort para los que no son pobres. A este respecto, la contracultura simplemente presenta en una forma algo modificada el desprecio tradicional que los teóricos cristianos expresan por los bienes de este mundo.” (pp.270-271)

Després de googlejar sobre això de la Consciència III, he de confessar que m'he perdut en un magma d'energies quàntiques (ehem!, ehem!, cof!, cof!, cof! marededéusenyor, tot és respectable -o gairebé-, però hi ha coses molt difícils d'empassar!) i que prefereixo fer exactament el que vaig fer: passar-hi pel damunt, ja que l'interessant és l'anterior reflexió d'en Harris. També em trasbalsen les següents afirmacions, potser per allò del déjà vu:

“Por definición, la contracultura es el estilo de vida de la juventud alienada de clase media educada en la universidad.” (p. 271)

“Pero incluso en la cumbre de su eficacia organizativa, la contracultura careció de los fundamentos del mesianismo. No tenía líderes carismáticos ni una visión de un orden moral bien definido. Para la Conciencia III, el liderazgo es otro truco del complejo militar-industrial ...” (p. 274)

La realitat és que els pocs viatges que he pogut fer cap a països considerats del Tercer Món m'han obligat a silencis més perllongats, dubtes més pregons i unes poques certeses respecte a tantes coses que ens fan idèntics aquí i a l'altra banda del globus. Per això cada dia em costa més acceptar un credo, malgrat la temptació d'abraçar-ne més d'un, sempre hi ha l'insidiosa frase: "si, però ..."

“El rechazo de la objetividad, el relativismo amoral y la aceptación de la omnipotencia del pensamiento hablan de la bruja, pero no del salvador. La Conciencia III presenta todos los síntomas clásicos de la elaboración onírica de un estilo de vida cuya función social es disolver y fragmentar las energías de la disensión. Esto debería haber sido claro por la gran importancia dada a «hacer lo que le venga a uno en gana». No se puede hacer una revolución si cada uno hace lo que le da la gana. Para hacer una revolución todos deben realizar la misma cosa.” (p. 275)

Un nou sistema fa anys i panys que ensenya la poteta per sota la porta, però no acabem de veure'n la forma ni l'oportunitat. Des de qui abraça sense reflexió qualsevol parer que ens vol fer creure que és la salvació definitiva, sigui del tarannà que sigui, religiós o laic, fins els que neguen taxativament la possibilitat de sortir-nos-en d'alguna forma, em sento sempre fora de joc, sóc incapaç de creure que ara és pitjor i no puc creure, tampoc, que hi ha una Humanitat "millor" (?) cap a la que calgui tendir. Encara em manquen lectures, ho reconec.

Sobre les bruixes, la seva invenció i la seva utilització per part del poder establert també hi trobarem una excel·lent elaboració, cosa que em fa preguntar-me sinó ens la passem cremant bruixes encara ara: 

“El resultado principal del sistema de caza de brujas (aparte de los cuerpos carbonizados) consistió en que los pobres llegaron a creer que eran víctimas de brujas y diablos en vez de príncipes y papas. ¿Hizo agua vuestro teco, abortó vuestra vaca, se secó vuestra avena, se agrió vuestro vino, tuvisteis dolores de cabeza, falleció vuestro hijo? La culpa era de un vecino, de ese que rompió vuestra cerca, os debía dinero o deseaba vuestra tierra, de un vecino convertido en bruja. ¿Aumentó el precio del pan, se elevaron los impuestos, disminuyeron los salarios, escaseaban los puestos de trabajo? Obra de las brujas. ¿La peste y el hambre destruyeron una tercera parte de los habitantes de cada aldea y ciudad? La audacia de las diabólicas e infernales brujas no conocía límites. La Iglesia y el Estado montaron una denodada campaña contra los enemigos fantasmas del pueblo. Las autoridades no regatearon esfuerzo alguno para combatir este mal, y tanto los ricos como los pobres podían dar las gracias por el tesón y el valor desplegados en la batalla.”(pp. 255-256)

Sigui com sigui, és un goig ensopegar un llibre el qual, malgrat el pas dels anys, ens permet reflexionar sobre la nostra realitat actual. Una excel·lent inversió, millor que els bons de l'Estat, sense cap mena de dubte.

Harris, Marvin. Vacas, cerdos, guerras y brujas. Madrid, 2011 (3). Alianza editorial.