dimecres, 28 de desembre del 2011

Se m'acut que ...

Maria Antonieta

en tantes ocasions la frivolitat no és un caprici, sinó una qúestió de pura higiene mental. El gest permanentment adust, del qui s'autoinvesteix d'autoritat moral, em repugna.

32 comentaris:

Sandra D.Roig ha dit...

absolutament amb tu!
una abraçada

Miquel Saumell ha dit...

Se m'acut que ... has tingut una molt bona idea revifant aquest text, encara tan actual tot i els sis anys transcorreguts, de la voladora de nit!

Sergi ha dit...

Suposo que hi ha tot un ventall d'opcions entre els frívols i els que es creuen marcadors de tendències. Jo em quedaria en algun punt intermig, ja saps que els extrems es toquen.

El porquet ha dit...

Fa un temps vaig tenir una època força estúpida d'intentar anar a la contra (pelis del Verdi, teatre alternatiu, etc). No sé si ho feia per marcar tendència o per a fer veure, als ulls dels altre, que jo era moooolt il·lustrat!

Reconec la meva insensatesa en allò. Ara bé, de tot allò, si que me n'ha quedat un remanent que em fa, potser, gaudir de coses de les que sense aquell rampell "pureta" ara no en gaudiria tant.

No ho sé, suposo que al final, he acabat donant la mateixa resposta que en XeXu.

rits ha dit...

una frivolitat de tant en tant, i perquè surt de dins d'un no està malament, és tal i com dius, higiene mental, però si, permanentment aquest estar cool i anar de guais, repugna i molt!

Angel Corrochano ha dit...

Creo que se trata de saber reírnos de uno mismo. La solemnidad es de los necios. Cuanto sentido del humor hace falta a algunos ...
un abrazo

Puigmalet ha dit...

Quan t'arregles fas molt de goig! Mira que fer-nos creure que és la Maria Antònia...

Carme Rosanas ha dit...

M'apunto al camí del mig , com en XeXu...

"Jo em quedaria en algun punt intermig, ja saps que els extrems es toquen."

Rokins ha dit...

Jo estic bastant d'acord amb l'Angel, crec que no s'ha de caure amb la trampa de pendre'ns massa seriosament a nosaltres mateixos i que el sentit de l'humor és el millor remei... a més imagino que quan t'omples la boca sentècies morals ha de ser bastant estressant per no caure en massa contradiccions.... Un peto!

òscar ha dit...

Els que s’autoinvesteixen alguna autoritat, i encara més si és moral, és que poca autoritat tenen.

Elfreelang ha dit...

De vegades no hi ha només dues opcions... jo estaria també a mig camí .....com diria algú no tenir cap bandera és tenir-ne una!

Francesc Puigcarbó ha dit...

una certa frivolitat si no se n'abusa no està del tot malament, a vegades és higiènic

Garbí24 ha dit...

de fet la higiene mental és una costum encara poc estesa per molts. Si et col·loques molt a les puntes sempre es corren més riscos, moltes vegades innecessaris i injustificats

Rafel ha dit...

S'ha de valorar la naturalitat encara que no sigui "cool".

PD. Sóc l'únic que ha cregut veure el discurs del rei d'Espanya en l'última frase de l'article?

Jaume Pros ha dit...

Tot té un límit i tot, en excès, cansa. Hi ha gent que no és res més que això: pura frivolitat. I què aporten de bo? Res.

Galderich ha dit...

El millor és la barreja. Un quadre rococó al costat d'un abstracte de Mondrian (malgrat que en Kankinski sigui dels teus preferits).

Montse ha dit...

jo fa molts anys em vaig quedar amb una frase: "El maestro que no sepa reir, no sabrá enseñar"... no em preguntis de qui és, no m'interessa, només m'interessa el contingut!!! si hi penses bé, té tota la raó!

abraçada frívola!

Alba ha dit...

La higiene mental no ha de ser estríctament "frivolitat". Com tu dius en ocasions pot servir, però el gest permanent ha de fer més mal que bé i aquell que s'auotoinvesteix no es mereix ni aques posat frívol, es mereix molt menys!

Mr. Aris ha dit...

Es té que intentar conservar sempre el cap damunt les espatlles...:)

Clidice ha dit...

sandra Dominguez gràcies guapa :) una abraçada :)

Miquel Saumell és que hi ha coses molt bones a la xarxa, i de la mateixa manera que no ens fa mandra llegir llibres que no siguin novetat, no veig cap mal en revisitar blogs, això no caduca mai :)

XeXu la majoria pul·lulem per aquests punts intermitjos, sortosament. El mal és que des de la Maria Antonieta als integristes de l'ètica, els nous capellans, són aquests, els extrems, els que sempre s'enduen la vis mediàtica. I aleshores sempre es té la sensació que són més i més legítims que la resta, que anem sobrevivint, no?

Clidice ha dit...

El porquet una etapa extremista és absolutament necessària, el que no em sembla tan "normal" és tenir-la a partir de certes edats, quan ja has endevinat que no tot allò que és diferent a tu és especialment dolent, i que els "teus" no són especialment bons. I t'ho diu una que havia anat amb cresta ^^ Ei, i a mi m'agrada anar al Verdi, eh!

rits els frívols totals són pocs i mal comptats, ara els "puretes" integrals són una munió, malgrat que ara els reciclin fent anuncis de telefonia mòbil i assegurances ;)

Ángel Corrochano eso, riamonos de nosotros, que es muy saludable y, además, no hace daño a nadie :) Un abrazo :)

Clidice ha dit...

Puigmalet oi? si és que una, a la que agafa els pots de les pintures pot acabar feta un oli ;) Però cada dia no eh! que resulta esgotador :)

Carme en el camí del mig ens veurem! Saps si hi serveixen gintònics? ;)

Rokins justa, és necessari plànyer els uns i els altres, sobretot perquè ser un moralista full time deu ser estressant ^^ Petonàs :)

òscar aquesta és bona! tens raó, el poder s'exerceix, l'autoritat te l'atorguen. Els autoinvestits solen ser un bluf :)

Elfreelang tu, amb la Carme i amb tots, ets de la que s'apunta als gintònics i al narinan oi? :)

Clidice ha dit...

Francesc Puigcarbó la higiene, física i mental, sempre ha de ser la premissa bàsica, i el riure's d'un mateix sol ser molt higiènic :)

garbi24 a mi m'agraden els riscos ... físics, els de tocar la pera al personal dient-los el que han de fer a cada instant ja em fa més mandra. Jutjar és terriblement fàcil i terriblement injust tantes vegades!

Rafel el "reietó" no deu saber com sortir-se'n de l'atzucac on s'han anat ficant de fa anys i panys. Perquè quan ets un palanganes i vols acabar ric i famós pots donar gràcies a què la guillotina ja no està de moda. Si és que les coses amb calçador ...

Jaume Pros ni els frívols (Maria Antonieta, 28/12, per allò de la broma) ni els sants. Apostem pels normals? :)

Clidice ha dit...

Galderich a mi Mondrian també em sembla perfecte i trobo que combina d'allò més amb Fragonard, per exemple. El Kandinski el podem posar en una altra sala :)

Montse guapaaaaaaaaaa :) doncs sí, els que no saben riure solen acabar amb la canalla ensopida i amb el cap totalment embussat. Rient, somrient, cantant, compartint s'aprén millor. Al menys els que som soques :) Abraçada re-frívola :)

Alba els autoinvestits vénen a ser una mica com aquells antics capellans, malgrat que ells deien: "fes el que jo dic però no el que jo faig", i aleshores ja demostraven un cert sentit de l'humor. :)

Aris si, n'hi ha que en tenen més als peus que al cap i d'altres que a la inversa, i enmig s'obliden de la resta :)

marta (volar de nit) ha dit...

Clídice, moltes gràcies pel revival. Trobo que té un punt la barreja: 28 de desembre, frivolitat, Maria Antonieta, escepticisme. Fem un croisant o un gintònic?

Eduard ha dit...

Jo opino que sovint cal ser una mica frívol per després poder ser profund.

Clidice ha dit...

marta (volar de nit) mossuel·laaaa :) a veure si tornes a escriure al blog que se't troba a faltar! Em va semblar un còctel la mar d'adequat, no cal dir. Per a mi crispetes, que sinó no se'm posa bé la tònica ^^

Eduard Ariza l'una cosa, sense l'altra, perden tot el significat ... o no ;)

María ha dit...

¡¡Ajaaaaa CLI!!

tenies raó, tu has dit el mateix que jo, només que t'has estalviat quatre mil milions de paraules que jo he desaprofitat en la meva vomitiva entrada jajajaja

Graaaaaaacias preciosa ... ¡¡Mira que em caus bé tu!! i gairebé no et conec ¿o sí? :-)

Muaaaaaaakss bonica

Pujo a riure amb els anglesos això que has penjat.



PD
Único "pero", a lo que tu llamas frivolidad yo le llamo, desparrame afectivo:-)

María ha dit...

Olvidé decirte que allí, no soy capaz de aparecer de la vergüenza que siento al leer lo que habéis dejado... lo disfruto en silencio para que no se me note la cara de boba que pongo... si digo algo... estaré perdida... así, calladita aun puedo conservar un mínimo de dignidad:-).. pero estoy bien ¿Ok?...


¡¡Aaahhh!!
Te saqué esta foto tras inflarte de chocolate...

Pero ...¿¿TÚ DE QUÉ TE QUEJAS?? :-)




Muaaaaaaakss

Clidice ha dit...

Caramba María una foto así no estaría nada mal, la cosa es si también hay chocolate por dentro! hahahaha muy bueno. Un beso :)

Eduard ha dit...

Estic d'acord... relativament... És a dir, com dius ja d'entrada, en ocasions, la frivolitat pot ser un bon recurs, una evasió útil. La superficialitat, en general, només pot dur a una dependència de factors molt aleatoris (i sobre tot d'altres persones). Viure instal·lat en la trivialitat només t'aboca a ser trivial. Però igual de limitador és, certament, aquest gest adust permanent. L'autoritat moral sempre va acompanyada d'alegria i humilitat.
Combrego poc, doncs, amb el text a què ens enllaces: "El borreguisme dels que diuen no ser borregos em fa vomitar." És un concepte infaltable en alguns que s'autoexcusen de posar-hi l'espatlla entre els que lluiten plegats per millorar les coses. I sé perfectament que no és el teu cas en absolut..:-)

Clidice ha dit...

Eduard déu n'hi do el que dóna de si la frivolitat! Potser és perquè, tantes vegades, tots els actes depenen, essencialment, dels seus actors. La frivolitat descerebrada, no crec ni tan sols que pugui ser catalogada com a tal, perquè allò que per a nosaltres pot resultar frívol i superficial, per a aquelles persones resulta essencial i per alguns dels seus inductors, estic pensant en "Sálvame", només és el cinisme més descarnat, per la utilització que es fa de la limitació d'alguns personatges a l'hora de treure'n un benefici econòmic. Això, doncs, no pot ser qualificat de frivolitat. La frivolitat intel·ligent sempre comporta crítica, correntment àcida. Em reconec frívola per prescripció facultativa, sense una dosi d'absurda complaença, sense un vespre carregat de gintònics i amics dient bestieses, d'aquelles de les quals després abominaràs com cal, és molt i molt difícil sobreviure quan s'està compromès.

Curiosament, tanta gent instal·lada en la crítica i el gest adust, només resulta això, una façana apresa, alguna manifestació, alguna vinculació política ... però para de comptar. No he conegut mai ningú d'aquests seriosos que tingui allò que cal tenir: il·lusió, empenta, capacitat d'aixecar-se després de caure les vegades que calgui i, sobretot, respecte a la diferència.

N'hi ha molts que la passen posant-se distints vestits "multiculti" i no són capaços d'entendre que el seu veí pensi diferent. Els nous capellans, aquests sermonejadors laics que ens envolten, amb la seva empatia zero, incapaços de reconèixer-se cap defecte i, per això, incapaços de comprendre els defectes dels altres, són els que, a mi, em provoquen més angúnia. Perquè em fan llàstima i, alhora, els engegaria (de fent els engego) a pastar fang.