... i punt

Mai poder veure la realitat nítidament

Durant les últimes setmanes he estat rumiant quina era la meva singladura blogaire i, si bé fins fa un temps ho tenia ben clar, últimament em sentia terriblement angoixada pel fet de no tenir temps de bloguejar com cal, com em penso, o com m'havia imposat fer-ho.

La vida m'ha canviat substancialment i ara el món real m'exigeix moltes hores, massa hores sent protagonista -a la menuda, no cal dir- m'exigeixen que la reflexió que en pugui fer sigui més íntima, més acurada, només per un principi de responsabilitat ineludible.

Això què vol dir? Doncs és fàcil: no tinc temps per fer cabal a Un tel als ulls de la forma que jo entenc que cal fer-ho. No és pas que no tingui idees, ni temes, ni ganes, ni il·lusió ... senzillament: no tinc temps. I, així, sento que us estic estafant, al no poder fer el seguiment dels apunts, de donar-li una mínima coherència.

Tot té darreres, res és el que sembla

Ara mateix sento que aquests quatre anys i mig han caducat, que la Clídice, tal i com me l'havia inventada, ha prescrit i, cada cop més, la sento lluny de mi mateixa, com algú aliè a qui coneixes d'èpoques passades, de qui en tens un bon record, però amb qui, difícilment, tornaràs a sortir de festa.

No sé, exactament, que ha estat Un tel als ulls. Per a mi ha estat una finestra oberta al món, un medi de comunicació imprescindible durant aquests quatre anys, l'oportunitat de conèixer-vos, de créixer, aprendre ... Però no vull abusar de la vostra amabilitat i és per això que paro aquí.

Potser, algun dia, em vagui de retornar (és una amenaça? potser ja ho he fet, amb més calma), o potser no perquè hauré trobat un altre camí per comunicar-me, per rebre els ínputs del món que m'envolta. En qualsevol cas, no vull deixar passar l'oportunitat d'agrair-vos la presència, la sapiència, la paciència i el camí que, amb alguns de vosaltres, hem fet plegats.

En la llengua que calgui

No ho dic per dir, estimo totes i cadascuna de les vostres opinions, m'agradaria tenir-vos desvirtualitzats per convidar-vos a sopar i fer una tertúlia infinita. Tots els que heu estat passant per aquí teniu grans qualitats i m'heu ensenyat una pila de coses. Però no pot ser. O sigui que: moltes gràcies i, ja ho sabeu, si us cal res, si us puc ser d'alguna utilitat: mvilardosa@gmail.com

Un bocí de mi s'ha quedat al Màrmara, com un bon bocí se l'ha endut Un tel als ulls

I, ja em disculpareu la presumpció, però sempre m'ha enamorat aquest epíleg, que ja us havia posat:

"Si tots nosaltres, esperits,
us hem deixat espaordits,
penseu que us heu endormiscat
quan l'irreal us ha sobtat,
que tot aquest assumpte inútil
no ha estat sinó un somni inconsútil.
No em renyeu gaire, bona gent;
si ens perdoneu, serà excel·lent.
Amb una sort no ben guanyada,
per escapar d'una xiulada,
us dic, tan cert com jo sóc Puck,
que esmolarem el nostre lluc.
Si no, digueu-me mentider.
Bona nit, doncs. Que us vagi bé.
Concediu-me les mans, amics,
i Puck, si pot, us farà rics."*

d'aquí

Salut i fortuna pel 2013!

Per cert, aquest és l'punt 888, o sigui que un xinès ho trobaria una casualitat feliç. Segur que hi tornaré, però no aquí.

*SHAKESPEARE, William. El somni d'una nit d'estiu. Barcelona, 1993. Editorial Vicens Vives. Traducció de Salvador Oliva