... Estàvem dins uns magatzems d’artesania al costat de l’hotel, en X i jo regatejàvem per uns imants de nevera, sempre comprem imants de nevera quan viatgem, ocupen poc espai, no pesen i no són cars. Ens havíem separat del grup i tothom anava una mica a la seva. - 20 soles por 5 imanes? No es mucho? - la veritat és que era una misèria i que odiava regatejar, però funcionava així i ara ja ens hi havíem acostumat. De sobte la venedora es posà pàl·lida, s´escoltava un tro inacabable i algú va cridar: -TEMBLOR!!. Es van sentir els crits d´eco: -Temblor! Temblor! Temblor! - Temblor señorita temblor, - i va fugir deixant la botiga a les nostres mans, nosaltres ens vam mirar i vam deixar, lentament, els imants damunt del taulell, no enteníem res.
Tot es va capgirar, tothom va començar a córrer cap a les sortides. M´estava quieta, al costat d´en X, indiferent, incapaç de llegir la realitat. Veia les coses que es movien a les prestatgeries, se sentia la dringadissa de les peces de ceràmica al topar les unes amb les altres, uns maniquins que estaven en uns gronxadors, van començar a balancejar-se d´una forma macabra. Tot semblava un somni i jo m´estava allí, immòbil, quan en X m´agafà de la mà i m´obligà a córrer cap el carrer, no era capaç de comprendre res.
Fora, al mig de la calçada, hi havia la gent del país, la nostra venedora d´imants també, plorant, cridant, resant. Els companys de viatge i en Y, desesperat, cridant: -Aina! Aina!, mai oblidaré la cara d´aquell home, entrant i sortint del magatzem, pàl·lid, desencaixat, cridant la seva dona. -No entre señor! No entre!- li cridaven i ell, amb tota l´angoixa del món, entrava i sortia, cridant-la. Com si estigués fent de realitzadora d´una pel·lícula, recordo que vaig deixar de mirar en Y, vaig mirar un altre dels que venien amb nosaltres que deia: -mireu el cotxe! I vaig veure un cotxe que es balancejava, amunt, avall, tot sol, ningú el movia.
Tota la situació era hipnòtica, al·lucinant, era incapaç de sentir, d´integrar-me en allò que estava passant. Era massa gran superior a la meva comprensió. Vaig mirar l´edifici, els vidres s´estaven ondulant, com s´ondula una làmina de plàstic, el fanal del carrer es doblegava, talment fos de goma, i el terra ... aquesta fou la sensació més colpidora de totes: com caminar en un llit d’aigua, sense moure´s, ara s´aixecava un peu, ara l´altre, seguint l´ondulació de l’asfalt.
En aquell moment el bramul del terratrèmol se´m va fer present, com si em despertés. Vaig pensar: ara s´obrirà una esquerda, cauré, em moriré i mai més veuré els meus fills. Aquest pensament em feu reaccionar, no vaig poder resistir el dolor que em produí, sabia que anava a morir, el terrible tro i el moviment del sòl a punt de trencar-se m´ho deien: “sóc més fort que tu i no et pots escapar”. Finalment vaig aterrar a la realitat i em vaig posar a xisclar, no podia parar de plorar mentre cridava: -què pari! Feu que pari! Una companya em va abraçar, sé que em va abraçar molt fort, com s´abraça a una nena aterrida, però ella tampoc podia fer parar aquella cosa tant horrorosa ...
Lima, agost 2007. 2 minuts 50 segons. 5,9 escala de Richter (diuen que a 6 es comença a trencar tot). A Pisco va desaparèixer el lloc on havíem dormit només una setmana abans. Encara ara la gent viu al carrer en condicions de pobresa absoluta.
Tot es va capgirar, tothom va començar a córrer cap a les sortides. M´estava quieta, al costat d´en X, indiferent, incapaç de llegir la realitat. Veia les coses que es movien a les prestatgeries, se sentia la dringadissa de les peces de ceràmica al topar les unes amb les altres, uns maniquins que estaven en uns gronxadors, van començar a balancejar-se d´una forma macabra. Tot semblava un somni i jo m´estava allí, immòbil, quan en X m´agafà de la mà i m´obligà a córrer cap el carrer, no era capaç de comprendre res.
Fora, al mig de la calçada, hi havia la gent del país, la nostra venedora d´imants també, plorant, cridant, resant. Els companys de viatge i en Y, desesperat, cridant: -Aina! Aina!, mai oblidaré la cara d´aquell home, entrant i sortint del magatzem, pàl·lid, desencaixat, cridant la seva dona. -No entre señor! No entre!- li cridaven i ell, amb tota l´angoixa del món, entrava i sortia, cridant-la. Com si estigués fent de realitzadora d´una pel·lícula, recordo que vaig deixar de mirar en Y, vaig mirar un altre dels que venien amb nosaltres que deia: -mireu el cotxe! I vaig veure un cotxe que es balancejava, amunt, avall, tot sol, ningú el movia.
Tota la situació era hipnòtica, al·lucinant, era incapaç de sentir, d´integrar-me en allò que estava passant. Era massa gran superior a la meva comprensió. Vaig mirar l´edifici, els vidres s´estaven ondulant, com s´ondula una làmina de plàstic, el fanal del carrer es doblegava, talment fos de goma, i el terra ... aquesta fou la sensació més colpidora de totes: com caminar en un llit d’aigua, sense moure´s, ara s´aixecava un peu, ara l´altre, seguint l´ondulació de l’asfalt.
En aquell moment el bramul del terratrèmol se´m va fer present, com si em despertés. Vaig pensar: ara s´obrirà una esquerda, cauré, em moriré i mai més veuré els meus fills. Aquest pensament em feu reaccionar, no vaig poder resistir el dolor que em produí, sabia que anava a morir, el terrible tro i el moviment del sòl a punt de trencar-se m´ho deien: “sóc més fort que tu i no et pots escapar”. Finalment vaig aterrar a la realitat i em vaig posar a xisclar, no podia parar de plorar mentre cridava: -què pari! Feu que pari! Una companya em va abraçar, sé que em va abraçar molt fort, com s´abraça a una nena aterrida, però ella tampoc podia fer parar aquella cosa tant horrorosa ...
Lima, agost 2007. 2 minuts 50 segons. 5,9 escala de Richter (diuen que a 6 es comença a trencar tot). A Pisco va desaparèixer el lloc on havíem dormit només una setmana abans. Encara ara la gent viu al carrer en condicions de pobresa absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada