Invisible

• Bon dia Carme, hi és l'encarregat? Li he de comentar una cosa de la bastida.

• Bon dia Jaume i no sóc la Carme, sóc la Montserrat. - Somriu burleta mirant-se el fuster de l'obra, que la mira amb cara atribolada.

• Quin greu! Ja m'he tornat a equivocar! Sempre et rebatejo!

• Sí, és ben curiós, sempre em dius Carme.

• No ho puc evitar, quan et veig em surt Carme.

• I per què?

• Un dia d'aquests t'ho explicaré. Si veus en Pere digues-li que el busco si us plau.

• No hi pateixis, ho faré.

• Adéu Ca ... ai! Montserrat!

• Adéu Jaume.

La Montserrat somriu mentre veu per la finestra de l'oficina com en Jaume desapareix camí de l'obra. Sempre es confon i li diu Carme, però no li vol explicar mai el perquè. Torna a endinsar-se en el full de càlcul, a veure si per fi aconsegueix treure els costos que li ha encomanat el seu cap, quan sona el telèfon. Avui no té l'auxiliar i es troba que ha de fer tota la feina sola.

• Inversions Catalunya, bon dia, digueu-me?

• Marta?

• Perdoni, es confon.

• Ai! perdona, Montserrat. Sempre m'embolico amb tu.- És l'Ivan, un dels propietaris dels pisos que estan construint. L'hi ha reconegut la veu.

• Hola Ivan. Sí, és veritat, sempre em dius Marta.

• És que ets igual que una amiga meva, la Marta, teniu la mateixa veu i fins i tot té la cara plena de pigues com tu.

• Un dia me l'has de presentar, doncs. A veure si resultarà que tinc una clon i jo sense saber-ne res. - Diu tota enriolada.

• A veure si un dia coincidim. Per cert, aquesta tarda hi seràs a les cinc?

• Espera que miro l'agenda, perquè tinc visites. No pots venir una mica més tard? A dos quarts de sis tinc un forat ...

• D'acord, vindré amb la xicota, la Míriam, a veure si per fi acabem d'aclarir els acabats del pis.

• Sí, estaria bé, ens convé que ens ho digueu.

• Bé, doncs, fins a dos quarts de sis Marta.

• Montserrat.

• Ho veus? No sé si me'n sortiré mai.

• Tranquil, mentre no m'insultis. Apa, fins a la tarda.

• Adéu.

• Adéu.

Són les cinc i la visita ha arribat puntual. Es tracta d'una parella de gent gran, d'Extremadura, que volen comprar dos pisos per a invertir. No en donaries dos rals per a ells i estan podrits de calés. Mentre xerren l'home se la va mirant, la Montserrat, i ella, que se sent una mica incòmoda, el mira a la cara i li somriu.

...

• Como lo ve señor Gámez?

• Bien, bien ... oye niña, tu no ere de aquí verdá? D'ande ere tu?

• Y porque dice eso señor Gámez?

• E que te miro y tolrato me estoy acordando de una chica der pueblo, allá en Badahó ...

• Lo siento señor Gámez, pero soy catalana y por lo que sé mi familia emigró aquí hace como mil años.

• Pué niña, e que me paresse mentira y tó de lo mucho que te paresse a la hija der Pepe la Paca, ademá tu tiene un buen assento.

• Lo siento señor Gámez, pero no tengo ninguna família en Extremadura, ni tan siquiera he estado nunca ahí.

• Mal hecho chiquiya, aquello e superió.

• Seguramente, un dia de estos me llego y a ver si puedo conocer a la hija del señor Pepe de la Paca.

...

• Pero e que ere igualica igualica eeee ...

Sempre passa igual, no ho pot evitar. Tothom se la mira i pensa que és igual que algú que coneix. I això no l'angunieja pas, li fa molta gràcia. Li sembla d'allò més divertit veure la cara de desconcert de les persones que se la queden mirant com dient: “ho és?”. Finalment en Jaume, li va confessar qui era la Carme amb qui la confonia cada dia. Era la seva ex-parella i, segons ell, eren tan idèntiques que cada vegada que la veia li feia un salt el cor.

De ben petita que havia volgut ser invisible i això era gairebé com ser-ho, va tornar a somriure.