Dos dies fora

Per a encàrrecs: en algun punt de la imatge superior ;)

Mirant per la finestra VI

Estic mirant per la finestra i per la plaça de pedra, on hi ha l’església del meu poble, veig com un parell de nenes magribines, d’uns dotze anys estan escrivint alguna cosa al pedrís de la font. M’hi fixo millor i descobreixo que el que estan fent és esborrar amb tipp-ex un dels dos noms que hi ha dins d’un cor pintat amb retolador.

Una d’elles mira al seu voltant, sabedora que això que estan fent no està bé i l’altra s’esmerça en tapar completament el nom d’una d’elles, segurament, que algun enamorat o algun bromista ha tingut la idea d’escriure. Finalment ho aconsegueixen, tot escurant el pot de tipp-ex líquid.

Les noies seuen al pedrís de l’església i apareixen un parell de nois de la mateixa edat, magribins també. Un d’ells comprova que el nom d’una de les noies ha estat esborrat i treu de la butxaca un d’aquells retoladors definitius tan gruixuts. Comprova si el tipp-ex està sec i torna a escriure-hi al damunt.

Això deu ser allò que en diuen vandalisme, suposo. Després la brigada haurà de netejar tot el xafarranxo renegant de la canalla. Però jo no els critico, han escrit (i esborrat), un tros de la seva història. Mentre s’executa aquest ballet, les noies pendents d’allò que fan els nois i ells exactament igual, passa en Joan de cal frare, el pintor. Avui va molt mudat, amb la seva mare, cap a cal metge. S’ha fet velleta i corbada la seva mare, la pobra. Es veu tan fràgil i ell, al seu costat, sembla una bestiola rebeca, que segueix l’amo de mala gana, odiant i estimant alhora. Què farà que tants fills tinguin aquesta relació amb tantes mares?

Finalment nois i noies s’han atipat del joc i marxen per camins distints. Apareix tota una classe d’una de les escoles, alumnes de deu anys més o menys. Fan cua a la font per omplir les cantimplores i les ampolles i n’hi ha una que s’ha assegut just al damunt del retolador i el tipp-ex. S’enduu, enganxat al cul, el record d’uns amors i desamors pre-adolescents. Un noi fa el balancí amb un io-io i em fa recordar la meva malaptesa amb aquest aparell. Li tinc enveja, com també envejo els que saben xiular amb els dits a la boca, els que saben jugar a boles, els que saben saltar el poltre i els que saben nedar. Hi ha coses que es van quedant enrere, per moltes raons, et fas gran i les consideres nímies i, ara mateix, donaria el que fos per saber-les fer.

Hi ha dos professors, són homes. Estan tranquils i la canalla també, criden, salten, juguen, però estan tranquils. Els mestres, per això, semblen impassibles. Ho estan? O només en fan cara? Sempre he tingut la sensació que els homes que feien de professors solien controlar més els infants perquè es controlaven més ells mateixos. Tot i que en tinc un parell d’excepcions força remarcables.

Picament de mans i tots van desapareixent carrer enllà. Fa mal oratge avui, encara que és bo que surtin malgrat el mal temps. Tornen els nois magribins, ara en són tres i li ensenyen al nouvingut tota l’aventura del cor i els noms ratllats. Riuen, es donen un parell de cops i marxen, i entretant jo aquí, escrivint ...

La música de les esferes

Llegeixo Els planetes de Daba Sobel. Aquest llibre ha caigut a casa com a regal pels meus fills. Sempre que trobo un llibre que mescli ciència i música, poesia, filosofia i estigui escrit d'una forma no críptica, els el regalo, perquè em sembla que cal ser més renaixentista i que la ciència, tota sola, és impossible i absurda.

Després de ser llegit, el llibre surt de la seva habitació i passa a la meva taula per a ser introduït a la base de dades que vaig crear ara fa com vint-i-cinc anys. Com que no suporto veure una fitxa de la meva base de dades sense l'asterisc que indica “l'he llegit”, el llibre fa un nou viatge, a la meva tauleta de nit, juntament amb una quarantena de llibres més que estan en capella.

Em fa gràcia aquest llibre i el faré passar al davant. Quan era petita i em preguntaven: - nena, i tu que seràs quan siguis gran?. La resposta era sempre la mateixa: - astronauta. Malauradament no en sóc, les coses no són mai com una les somia, tot i que això no és cap problema. Tanmateix no perdo l'esperança què, d'aquí a uns anys, hi hagi un viatge experimental, d'aquells de no retorn, i necessitin voluntaris. Morir allà dalt seria el meu desig més fervent.

Em passejo pels distints planetes a cavall de la ciència, la mitologia, l'astrologia, la filosofia, la història i arribo al capítol dedicat a “La música de les esferes”. Els artistes s'han inspirat en l'univers sempre humanitzant-lo, perquè fer els planetes representants dels déus, que no són res més que la projecció dels humans, és humanitzar l'univers. Fer-lo assequible a l'enteniment.

La música, però, sempre ha tingut una altra dimensió per a mi. Després de quatre anys d'estudiar solfeig, guitarra i piano, vaig abominar de la música i em va costar déu i ajut tornar a apropar-m'hi. El meu amor va matar l'idil·li i ara, passats trenta anys, m'hi apropo amb molta precaució. Podríem dir que escolto música sempre per referències, sempre em cal una crossa: un llibre, una revista, un programa de TV, un bloc.

En aquest cas Dava Sobel m'obliga a cercar al youtube, com no, unes quantes obres. Crec que hauré d'escoltar-les, perquè m'ho diuen i jo sóc molt creient. Que vagi de gust.

Haydn Simfonia No. 43 en Mi bemoll major "Mercuri"

Marcelo Ramos / Mozart Júpiter (1) / OSMG

Wilhelm Kempff toca la sonata “Clar de lluna” de Beethoven mvt. 3

Gustav Holst – Els Planetes Op.32 Saturn

Tràgiques

Diuen que cal deixar escolar les coses execrables

al pou de l'oblit i tancades al sepulcre,

i que el mal que els escrits ressusciten

infectarà els costums de la posteritat;

però ni el vici té per mare la ciència,

ni la virtut és filla de la ignorància.

Tràgiques d'Agrippa d'Aubigné (fragment)

Les sabates

Avui he rebut un correu de http://www.elaleph.com on m'informaven que tenien quatre llibres a la meva disposició en format .pdf i, com és natural, m'ho he estat mirant. No solc fer-ho gaire, perquè els llibres d'aquesta web són en castellà i, ho reconec, cada dia em fa més mandra llegir en aquesta llengua llibres que no en siguin originaris. Si és una traducció prefereixo esperar-me una mica més i, si convé, pagar una mica més i llegir-los en català.

Entre tots m'ha cridat l'atenció un llibre, La miseria de los zapatos, d'H.G. Wells, i me l'he descarregat. Em sembla que també el tenen a http://www.quedelibros.com. L'he començat a fullejar? Paginar? Bé, l'he començat a llegir i, després del primer déuvosguard: “Queda rigurosamente prohibida, sin la autorización escrita de los titulares del copyright, bajo las sanciones establecidas por las leyes, la reproducción total o parcial de esta obra por cualquier medio o procedimiento, comprendidos la fotocopia y eltratamiento informático.”, ja m'han vingut ganes de plegar. Cada dia tinc més al·lèrgia a aquestes paraules.

De tota manera he seguit una mica més, un parell de fulls (o pantalles?) fins que me n'he adonat que llegia però el meu esperit era lluny, molt lluny d'allí. En realitat quan he començat a llegir sobre les sabates i en com les veia l'autor, o el protagonista, que no ho he escatit, he recordat una imatge de la meva infantesa. Recordo que solia mirar les sabates des del llit, estirada bocaterrosa.

Jo devia tenir sis o set anys, perquè per a mi el llit era alt. Recordo els meus peus descalços picant el matalàs mentre, amb les mans sota la barbeta, mirava les sabates que hi havia al costat del llit. Estaven perfectament alineades, la mare les hi havia deixat per què me les posés al llevar-me. Aquesta era una lluita diària, jo solia anar descalça sempre que podia. I un cop sortia de casa per anar a jugar el primer que feia era treure'm les sabates i caminar descalça per l'herba o la terra.

M'agradava anar a l'hort amb l'avi, descalçar-me quan ell regava i esperar que l'aigua “m'atrapés” els peus. I m'agradava, també, travessar bassals descalça, sentint el fang com s'escolava entremig dels dits dels peus i el “plop” que feia quan aixecaves la cama. Ara, estirada al llit les mirava ... i elles em miraven a mi. D'una forma curiosa, cal dir-ho, perquè les sabates són cegues, no tenen ulls, però tenen boca. Una gran i terrible boca oberta per on la meva mare pretenia que hi fiqués els peus. Una boca somrient i fosca, enorme i goluda, que s'empassa els peus de les nenes. I després s'estranyaven a casa que preferís anar descalça!

Un tatuatge

Avui he anat a l'Ikea. A casa calia moblar l'estudi i el pressupost donava només per l'Ikea, per tant no hi ha hagut dubte possible. A partir de la setmana que vé tindré una taula per escriure fantàstica, “amb de tot”, i precioses prestatgeries per posar les piles, ara ja impossibles, de llibres.

Com que he anat a l'Ikea, vol dir que he hagut de fer cua i això m'ha dut a pensar en el cobrellit que tenia ma mare. Malgrat que jo tinc una certa tendència en fer associacions estranyes d'idees, en aquest cas m'he sorprès a mi mateixa, perquè d'entrada no he sabut entendre perquè m'ha vingut al cap el cobrellit de ma mare.

Al davant meu hi havia una parella d'aquests d'estètica “motard” i ell duia els braços tatuats amb flors. Aleshores he vist el perquè del meu record automàtic. No hi tinc res en contra dels tatuatges, és més, durant una temporadeta vaig estar considerant l'opció de fer-me'n un. Sortosament, crec, me'n vaig acabar desdient. M'hi va fer rumiar una qüestió elemental. Quan era joveneta duia minifaldilles, me'n vaig fer un tip i ja no dic quan funcionava amb estètica punk i ara no en duria ni de conya. Els tatuatges del tipus de la cua de l'Ikea passarien per la discreció personificada al costat d'una servidora amb catorze anys.

L'avantatge, però, de dur mig cap rapat i mig amb el cabell llarg arrissat, o tot amb trenetes al més pur estil Lucrècia, pintar-se els ulls amb “khol”, els pantalons texans estripats i guixats amb bolígraf, jerseis espellifats, capa sobre capa, imperdibles, xapes ... és que t'ho treus, et fiques a la dutxa, et deixes créixer el cabell i ja estàs llesta per a fer d'auxiliar de vol o cantar al cor parroquial. Bé, la lluïssor demoníaca de la mirada no te la treuen, però això s'entrena.

Ara bé, un tatuatge? Això són paraules majors. Perquè és quelcom permanent i els anys no passen en va. M'he imaginat com quedaran les flors tatuades als braços d'aquest xicot quan siguin pelleringues. He començat a imaginar-me que també duia el cos tatuat i que la panxa cervesera que ja mostrava es convertia en una síndria colossal. I m'he preguntat que si t'engreixes els tatuatges perden color?

En aquest moment, en què el cervell anava pel seu compte, m'han demanat que em mogués. Una senyora gran, molt tenyida, maquillada i crepada, volia passar per on jo era. La seguia una seva amiga, suposo, amb cara d'haver dut el cervell a la bugaderia i la roba mal enganxada després d'haver anat al lavabo. Les he estat contemplant mentre s'allunyaven, ara ja totalment oblidat el noi dels tatuatges.

No m'ho ha de fer això la gent, que així no dono a l'abast!!!

Si és que tothom té un passat ;)

Be water my friend ...

Dir-se Jordi avui i ser ateu és, com a mínim, enutjós. Com ho pot ser dilluns dir-se Montserrat i ser atea. A casa som tres germans, dues dones i un home, i som fills d'un parell de hippies, amb l'agreujant de muntanyisme i “moterisme”. De tal manera que les primeres paraules que vaig pronunciar van ser onomatopeies de la moto. Aquesta mescla explosiva ha provocat que pugéssim, com no podria ser d'una altra manera, una mica fora de context. Però a tot t'acabes acostumant.

Bé, en tot cas, els noms triats van ser, per aquest ordre: Montserrat, Jordi i Núria. Encara com no ens van tatuar les quatre barres al cul. No vull donar idees que encara hi són a temps. L'avantatge, però, és que, com diu mon pare nosaltres no tenim sant, stricto senso, ja que no ens diem Maria les mosses, o sigui només tenim el nom de la muntanya i, pel mateix preu, ens haguéssim pogut dir Montblanc, Himalaia o Shisha Pangma i mon germà és diu un nom de sant inexistent, o sigui una mena de miratge del santoral.

Durant anys he intentat no celebrar el dia del meu sant, cosa que m'obligava a donar llargues i enutjoses explicacions al respecte. Fins que me'n vaig adonar de com era d'absurda la meva actitud. Quin problema hi ha en que un dia sigui el del teu nom? El nom et distingeix i, d'alguna manera, et marca. Tant li fa si ho diuen els cristians, els àrabs, els jueus, els hindús o El Corte Inglés. El cas és que aquell dia la gent et mira, somriu i et felicita per dir-te com et dius. I a mi m'agrada que la gent em somrigui.

Ja ho va dir aquell: be water my friend, be water.

El casament d'Arnolfini

Obra: Giovanni Arnolfini i la seva esposa

Autor: Van Eyck, Jan

Any: 1434

Tècnica: oli sobre fusta, 81.8 x 59.7 cm

Lloc: Londres, National Gallery

Aquest doble retrat fet per Jan Van Eyck rep el nom d'El casament d'Arnolfini, pels seus protagonistes, Giovanni Arnolfini i Giovanna Cenami, i que ara podem veure a la National Gallery a Londres. Reconec que hi vaig anar només per aquest quadre i no em va decebre gens. No us perdeu el vídeo següent, (pels que no podeu veure el vídeo, a part de recomanar-vos que us baixeu el Real Player, us penjo el link http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=21728)

Regal de Sant Jordi

Diu Italo Calvino:

“Ja fa anys que sóc aquí reclòs, rumiant milers d'excuses per no treure el nas fora, i sense trobar-ne ni una que retorni la pau a la meva ànima. Potser em dóna per enyorar maneres més extravertides d'expressar-me? També hi va haver una època que mentre passejava pels museus m'aturava a confrontar i a interrogar els santjordis i els seus dracs. Els quadres de Sant Jordi tenen aquesta virtut: fan comprendre que el pintor estava content d'haver de pintar un Sant Jordi. Per què a Sant Jordi se'l pinta sense creure-hi massa, creient només en la pintura i no en el tema? De la condició voluble de Sant Jordi (com a sant de llegenda, massa semblant al Perseu del mite; com a heroi del mite, massa semblant al germà petit del conte), sembla que els pintors n'hagin tingut sempre consciència, com si se'l miressin sempre com una cosa «antiga». Però, al mateix temps, creient-hi: de la manera que els pintors i escriptors creuen en una història que ha passat per tants canvis, i pel fet de pintar-la i repintar-la, d'escriure-la i tornar-la a escriure, si no era autèntica, s'hi torna.

També en els quadres dels pintors, Sant Jordi sempre té una cara impersonal, no gaire diferent de la del Cavall d'Espases de les cartes, i la seva lluita amb el drac és una figura sobre un escut situada fora del temps, tant si se'l veu al galop, amb la llança al rest, com en Carpaccio,

carregar des de la meitat de la tela contra el drac que s'hi abraona des de l'altra meitat, i arremetre amb una expressió concentrada, cap cot, com un ciclista (pels voltants hi ha el detall d'un calendari de cadàvers les fases de descomposició dels quals recomponen el desenvolupament temporal de la història), ja sigui que cavall i drac se sobreposin com en un monograma, com en el Rafael del Louvre,

i Sant Jordi clavi la llança de dalt a baix de la gola del monstre, operant amb angèlica cirurgia (aquí la resta del relat es condensa en una llança esmicolada per terra i en una verge blanament aterrida); o també que en la seqüència: princesa, drac, Sant Jordi, la bèstia (un dinosaure!) es presenti com l'element central (Paolo Uccello, a Londres i a París),

o que, en comptes d'això, Sant Jordi separi el drac al fons de la princesa en primer pla (Tintoretto, a Londres).

En cada cas Sant Jordi realitza la seva empresa davant els nostres ulls, sempre reclòs en la seva cuirassa, sense revelar-nos res d'ell mateix: la psicologia no fa per a l'home d'acció. Si de cas podríem dir que la psicologia està de part del drac, amb les seves rabioses contorsions: l'enemic el monstre el vençut tenen un pathos que l'heroi vencedor no pot ni somiar de tenir (o se'n guarda bé prou de demostrar-ho). D'aquí a dir que el drac és la psicologia, hi ha només un pas: més ben dit, és la psique, és el fons obscur de si mateix allò a què Sant Jordi s'enfronta, un enemic que ja ha fet estralls en molts nois i noies, un enemic intern que esdevé objecte d'alienació execrable. És la història d'una energia projectada al món o és el diari d'una introversió?

Altres pintures representen la fase següent (el drac estès per terra és una taca sobre el terra, un embolcall desinflat) i s'hi celebra la reconciliació amb la natura, que fa créixer arbres i roques que ocupen tot el quadre, relegant en un racó les figuretes del guerrer i del monstre (Altdorfer, a Munic; Giorgione, a Londres);

o potser és la festa de la societat regenerada, a l'entorn de l'heroi i de la princesa (Pisanello, a Verona, i Carpaccio en les teles següents del cicle, als Schiavoni).

(Sobreentès patètic: com que l'heroi és un sant, no hi haurà noces sinó bateig.) Sant Jordi porta a la plaça el drac lligat amb una corda per a executar-lo en cerimònia pública. Però en tota aquesta festa de la ciutat alliberada de l'íncub, no hi ha ningú que somrigui: tots els rostres són greus. Toquen les trompetes i els timbals, és una execució cabdal la que hem vingut a veure, l'espasa de Sant Jordi està suspesa enlaire, tots contenim la respiració, perquè aleshores comprenem que el drac no és solament l'enemic, el diferent, l'altre, sinó que també és nosaltres, és una part de nosaltres mateixos que hem de jutjar.

Al llarg de les parets dels Schiavoni, a Venècia, les històries de Sant Jordi i de Sant Jeroni estan l'una al darrera de l'altra com si fossin una sola història. I potser són en realitat una sola història, la vida d'un mateix home, joventut maduresa vellesa i mort. L'únic que hagi de fer és trobar la pista que uneixi l'empresa cavalleresca amb la conquesta de la saviesa. I si resultés que ara mateix hagués aconseguit empènyer el Sant Jeroni cap enfora i el Sant Jordi cap endins?”

Calvino, Italo. El castell dels destins encreuats. Barcelona, 1998 (2). Editorial Columna.

Crítica: http://earcaraxe.phi2.net/crit.php?id=30

Diumenge

Un cop de palmell al cul m'ha despertat: - Amunt! Fa sol! Ens n'anem!. He obert un ull intentant entendre que em passava. Recordo, vagament, que estava enmig d'un somni especialment angoixant i, sense transició, em trobo al llit, boca-terrosa i amb la sensació de formigueig del cop al cul.

No m'hagués llevat però un compromís és un compromís i ahir vaig jurar que ho faria. Aquests últims dies ha fet un temps repugnant que no ens ha permès tocar la bicicleta i que no aconsella pujar a Montserrat, si més no per on volem anar, per tant l'opció que quedava és fer una volta d'entrenament d'uns quinze o vint quilòmetres per camins més o menys segurs.

Després d'un esmorzar com cal: suc de fruita, entrepà i te, sortim. El sol escalfa que és una delícia i que començarà a deixar-me com un patchwork, però bé, això forma part de la “feina”.

Un cop fora de la vila el món comença a ser més amable. Sortosament tinc ben interioritzat el fotoxop mental, i auditiu si s'escau, i allò que no m'agrada no ho veig i no ho sento. Les vinyes comencen a treure fulles i són plenes d'herba nova i tendra. Després d'una bona pluja els verds d'aquesta terra polsosa es tornen brillants i infinits.

Els trossos són plens de farigola florida, de romaní, de fonoll, d'espernallac amb la seva olor d'olives farcides d'anxova que m'encanta ... he pensat que faré un ram de farigola i romaní per a una amiga i hi afegiré llorer de l'arbre del pati de casa. Em va agradar aquesta casa de seguida que vaig veure que tenia un llorer. Ja sé que això no ho puc explicar a ningú. Algú s'imagina que al venedor d'una immobiliària li diguin: “em quedo la casa perquè al pati hi té l'arbre d'Apol·lo”. N'hagués sortit amb la camisa de força.

En tot cas: una caminada d'una mica més de tres hores, el sol a la pell, l'aire, les vinyes, les flors, unes quantes pigues de més, un bon dinar, una bona migdiada ... Un diumenge com cal. Ah! i ja em sentit la puput, o sigui que l'hivern ja es fora!

La fam i l'art

Fa un munt d'anys, però molts de molts, no pas cinc o deu, sinó que aleshores jo era adolescent, quan em vaig empassar alguns dels totxos que hi havia a la biblioteca de casa, perquè no m'atrevia a sortir al carrer per por de què em miressin. Aleshores va ser quan vaig llegir Fam, de Knut Hamsun.

Hi he pensat avui, tot endinsant-me en una de les assignatures que faig a la UOC, 'Economia de la cultura i el lleure', on es poden veure amb força claredat els criteris que regeixen el mercat cultural actual.

I dic el mercat cultural i no el món cultural, perquè la cultura ara és un bé sotmès a les lleis del mercat, talment un sabó per fregar plats.

De Fam recordo la gana del protagonista del llibre, la desesperació d'aquell artista en el seu intent per a reeixir, i recordo, també, que aquesta gana s'adeia molt amb la meva gana adolescent, amb la meva desesperació, amb el meu odi al món.

Aclareixo que aquesta època em va durar exactament tres caps de setmana, no fos cas que algú s'arribés a creure que jo, frívola de mena, pogués tenir un episodi durador d'artistitis aguda.

El cas és que, mirat el llibre en perspectiva, te n'adones de com hi ha un període de la humanitat, entre el romanticisme fins a gairebé la meitat del segle XX, on es forja el mite de l'artista incomprès i mort de gana.

En realitat, si s'estudia la biografia dels grans artistes de la història, no passaven gaire més gana que la majoria dels seus contemporanis. És més, molts vivien infinitament millor que els de la classe social que els va veure néixer. Per tan, el mite de l'artista torturat, pobre, que mor miserablement en unes golfes per no prostituir el seu art, és només això: un mite. I, si això passava, gairebé en la seva totalitat era més derivat de problemes d'addicció i mentals que no pas d'alguna altra cosa. Posteriorment s'ha explotat abastament per editors, galeristes i altres espècimens que n'han tret sucosos beneficis.

Ara, quan fer art és com fer cotxes a la cadena de muntatge de la SEAT, només cal que us doneu un tomb per l'fnac, hi ha els que jo anomeno “artistes resistents”, els que viuen del mite creient que el seu art és millor i més pur que l'altre.

Bé, en tot cas, si així ho creuen i per a ser coherents, cal que esperin a morir i passin uns cent anys pel cap baix per a ser reconeguts. Tindran tanta paciència? Resistiran aquests intel·lectuals apocalíptics? O faran com tots, cauran als peus de la dea gossa i entraran a la roda?

Personalment crec que tot aquell que vulgui “viure del seu art” ha d'entrar a la roda i comprendre que els criteris i les lleis de mercat seran els qui mediatitzin la seva obra. No cal que se senti prostituït, més enllà del que ens sentim la majoria de persones que ens llevem cada dia per anar a treballar.

Perquè en el fons, el mal de tot això, està en l'origen, en la fam i en el mite creat per diferenciar l'artista de l'artesà, per creure's, l'artista, algú que toca el mantell de Déu. Eco ja ho va dir: hi ha tota una sèrie d'intel·lectuals d'esquerres que, enfilats en el seu pedestal de superioritat, miren amb gest de suficiència la resta del món. Evidentment a ell, a Eco, també.

ànima rapera i femenina

Salt N Pepa - wiki -

Lady Sovereign o perquè no mesclar rap i Tetris? - wiki -

llàstima que la primera versió, més extensa, hagi desaparegut de la Xarxa

El delta de l'Okavango III (i últim)

Per fi enfilem cap a l'interior del delta, cap el campament on hem de fer nit. Ens envolten enormes esteses de nenúfars, és l'estació seca. Cal que anem en compte amb els cocodrils ens diuen i amb els hipopòtams sobretot. Ens costa molt de conjugar la imatge plàcida dels hipopòtams amb la real, unes bèsties molt susceptibles i agressives. Donem per suposat que els conductors ja saben on anem, perquè al cap d'una mica ja estem ben perduts per la gran quantitats de braços en què es va dividint el riu. De sobte, al girar en un meandre, i en una illeta veiem dos elefants mascles, enormes. Vistos ran d'aigua semblen un miratge. Se'ns queden observant, amb les orelles ben esteses i nosaltres aprofitem per a fer fotografies.

Quan els elefants s'atipen de nosaltres giren cua i se'n van. Aquí manen ells i ens ho fan saber amb el seu menyspreu. Seguim riu endins fins que arribem a una petita llacuna. Els conductors es posen nerviosos, se sent com una bèstia expulsa aire i el xap de l'aigua: els hipopòtams! Tots estem alerta, els negres vigilant amb angúnia i nosaltres com criatures amb les càmeres a punt. Passem tan de pressa que amb prou feines podem veure'n un parell i jo fer-los-hi una foto amb l'automàtica. Es fa tard, ens diuen. Bé esperem que a la tornada tinguem més sort.

Arribem on hem de plantar tendes i ens trobem l'espai ocupat per un altre elefant mascle. Al costat d'aquestes bèsties, els elefants del zoo del Barcelona semblen nans. Cal fer-lo fora, però sembla ser que no serà una tasca fàcil. Els negres piquen les perxes a l'aigua i comencen a fer xivarri per a espantar-lo. Però això té un efecte contrari, l'elefant s'enfurisma i dóna un cop de cap a una palmera que té a l'aprop. El cop ressona sec i tots quedem parats. L'elefant brama i no fa gens de gràcia. Els conductors més vells xerren ràpidament entre ells i decideixen que acamparem en una altra banda. Realment sembla el més aconsellable, perquè el nostre amic no sembla tenir gaire ganes de marxar, ni tampoc sembla tenir el seu millor dia.

Finalment arribem a una platja d'uns dos metres d'amplada, uns metres més endins s'eixampla una mica més, el suficient per plantar les tendes i para de comptar. Per baixar dels mokoros cal anar fent equilibris saltant de l'un a l'altre. Una enorme tifa d'elefant ens dóna la benvinguda i ens fa posar la pell de gallina, tenim al cap la imatge de l'elefant anterior. De tota manera està caient el dia, cal parar les tendes i encendre el foc per a fer el sopar. Dos dels homes més forts marxen per un caminoi amb una eina, van a “fer el lavabo”. El lavabo en els campaments és un forat quadrat a terra en el que cal fer-hi punteria i, quan has acabat, tapar-ho amb una mica de la terra del munt del costat i ja queda “net” per al proper usuari.

Els negres fan el foc i el nostre guia comença els preparatius per cuinar el nostre menjar. Després cuinaran el d'ells i menjaran seguin un ordre estricte: primer els homes grans, després les dones i, finalment, les restes, se les menjaran els més joves. El nostre conductor, en Sam, menjarà ben poca cosa, perquè els homes grans tenen molta gana. Després els hi passarem algunes galetes d'amagat, perquè sinó els les prendrien. Jo no tinc gana, estic molt cansada, i penso que el millor que puc fer és anar-me'n a dormir. Em fico al sac, al damunt de terra, sense màrfega i el meu últim pensament és que si se'm vol menjar un elefant que se'm mengi, però que no em desperti.

L'endemà ens la passarem de safari, caminant amunt i avall per les illes del delta, on veurem poc més que antílops i búfals. Curiosament serà un safari d'excrements, els guies aniran seguin les pistes de tot d'animals mitjançant el sistema de seguir-ne els excrements frescos, però les bèsties, per sort o per desgràcia, no les veurem. Això si, caminar junts, en silenci. Que ningú se separi del grup perquè podria ser presa d'un depredador, que aquests no es veuen i no se sap mai.

A la tornada llogarem una avioneta a l'aeroport de Maun i, per fi, veurem tots els animals que se'ns amagaven a peu pla. El delta és grandiós i entenem el perquè és tan difícil poder-los veure. Ells no s'estan pas quiets i tenen un espai enorme per recórrer. Veurem ramats de búfals, d'antílops, elefants, girafes, facoceros, zebres ... des de l'aire. Bé, en tot cas l'experiència ha estat força instructiva i molt recomanable. Si es pot, cal anar-hi al bon temps, al febrer. Aleshores el delta és ple de vida i de verd.

Vull una nuclear al meu poble!

I estic decidida a fer-ne campanya. No, no m’he tornat ximpleta, aquesta és una petició perfectament raonable.

Visc a Esparreguera, on vaig néixer ara fa ... marededéusenyor, com passa el temps! La meva vila és, com se sol dir, una bonica vila al peu de Montserrat. Bé, això de bonica ho podríem dir en passat, perquè entre les dotze graveres, els polígons, les carreteres, les urbanitzacions, les cases seriades, els blocs de pisos ... de bonic bonic n’han quedat un parell de carrers i para de comptar. En tot cas és un poble, cosa que el fa candidat a donar un nivell de vida més amable i agradable que una ciutat.

Doncs bé, resulta que les polítiques dels ajuntaments que hem tingut fins ara, tots d’esquerres, socialistes i iniciatius, amb algun regidor perdut esquerranós i algun convergent, han estat sempre de poc desenvolupament de la indústria, d’autisme respecte a la necessitat d’incrementar la fiscalitat (no fos cas que perdéssim vots), d’únic creixement de la construcció que ens ha convertit en un poble dormitori, i de nul·la gestió econòmica. Resultat: un Ajuntament pràcticament en fallida, sense cap patrimoni, inversions zero o gairebé zero, falta de places a les guarderies, els nens en caragoleres perquè hi ha aluminosi, un CAP que val més deixar-ho córrer, pocs serveis i mal fets, comerç sota mínims, un urbanisme repugnant, falta d’aparcaments ... no continuo que ploraré.

A això, si hi afegim que al nostre voltant hi ha una indústria com la Kao (que paga impostos a Olesa de Montserrat), com l’abocador de Can Mata (que paga impostos a Els Hostalets de Pierola), i la Solvay (que paga impostos a Martorell) i que també ens contaminen a nosaltres, però que no en veiem un ral, la meva petició es torna d’allò més raonable.

Una central nuclear ens permetria tenir el consum elèctric gratuït, per exemple. Segurament patrocinarien tots els equips esportius de la vila, i de passada les caramelles, els geganters, les sardanes, els castellers, els Pastorets, la Passió, el Patronat Parroquial, els Amics de l’ermita del Puig ... L’Ajuntament tindria “pasta gansa” per arreglar carrers, places, piscines, pavellons i tot els equipaments que se’ns acudissin. La nuclear pagaria autocars a l’hivern per anar a esquiar, amb forfets pagats. Els avis viurien com a reis, tot el dia de “boleiu” amunt i avall i “gratis total”.

En contra?

Seguretat: mentre no m’hi posin de tècnic de seguretat en Homer Simpson ja m’està bé.

Salut: l’altre dia sentia a la ràdio que ara resulta que el Baix Llobregat és una de les comarques de Catalunya amb un alt índex de càncer. A més comptant que rebem la contaminació de la resta, ja no ve d’un pam.

Residus: no cal patir-hi, ja els llençaríem en alguna altra banda on no se n’adonessin. Es fa així, oi?

Impacte paisatgístic: Bé, proposo pintar-la del mateix to que Montserrat, fins i tot podríem fer-la com aquell gosset que tenen al Guggenheim de Bilbao, tota plena de floretes. O potser ja en fan de soterrades, ves a saber. I, si ho volen, ja poden fer-la just al darrera de casa.

És més, ja posats, i en previsió d’alguna guerra absurda a la que ens abocaran, tard o d’hora per tal de solucionar la crisi (s’admeten apostes), proposo també que pintin una diana al terrat de casa. M’atorgo el dret a rebre el primer míssil, no fos cas que en quedéssim algun i haguéssim de sobreviure al desastre.

El delta de l'Okavango II

Els pilots dels mokoro, homes i dones, estan la majoria tranquils cadascú a la seva embarcació. El tracte cal fer-lo amb un parell de tipus vestits de guardes i que, pel que sembla, controlen el “negoci”. Fet el tracte la resta es posen en moviment i comencen a carregar les tendes, el menjar i l'aigua en un mokoro i la resta, en parelles, ens busquem espai en els altres. Nosaltres busquem una embarcació de fibra de vidre, ja sabem que no són tan “típiques”, però les d'arbre buidat tenen palla al fons i ens sembla d'allò més sospitosa. Al cap de poca estona sabrem que hem fet bé, als mokoro “naturals” hi ha puces.

Els mokoro comencen a endinsar-se al delta, en fila índia. Nosaltres anem asseguts ran d'aigua i veiem els conductors com fan anar la perxa, amb ritme pausat i molta elegància. Al davant nostre hi va un mokoro pilotat per una dona gran. La veus, alta, ferma, grassa, vestida amb mil draps de colors llampants, però amb la dignitat d'una reina. Veus com van parlant entre ells, seleccionant el camí enmig dels nenúfars, malgrat que aquesta és una ruta que deuen fer cada dia. Per si de cas, se'ns ha dit que no toquem l'aigua del riu i que, de cap manera en beguem; sembla ser que hi ha uns paràsits que s'escolen dins el teu cos si tens alguna petita ferida, i que donen força maldecaps.

Pararem al seu poblat, al mig del delta, per ... bé, no sabem ben bé perquè. A posteriori deduirem que hem parat perquè el cap pugui “visitar” la xicota o ves a saber. Hem hagut de saltar una tanca per entrar al poblat, la clàssica tanca, amb la clàssica manta xopa de producte químic que hem de saltar tan sovint últimament. Les criatures vénen a veure'ns i a veure si deixem anar algun dòlar, o caramels, o xocolata, o les tres coses alhora. Al poblat, després de la tanca pel còlera, hi topem amb un abocador ple d'escombraries, brics de llet mig cremats, plàstics ... Les deixalles estan escampades per tot el poble i sembla ser que, de tant en tant, les amunteguen i les cremen en aquest sot.

És curiós com a cals himba, que vivien en cabanes fetes de fang i pràcticament anaven nuus, no tenies sensació de pobresa, en canvi, aquí, la sensació és de misèria. Les cabanes, estan fetes de fang i llaunes de Coca-Cola. Per tot arreu hi veiem cotxes trencats que hi deuen haver arribat en època especialment seca, cadires de plàstic de jardí trencades, estranyes construccions i, indefectiblement, les dones cuinant a la porta. Les criatures vagaregen amunt i avall, algunes nenes que duen garrafes de vuit litres d'aigua a omplir al riu i, finalment, veiem els homes. En un parell de cabanes hi penja el rètol de “bar” i els homes estan escampats al seu davant bevent cervesa i el que semblen cuba-libres. En tot cas no n'hi ha cap de serè. La borratxera dels negres africans que hem anat trobant sol ser pacífica, loquaç i una mica pesada, però no hi hem tingut mai cap problema.

Tornem als mokoro amb l'esperança de què el nostre guia principal ja hagi acabat “la feina” però sembla que encara no. La resta de conductors estan asseguts a l'ombra esperant tranquil·lament i els imitem. La dona gran que pilota un dels mokoro aprofita per presentar-nos un xicot que acaba d'arribar del poble, és el seu nét i té vint anys. Ella no en té més de cinquanta. El noi va completament begut però encara pot parlar amb una certa coherència i no para de preguntar-nos coses d'Europa, de la fantàstica, fabulosa, rica, opulenta Europa d'on venim i on, tard o d'hora, intentarà anar ell.

Finalment apareix el cap de la colla i ens tornem a enfilar dalt els mokoro, no sense abans haver protagonitzat un petit embolic. Sembla que és “obligació” pujar durant tot el temps a la mateixa embarcació, amb el mateix perxador, per una qüestió de propines. Bé, en Sam Matabele és el nostre conductor i ja ens està bé. És, de tots, el xicot més fort. Hi ha els homes que manen que són alts i cepats, la dona grassa, una mossa que no pararà de tossir ni de nit ni de dia, i un noi més jove que en Sam i que sembla ser el més pobre. El seu mokoro és dels vells i se'l veu mal alimentat. Amb en Sam són amics i la nostra barca s'endarrereix sempre una mica, per a esperar al seu amic. No tindrem les primeres fotos de res, però tant li fa, cal que tothom es guanyi la vida i durant els dos dies anirem veient com en Sam protegeix el seu amic de les seves mancances.

El conte de l'escola

Us vull explicar un conte que algú m'ha explicat, que li havien dit d'algú que ho contava a algú altre, que coneixia a la cosina de la cunyada d'algú, que vaig trobar a plaça.

Hi havia una vegada un pare i una mare que tenien dos nens molt bonics i espavilats. Un dia, aquests pares van decidir que els seus fillets havien d'anar a l'escola, perquè així ho deia la llei i perquè els seus fills s'havien de “socialitzar”. Van escollir l'escola pública, perquè aquests pares creien que s'havia de pagar impostos i redistribuir la riquesa i que, per tant, allò públic havia de ser de la qualitat adequada per als seus fills, que eren iguals que els fills del veí.

Primer van anar a l'escola bressol, malgrat que el primer any no els van admetre el nen gran perquè la mare no treballava fora de casa. I després van anar a l'escola pública. Els pares d'aquests nens creien que els seus fills havien d'anar a peu a l'escola i, per això, van tenir-ho molt clar: l'escola pública més propera a casa. Que anessin amb nens de tot el món (i part de l'estranger) els semblava que era la millor manera de donar-los-hi una educació en el respecte i la pluralitat. També donaven per fet, i encara ho donen, que els professors de l'escola pública estan tan o més ben qualificats que la privada, etc., etc., etc.

Tot era molt bonic i els nens estaven molt contents d'anar a l'escola. Cal dir que el nen gran era un nen tranquil i reflexiu, i el petit era trapella i eixelebrat, però tots dos eren molt alegres i inquiets per tot allò que els envoltava. Com, d'altra banda, poden ser molts cadells d'altres espècies.

El pare i la mare estaven molt orgullosos dels seus fills, no podia ser altrament. Eren un projecte volgut, formava part de la seva forma de veure la vida: endavant. Eren fills de famílies que els havien donat molt d'amor i escalf, i volien repetir donant amor i escalf als seus descendents. La llàstima és que un dels dos s'havia hagut de quedar a casa, perquè no es podien permetre pagar cangurs, però això no fou un problema greu. Senzillament el pare havia de treballar més hores i no gaudia tan dels fills, però quan arribava a casa, la mare se n'anava a estudiar i ell s'encarregava del bany i del sopar.

Un dia, el pediatre va dir-los-hi als pares que caldria operar el fill gran, de quatre anys, d'una hèrnia inguinal. Això, que no passa d'un mer tràmit, va angoixar una mica els pares, però com que s'havia de fer no s'ho van pensar dues vegades. La mare i el nen, en transport públic, van anar a la ciutat per a poder fer-li les proves al fillet. Estaven asseguts xerrant tranquil·lament d'allò que veien per la finestra de l'autobús quan, un xicot molt eixerit, del seient del davant, es va girar i mirant a la mare li preguntà:

• Quants anys té aquest nen?

• Quatre.

• Tants! Ui! Doncs va molt endarrerit amb el llenguatge.

• Què vols dir amb això? - preguntà la mare una mica amoïnada.

• Doncs això, jo les estudio aquestes coses, ara acabo magisteri, i aquest nen no parla bé per la seva edat.

La mare va contestar amb un: - Ah, bé, i es va desentendre del futur formador de persones. L'operació va anar molt bé i aquesta conversa quedà com una mera anècdota.

Un dia, quan el fill gran encara no tenia cinc anys, la seva professora va aturar la mare quan duia el nen a classe.

• Hola M. Què tens un moment?

• Hola A. És clar. Què hi ha cap problema?

• No, no. Bé, sí, una mica. Pots quedar-te cinc minuts que et vull parlar del teu fill?

• És clar. Digues.

• Mira, no li hauries de deixar llegir. Encara no té cinc anys.

• I què vols que hi faci jo? N'ha après tot sol.

• N'estàs segura? Bé, si tu ho dius. Però que el nen sigui l'únic que llegeixi de la classe a mi me la destarota, perquè no em deixa fer la meva feina.

La mare es quedà atònita. Ella ja sabia que el seu fill gran era una mica especial. Un dia els va sorprendre tot llegint-los els titulars d'un diari. N'havia après tot sol pel sistema d'anar preguntant el nom de les lletres. Això potser volia dir que era una mica espavilat, però ells mai ho havien considerat com un “problema”. La mare havia après a llegir als tres anys, per tant creia que el seu fill anava una mica “endarrerit”.

• Doncs, que vols que et digui. No li puc pas prohibir que llegeixi, això és materialment impossible. Penso que no és problema meu això, ets tu qui fa de mestra.

A l'any següent, els nens ja tenien cinc i tres anys. El petit havia deixat l'escola bressol i ja anava a l'escola dels “nens grans”, amb el seu germà. La situació familiar no havia canviat, els avis vivien lluny i era la mare la que s'encarregava de la majoria de tasques relacionades amb l'escola. Després d'un trimestre les professores d'ambdós nens li van comentar a la mare que convenia que es reunissin. Per tal de què li anés millor, van posar les reunions la mateixa tarda, l'una al darrera de l'altra.

La professora del fill gran era una dona força categòrica. Va fer seure la mare, sense un somrís, i li va començar la filípica. El nen era clarament discapacitat, amb molts problemes d'aprenentatge derivats, probablement, dels propis problemes de personalitat de la mare (sic). Segons el parer d'aquesta eminència, la mare era una persona introvertida que projectava les seves frustracions en el seu fill gran (sic) i només aconseguia convertir-lo en una espècie de moble rebedor.

A la mare li costava molt aguantar-se les llàgrimes i aconseguí preguntar a tan insigne professional quin era, exactament, el problema amb el seu fillet de cinc anys. Semblava ser que el sistema d'ensenyament exigia que els nens fessin “fitxes”. El nen s'asseia al davant de la fitxa i no feia res.

• Però es porta malament?

• No, senzillament s'està callat al davant de la fitxa tota la classe.

• Però, no fa res més?

• Oh! et sembla poc? Hem de fer les fitxes i ens hi passem el matí i el nen no les fa.

La mare va sortir plorant de la reunió, convençuda de la seva malaptesa com a mare i rumiant si caldria dur el seu petit fillet a un psicòleg per tal de treure-li tots els traumes que ella, inconscientment, no cal dir, li estava traspassant. Va compondre's com va poder per entrar a la propera reunió. Se sentia terriblement culpable i ja temia el que li podrien dir del seu altre fill. Quines altres atrocitats estava cometent com a mare amb la personalitat del seu petitó.

La professora del seu fill petit era una dona d'un tarannà una mica diferent. Cridava molt per defecte professional i et deia que era una dona franca de bell antuvi. L'experiència li deia a la mare que quan algú diu que és franc d'entrada, t'està dient que et preparis. Realment no hi havia massa problemes amb el fill petit, l'únic que era un nen molt mogut i xerraire, molt extravertit, com la mare, segons el parer de la professora i això feia que la classe anés una mica en doina.

• Però es porta malament?

• No i ca! Si és molt dolç i amable, però és clar, és massa xerraire i sempre li he d'estar cridant l'atenció.

• Però ... té tres anys ...

• Sí, és clar, però aquí hem de fer classe com comprendràs.

• Bé, si, és clar. I si li dius que calli no calla?

• Sí, sí, calla, però al cap d'una miqueta ja hi torna.

• Bé, no sé pas que dir-te, la classe es teva, jo no puc venir i posar-me-li al costat.

La mare va sortir de l'escola ben despistada, no comprenia com podia ser una persona introvertida - extravertida que projectés les seves frustracions en un fill i que fos massa permissiva amb l'altre. Si només es portaven vint-i-un mesos!

Quan va arribar el pare en van parlar força. La mare ja no plorava, s'havia calmat. També van parlar amb el seu fill gran. Segons la criatura si feia la fitxa després ja no podia fer res més, fins que tothom acabés la fitxa, i s'avorria. Finalment, després de rumiar-s'ho van decidir que això no podia seguir així. Van buscar una altra escola i, a la mateixa distància, en van trobar una. Era una cooperativa de pares concertada. Una escola laica i catalana. Això suposaria no fer vacances uns quants anys, però l'educació dels seus fills era l'única herència que podien donar-los-hi, per tant, si la cosa sortia bé valdria la pena.

Malgrat els dubtes, els rumors pel poble era que l'escola era massa lliure i una mica “farigola”, van dur els seus fills a la cooperativa de pares. El sistema de l'escola permetia que els pares s'impliquessin en el projecte i ells ho van fer, tant ajudant a pintar les aules com ajudant en la comptabilitat si s'esqueia. Del que es tractava era d'estar prop dels fills i poder seguir el seu procés d'aprenentatge.

I els fills? Bé, els nois s'hi van adaptar amb celeritat. Eren nois sans i feliços que es divertien i aprenien. Als quinze anys el fill gran, teòricament discapacitat, va ser seleccionat per l'equip d'Olimpíades de Matemàtiques i anava a rebre classes a la Facultat de Matemàtiques de la UB, va treure's el batxillerat amb Matrícula d'Honor i ara acabarà la carrera de Biotecnologia a la UAB. El petit està repetint el segon de batxillerat que va suspendre amb l'alegria que el caracteritza. Segons la seva tutora té un potencial intel·lectual igual o superior al gran, el mal és que li agrada massa gaudir de la vida.

I els pares? Bé, gràcies. Contents i satisfets dels seus fills. Tranquils per haver sabut analitzar de forma crítica les seves pròpies idees. Continuen creient en la res publica però creuen, fermament, que un títol no et dóna saviesa. I que el que els cal a les persones, sobretot, és una mica més d'humilitat i respecte al proïsme.

Quan em van explicar aquest conte vaig pensar en tots els professors que he tingut, tinc i tindré, perquè espero estar sempre en el capítol d'alumna. També vaig rumiar molt i molt en quants m'havien esperonat a aprendre i ... bé, dels altres val més no parlar-ne. El que si que vaig recordar és que els professors que més m'havien ajudat sempre havien estat, invariablement, aquells que estimaven la seva professió, que l'havien triat per vocació i que, quan entraven a la classe, et transmetien el seu respecte i la seva voluntat de què ens en sortíssim a la vida. Eren mestres. Estic molt agraïda a un gran nombre de mestres que he anat tenint, però no n'hi ha prou, no n'hi ha mai prou, perquè entre el sistema i alguns professionals que de mestre només en duen el títol, però no la voluntat ni la vocació, podem acabar fent molt de mal a persones perfectament capaces.

I conte contat ... conte acabat.