Les finestres

Més d'un ja coneixerà la meva dèria per les finestres. Són forats oberts al món que et permeten mantenir una distància que et salva de participar-hi. Com quan érem petits i jugàvem a cuit, ens enfilàvem a un pedrís i dèiem: “xic xac casa!” i ja no et podien fer parar. També en col·lecciono fotografies, però han de ser fotografies que faig jo, de les finestres des d'on miro o he mirat en algun viatge. I sempre han de ser fetes des de dins, les finestres vistes de fora estant no diuen res, només que entre tu i el que hi ha dins de l'edifici hi ha un mur i, si per alguna casualitat pots veure el que passa a l'interior, et sents una invasora de la intimitat.

Mirar per la finestra et permet mantenir la intimitat i alhora observar el món públic. És lícit mirar de dins a fora, però no ho és mirar de fora a dins. Aquesta dèria meva s'estén a tot tipus de finestra, fins i tot em fa feliç mirar per les finestres dels cotxes i per això no solc conduir, si puc evitar-ho.

Avui he baixat a Barcelona i he baixat contenta perquè passaríem per la Ronda del Litoral. El que puc veure de la finestra estant, mentre arribem a Montjuïc, és dels paisatges més fascinants que no em canso mai de mirar i remirar. De lluny ja albiro les grues monstruoses del port, semblants a diplodocus, amb el cap alt, tot encuriosits per quelcom que està en una direcció en concret, semblen expectants. Què hi haurà allà que desperta la seva curiositat? Penso en el “gruista” i penso, també, en l'emoció que deu produir fer funcionar una màquina tan immensa penjat de la seva panxa. Una d'aquelles coses que m'agradaria fer, perquè encara que ja hi he pujat a una grua, només era una d'obra de cinc pisos.

També m'extasio amb els contenidors, apilats en una geometria imprevista, de diferents colors, la majoria amb la pintura rascada. Són un símbol del comerç a gran escala, d'enormes vaixells de càrrega que travessen mars i oceans, amb poca tripulació, gent de ves a saber on, que menen vides i pensaments misteriosos enmig de les onades ... Sempre els imagino homes mal afaitats, de nacionalitats distintes, algun oriental, algun africà, dedicats a tèrbols negocis paral·lels. Homes sorruts i capaços de cometre atrocitats per ben poca cosa.
Per no parlar de les construccions fetes amb formigó, del tot funcionals, amb tot de conduccions i tubs que s'enrosquen els uns als altres, que pugen i baixen i formen un laberint indestriable.

A l'esquerra, abans d'arribar a Montjuïc, he pogut gaudir dels trens de càrrega plens de grafits, al fons l'Estadi Olímpic i la torre Calatrava, una mica més a la dreta el cementiri i el far. Aquesta superposició de plans m'entusiasma i prego al conductor que vagi el més a poc a poc possible, perquè miro a dreta i esquerra sense parar, sense decidir-me per un o per un altre paisatge. I envejo els homes que veig a baix, al port, mentre es mouen amunt i avall, enmig dels contenidors i les grues cap a tasques que, a mi, em semblen fantàstiques, perquè tenen l'oportunitat de viure en un món alhora sòlid i canviant, un món que els connecta a altres parts del planeta, a altres llengües, a altres sabors i olors ...

Si tinc la sort de veure el pont basculant del port aixecat, la meva joia és complerta, aleshores em relaxo perquè la zona de creuers ja no m'interessa i segueixo somniant, amb mig somriure als llavis, en atzaroses travessies, tempestes i mars llunyans, fins que arribo a l'estació de França i aleshores m'assalta Jules Verne i ... tornem a començar.