Els elefants són contagiosos

"Se suposa, i no sense fonament, sobretot en moments d'extrema gravetat com els actuals, quan ens veiem sotmesos a una pressió difícil d'evitar, que l'escriptor té el deure de defensar la cultura pròpia, de donar fe de la seva existència, d'assegurar-ne la continuïtat i de definir, ni que només sigui implícitament, els seus valors. A ben pocs, però, se'ls acut de pensar que per a l'escriptor i, encara que potser d'una manera no tan immediata, per a tots aquells que la viuen i en senten l'impacte constant una cultura és un dogal, una mena de presó a la qual ens veiem condemnats a perpetuïtat."

Amb aquest paràgraf comença l'article, de Manuel de Pedrolo, "Cultura, llengua i tradició", dins del recull d'articles publicats sota el títol Els elefants són contagiosos, 1974. Vaig reprendre la lectura de Pedrolo rel dels apunts que li va dedicar la Júlia Costa al seu blog La panxa del bou, perquè me'n vaig adonar que feia massa temps que el tenia abandonat. Els volums que tenia d'ell a casa ja estaven llegits, o sigui que em va tocar baixar d'excursió a Barcelona a veure que hi trobava.

Em va encantar descobrir que un dels llibres que podia comprar era aquest. A veure qui és la bufona que es resisteix a l'encant d'un títol tan original: Els elefants són contagiosos. El títol del llibre, el mateix que un dels articles que inclou, i que està escrit en resposta a una polèmica amb Baltasar Porcel qui, segons Pedrolo, va manipular les declaracions de l'autor. Manuel de Pedrolo conclou: "... apoderant-me d'un proverbi surrealista, no pas per aquells homes que encara no s'han adonat que els elefants són contagiosos i s'exposen, si s'hi freguen gaire, a trepitjar l'herba que creix mentre mengen de les branques altes.", i que reconec que, veient les distintes trajectòries d'ambdós autors, en Pedrolo aquí estava fi, molt fi.

Articles sobre temes com cultura i tradició, literatura i llengua, bilingüisme, relacions Catalunya/Castella, llibertat moral i civil, immigració, marxisme, etc., configuren un llibret molt especial on, en determinats moments, no pots evitar anar a mirar la data d'edició, perquè diries que no pot ser possible que, hores d'ara, encara siguin plenament vigents. Ara que també ha mort un insigne lleidatà, en Joan Solà, m'abelleix recórrer els camins del segle XX i retrobar-me amb els defensors de la nostra llengua i la nostra cultura. Defensors, que no herois, homes i dones que volien que la nostra fos una cultura normal, sense complexes, sense cotilles. I no parlo de cotilles alienes, ans les pròpies són, la majoria de les vegades, les que més acaben ofegant-nos.

"L'escriptor, que s'asfixia fàcilment en una societat tancada, és un explorador, l'encarregat de cercar i de descobrir, de crear si cal, aquelles fissures que després prova d'engrandir per tal de fer possible la transformació, en un sentit progressiu, de la cultura pròpia; esquerdes que només poden obrir-se del tot en contacte amb aquelles altres cultures que ens són pròximes i de les quals tot just ens separen qüestions de matís. Aquest matís, ben cert, és allò que fa la nostra personalitat, i no es tracta pas de cedir-lo, de renunciar-hi, sinó d'esmussar-ne les arestes, perquè les arestes són el defecte.

[...]

Aquests homes, com nosaltres avui, sabien o intuïen que ajudaven a decidir en el futur de llur cultura, que la sanejaven, i que, tot i llur revolta, o potser precisament gràcies a aquesta revolta, mai no havien deixat d'ésser-li fidels. Perquè no és fidel a ell mateix aquell qui cultiva les seves febleses o posa traves a la seva creixença, sinó aquell altre que es proposa d'evidenciar la millor part d'ell mateix i, més que resignar-se, acull com un fet encoratjador i positiu la seva transformació en adult." De "Cultura i tradició"

Pedrolo, Manuel de. Els elefants són contagiosos. Barcelona, 1980(2). Edicions 62. Llibres a l'abast, 116