Tu no ets persona! (ed. definitiu)

Aquesta fotografia, de Rina Castelnuovo, fotògrafa israelí, és, d'un munt que n'he vist a la World Press Photo 2010, la que més m'ha sobtat. En ella un noi, gairebé adolescent, jueu ortodox, llença vi a una dona musulmana en un acte de menyspreu absolut, ella no s'hi acara, intenta esquivar-ho perquè, segurament, ser musulmana i dona a l'estat d'Israel no és gaire fàcil.

No sóc pro-palestina com no sóc pro-sionista, entenc que ser "pro" alguna de les dues coses seria d'una enorme insensatesa per part meva, perquè el conflicte àrabo-israelià depassa amplament els meus coneixements sobre geo-estratègia. Hi ha coses que m'ofenen, és clar, que m'indignen, però em nego, sistemàticament, a ser manipulada per interessos que no veig prou clars.

La visió que dóna la Castelnuovo, però, em sembla molt intel·ligent. Ella és filla de supervivents de l'Holocaust, nascuda i criada a Tel Aviv. Segons la seva biografia que està a la Xarxa, ha cobert l'estada de Yasser Arafat a Tunísia després de la primera Guerra del Golf, la situació dels kurds al nord de l'Iraq, els atacs amb míssils Scud a la Guerra del Golf a Israel, l'assassinat del primer ministre Yitzhak Rabin, el pont aeri de jueus d'Etiòpia a Israel, la caiguda de Ceausescu, la situació dels refugiats a Tirana, la retirada de la Franja de Gaza, la segona guerra amb el Líban i la guerra de Gaza. Vaja, que no és pas que sigui una innocent fotògrafa, sinó més aviat una dona que les ha vist de tots colors.

Actualment treballa pel New York Times a Jerusalem. Casada amb Jim Hollander, fotògraf nord-americà, té tres filles i viuen en una comunitat agrícola fora de Jerusalem.

De la foto que encapçala l'apunt, el que més m'ha xocat és l'evidència que, per al noi, sigui jueu o no és irrellevant, la dona és una "no-persona", algú que mereix menyspreu, a qui es pot humiliar, algú que "no és igual que ell", un "no-humà". M'ha transportat, per uns instants, a les imatges que em van colpir, allà en la meva adolescència, al veure la pel·lícula La taronja mecànica. Allí també els nois funcionaven sota aquesta premissa: els altres, els diferents, els vells, les dones, són coses, són no-humans.

En alguns fòrums de debat, i ara aquí a Espanya (em sap greu haver-ho de dir, però administrativament en som, espero que per poc temps) també ho veiem. D'una banda hi ha els integristes espanyols, pels quals els catalans som una espècie a bombardejar regularment, però que el políticament correcte els impedeix dir-ho obertament i aleshores desgranen el llistat de greuges com si nosaltres fossim una espècie de monstres feixistes i opressors. Que ja fa riure que els opressors de centúries ençà es vulguin fer passar per oprimits. I, de l'altra banda, hi ha els nacionalistes catalans integristes, pels quals tot allò que tingui tuf de no-català és igual a ésser inferior susceptible de ser menyspreat.

Vaig créixer en una casa on el debat era el normal. A l'hora de dinar sempre sortien llibres (sota l'advertiment de no ser tacats) per part dels uns i dels altres que ajudessin a corroborar les diferents tesis que cadascú defensàvem amb passió. No érem moderats,  estàvem en família i tots volíem tenir raó, per la qual cosa acabàvem cridant més del compte i tornant-nos bojos, amunt i avall, intentant trobar documentació que donés suport als nostres arguments. La mare sempre havia d'acabar posant ordre i obligant-nos a acabar de dinar d'una forma més o menys civilitzada.

Malgrat la passió que ens dominava, i ens domina encara quan ens reunim els germans i els pares,  i que moltes vegades ens duiem la contrària només per fer-nos la punyeta, hi havia un punt que es feia imprescindible: el respecte a la persona. Qui debatia amb tu, qui intentava véncer en el camp del debat era algú a qui calia respectar. Ara no, ara quan intentes defensar els teus postulats, siguin del símbol que siguin, del que es tracta és d'ofendre't la mare i els avantpassats, de tractar-te de no-persona.

Imagino que bombardejar, metrallar, assassinar no-persones sempre resulta més fàcil pels de l'altre bàndol. També pels catalans ens resulta més fàcil veure en "els altres" els responsables de segles de manipulació, opressió i així, quan ens tenen ben entretinguts, no mirem els catalans responsables de la nostra situació actual. Aquells, molts dels quals segurament seran els nous rectors del nostre govern de fireta, i als que sempre els ha anat bé, els ha sortit a compte, això de ser espanyols.

Així, a l'exposició, ja no m'han impactat les fotografies de sang i fetge, això ja ho trobem cada dia al Telenotícies. Per a mi, la fotografia que encapçala l'apunt és el resum de tots els conflictes humans: la identificació de l'altre com a no-persona. Després, a "La Contra" de dijous de La Vanguardia he llegit aquesta entrevista* imprescindible a una víctima dels Khmers rojos. I, podríem dir, que ja he fet el dia. Segurament una "dormidina" m'anirà bé.

*Em disculpo perquè acabo de descobrir que l'hipervincle de "La Contra" de La Vanguardia s'actualitza a cada "contra" nova. O sigui que el que he afegit aquí no té res a veure avui, amb el que vaig afegir divendres, que és quan ho vaig escriure. I demà, segurament, també serà diferent. Si algú té en format paper aquesta entrevista i me la pot escanejar i enviar per correu electrònic li ho agrairia molt i faria per afegir-la a l'apunt. Gràcies. 
contrakhmers  

Gràcies a la kika del blog  kika's log que me l'ha fet arribar.