Cal que ho sàpiguen

Libertatem meam mecum porto

La meva llibertat va amb mi

Miguel Servet (1511-1553)

i amb tantes persones que la reclamen acampades a les places.

Ràdio: Atentament d'en Joan Triadú

M'agraden els llibres que parlen de llibres, sobretot si ho fan amb el criteri que ho féu l'insigne Joan Triadú. També m'agraden els blogs que parlen de llibres i m'agraden les blogaires autoritzades que tenen blogs que parlen de llibres. La Su va ser les mans d'en Triadú, i ahir, a la ràdio, ens en va fer cinc cèntims: del mestre Triadú, d'en Calders, de la Tina Vallès i del seu blog, Llegeixes o què?! Si la voleu escoltar podeu prémer aquí.

Què passeu un bon cap de setmana!

Plaça Catalunya (editat)

de l'Ara

Us afegeixo fotografies de la Clàudia Serrahima, la xicota d'en Marc i també fotògrafa.

Fotografies Clàudia Serrahima

El Marc Àvila Català és fotògraf i té vint anys. Quan s'és fotògraf, tens vint anys, vius a Barcelona i, fins fa quatre dies, duies el cap ple de rastes, a ningú li pot estranyar que tinguis ganes d'anar a la Plaça Catalunya.

En Marc és amic del meu fill petit i li he demanat que m'expliqui això de la Plaça Catalunya, o sigui que m'ho ha escrit i m'ha autoritzat a fer-vos-ho arribar. M'agrada la seva veu, la forma que té de reflexionar sobre allò que veu, potser perquè al darrera d'un objectiu cal ser més reflexiu.

¿Revolució o Anècdota?

És realment gratificant veure trenta mil persones concentrades a l’epicentre d’una ciutat. El motiu? Claríssim. L’alternativa no tant. El motiu que ha engegat aquesta massa de gent a sortir de les seves cases, es predica per tota la plaça com una mena de speaker’s corner . Però l’alternativa no es transmet tant clar, ja que els que emeten els discursos coincideixen en la protesta, però alhora de exposar solucions, el sentit és perd per mil maneres d’arribar-hi. Potser per això han sigut titllats durant la setmana com una concentració banal i amb una gran vacuïtat a l’hora de donar sentit aquesta moguda.

És veritat que ens segons què i qui existeix quelcom de contradictori. Però que pots trobar davant d’una massa irritada, doncs de tot. Evidentment que en sentiràs de bestieses, però d’altres diran coses amb sentit comú, ja que segurament, tenen un cert criteri sobre el que parlen.

Doncs per aquí es comença, organitzant-te amb aquests que en saben de parlar per representar aquells que no en saben. Realment només és afegir-li l’ ingredient essencial polític, organització. Per arribar a consolidar totes aquestes propostes i solucions, i deixar de banda, aquestes assemblees multitudinàries que acaben sempre amb el clamor dels oients, que esperen atents per a veure qui és el pròxim que agafa el megàfon. Sense donar temps a pair la proposta escoltada i arribar a fins raonables i aplicables.

Dit així és molt senzill, però tot ha de passar per un procés. I si els indignats volen ser alguna cosa més que anecdòtics han de fixar un rumb, que ja el tenen, i concretar com arribar-hi, que és el que no tenen tan clar.

No obstant, aquests dies a la ciutat s’han viscut amb agitació i il•lusió. Les mirades i els comentaris de la gent capa plaça Catalunya eren esperançadors.

De l'experiència

Reflexionar fent travessa, seure al Montgrós i sadollar-te la mirada de meravella. Em sembla que m'he trencat un dit, però això té poca importància, el que importa és ser aquí dalt, el millor lloc del món sencer, per la bellesa i per l'esforç en arribar-hi.

"Les dificultats i l'obscuritat solament es perceben en cada ciència per aquells que hi han entrat. Perquè també cal un cert grau d'intel·ligència per poder notar que un ignora, i cal empentar una porta per saber que ens és tancada."

Una nova porta i nous aprenentatges. Molts motius per a la reflexió. Finalment he resultat triada regidora. Ara mateix no se m'acut res més que restar en repós a l'espera de les decisions que es prenguin. Res millor que asserenar-se i deixar la ment en blanc quan res depèn directament d'una mateixa. O sigui que m'endinso en la lectura de Montaigne, a la recerca de la calma suficient per poder comprendre tothom i, malgrat això, mantenir els meus ideals incòlumes.

Montaigne, Michel de. Assaigs. "De l'experiència". (2008) Barcelona: Proa. Llibre tercer. Pàgina 467.

Setmana de reflexió

Demà serà la "jornada de reflexió" i, espero, sense l'aplicació dels mètodes "contundents" cap els acampats als que va fer referència la nostra ínclita vice-presidenta gairebé-psicòloga. Més que jornada de reflexió potser caldria anomenar aquestes vint-i-quatre hores prèvies a les votacions com una "treva": és l'únic dia que tenim, cada quatre anys, per no haver d'escoltar els partits i els medis a tota hora, com una mosca collonera d'aquelles a les que no ens acabem d'acostumar mai.

Aquest any, però, servidora s'ha pres una setmana de reflexió, tota sencera i no pas perquè hagi de rumiar gaire el sentit del meu vot, entre d'altres em votaré a mi mateixa, sinó perquè em cal prendre una mica de distància i pensar molt bé en quines coses pot canviar la meva vida si, com sembla que diuen que passarà, a partir de dilluns formaré part dels que, teòricament, han estat triats per servir el poble.

Quan una decideix dir sempre que si, en espera que vingui el Bruce Springsteen i no t'agafi desprevinguda, acaba ficada en mil i un embolics (i el Bruce no arriba mai). Vaja, que duus els fills a bàsquet i acabes a la Junta (llegeixi's montar rifes, endreçar cadires, encalçar anunciants ...), els duus a una escola cooperativa de pares i, com és preceptiu, acabes fent, també, tots els papers de l'auca, i ben a gust, no cal dir. De sobte, els fills s'han fet grans i t'has acostumat a destinar una part del teu temps a coses que no t'atenyen directament i ni se t'acut l'opció de replegar-te i aïllar-te d'allò que t'envolta.

Així, un dia algú t'ofereix l'oportunitat d'estar en un grup de gent engrescadora, a la majoria dels quals admires, per la seva capacitat de treball i de gestió, perque les seves idees sobre el país són gairebé idèntiques a les teves, perquè veus que les teves capacitats i els teus coneixements poden complementar el grup i penses que et cal fer-ho, que et cal formar part de la idea que no tot està perdut, i que sempre hi ha sang nova que creu que no tenim dret a llençar la tovallola, perquè ells existeixen i el món ha de ser el seu, no el nostre.

I bé, ja em tens aquí, de setmana de reflexió. Si no surto elegida no passa res, senzillament haurà estat una decepció, i no pas per mi, sinó perquè haurà volgut dir que no hem sabut fer entendre allò que volíem dir, dels dos que hem estat fins ara no haurem passat al tercer, que és la posició que ocupo. Si surto elegida i ens quedem a l'oposició, com aquests últims quatre anys, voldrà dir que hauré d'esgarrapar una mica més de temps. Quatre anys treballant en mocions que s'han presentat i s'han aprovat, malgrat que no governis, no són quatre anys perduts.

I si surto elegida i ens toca estar en el govern la vida se'm complicarà molt. Si, ja ho sé, qui no vulgui pols que no vagi a l'era, però la cosa pública no només afecta al candidat, afecta el seu entorn més immediat i tensiona la seva vida. Alguna cosa se'n ressentirà, el blog el primer, però això rai, els estudis el segon, i això ja no tan rai, la feina no se n'ha de ressentir, que tenim el mal vici de menjar cada dia. I la família? Perdem intimitat, no em vull imaginar com deu ser a nivells més alts, que no pots anar tranquil·lament pel món ni a fer un tallat en un bar, doncs traslladeu-ho a un poble, que la gent no distingeix horaris i et para a tothora, vagis sola o acompanyada, i no se n'està de dir-te el que els sembla, sigui cosa teva o de qualsevol altre.

Quan parlem dels "polítics" solem fer-ho d'una forma genèrica, i som irrespectuosos perquè sembla que dedicar-se a la gestió pública sigui com aquells que posen el cap en un forat en una atracció d'aquelles per llençar-los pastissos a la cara. No pensem mai en ells com a persones que tenen vida pròpia. Vivim el miratge de quatre, o deu, o vint, tipus poderosos, als quals sembla que els agrada d'allò més això de manar i remenar les virolles, però no solem pensar en la munió de persones que, per sentit de responsabilitat, es dediquen, ens dediquem, a intentar millorar el nostre entorn de la millor manera que saben.

Altrament seria si ens poséssim rastes i acampéssim, aleshores seríem simpàtics a tothom. I jo em felicito del gest dels acampats, perquè qualsevol cosa és millor que aquest sopor, aquest somni induït on ens havíem instal·lat tots plegats. Però no oblidem que diumenge hi ha eleccions a tots i cadascun dels municipis del país, que no només n'hi ha a Barcelona, que n'hi ha en moltes poblacions on l'alcalde s'arriba al ple amb el tractor acabat de sortir del tros, on l'alcaldessa aprofita per comprar el pa i la carn de camí al seu despatx, on regidores i regidors combinen examens a la universitat amb l'organització de la festa major, on més d'un avi, i una àvia, regidors, també, visiten famílies amb problemes econòmics per veure d'on treuen els recursos per donar-los una vida més digna, on tants i tants s'enfronten amb poders infinitament més grans que ells, on alguns reben trucades anònimes perquè la seva iniciativa toca butxaques que sembla que no s'havien de tocar, on ... 

Deixem de pensar en l'Hereu i el Trias, el Portabella, l'Albertito i aquell d'Icv que ningú sap com es diu i pensem una mica en la resta. Que també n'hi ha d'aprofitats i poca-vergonyes, però, així, a la menuda, no és una mica responsabilitat de tots i cadascun de nosaltres que siguin ells els que tinguin a la mà les claus de la caixa de tots?

Doncs res, que avui també em toca "porta-a-porta", que no ser d'un partit-franquícia (llegeixi's PSOE(c), CIU, ICV, PP) fa que hagis d'arribar com sigui a la gent, sobretot després que els últims anys ens hagin despersonalitzat el poble a base de 1.000 nous habitants per any, que hem passat dels 10.000 als 22.000 com si res i, és clar, ara ja no funciona gens el who is who i molts voten sigles, ni que presentin un pal d'escombra vestit.

Apa, que descanseu molt demà i, si us plau, no abandoneu la cosa pública, que aleshores sempre quedarà en mans dels més aprofitats.

La rata (iII)

Desprendiments a la carretera que duu a Sa Pa

Dies entre 5 i 8.

Arribats a Sa Pa de nou, recuperem l'equipatge, alguna bossa no s'ha salvat de la mullena, res que no es pugui arreglar. Mengem i de retorn al bus per prendre el tren i retrobar-nos amb Ha Noi, la capital del nord del Vietnam, que ara ens sembla un territori amable i conegut. Sol succeir quan ja has passat el primer impacte i has digerit tot allò que t'és aliè i incòmode. Arribem de matinada i la ciutat no dorm, els mercats són plens de vida i, com no pot ser d'una altra manera, els carrers plens de motocicletes amb hanoiencs entossudits en fer-se valer a cops de clàxon. Aprofitem per a fer tai-txi al davant del llac, un clàssic, mentre esperem per menjar alguna cosa i seguir viatge.

Un altre autobús ens durà a la badia de Ha Long. Comença a ser difícil enumerar la quantitat de medis de transport fets servir, a part de les hores i els dies. El viatge es fa pesat, a la xafogor cal afegir-hi el cansament de la caminada i de les emocions. Una aturada per anar al lavabo en unes naus fetes expressament per als turistes. Allí, homes i dones víctimes de les conseqüències de l'agent taronja, proven de sobreviure elaborant artesania que vénen després als turistes occidentals. Una mescla d'horror, repugnància, llàstima i culpa ens abassega i passegem silenciosos pel davant dels souvenirs que comprarem per no sentir-nos tan malament. Sortim d'allí amb la sensació que la culpa dels mals del món és nostra, i no és cert. Normalment, amb prou feines arribem a ser responsables de la nostra manca d'informació i de sobreviure creient que res es pot fer. És ben clar que el silenci ens aclapara durant una pila de quilòmetres.

'Cooooco de Gandia, que lo robo de noche y lo vendo de díaaaa'. Ai, no, que això era a Sitges.

Pararem més endavant, en un bar de carretera. Al voltant de les taules hi ha hamaques ben disposades i ens serviran coco acabat de tallar i cacahuets sense torrar. El coco és bo, no cal dir, després les dones que duen el negoci n'extrauran, a cops de matxet, la polpa, ben sucosa. Els cacahuets sense torrar són com els tramussos, indigeribles. El nostre guia, en Chi, no para de parlar per telèfon. Sembla que intenta que un seu amic, capità d'un dels creuers de Ha Long, estigui disponible per a nosaltres sols. Ens caldrà esperar i això vol dir anar a perdre el temps en un comerç de perles. Una altra "atracció turística". Bé, comprar no comprarem, però ens donen te i s'agraeix.

El vaixell que ens va fer de casa a Ha Long

Finalment, a Ha Long, una barcassa ens duu fins al nostre vaixell. Per contrast, ens mostrem entusiasmats. El millor del sudest asiàtic és que passes d'una situació precària a una de luxe, asiàtic, és clar, en qüestió de segons. Tot sembla estar bé i tot conviu sense gaire manies. La majoria d'angúnies provenen de la nostra forma de veure i comprendre el món, de tot allò que ens han inculcat des de la més tendra infantesa. Aquí se't mesclen cristianisme, pel·lícules de la guerra de Vietnam, missatges pacifistes, l'angúnia dels ninja i Ming de Mongo tot en un. I tan aviat et trobes mirant de reüll a tort i a dret esperant que algú et pispi la cartera, com et preguntes que hi fas allí i et sentis malament perquè un cambrer et serveix amablement una beguda, com, d'altra banda, faria un cambrer de Barcelona.

Un cop enfilats al vaixell i deixats els equipatges als camarots ens dirigim al menjador. Les taules estan parades, tota la fusta llueix esplèndida i les viandes, agençades com només en saben els orientals que de qualsevol tomàquet o pastanaga en fan una obra d'art, ens esperen temptadores. Seiem i una cambrera - després es canviarà i serà netejadora, venedora de records i el que convingui- amb guants de plàstic es dedica a pelar-nos les gambes perquè ni ens embrutem els dits a l'hora de menjar-nos-les. És evident que aquest costum deriva del fàstic que els fa als anglosaxons aquest aliment. Per a nosaltres, escuradors de caps professionals, resulta un drama i veiem com els saborosos caparrons de tan deliciosos animalets desapareixen de la nostra vista sense ser degudament escurats, xerrupats, llepats i triturats. Res és perfecte, ai.

Malgrat la decepció amb el marisc, hem xalat, i ara, satisfets els nostres estómacs i amb la sensació d'haver somniat els dies precedents, tenim una nova sorpresa: un gintònic de debò! Les exclamacions d'alegria són unànimes i, ben provistos amb els gots, pugem a la coberta superior per contemplar el paisatge, beure la pòcima medicinal per a la digestió i sentir-nos bons i amables amb el món sencer.

La coberta superior. Trobava a faltar el capità Stubbin, la Julie, en Goofer ...

Els uns aprofiten per prendre el sol que s'esquitlla entre uns núvols, els altres contemplen les illes que, en forma de cua de drac, xinès, és clar, enfonsat a l'aigua i fins a tres mil, ens envolten. Aquella parelleta encisadora, recolzats en la barana de proa, entrellacen les mans i somriuen, si és per la màgia del lloc, per la il·lusió pel futur o perquè l'alcohol i l'àpat ja fan efecte, o si per totes tres coses a l'hora no ho sé, però fan bonic de veure. Les converses són amables, de frases curtes, i tots tendim a l'evocació. Romanc asseguda al terra de fusta polida i brillant, l'esquena reposa contra el màstil amb la vela aplegada i lligada. Un cop en la meva espatlla esquerra i un tacte tebi fan que giri el cap vagament intrigada. Ens mirem als ulls encuriosides, decideix que aquest no és el lloc que li correspon i, amb agilitat, baixa pel meu braç i desapareix en un racó. Li veig el tou de les potetes molsudes i el paner procaç amb una cua esplèndida.

- Té, mira, una rata. - Ho dic amb calma, gairebé amb peresa, cosa que em fa encara més incomprensible la reacció fulgurant de la majoria dels meus companys. Ho trobo excessiu, en els vaixells ja se sap que hi ha rates, i en un de fusta encara més. Pel meu posat impertèrrit suposen que he vist algun ratolinet i no m'acaben de creure. No insisteixo, no cal. Més endavant, quan sostingui emocionada i ompli de petons una pitó de dos metres, no dubto que començaran a creure'm.

Ah! i de servidora en kimono cantant ranxeres fent karaoke no us en penso dir ni piu. Guardeu-me'n el secret, si us plau!

La rata (I)

El Fanxipan Express, un vagó ok, en la resta es podia fer feina d'antropologia, arqueologia, sociologia, filosofia, equilibris en forat per lavabo i inspeccions de sanitat a desdir. Ah! i beure cervesa en un vagó "restaurant" ple d'oficials comunistes que en duien més al cap que als peus.

Dia 3. 5:46 Lao Cai

Ens han despertat amb un cop a la porta del compartiment del tren. Tenim el temps just per posar-nos les xancletes, anar al lavabo, desmuntar la paradeta i sortir enmig de la pluja amb una pila de venedors de paraigües i tot el merder d'una estació vietnamita. Ens espera un microbús amb un conductor i un guia local, en Hao. Sortim en direcció a Sa Pa en ben poca estona, trigarem una hora en arribar-hi i passarem dels 600 metres d'altitud als 1.600.

Des de Sa Pa, el camí que ens espera.

Dia 4. 3/4 i 5 de 8 del matí. Sa Pa.

Ara mateix no sé el dia que és, o sigui que, si me'n recordo, després ho preguntaré a algú i ho anotaré. El paisatge que ens envolta són muntanyes plenes de verdor, malgrat que no hi hagi cap arbre, tot són plàtans i bambú. El poble i l'entorn em recorden els Pirineus, sinó fos que als Pirineus no hi fa aquesta xafogor enganxosa. Enllà veiem terrasses de conreu d'arròs. El guia que ens acompanya aquests dies, a més d'en Hao, en Chi, ens duu al mercat. Allí veurem carn de gos, però ens diuen que no la podrem tastar, miren d'esquivar-nos quan en fem esment. Sembla que no val qualsevol gos per a ser consumit, en tot cas els vietnamites els tenen, també, com a animals de companyia.

En Chi ha aconseguit un grup de motocicletes, des de Ha Noi que ens venia molt de gust anar "a la vietnamita", però ell, encertadament, no ens ho ha permès fins a arribar aquí. Conduir enmig del caos absolut no és gaire aconsellable si aquell dia es té ganes de seguir viu. Cal saber-ne molt per ficar-se en el trànsit de la ciutat. Ha estat una tarda espectacular per camins de muntanya, enmig d'arrossars. Al vespre ens hem assegut en un dels molts "restaurantets" que munten al carrer a menjar broquetes de ... coses que mengen. Estava tot molt bo, excepte el tofu, al que mai m'acostumaré. Una música ens ha cridat i ens hem escolat en una festa local, on es ballava saltant uns bambús que els grans feien picar a terra. Sembla que és un ball destinat a trobar parella en aquests verals.

Ball tradicional H'mong. Cal procurar no tenir els peus enmig quan tanquen els bambús. La coreografia i l'organització són inexistents quan no es tracta de fer espectacle per als turistes.

Dia 7. 2/4 i 5 de 8 del matí. Badia de Ha Long.

Com em passa sovint, se m'ha descontrolat el calendari i ja no sé massa en el dia que visc. Volíem veure la sortida de sol però hi ha boira. M'estic a la coberta superior, en aquesta hora es pot gaudir de solitud. Al meu davant hi veig les cases flotants de les famílies que viuen de la pesca en aquesta badia i un grapat de creuers turístics. Estem ancorats al davant d'una gruta que visitarem aquest matí. El vaixell és força bonic, tot de fusta i només per la colla. Com és natural, es posa a ploure. Baixo al menjador on hi trobo en J.M. Hem intentat endevinar quin dia del mes és, però em temo que estem tots una mica perduts, normal després de tants vols i tants desplaçaments amunt i avall. Cap a migdia tots se n'aniran en kaiac i em quedaré tota sola al vaixell amb la tripulació. Tot un privilegi, aprofitaré per escriure el que va passar entre els dies 4 i 7.

De Sa Pa vam sortir caminant muntanya amunt cap el territori dels H'mong, a la frontera amb la Xina, a uns 2.000 metres d'altitud. El fang ens ha estat colgant fins als genolls bona part dels disset quilòmetres que hem caminat. Ens han estat acompanyant dones H'mong del poblat on anem a passar la nit. Ha estat divertit com "la meva" sherpa feia cara d'astorament quan li he respost a la seva pregunta: "Wat's your name?". Evidentment que "Montserrat" no és una paraula fàcil per a ells. Ella es diu Li. Com què no me la treia del damunt i s'entestava en ajudar-me tothora l'hi he dit amb mala cara que fes el favor de caminar allunyada de mi. No he tingut por d'ofendre-la, poden arribar a ser una veritable plaga en el seu intent d'encolomar-te qualsevol dels bibelots que vénen. Ha estat un prodigi de discreció, només ha "aparegut" les poques vegades que he estat a punt de caure, realment admirable. Així, de passada, em marcava com "la seva turista" i es garantia que, un cop arribades a destinació seria a ella a qui compraria tot el que li vingués de gust vendre'm a canvi de perdre-la de vista a ella i la seva cantarell: buy me madam, buy meeeeee. Si, ja ho sé, queda molt colonial, però ha de ser així quan dues persones no parlen la mateixa llengua.

Nens H'mong de les muntanyes de Sa Pa. Vas trobant cases on no veus cap adult, sembla que tots són al camp i les criatures se la campen com bonament poden.

A falta de poca estona per arribar on farem nit, parem a menjar: pa, formatge, paté de tonyina, embotit i fruita. Un banquet. Arribats a l'alberg, on hem pogut gaudir d'una dutxa "de rajolí", ha començat a ploure tota l'aigua del món. Hem vingut tement el monzó i sabem que ens la juguem en les muntanyes en aquest període. Esperem que no vagi a més. No podem fer res més que passar l'estona jugant a cartes i anar veient com el cel es buida de mala manera. Al vespre mengem sopa de carabassa i els nem (rotlles de primavera a la vietnamita) que trobem arreu. Tot està molt bo, encara que, a la muntanya sempre ho trobo tot bo. Anar a dormir en un matalàs al damunt del terra de fusta i, sobretot, parar bé la mosquitera i l'mp3, estri imprescindible quan has de compartir habitació amb més persones.

La nit anterior ha plogut de valent i ha fet força malvestats, els conreus, però, no es poden abandonar.

Al matí sembla que serà impossible que vingui cap vehicle a recollir-nos, l'aiguat ha estat prou important com per haver deixat la carretera impracticable i haver ensorrat tres cases a Sa Pa. Fins i tot l'hotel on hem deixat l'equipatge s'ha negat d'aigua. Sort de la previsió de viatjar amb bosses impermeables i no amb maletes. Alguns lloguen motocicletes i la resta carreguem motxilles i emprenem el camí de tornada per la carretera. Això ens permetrà observar com aquí el món segueix girant, estigui practicable la carretera o no. Al riu la gent "pesca" llenya i a la muntanya tothom treballa els pendissos amb els bous, és temps de collir el blat de moro. Les criatures volten soles, els nens més grans (cinc o sis anys) duen els més menuts penjats de l'esquena i somriuen, sempre somriuen.

Web de la setmana: KLM

Aquesta rajola amb la cara d'una servidora potser serà una més del mosaic de rajoles holandeses que componen el fuselatge dels avions de KLM. Si, és una frikada, però a mi volar m'apassiona, o sigui que no m'importa fer-ho a jornada completa, ni que sigui de forma virtual.

Aquest apunt estava programat per ahir divendres, quan blogger es va aixecar havia desaparegut i avui, arribada a casa, mel torno a trobar. Bé, prefereixo no fer-m'hi mala sang. O sigui que bon (el que queda de) cap de setmana!

La cremallera tunisiana, les revolucions i d'allò dels tòpics

Una mica a redós d'allò que us plantejava dilluns, aquests dies, per variar, tenia PAC de la UOC. Aquesta vegada, però, no patia més del compte, l'assignatura d'Antropologia social i cultural és de les meves preferides, no me n'amago. I un dels textos a treballar ha estat aquest. “Túnez nos adelanta a todos en paridad”. Blogs EL PAÍS: Mujeres. 14 d'abril 2011.

Del blog Una trobadora del segle XXI

La notícia ens refereix com un país de l'òrbita musulmana, acabat de sortir d'una revolució que ha finalitzat amb la dictadura, fa un salt endavant respecte a la igualtat de gènere i se situa al capdavant dels països democràtics de l'òrbita cristiana.

Les mobilitzacions massives de la població en el món musulmà, en el cas de Tunis, han obtingut èxit en temps rècord i han donat com a resultat una Assemblea Constituent on les llistes seran triades pel sistema cremallera, homes i dones alterns. Si bé en el món anomenat occidental, hi ha diversos països que han imposat el sistema de quotes, en molts casos no passa de ser un acte merament testimonial, ja que el poder el mantenen, a efectes pràctics, els homes.

Les dades estadístiques que ens aporta l'autora de l'article són aclaparadores, des de la ONU i quotaproject.org (Universitat d'Estocolm, Unió Parlamentària Internacional i IDEA), ens mostra com l'avanç cap a la igualtat efectiva, no ja percentualment sinó en qualitat, és lent però, sembla, inexorable. Des dels primers moviments feministes (ss. XVIII-XIX) fins avui, quan encara no s'ha aconseguit la igualtat de sexes i, ensems, l'abolició del concepte gènere, hem de convenir que la bondat d'aquestes s'ha instal·lat, potser ja definitivament, en l'imaginari col·lectiu com allò cap el qual cal tendir. Malauradament, és evident que els criteris economicistes ultra-liberals i de guany ràpid, continuen basant-se en dades estadístiques que perjudiquen l'accés de les dones al món del poder efectiu. Uns bons apunts al respecte els trobem en el blog de José Luís Ferreira, Todo lo que sea verdad, sota el títol “La economía de la discriminación” 1, 2, 3, 4, 5, basant-se en el llibre The Economics of Discrimination, del professor de la Universitat de Chicago Gary S. Becker.

No me'n puc estar, però, de destacar la càrrega ideològica de l'article, començant per la capçalera que el sustenta, EL PAÍS, un periòdic de l'àrea ideològica socialista, i sobretot el missatge que comporta el títol. Podríem dir que, amb el títol ja n'hi ha prou per fer un treball sencer.

Del blog d'en Jordi Cartanyà

“Túnez nos adelanta a todos en paridad”. La paraula “Túnez” ens diu, inequívocament: “país musulmà” i, en el nostre món, això ens remet, automàticament, a tots els tòpics i estereotips que tenim, i mantenim, sobre els països musulmans. Països subdesenvolupats, alguns enriquits ràpidament pel petroli on la riquesa ha anat a parar en mans de quatre xeics que han mantingut a la resta instal·lats en l'Edat Mitjana, i on les desigualtats socials són abismals i, l'última baula de la cadena la reserven per a les dones, condemnades a viure invisibles rere els mocadors, els burca, els xador (que siguin afganesos no ens importa), el hiyab (aquest si) i la ignorància. Evidentment que aquest enfilall de tòpics reforça la idea de l'excepcionalitat dels fets tunisencs, tan si són certs, els tòpics, com no. Així, doncs, sota l'única paraula “Túnez” establim una fotografia fixa que contrasta amb les altres dues paraules clau: “adelanta” i “paridad”. El “nos” i el “a todos” ens diu, també, que, literalment, “ens han passat la mà per la cara”. Gairebé em veig temptada d'afegir-hi un penitenciagite!, no oblidem que estem parlant d'un article periodístic i que, per tant, cal no oblidar mai la càrrega ideològica del mateix. Cosa que veurem, després, en l'altre apunt del testimoni de Lina Ben Mhenni, dona tunisiana.

La paritat, una qüestió la bondat de la qual, d'uns anys ençà estem discutint en el nostre món occidental i “civilitzat”, ens sembla impensable en cap altre país que no sigui de la nostra àrea. Ens hem atorgat la invenció de la igualtat entre dones i homes i, per tant, que un país de l'àrea musulmana, on les dones sembla que els fa gràcia dur el cap tapat, ens avanci en aquest afer és com una crida d'alerta per a la suposada involució que sembla que estem patint en el nostre trosset del món. L'autora ens destaca, també, el fet paradoxal que les feministes tunisianes han aprovat la fi de la prohibició de dur el mocador en edificis públics, quan aquí estem fent exactament el contrari en un acte tenyit de paternalisme i xenofòbia.

Ressaltar, també, l'esment que fa de l'actuació del Partit Popular, representant de la dreta, al davant de la Ley de Igualdad, on es fixa que cap sexe tindrà una presència inferior al 40% en cada tram de cinc candidats electorals i en el conjunt de la llista, clarament inferior a la cremallera tunisiana i que va ser dut per aquest partit al Tribunal Constitucional sota el qualificatiu de “torpede a la democràcia”.

De Ca la Dona

En el cas de l'apunt de la blogaire tunisiana Lina Ben Mhenni, enfocat com a testimoni personal i clarament emotiu, se'n desprèn que els homes d'aquell país també celebren aquesta paritat de facto, en la felicitació que rep l'escriptora per part del seu pare. Ens evoca a una unitat familiar del món musulmà que també tenim com a pròpia, sobretot d'ençà els testimonis com el de la dibuixant iraniana Marjanne Satrapi en el seu Persépolis, on ens remet a un tipus d'unitat familiar de classe mitjana culta i igualitària, amb l'afegit del pòsit de cultura secular, en les àrees musulmanes del planeta, i que resisteix heroicament a l'embranzida del fanatisme i el terror. Cal també que pensem en com, per a nosaltres, la llunyana Pèrsia o un país mediterrani com Tunis, pertanyen a un mateix imaginari.

Els dubtes que es planteja Lina Ben Mhenni són les preguntes que ens podem fer tots en el moment de llegir la notícia:

- Si arriben les dones integristes al Parlament, no acabaran votant contra elles mateixes?

- Hi ha prou dones capaces i competents en el país per a ocupar els espais que se'ls destina?

Del blog La mà de Fàtima

Solem escoltar queixes sobre les lleis de paritat sota l'excusa que el que ha de valer no és el gènere sinó la capacitat. Això no és res més que un parany semàntic que ens duu a creure que realment existeix la igualtat en el nostre país i que, en reclamar que es faci efectiva, les dones estem fent un tort a la democràcia i a la igualtat. Fins i tot alguns gosen qualificar el feminisme com a la materialització de l'odi contra els homes i, cal dir-ho, arrosseguem el desprestigi d'un cert tipus de feminisme molt combatiu als anys setanta del segle XX, el de les deesses, encara força vigent en el nostre país, que preconitza una suposada superioritat de les dones pel damunt dels homes, com si tinguéssim un lligam tel·lúric amb ens superiors. Sortosament aquest període sembla superat i roman en forma residual, associat al seu alter ego, el masclisme, i que ara, la paraula feminisme, torna a reprendre el seu significat: igualtat de drets entre els éssers humans. No hem d'oblidar mai, però, que en altres latituds feminisme vol dir, simplement, deixar de ser tractades com a animals.

Se m'acut que ...

Dansa de Cogul. Roca dels Moros, Cogul, Lleida

... les dones que feien les pintures en les coves prehistòriques potser no cobraven.

Unes opinions interessants en un blog molt interessant aquí.

I d'altres aquí, aquí

Web de la setmana: Ancestry.com

Batalla de Williamsburg. Kurz i Allison, 1893

Els americans són els dolents de la pel·lícula en el nostre món i la realitat ens ensenya que res és bo o dolent del tot. No sóc gens antiamericana, més aviat, he fet saber alguna vegada la meva admiració per aquella nació de nacions, origen dels grans canvis socials que ens han configurat. Amb tots els seus defectes i mancances, meravella i misèria es mesclen com arreu i, per això, em nego a tractar aquelles terres i aquelles gents  com un únic poble i un únic caràcter al qual em diu la premsa, o alguns líders, que toca odiar. Els seus defectes, dels quals abominem, són els nostres, que ocultem pertinentment.

de la web

I una cosa que els admiro, també, és que no s'avergonyeixen del seu passat. Si mirem enrere i llegim la realitat amb els ulls d'ara, caldria que tothom es passés el dia entonant el mea culpa amb el cap ple de cendra i les vestidures estripades; però el passat és quelcom que cal conèixer, per entendre el present i programar un nou futur si s'escau. Em sap greu, però no em sento gens culpable del que van fer els almogàvers, de fet no em sento ni culpable de les taronges que va furtar el meu avi quan era menut.

En aquest context, si fem un tomb per les noves tendències museístiques i de gestió del patrimoni cultural, ens costarà d'entendre com, encara ara, donem més valor a un magatzem d'objectes descontextualitzats anomenat museu, al qual hi accedim amb la mateixa unció amb que abans anàvem al temple, i menystenim el món digital i la Xarxa, que ens permeten exposar de forma didàctica, atractiva i amb alts nivells de qualitat científica i d'exposició, objectes, arxius de so i textos, els quals poden mantenir-se ben guardats en els seus arxius, mentre nosaltres els usem i en gaudim quan ens sembla. Només cal fer un tomb pel Museu da Pessoa, per copsar totes les possibilitats del medi.

de la web

Ancestry.com és un fitxer de les làpides dels cementiris nacionals dels militars morts en la Guerra Civil americana. M'ha fet pensar en algunes de les entrades del blog Imatges de pedra i silenci. Els d'Ancestry.com, en aquesta Web ens situen, mitjançant textos, mapes, so i fotografies, en aquells 1861-65 i, potser, hi podrem trobar, previ pas per caixa, algun parent que se'ns va perdre per Dixie.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Ah, si! i respecte a la política exterior nord-americana no em posiciono, perquè prou pena passo en intentar comprendre la política exterior espanyola. Això no vol dir que em puguin repugnar moltes coses de les que ens assabentem, per suposat.

A mig gas

Ja fa un temps que bloguejo a mig gas, perquè malgrat que m'hi senti molt còmoda en el món virtual, el món real se m'enduu amunt i avall en una mena de despropòsit que em controla l'agenda a la perfecció, o gairebé. Podré seguir? Aquesta pregunta, que es fan regularment tots els blogaires, també me la faig jo. I no pas perquè pensi que el món necessita les meves aportacions, sinó perquè sóc jo qui necessita compartir allò que veig, allò que penso, allò que em diuen, amb d'altres persones. Compartir, aprendre i créixer, verbs que sempre he procurat que fossin en el primer nivell de la meva existència per pur egoïsme. O sigui que ja em disculpareu si hi sóc, però no gaire. Potser passat el maig torno amb empenta o, ves a saber!

En qualsevol cas, com què sóc optimista, espero poder fer una temporada més. I parlant d'optimisme, aquest diumenge llegia a l'Ara, en l'espai de l'Anna Manso, on expressa la seva admiració per Dickens sota el títol "Optimistes del món, uniu-vos": "Chesterton explica que el tret principal de Dickens era el seu optimisme de pedra picada. I que va ser aquest optimisme el que el va empènyer a denunciar injustícies i a provocar canvis importants en la societat anglesa. L'optimista és molt millor reformador que el pessimista, afirma. L'optimista, argumenta, creu que el món és sensacional i quan topa amb alguna lletja realitat que ho desmenteix se sorprèn, s'indigna i, empipat com una mona, es mou i la canvia. El pessimista, per contra, supura un cinisme que l'aboca a la inacció. Per què canviar res si tot és  un pou de merda?"

Bé, sóc optimista, malgrat tot. Malgrat el Bin Laden que hi és però no, malgrat el canvi climàtic que hi és però no, malgrat la crisi que hi és però no, malgrat l'estupidesa congènita de tots plegats, que hi és però no. Per tant aquests dies em dedico a una tasca que em durà molts maldecaps, però que, si tot va com cal, em permetrà exercir el meu optimisme. Tronat i de pa sucat amb oli? Potser si, però els ateus no tenim vida eterna, així que hem de fer-ho tot en el temps que tenim aquí. Perdre'l queixant-nos i de mal humor és una despesa que no ens podem permetre. O sigui que, pel que fa a mi, res d'inacció. I sigueu optimistes, que és gratis-total!

Ah, si! i visca el Barça, gairebé me'n descuido, on tindré el cap.

Ràdio: ressaca de llibres, Maic i, per què no? el Barça

d'aquí

Aquest dia, a la ràdio, estàvem una mica saturades del Sant Jordi. Però, és clar, algú et parla bé d'un llibre, Maic, de la Tina Vallès, també blogaire a Ganxet sota les pedres, i no pots evitar enamorar-te'n. Després, vam parlar una mica de Sant Jordi, i com vaig aconseguir un llibre dedicat d'en Salvador Macip i Sebastià Roig, l'Ullals. Vam parlar de la col·lecció de llibrets Vaya Timo, que coordina Javier Armentia, del blog Por la boca muere el pez, i, després, per parlar del Madrid-Barça, vam llegir alguna part del molt bon article fet per en Jordi Pujadas, "Duel d'estils de lideratge", al seu blog La cullerada, i vam llegir, ben divertides, el poema-bajanada de la Zel, al seu Ara mateix. Si ens voleu escoltar ho teniu aquí.