Per fi!

A l'ambulatori! Ai, no! el CAP*. No solc anar a cal senyor metge si puc evitar-ho, això fa que, sovint, cometi l'error d'auto-medicar-me amb substàncies tan pernicioses com el paracetamol. Tanmateix hi ha dies que no te'n pots escapar, quan una lesió ja fa dos mesos que l'arrossegues o t'has de fer l'analítica ritual.

Si, perquè per a mi, l'analítica anual és un ritus des que en tinc memòria. Primer perquè a la més tendra infantesa van haver d'operar-me dels carnots i les amígdales, i sembla que no se'm coagulava bé la sang, i després dels dotze anys, i la primera visita al ginecòleg, sempre més ha estat així.

Aclareixo que la visita al ginecòleg amb la primera regla, el gener de l'any que en feia dotze, va ser una de les visites, també rituals, a les que ens sotmetia la mare, en excès afeccionada al correctors dentals i l'ortopèdia, així com al control total sobre la seva prole.

d'aquí

O sigui que tots els germans hem dut plantilles que no calien, ulleres que segur que tampoc calien i ortodòncia que si que calia. Bé, d'ortodòncia per a mi no, que les dents del davant ja les tenia raonablement endreçades. I una cosa és "arreglar" els fills i una altra fer despeses innecessàries.

Quan ma mare es quedava una estona mirant-nos mentre jugàvem, la seva mare, àvia nostra, sempre deia: "i ara, quin defecte els hi veus?". Perquè era del tot segur que, després d'una repassada materna, servidora acabés caminant passadís amunt i avall amb un annex de l'Enciclopèdia Espasa al cap.

I, em preguntareu, a què ve tanta disgressió? Doncs a què estic al CAP fent cua, però sembla que la meva metgessa va força retardada, i com què no em ve de gust xerrar amb ningú dels que hi són, doncs xerro amb vosaltres. Virtualment és clar que, de moment, xerro amb la llibreta.

Anar al metge quan no s'hi sol anar pot ser un bon motiu de distracció. Entenc que anar-hi massa sovint pot ser motiu de desenvolupament de tics psicopàtics, però, de tant en tant, no és pas dolent del tot.

D'entrada et cal fer una cua de mitja hora per saber on has d'anar. Evidentment que aquesta se la salten els "habituals", però jo no en sóc i tampoc han tingut la precaució de posar un panell amb el nom del metge i el número de consulta. Tot i que tenen una pantalla enorme on t'avisen tota l'estona que l'extracció de sang és a les vuit del matí (són les onze) i tota una senyora pissarra d'aquelles Velleda ... en blanc.

Al mostrador, dissenyat per estar-hi treballant com a mínim quatre persones, em puc imaginar quin goig devia fer el dia de la inauguració, només hi ha una noia, amb aspecte de "jo-vull-estar-a-Sant-Miquel-del-Fai", que va atenent la cua que, hores d'ara, arriba al carrer. Som una trentena de persones.

Pel que a mi em cal també podria "atacar" a qualsevol de les persones que passen vestides de blanc i preguntar-los, sense miraments, on visita la doctora L., però em sembla que no és la seva feina, a més, segurament que les visites van endarrerides i, per tant, no em cal córrer per escarxofar el cul en una cadira. Així també tinc ocasió de veure el personal i escoltar algunes converses, típiques i tòpiques, de les de "cal metge".

Avui és evident que hi deu haver ginecòleg, perquè sobtadement em sento "desocupada", insubstancial i com si la meva tasca a la vida hagués perdut tot significat. Unes quantes noies lluïnt les seves voluminoses panxes, som al juliol i això vol dir temps de parir, s'ensenyoregen del vestíbul. Les trobo excessives, tot i que, en el seu moment, les meves dues panxes es podien considerar glorioses, no tinc la sensació que la resta de la meva anatomia s'hagués desenvolupat fins a aquests extrems. Em toca creure que són una altra generació, més "refetes" com si diguéssim, és clar que jo berenava pa amb xocolata, res a veure amb la "bollería fina" d'ara. Les panxes desapareixen i el vestíbul torna a recuperar el seu tamany habitual.

Em sembla xocant que no sigui capaç de reconèixer a ningú del poble. Això em diu dues coses: l'una, que fa molt de temps que no venia, l'altra, que el poble ha crescut molt, potser massa fins i tot, vista la desproporció entre el servei i la gentada que ha d'atendre. Finalment em toca i la pobra recepcionista, la Marga, sé que es diu així per la targeta que li penja de la butxaca, m'indica on he d'anar. L'anterior a mi ha aprofitat l'avinentesa per dir-li quatre fàstics sobre el sistema sanitari i la pobra ha accentuat la seva cara de "jo-vull-ser-a-Sant-Miquel-del-Fai". Aprofito per somriure-li i ser el més breu possible. Li ho demano si us plau i li'n dono les gràcies.

I veus? he tingut temps de sobres. Encara m'estic esperant i ja us he explicat tot això. No cal posar-se nerviós. Amb els que manen si, amb els que treballen no. Té, mira, ja em toca!

Ah! i bones vacances! ens veiem al setembre!

*CAP: Centre d'Assistència Primària.