Els límits (els meus, és clar)

• Calcula el límit quan x tendeix a – 2. Clídice, a la pissarra.

• Ho sento profe, no sortiré, en conec els meus de límits, no el d'ics tendint a -2.

• Vols dir que el problema és que no ets gaire conscient dels teus límits i sempre els passes?

• Potser el problema és que alguns si que no els coneixen i decideixen dedicar-se a la suposada docència.

Aquesta, o una conversa similar, em va costar un trimestre de matemàtiques de tercer de BUP, i tot el BUP ensems, perquè no vaig aprovar mai l'assignatura i vaig entrar a la universitat als trenta-cinc anys. Curiosament jo era una alumna que solia treure excel·lent en matemàtiques. Què va passar? Doncs que tot era un joc de límits, jo els vaig passar i l'altre ja feia temps que els havia passat.

La vida és un perpetu enfrontament als propis límits, una eterna acceptació del fracàs. I, en aquests afers, qui més m'ha ensenyat és la muntanya. Conec gent que només troben el seu límit a l'Himalaia, o als pols, o als Andes. D'altres que conec els troben als Alps, als deserts, en competicions i raids. Jo, que sóc de poble i de casa pobra, també els cerco. Més a la menuda, no cal dir, però també procuro saber-me, en els meus límits.

“No puc més, estic rebentada”, “a partir d'aquí tinc por”, “no pujaré”, “no seguiré”, “una mica més, és molt poca distància”, “he de superar aquesta por”, “pots fer-ho”, “un pas més”... Aquestes són frases que he dit moltes vegades i les respostes, tant de les unes com de les altres, m'han explicat coses de mi mateixa.

He sabut que, amb paciència, puc fer moltes coses. He sabut que n'hi ha moltes que no puc fer i que no passa res. He sabut que és impossible avorrir-se al món i que et pots passar quatre hores asseguda a terra, esperant un autobús tot menjant llavors de gira-sol, i decidint quina forma tenen els núvols. He sabut que quan estic cansada no puc seure, perquè després no m'aixeco. He sabut que després de caminar dotze hores per la muntanya amb una motxilla de travessa i en plena canícula, sóc capaç de caminar una hora més només per la promesa d'una dutxa i un llit. He sabut que no m'importa no saber si vaig pentinada o no, si duc la cara o la roba netes. He sabut que es pot sobreviure amb un àpat magre al dia, al menys durant uns quants dies i he sabut, també, que el millor del món és una cervesa fresca acompanyada dels qui més estimes, en silenci, després d'una dura jornada a la muntanya.

Sortosament, la muntanya és la meva còmplice, la meva amiga, la meva amant, la meva tortura, el meu dolor, el meu abisme, la meva llibertat i la meva dèria. I quan penso en el límit quan ics tendeix a menys dos, i en aquell professor, penso que va ser una llàstima, però que també vaig aprendre coses d'aquest primer fracàs i que, potser, ara no contestaria així ... segurament seria pitjor.