Que no hi hagi confusió, no me n'estic fotent, o potser sí. De ben segur que en Rubianes també en faria conya de tot plegat, d'aquest castell d'hipocresia i sentimentalisme de pa sucat amb oli que ens controla.
S'ha mort el Pepe Rubianes i ja tenim un altre cadàver amb què alimentar la indústria de la cultura. Perquè d'ençà que els economistes de finals del XIX i principis del XX (Smith, Marsall, Keynes, entre altres) van besllumar la bondat de la cultura com a bé de consum, el sistema funciona així.
Mentre era viu Rubianes agradava uns quants, i no sempre. Un cop mort la seva obra s'estendrà exponencialment. Tothom estima Rubianes, tothom coneix Rubianes, tothom visita els youtubes de Rubianes.
De sobte la gent parla amb tu i, fent un somriure de suficiència, et diu que li "sua la polla”, o que està “hasta los huevos” d'aquell “hijo de la gran puta” o del “mamón ese que me toca las pelotas”. I tu te'ls mires i penses: però què diu aquest poca-solta? Sobretot si a l'interfecte mai de la vida li havies sentit més enllà d'un “casumdena”.
Penso que si allò que feia Rubianes era autèntic i tingués l'oportunitat de veure que se'n fa del seu cadàver, s'emprenyaria d'allò més i fugiria corrents a l'Àfrica amb un: “iros a la puta mierda ya, gilipollas!”.
5 comentaris:
Al blog de l'Albatros he vist el teu comentari, he fet el tafaner en el teu i el trobo interessant, et segueixo. Ah! el meu també va de música
Per desgracia, aquesta societat funciona aixi, i en la literatura ha passat el mateix al llarg de la história.tens tota la raò del mon. Hi ha veritables personatges vius que es mereixen un reconeixement a la seva trajectoria i només sera vàlid en la seva mort.
nena si vols em guardes uns poemes per si la dinyo!
:)
Bé, el Rubianes va deixar dit que en l'acte de comiat al tanatori no es fessin parlaments. Prou indicatiu, en un paio amb la seva dialèctica desfrenada... Van respectar la seva voluntat, cosa que no l'ha privat, evidentment, dels rius de tinta d'homenatge -a la qual jo mateix, ja ho saps, m'he sumat-. O sigui que tens raó, que el Rubianes se n'en fotria molt de tanta elegia somicaire...
Ara, jo l'admirava sense reserves, en vida -no tenia el gust de conèixer la persona, només l'artista-. I admirava el que tenia de persona valenta i sense pèls a la llengua. Segur que molts que li tenien una ràbia tinyosa ara s'apunten al carro de l'homenatge, però a mi m'agrada que es multipliqui la visió de la seva obra, el que per a mi compta, ja que el seu irrespectuós atac a determinats estaments em fa gràcia, i em sembla necessari.
Vaja, crec jo...
La bondat de l'obra d'en Rubianes no la discutiré mai, perquè tinc pocs referents més enllà d'alguna actuació seva i no en directe. He de dir que no em va desagradar, però tampoc em va entusiasmar, però això és com tot, a tothom no ens poden agradar les mateixes coses.
El que critico en el meu post, no és el teu ni el de tantes persones admiradores d'en Rubianes, ni se m'acudiria. El que em sembla repugnant, tant amb ell com amb els que esmento i els centenars de cadàvers embalsamats que tenim en el panteó "dels que s'ha d'admirar encara que no tinguis punyetera idea de qui eren" és, justament això.
I com tu dius l'aprofitament que se'n fa per part de la classe política i, fins i tot de l'artística, perquè ja és curiós i potser és veritat, però renoi! quants amics incondicionals que tenia! I si en el seu cas fos veritat, que no en dubto, en els altres què? Al final, com en el cas de l'Elvis i la Marylin s'han convertit en pur espectacle.
Només cal veure casos com el meu, que em deleixo per anar a Las Vegas a que em casin en una d'aquelles fantàstiques capelles un paio vestit d'Elvis amb llumetes enceses al vestit. ;)
És curiós això del Rubianes: i molt probable que ara surtin elogis i homenatges, i edicions en DVD de luxe amb la seva obra completa, textos inèdits i demés. Té (tenia) uns quants amics molt aficionats a treure partit de tot, i molt hàbils a fer diners. Ens podem esperar qualsevol cosa. També és cert que ha "ampliat" i "normalitzat" el vocabulari, i que ara resultarà encara més fàcil sentir les seves expressions, sobretot quan hagien editat el DVD de luxe.
I per cert: no sabia que l'Elvys i la Marilyn vivien a Santcu, però no sé perquè ara penso que els dec haver vist...
Publica un comentari a l'entrada