Els camps dels vençuts

d'aquí

Sempre que penso en Carlos Àrias Navarro penso en una mona trista, o en què era un home amb orelles. Ja ho sé que habitualment els homes solen dur les orelles posades, però és que aquest fou el tret que més em va quedar gravat d'aquell mig cos d'home que des de la tele, en blanc i negre de casa, deia allò de: "españoles, Franco ha muerto". Jo tenia dotze anys i ho vaig trobar tan trist que em vaig fer un tip de plorar. Franco, el pare de la pàtria, el que vetllava perquè tot fos com cal - fos el que fos aquest com cal-, s'havia mort i això, dit per l'home amb la cara de mona trista, feia plorar molt. Si, ja ho sé, sóc de llàgrima fàcil, si fins i tot plorava amb les vicissituds d'Alfredo Landa en Cateto a babor! Per això tampoc comprenia massa el somriure dels pares, els xiuxiuejos, la preocupació dels padrins i que vam marxar uns dies de vacances als Pirineus, quan encara no tocava.

Vaig començar a comprendre, als dotze anys, moltes coses que fins aleshores es mantenien amagades sota un tel d'equívocs, de frases inacabades, persones que hi eren però no, cartes de França i silencis, uns silencis densos prenyats de mirades que em defugien i que es defugien entre elles, no fos cas que la mirada delatés quelcom, que aleshores jo era incapaç de comprendre, al davant de les criatures i que aquestes, nosaltres, poguéssim reproduir fora de casa portant la desgràcia a la família. També va ser quan vaig deixar de creure en Déu, no només en el Déu dels cristians, sinó en tots i cadascun dels déus possibles. Fou una etapa rara que es condensa entre el 20-N del 1975 i el 28 de juny del 1976, quan vaig fer tretze anys. Set mesos on vaig descobrir que el món on vivia no era com me l'havia imaginat, potser és que tampoc me l'havia imaginat de cap manera, sinó que l'havia anat visquent capficada en aprendre les lliçons de monges, les classes de música, la labor i jugar amb mon germà.

Potser el senyor amb cara de mona trista no fou el detonant de res, però tots recordem què fèiem en certs moments històrics que la televisió ens ha gravat, perquè sóc d'una generació que sempre ha viscut amb televisió a casa i, per tant, forma part indestriable de la meva forma de veure el món. També recordo que vaig descobrir una col·lecció de llibres del pare que abans m'havia passat desapercebuda i ben poc adequada per a una nena de dotze anys. Sortosament aleshores no s'estilava això de comprar els llibres "per edats". Aquells llibres em van fer mal, i em van fer bé, és clar, però sobretot em van ensenyar que la gent podia ser molt més dolenta del que mai m'hagués pogut imaginar, però que la roda gira, infinitament. Després de devorar tota la col·lecció, em vaig fer vella de cop i els déus i els herois es van esfumar com un borralló de boira sota el sol del matí.

En Lluís -el protagonista del llibre d'aquí dalt i, en bona part, l'autor mateix, Lluís Antoni Navarro i Cucarella- vivia els mateixos moments i els mateixos despertars en una realitat distinta que la meva, però molt propera per l'apreciació del món, de la família, del carrer. De sobte passava del seu univers infantil, de pillet de carrer, a començar a treballar amb catorze anys, les primeres cigarretes, els primers amors, les primeres preguntes i, finalment, la verema a França, on podrà mirar casa seva des de fora. Universos paral·lels, el d'en Lluís, el de les proclames polítiques franquistes, els afusellaments del 27 de setembre de 1975, el de les notícies de l'estranger, la mort del dictador, el meu, el de tots els que ho vam viure, relatat amb la prosa magnífica d'aquest artista del 3D en la literatura.

"La literatura -almenys jo l'entenc així- és com una coctelera. Hi poses molta literatura llegida, una altra mesura d'història escoltada i, si cal, com en aquesta ocasió, una bona dosi d'experiència viscuda.


Encertar l'adequada mesura de cada ingredient perquè el còctel isca bo -coherent- és el repte de cada novel·la."

Toni Cucarella, de la dedicatòria.

Quan et fas el propòsit de llegir tota l'obra d'un autor tremoles a cada títol, perquè si bé ho fas per amor a la seva obra, sempre et queda el dubte de si mai et decebrà. Ara com ara, Cucarella no m'ha decebut en cap instant. Amb la senzillesa amb la que et parla d'això i d'allò al davant d'una cervesa, a Els camps dels vençuts, i les persones que el poblen, retrata un instant puntual de la nostra història a Xàtiva, amb una mestria que fa de la ciutat socarrada una ciutat universal.

I no hem d'oblidar la meravella del llenguatge, ric i saborós, cruixent i aromàtic. Si, ja ho sé que potser no són els adjectius adequats per parlar de llengua, però és que els que patim el mal d'estar-ne enamorats, de la nostra, i ensems de totes les altres, no podem evitar de degustar-la, mastegar-la, assaborir-la i, al damunt, no engreixa!

Cucarella, Toni. Els camps dels vençuts. Barcelona, 2002. Columna.