L'Eponelep em porta a Cicely, que és on anem a parar, tots plegats, de forma recurrent. Cicely no és res més que aquell lloc on habiten els esperits dels vius -i dels morts potser també-, aquell recer on el temps no passa, on podem dedicar-nos a polir el passat, a llimar-ne les arestes, tapar les vergonyes, legitimar els errors i afuar els odis que, amb la distància i el temps, prenen cos i passen a ser més reals que la realitat mateixa.
Mai vaig ser fidel a la sèrie, les meves fidelitats són escasses, però sempre he estat fidel a la seva icona, com fidel he estat als clàssics. Cicely no és gran cosa més que l'Èreb, l'inframón, el lloc on res es modifica, allà on voldríem arribar quan tenim l'ànima lacerada per torts reals o imaginaris. A Cicely tots complim un paper -dramàtic o còmic- i sabem, perfectament, quin és el paper de cadascun dels altres.
Com en aquests dies, quan, des de ben menuda, em sento més dins de Cicely que mai. Veig la gent que viatja amb flors al cementiri, un ritual que m'ha estat sempre aliè -mai he vist ningú de casa fer-ho, "les flors en vida" deia la padrina Dolors, i així va ser, sense jutjar, però a la nostra. És ben curiós veure com, aquests dies, suren els esperits dels morts al nostre voltant, imagino que com de costum, però en aquest temps, la majoria de les persones els fa evidents, no els neguen.
De sempre, cada matí, un cop desperta, destino uns minuts a invocar els meus esperits, vius i morts, aquells que sempre m'acompanyen, que caminen amb mi pels senders al bosc. Ells estan amb mi perquè ells són jo. I és així com alguns vivim el món, movent-nos carregats de boires amigues, esperits benignes que ens ajuden a comprendre allò nou, a evocar allò vell i no ens permeten sentir-nos sols, mai.
I és gràcies a ells, que van i vénen del meu Cicely particular, no sé pas si de la mà de Caront, o per mitjà d'algun forat de cuc, potser més adequat als temps que corren, o, senzillament, fruit de la meva voluntat i la força en invocar-los, que viatjo en el temps i en l'espai, una vegada i una altra. I rememoro llocs, llums, aromes, sons, veus, cares i carícies, capaces, totes elles, de cauteritzar les ferides diàries. I, també, és gràcies a aquest acte d'invocació dels meus esperits que tot s'equilibra, quan trobo la força per seguir endavant per no quedar-me ancorada en la boira, dins Cicely.
Però quan perdi els records, si us plau, mateu-me.
13 comentaris:
Ahir a la tarda vaig veure un documental a la 2 que ensenyava Cambodja.
Quan vaig veure aquelles cases amb els seus altars per l'esperit protector, la gent, la parella de periodistes/turistes que anaven una mica més enllà dels circuits turístics, em vaig recordar de tu.
Ja sé que vas anar a Vietnam, Clí, però és que també sortien vietnamites en pobles que suraven sobre l'aigua del riu.
Bon dilluns/dissabte.
Hola gatot, no és gaire fàcil anar fora dels circuits turístics en aquella zona, més que res perquè encara està infestada de mines, però es pot fer. També vaig ser a Cambodja, però aquesta part, la dels camps (o llacs) de refugiats vietnamites me l'he guardat per a mi. Els orientals somriuen amb facilitat, allí no somreia ningú, ni per error. Però, és clar, a Cambodja ser vietnamita, ara, es paga car. Han de pagar el llegat de Pol Pot i els khmers rojos. Em vaig endur molts esperits d'allà, segurament que encara no els comprenc, però tenim temps, això rai.
Dels records i la memòria som fets els humans....aquest mític particular lloc de Cicely el vaig "visitar" sovint i m'encantava la manera de ser i d'actuar que mostraven...recreació o literatura televisiva ...les flors virtuals dels cementeri dels records mai es marceixen com les flors reals
Mira, jo sí era gran seguidora de la sèrie i Cicely és sempre un bon lloc on tornar, on escapar-se, on fugir... Jo ho recordo tot sovint, Cicely i "New York state of mind", una cançó de Billy Joel relacionada amb la sèrie...
M'apunto al pensament de la teva padrina: les flors en vida, sí senyora!
Quan comencis a perdre el peu dels records compta amb mi. Et faré costat xiuxiuejant-te un seguici de topònims de la nostra Serralada i del nostre Serrat.
¡¡¡Jopi, CLI !! cuantísima inspiració en el teu escrit...
De les coses més boniques i dels budells que t'he llegit, mira és que em surt ja mateix muaaakss bonica. No farà mancada matar-te mai perquè sempre recordaràs.
Veuràs, jo com tu... tot i que a la meva casa sempre van ser molt de flors i les *parafernalias *luctuosas d'aquests dies, al meu aquestes coses no em diuen gens. Et dic més a l'única persona que he perdut i per la qual segurament mai en la vida deixi de plorar que és el meu pare mai l'he vist en li cementiri, al meu allí em sembla que no hi ha gens absolutament gens que em recordi a ell.. les poques vegades que he anat, passeig veient un parc de vegades curiós, de vegades excessivament melodramático i recarregat per al meu gust, però del meu pare no veig gens... suposo que és una d'aquestes boires que t'acompanyen a tu... jo parlo amb la meva boira, de vegades com avui que estic especialment idiota per aquest assumpte ploro amb ell... però vagi, que va amb mi... crec que al meu per això no crec que em matin mai, seria absolutament impossible deixar de recordar-li, abans m'oblido del meu nom.
Molts petons preciosa i enhorabona pel bonic de les teves paraules CLI
PD
Aaahh!! y... disculpa a Peces Barba, pobre... es la edad jajaja
Oh.
De debò, aquest és l'únic sentit que pot tenir per a mi aquesta data d'avui. Deixar un panellet per a l'àvia, que m'acompanya sempre pels senders.
I com deia la Maggie: "Life is everywhere. The earth is throbbing with it, it's like music. The plants, the creatures, the ones we see, the ones we don't see, it's like one, big, pulsating symphony."
Una abraçada.
No coneixia el significat de Cicely, i reconec que primer m'ha sorprés i he pensat en la série.
Tots tenim records i persones que ens fan com ens fan, de les vivències amb elles ens anem construïnt i sempre son amb nosaltres.
A casa no hem estat mai gaire de castanyada ni de mort, ni flors als cementiris. Però recordo algun any haver acompanyat l'àvia i era un sentiment molt estrany.
Elfreelang m'has fet pensar en la nostra pròpia virtualitat. Serà que la Xarxa també és Cicely i ens la passem cercant-la?
Barcelonauta hola :) m'has fet pensar en la cançó :)
Girbén seré l'ésser més afortunat de la terra si, quan arriba l'hora, tinc al meu costat persones que em xiuxiuegin tot allò que sempre m'ha importat :)
María somos nosotros pero, sobretodo, somos nuestras sombras. Acaso seríamos nada sin ellas? Respeto todas las costumbres, puesto que las personas encontramos mucho consuelo en esos rituales, pero no se hicieron para mi. Que le vamos a hacer! De momento seguiremos andando con nuestro hatillo, o, como Rebeca Montiel de Cien años de soledad, que vaga por el mundo paseando los huesos de los suyos, aunque, para nuestra fortuna, los recuerdos, bien llevados, no pesan. Un gran abrazo guapa :)
Eponelep poca gent recorda aquest costum ancestral d'alimentar les ànimes dels nostres difunts. T'agraeixo l'haver pogut compartir els teus apunts i sí, tenia raó la Maggie, la terra vibra amb ella (la vida, és com la música. Gràcies! :)
rits és curiós com alguns rituals prenen tot el seu sentit quan els practiques al costat dels avis, en canvi amb la resta de gent, pares inclosos, no funciona exactament igual. Penso que, avui, tantes criatures es perden l'ocasió de viure amb els més vells!
Les flors en vida, sí. I si no me les regalen, me les compro. Que no sabem quant temps serem aquí i no m'agrada tenir el pis sense flors. Prou gris és l'edifici, el barri i alguns dies... Quina llàstima estimar qui no ens estima i esperar flors que no arriben o que arribaran quan ja no faran servei. I quina llàstima gastar els pensaments en aquestes batalles perdudes i no fer el que fas tu de pensar en aquells que ens protegeixen. M'ha agradat llegir-te tot avui. Tinc un dia...
marta(volar de nit) espero que el dia t'hagi millorat :) Sé que semblo una galeteta de la sort, però depèn de tu. Una abraçada. Tenim gintònics pendents :)
Si miras en mi perfil, CLI, verás que es mi novela favorita... una de las más favoritas vaya:-)
Gracias cielo.
Un beso y feliz resto de semana, CLI
Publica un comentari a l'entrada