... i punt

Mai poder veure la realitat nítidament

Durant les últimes setmanes he estat rumiant quina era la meva singladura blogaire i, si bé fins fa un temps ho tenia ben clar, últimament em sentia terriblement angoixada pel fet de no tenir temps de bloguejar com cal, com em penso, o com m'havia imposat fer-ho.

La vida m'ha canviat substancialment i ara el món real m'exigeix moltes hores, massa hores sent protagonista -a la menuda, no cal dir- m'exigeixen que la reflexió que en pugui fer sigui més íntima, més acurada, només per un principi de responsabilitat ineludible.

Això què vol dir? Doncs és fàcil: no tinc temps per fer cabal a Un tel als ulls de la forma que jo entenc que cal fer-ho. No és pas que no tingui idees, ni temes, ni ganes, ni il·lusió ... senzillament: no tinc temps. I, així, sento que us estic estafant, al no poder fer el seguiment dels apunts, de donar-li una mínima coherència.

Tot té darreres, res és el que sembla

Ara mateix sento que aquests quatre anys i mig han caducat, que la Clídice, tal i com me l'havia inventada, ha prescrit i, cada cop més, la sento lluny de mi mateixa, com algú aliè a qui coneixes d'èpoques passades, de qui en tens un bon record, però amb qui, difícilment, tornaràs a sortir de festa.

No sé, exactament, que ha estat Un tel als ulls. Per a mi ha estat una finestra oberta al món, un medi de comunicació imprescindible durant aquests quatre anys, l'oportunitat de conèixer-vos, de créixer, aprendre ... Però no vull abusar de la vostra amabilitat i és per això que paro aquí.

Potser, algun dia, em vagui de retornar (és una amenaça? potser ja ho he fet, amb més calma), o potser no perquè hauré trobat un altre camí per comunicar-me, per rebre els ínputs del món que m'envolta. En qualsevol cas, no vull deixar passar l'oportunitat d'agrair-vos la presència, la sapiència, la paciència i el camí que, amb alguns de vosaltres, hem fet plegats.

En la llengua que calgui

No ho dic per dir, estimo totes i cadascuna de les vostres opinions, m'agradaria tenir-vos desvirtualitzats per convidar-vos a sopar i fer una tertúlia infinita. Tots els que heu estat passant per aquí teniu grans qualitats i m'heu ensenyat una pila de coses. Però no pot ser. O sigui que: moltes gràcies i, ja ho sabeu, si us cal res, si us puc ser d'alguna utilitat: mvilardosa@gmail.com

Un bocí de mi s'ha quedat al Màrmara, com un bon bocí se l'ha endut Un tel als ulls

I, ja em disculpareu la presumpció, però sempre m'ha enamorat aquest epíleg, que ja us havia posat:

"Si tots nosaltres, esperits,
us hem deixat espaordits,
penseu que us heu endormiscat
quan l'irreal us ha sobtat,
que tot aquest assumpte inútil
no ha estat sinó un somni inconsútil.
No em renyeu gaire, bona gent;
si ens perdoneu, serà excel·lent.
Amb una sort no ben guanyada,
per escapar d'una xiulada,
us dic, tan cert com jo sóc Puck,
que esmolarem el nostre lluc.
Si no, digueu-me mentider.
Bona nit, doncs. Que us vagi bé.
Concediu-me les mans, amics,
i Puck, si pot, us farà rics."*

d'aquí

Salut i fortuna pel 2013!

Per cert, aquest és l'punt 888, o sigui que un xinès ho trobaria una casualitat feliç. Segur que hi tornaré, però no aquí.

*SHAKESPEARE, William. El somni d'una nit d'estiu. Barcelona, 1993. Editorial Vicens Vives. Traducció de Salvador Oliva

Web de la setmana: TCM d'agost

Si esteu llegint aquest apunt és que, d'entrada, per a vosaltres el món no s'ha acabat. O sigui que ni eix de la Terra a can pistraus, ni alineament de planetes, ni naus de Raticulín (xiu, xiu) que valguin. Vaja que potser sí que el món s'acaba, però ningú no diu que no s'acabi bé. I ves que no sigui que els maies van decidir acabar-lo avui perquè s'havien quedat sense pedra, que mai se sap, o és que era en alguna hora concreta? A més, què es pot esperar d'una gent que fa calendaris rodons i no coneix la roda? Així, doncs, seguim una mica la tònica del blog i ens deixem de bestieses.

El canal americà per cable d'en Ted Turner, Turner Classic Movies, a l'agost va programar una pila de clàssics. Encara que us sembli que vaig tard, l'interessant és poder-se passejar per la WEB de Summer under the stars 2012, per tant, poder portar una mica d'escalfor d'estiu al cor del Nadal

d'aquí

Que tingueu un molt bon Nadal, un millor (i canalònic) Sant Esteve i que entreu al Nou Any amb totes les benaurances possibles. I si no és amb caviar i xampany, que sigui amb pa amb oli i un got de vi, però, sobretot, que sigui amb la calidesa d'una abraçada. Afegiu-hi la meva si us plau.

ups! o ... cagada pastoret!

d'aquí

amb els anys una aprèn a controlar-se, poc o molt. tanmateix, malgrat que cada dia més et converteixis en algú en minúscules, no falla el dia en el qual obres massa la boca i ... ups! ja l'has vessada. en aquest cas em sap molt de greu, però tampoc tinc tirada a flagel·lar-me, per inútil, i tampoc penso que em calgui estar vigilant contínuament, per paranoic. que una no és perfecta ja està assumit, el mal és que, a vegades, els demés no ho tenen massa clar, o, demanant tant, no s'adonen del destret en què poden posar a l'altre. al cap i a la fi, els que ens escrivim en minúscules, arriba un dia en què, per molt que ens mortifiquem, ens morim i ja està.

Pura vida

"Me parece que ya se ha hecho tarde para cambiar de rumbo, y además no tengo ganas. Creo que somos tipos tercos, de esos que nunca aprenden aunque les muelan a palos. Sostengo que la escalada ha rescatado mi vida de las garras de una existencia burguesa, mediocre o insignificante, o todo ello a la vez. Aunque haya quien piense que sólo somos los niños malcriados de una sociedad decadente, yo no lo creo así, y sólo espero el momento de subir bien alto para mirar una vez más con infinita libertad dentro de mí, y para robarles energía a estas montañas sin par que me alimentan y enriquecen cada vez más. Esta vida, que yo mismo he elegido, me llena profundamente." Iñaki Ochoa

Al 2008, Iñaki Ochoa, fundador de la ONG SOS Himalaya, va morir a la cara sud de l'Annapurna, a 7.400 metres d'alçada, on roman el seu cos. En la seva agonia, la seva parella, la Nancy, al camp base, el seu company de cordada, Horia, que roman amb ell, i fins a una dotzena dels millors muntanyers del món, de més de deu països, proven de rescatar-lo.

"Hom ha d'ésser sincer amb un mateix. L'Iñaki estava malament. El més normal seria dir que li quedaven vint-i-quatre hores com a molt. Hom pot dir: "no hi ha manera d'ajudar-lo", i prendre's una altra cervesa. Però això no està bé. Has de pujar i veure que passa. Veure què hi pots fer. En un moment així, has de creure que pots ajudar-lo. Si no ho creus, no fas res. I és un error. Has de fer tot el que puguis fins que tot s'hagi acabat." Ueli.

"L'èxit i la glòria no signifiquen res per a un alpinista. El que anomenen glòria no aporta res a un alpinista. Això no és futbol ni tennis. Això no dóna diners. L'èxit, en el sentit que se li sol donar, no existeix per a l'alpinista. No anem a les muntanyes a la recerca de l'èxit. I menys de la glòria." Alexei

"No som herois, n'estic segur. No hi ha res heroic en tot això. És una necessitat humana. Ajudar-nos els uns als altres per a sobreviure junts. És això." Alexei

"No anem allí a morir, anem a assaborir el veritable sabor de la vida."

"La muerte no encaja por ningún lado ... es la vida." Iñaki

Moltes d'aquestes paraules ens són útils per a escalar muntanyes diàries, encara que no facin 8.000 metres, però en les quals les allaus, la manca d'oxigen, el perill, ens semblen, o son, tan reals com ho poden ser a l'Himalaya. Pura vida. Si en teniu l'ocasió, no deixeu de veure-la jo ho he fet a Filmin.es.

en OFF

Apardalar-se, provar de respirar durant quatre dies, ja no és el que era, perquè una, innocent, prova d'allunyar-se de tot i tothom i la realitat l'acaba perseguint. En format web, Twitter, e-correu, Whatsapp (ditxosa wi-fi) o venedor ambulant. Perquè no sempre la informació et ve de la tècnica -la gent sol estar viva-, i entre Rajoys i ministres esperpèntics, dèficits públics, Merkels, Síria, Gaza i una mica el mateix de sempre, més dut a l'extrem, o encara pitjor, que no sé si és que m'estic fent vella o és que les coses van a mal borràs més del que ens pugui semblar, i una acaba preguntant-se si té cap sentit provar de fugir de la realitat ni que sigui una miqueta. Però bé, mirem-ho des d'un altre punt de vista: res em sorprèn avui, i si alguna cosa em pot sorprendre, segur que serà positiva. Que, com les meigas, haberlas haylas.

I ...

Apardalada fins dilluns. Salut.

Guia excursionista

La Guia excursionista: Olesa de Montserrat i Entorns, és un bon regal pels malalts de la cosa de voltar per la nostra terra. En Joan Soler Gironès, un autor molt jove, ha confegit aquesta guia amb 20 itineraris diferents pel terme d'Olesa de Montserrat, una part de Vacarisses i una altra part d'Esparreguera. Informació patrimonial, històrica i de natura, amb pròleg de l'alcalde d'Olesa, Salvador Prat i del meteoròleg de TV3 Dani Ramírez.

Aquesta guia, derivada del Treball de Recerca de Batxillerat de l'autor, és una obra remarcable per l'excel·lent resultat i el disseny amb què ens arriba. La publicació ha anat a càrrec de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i la Comunitat Minera Olesana, entre altres. L'autor també manté un blog i també és coautor del quadern número tres de la col·lecció "Quaderns d'Olesa", anomenat El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns.

Cal remarcar que pels olesans, els "entorns" és l'eufemisme emprat per parlar d'Esparreguera, per això no me n'estic d'incloure una de les pàgines de la guia d'aquesta bonica vila veïna d'Olesa de Montserrat. Esparreguera, és clar!

Web de la setmana: Geox Amphibiox

Sí, és propaganda, però m'agrada la web i m'agraden les sabates. Ah! i el de la foto és català!

d'aquí

Bon cap de setmana!

... i un pingüí de dos metres!

La reunió començava a fer-se soporífera. Al davant de la Nostraprotagonista es trobava el controlador en vaga de zel, per tant, els punts de l'ordre del dia es feien feixucs, gairebé agònics i, invariablement, acabaven on havien començat, en un bucle infinit, aliè a les persones, allargant la solució a problemes que, fora d'aquell despatx, eren reals i afectaven a éssers humans dels de debò, dels de carn i ossos.

L'opció? Cap ni una, ell tenia la paella pel mànec i només es desencallarien les qüestions aportades quan la Nostraprotagonista s'hagués humiliat i rebaixat per afalagar l'ego malalt d'aquell personatge que, podrint tot allò que queia en les seves mans, durant mesos, al final de tot accedia a les súpliques i, en un gest magnànim, salvava la vida dels que l'envoltaven.

Mentre el tipus feia un dels seus llargs i pesats discursos legals, la Nostraprotagonista, basquejada, i essent conscient de la necessitat de mantenir la cordura -i no treure una metralladora i cometre una escabetxina-, mirava distretament el Twitter. Una notícia li va cridar l'atenció: s'havia descobert el fòssil d'un pingüí de dos metres, de 34 milions anys d'edat, a l'Antàrtida.

La Nostraprotagonista recordà que feia molt de temps que no consultava la webcam que la connectava a l'ara i aquí de l'Antàrtida, un d'aquells llocs als quals desitjaria viatjar, de ben segur. Després provà d'imaginar-se el pingüí de dos metres, potser una mica com en Pingu? No, no pas, millor un pingüí més realista, amb cara de mala bava.

La veu monòtona, i un pel aguda, del controlador la tornà a la realitat, aixecà els ulls i el veié allà, al seu davant, explicant amb tots els ets i els uts el perquè, a causa de la incompetència de tot el món, ell havia hagut de patir innombrables inconvenients per arribar a la solució salvadora. Sort en teníem tots plegats de la seva preclara intel·ligència.

El pingüí de dos metres es materialitzà al darrera del tipus. Ell no se n'adonà, però, per a ella era real, palpable. Primer va néixer com un holograma, una mica desdibuixat per les vores, però, en qüestió de segons s'anà fent corpori, tridimensional. El pit de la bèstia es movia al ritme de la seva respiració, tingué la temptació d'allargar la mà per acariciar-li les plomes blanques del tors.

L'ocell semblava que, poc a poc, s'anava adonant de tot plegat i en ser una il·lusió de la Nostraprotagonista, un cop finalitzat el seu procés de materialització, es feu càrrec de la situació ràpidament. Amb tota la seva envergadura s'apropà el màxim possible al cap del controlador, inspirà profundament i emeté un bram eixordador que aixecà quatre pèls de la seva coroneta. O potser només li ho havia semblat?

El pingüí se la mirà i li picà l'ullet i ella rigué. El controlador aixecà el cap amb cara de sorpresa interrogant, no comprenia que estava succeint. Amb un somriure la Nostraprotagonista s'excusà, sabia que la seva fama d'excèntrica faria que ningú tingués gaire present la seva sortida de to. Però esbossà un somriure foteta per sota el nas que va mantenir mosca al salvador de l'administració la resta de la reunió.

En sortir, la Nostraprotagonista girà el cap, veié el pingüí escarxofat en la butaca del cap, somrigué i li feu un gest còmplice amb l'aleta. A partir d'ara seria un gran aliat per mantenir la cordura.

La guerra de Corea

Qui no hagi vist fins avui el vídeo d'aquí dalt, el més vist de la història d'Internet, que surti de la classe, després parlaré molt seriosament amb ell/a i escriuré una nota per casa seva. Bromes a banda, aquest vídeo del coreà Psy, m'ha recordat una pel·lícula, coreana també, de la que us n'havia parlat i que em va deixar fascinada, I'm a cyborg but thats ok, amb una estètica força similar, sobretot en vestits, colors i ... una realitat absolutament delirant per nosaltres. Una altra pel·lícula coreana que també em va agradar molt, d'en Bong Joon-Ho, Memories of murder, que us en parlava aquí, ens immergia en una realitat similar a la nostra però com si algú s'hagués entretingut en modificar-ne el substrat, ens trobem amb un món que no ens és estrany però en el qual som estrangers perpetus. Curiosament anar a Corea, del nord o del sud, no està de moda; els catalans viatgem al Vietnam, a Cambodja, a Tailàndia, a Myanmar, a la Xina, al Japó ... però Corea és com si només existís pel paral·lel 38, els servidors pirates dels vídeo jocs, les olimpíades de Seül i, al nord, el seu règim comunista hereditari. I, de ben segur, que deu tenir paisatges, monuments i cultura a desdir, amb l'afegitó de la història que l'ha convertit en una cultura híbrida. Tu suma orient, colonialisme,  Guerra Freda i la Guerra de Corea (que és la Pac per la que ara he passat poc per aquí) i acabes ballant coses rares. Op, op, op!

Ah! si, diuen que hi ha hagut eleccions al país. Ves quina cosa! (diumenge de vocal en una taula = poques ganes de parlar de política)

Web de la setmana: Google Art Project

... o el supramuseu. Google s'està infiltrant arreu de la nostra realitat -sobretot de la dels que no anem amb pomes- i, de fa un cert temps, del gener del 2011, Art Project és una forma més de tenir a mà fons d'art altrament impossibles de visitar pel comú dels mortals.

d'aquí

Bon cap de setmana!

I dura, i dura ...

d'aquí

Sobre l'útil i l'honest:

Ningú no està exempt de dir ximpleries. La desgràcia és dir-les seriosament.

Sobre el penediment:

Una persona sàvia no és sàvia per a tot; però l'home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar.

El que jo dic: una mina!


Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.

(perdoneu, però aquests dies estic a Corea entre el 1950 i el 1953, això -i la feina, i la família, i respirar ...- m'impedeix bloguejar "com cal")

El Diari d'un soldat

"2.11.1937
Tinc divuit anys complerts, avui diumenge a les dotze del migdia m'he presentat a l'Ajuntament, com tots els altres de la meva quinta, en total som onze. El Dr. Fuentes, el metge del poble, ens ha fet el reconeixement a tots. Ha emplenat una fitxa per a l'arxiu de mobilització de quintes on consta la mesura del pit, l'alçada i el pes. També ens ha examinat els peus i les mans per descartar cap malformació. Feta aquesta primera revisió, ens ha dictaminat: "bons per a tots els serveis". Ah!, a l'Enric del Pessa i a Rossindet els ha donat "serveis auxiliars" i això que ells estan més saludables i forts que jo mateix."

Algú s'imagina que la història d'en Pere Belart i Benseny passés desapercebuda en un país que no tingués por de revisar, les vegades que calgués, el seu passat més proper? De les vacances a la Terra Alta en conservo les tardes dedicades a la recerca de la petja de la Batalla de l'Ebre i, arreu, enmig de bales, uniformes, baionetes, bombes, condecoracions, testimonis dels aleshores jovent supervivent, hi trobava a faltar la veu d'aquells que s'estaven a les trinxeres, aquells que havien obert la llauna de sardines rovellada que servo a casa.

En Pere Belart (Àger 5 de setembre de 1919), que, com em diu la seva filla Mercè, amb 93 anys encara conserva el cap ben clar, no va passar per l'Ebre, que va estar en un altre front terrible, el de Balaguer, però en aquest diari, escrit en papers que va guardar zelosament, ens fa arribar el fred, la gana, l'esgotament, la por, el dubte per l'endemà, o pels propers instants ... Passar una estona perduda mirant lloms de llibres en una llibreria de la Rambla Nova de Tarragona, et pot dur alguns encerts, com aquest testimoni imprescindible. Gràcies Peret de Pulsaco, gràcies senyor Pere.

Belart i Benseny, Pere. Diari d'un soldat. Tremp, 2004. Garsineu Edicions.

Web de la setmana: Oriol Vilapuig

Cap, d'aquí. Sobre l'Oriol Vilapuig

D'una gran simplicitat, la pàgina d'Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) em serveix de base per recomanar-vos l'exposició del MACBA, Fissures. El disseny és de Carles Gabarró, des d'on podeu anar a altres webs d'artistes plàstics. Qualsevol motiu és prou bo per fer un tomb per aquest museu i jugar a aprendre'ns com a éssers humans.

Bon cap de setmana!

Un dia seré ... papallona dels cards!

d'aquí

La gent del CREAF i del Museu de Ciències Naturals de Granollers, s'han dedicat a perseguir papallones una distància prou considerable: més o menys 6.500 kilòmetres! I és que aquesta és la distància que es desplaça anualment la papallona dels cards, Vanessa cardui, tot i que ho fa en diverses generacions. A mi m'agradaria fer-ho en una de sola, però no parar mai quieta en un sol lloc, perquè començo a trobar-ho tot massa igual.

Mobbing

d'aquí

Passa corrents pel meu davant, les llàgrimes li rodolen, galtes avall, i no pot evitar un sanglot. Aferrant desesperada els papers, es tanca d'una revolada en el seu despatx. Deixo amb qui estava parlant -et truco, sí, no pateixis, avui mateix- i entro al seu darrera. Està asseguda, plorant desolada i avergonyida, alhora, per la seva feblesa.

No he pogut més i he petat, no volia fer-ho, sé que l'he fet molt feliç mostrant-li que m'afecta, però no ho he pogut evitar i ara m'odio per haver caigut en el parany.

No passa res, tranquil·la. Plorar no és mostrar debilitat. Només ha estat la reacció a l'estrés. I no t'has d'odiar per res. Tant li fa el que pensi, tant li fa si plores com si no, ell vol fer mal i te'l farà sempre que vulgui, perquè el director general li dóna suport.

Però ara què en farem d'aquest assumpte, porta nou mesos fent-me anar amunt i avall amb indicacions contradictòries, i la que ha quedat com una inútil sóc jo!

No, tu no has quedat com una inútil. Sé el que em dic, ho he passat, recordes? Qui ha de decidir si ets una inútil? Jo que sóc la teva cap, oi? Doncs no, no n'ets d'inútil. No només no ets inútil sinó que ets una persona valuosíssima i arreu t'ho reconeixen. Aquest tipus només és una infecció, la septicèmia s'escampa, i jo no sóc un antibiòtic gaire potent, però no hi pateixis, ja ho sap tothom i aquesta és una medicina més poderosa que cap altra: la informació i no tenir-li por.

Però ara vol que em reuneixi a soles amb ell dimecres!

Prou peròs, no t'hi reuniràs, t'ho prohibeixo expressament. I si et diu res la resposta és invariable: he rebut ordres precises, i si tant et convé, has de parlar amb ella, directament.

Ara, a veure com caram enfrontem això en una organització on no se n'adonen que el capital humà és l'únic capital possible, real, tangible i desitjable.

Mobbing: davant de l'agressió, transparència i informació. Els toros per les banyes, ara i sempre.

Web de la setmana: Love Punks

Al desert de Pibara, a l'Austràlia Occidental, el jovent de Roebourne Yijala Yala comparteixen una peculiar visió del món, del seu món, mitjançant un joc, una mica delirant cal dir-ho, però que ens fascina per com veiem el món aborigen australià. El joc, no massa bo, però fantàstic a l'hora de mirar amb uns altres ulls: Love Punk. El de menys és el resultat. I, caram!, també hi ha zombies, quina pesta!

Bon cap de setmana!

Se m'acut que ...

... la grandesa o la petitesa de les persones la podem mesurar per la generositat amb què tracten els demés. Qui malfia i menysté contínuament, fins i tot com una posse, només ens mostra la mesquinesa de la seva ànima.

I sí, ja sé que no és gran cosa, i que, de ben segur, algun amanuense ja ha deixat petja d'algú que abans ho hagi dit, no una, sinó mil vegades. Per tant, si la frase té autor documentat, s'agrairà la informació.

Cita d'Adrienne Rich, el llenguatge i la Constitució de la República Catalana

d'aquí

Sembla que ara, amb això de la crisi, no sigui el moment de cap altra reivindicació. I en el seu nom, el de l'expressió irada de tot i tothom contra qui ens dirigeix, i a la que, de ben segur, ens assisteix la raó -val més adonar-se'n tard que mai, diuen-, altres afers, altres injustícies que ens cal reparar, no siguin matèria a tractar. En el mateix sentit que escoltem com ens recriminen de can govern de Madrid, que ara no toca parlar de reorganització territorial o d'independència, perquè, segons diuen, hi ha crisi i n'hem de sortir entre tots. És clar que, seguin aquest principi, ens podem trobar fent el joc a un govern d'ultradreta, centralista i, perquè no dir-ho, que fa molta vergonya ("me gustan los catalanes porque ... hacen cosas"). Amén que, quan ens diuen que cal dur el vaixell a bon port entre tots, una no es pot estar d'imaginar-se aquestes ments preclares amb un megàfon, cridant: rema! i cadascun de nosaltres suant a mars -i mai més ben dit- per dur-los a ells a bon port, a canvi de les escorrialles, com sempre.

És per això, que temes com el llenguatge sexista ens puguin semblar totalment allunyats de la realitat que ens envolta, atenent aquesta mena d'espiral accelerada on ens hem instal·lat. I és que ja ho va dir aquell, parlant dels temps actuals i reajustant la frase de Karl Marx: "la política és l'opi del poble". No hem d'oblidar, però, que amb crisi o sense, la realitat continua essent-hi. I si abans crèiem pertinent parlar de sexisme, malgrat que en la resta del món hi pogués haver misèria, no veig cap raó perquè no en continuem parlant ara. Així, respecte al masculí com a neutre en el llenguatge, la poetessa ens diu:

"Quan algú amb l'autoritat d'un mestre, per exemple, descriu el món i tu no hi ets, hi ha un moment de desequilibri psíquic, com si et miressis en un mirall i no hi veiessis res". Adrienne Rich.

Així, doncs, aquest no és un problema absurd, haurem de decidir respecte el llenguatge també, i la inclusió de totes les persones en pla d'igualtat. Que el llenguatge no és cap bajanada ho vam poder veure l'octubre passat en el Parlament Australià. A casa nostra, els moments constituents que podem arribar a viure també en seran sensibles. Si Catalunya esdevé un estat independent, la redacció de la seva Constitució no serà pas una qüestió banal, si vol ser una Carta Magna que inclogui tota la societat, homes i dones, allò masculí i allò femení. O serà la realitat la que, al cap i a la fi, imposarà el seu criteri, sigui la que sigui, i haurem de seguir lluitant tots aquells homes i dones que creiem que la biologia no és destí? Crec que paga la pena fer les coses ben fetes, ni que es trigui una mica més, perquè, la veritat, per fer un pedaç malgirbat ja tenim la transició i tota aquesta patuleia d'impresentables.

Adrienne Rich ha estat traduïda al català, l'Atlas d'un món difícil, per la nostra poeta (que no poetessa) tarragonina Montserrat Abelló. I també: un article interessant de Patrícia Soley-Beltran, d'on surt la cita: El 'genero': esa palabrota

Les llistes (petit, i gratuït, manual d'autoajuda)

Fa uns quants anys que faig llistes de coses. Normalment llistes mentals, que m'ajuden a definir millor allò que penso. Les llistes són una bona manera de precisar, de convertir un marasme en una paraula o en una frase, un exercici de síntesi, en definitiva.

Vaig començar a fer llistes a partir de quan l'àvia em donava troques embolicades perquè les desembullés, mentre els meus ditets anavent tibant d'aquí i d'allà, amb l'àvia repassàvem, sobretot qui eren els parents, a quina branca pertanyien i quina característica els definia. A més, les llistes, si són per escrit, et permeten jugar amb els conceptes, i fer anar fletxes amunt i avall, relacionar coses que, moltes vegades no ho faries en el pensament, veure reiteracions innecessàries, connexions impensables... Aquesta part la vaig aprendre amb la hermana Altirriba, que em va ensenyar a fer esquemes. Per cert que va durar ben poc a l'escola, era massa intel·ligent i tenia massa entusiasme per ensenyar, vaja, fora de la norma.

Així, en algun període de la meva existència, en un d'aquells moments on pots caure en la terrible temptació de comprar-te llibres d'autoajuda, vaig decidir no "ajudar" a cap autor i ajudar-me soleta, aleshores vaig fer dues llistes en dos fulls distints: la llista de les coses més terribles, repugnants i horroroses que m'han passat a la vida, de les indignitats rebudes i comeses, i la llista de les coses bones, edificants, importants, gracioses, alegres, elegants que havia fet mai. Noteu el meu extrem dramatisme, inevitable en aquells instants, què hi farem!

Va ser un exercici interessant que no vaig fer en un sol dia. Cada dia m'hi posava a reflexionar i escrivia només dues línies a cada llista, per força. Primer vaig tendir a omplir més el full de les coses horribles, però això, evidentment, no em va satisfer. També em semblava que les coses que posava a la bona eren bestieses sense importància. La llista em va obligar a revisar-ho tot una altra vegada, per la qual cosa, aquelles coses tan dramàtiques de la llista negativa van ser reformulades i van anar passant poc a poc a la llista positiva. Potser ara ja no eren tan grandiloqüents, ni tan teatrals, però eren coses bones que n'havia extret de les dolentes.

Finalment em vaig obligar a revisar les quatre rampoines que quedaven en la llista negativa, perquè, desenganyem-nos, servidora no és pas tan important com per haver fet res tan abominable com perquè quedi escrit en un paper. Finalment vaig poder fer una sola llista, encara deu voltar per casa. Ara, amb la consciència ficada en la llista, procuro que allò que faig només sigui susceptible d'anar a parar a una d'elles. A quina?

Que tingueu un bon -i reflexiu- Tot Sants i pels que feu pont un bon Dia de Difunts, i pels que treballem ... també.
-----
El 19 de febrer de 2010, la Kika, també parlava en el seu blog de llistes.