La cremallera tunisiana, les revolucions i d'allò dels tòpics

Una mica a redós d'allò que us plantejava dilluns, aquests dies, per variar, tenia PAC de la UOC. Aquesta vegada, però, no patia més del compte, l'assignatura d'Antropologia social i cultural és de les meves preferides, no me n'amago. I un dels textos a treballar ha estat aquest. “Túnez nos adelanta a todos en paridad”. Blogs EL PAÍS: Mujeres. 14 d'abril 2011.

Del blog Una trobadora del segle XXI

La notícia ens refereix com un país de l'òrbita musulmana, acabat de sortir d'una revolució que ha finalitzat amb la dictadura, fa un salt endavant respecte a la igualtat de gènere i se situa al capdavant dels països democràtics de l'òrbita cristiana.

Les mobilitzacions massives de la població en el món musulmà, en el cas de Tunis, han obtingut èxit en temps rècord i han donat com a resultat una Assemblea Constituent on les llistes seran triades pel sistema cremallera, homes i dones alterns. Si bé en el món anomenat occidental, hi ha diversos països que han imposat el sistema de quotes, en molts casos no passa de ser un acte merament testimonial, ja que el poder el mantenen, a efectes pràctics, els homes.

Les dades estadístiques que ens aporta l'autora de l'article són aclaparadores, des de la ONU i quotaproject.org (Universitat d'Estocolm, Unió Parlamentària Internacional i IDEA), ens mostra com l'avanç cap a la igualtat efectiva, no ja percentualment sinó en qualitat, és lent però, sembla, inexorable. Des dels primers moviments feministes (ss. XVIII-XIX) fins avui, quan encara no s'ha aconseguit la igualtat de sexes i, ensems, l'abolició del concepte gènere, hem de convenir que la bondat d'aquestes s'ha instal·lat, potser ja definitivament, en l'imaginari col·lectiu com allò cap el qual cal tendir. Malauradament, és evident que els criteris economicistes ultra-liberals i de guany ràpid, continuen basant-se en dades estadístiques que perjudiquen l'accés de les dones al món del poder efectiu. Uns bons apunts al respecte els trobem en el blog de José Luís Ferreira, Todo lo que sea verdad, sota el títol “La economía de la discriminación” 1, 2, 3, 4, 5, basant-se en el llibre The Economics of Discrimination, del professor de la Universitat de Chicago Gary S. Becker.

No me'n puc estar, però, de destacar la càrrega ideològica de l'article, començant per la capçalera que el sustenta, EL PAÍS, un periòdic de l'àrea ideològica socialista, i sobretot el missatge que comporta el títol. Podríem dir que, amb el títol ja n'hi ha prou per fer un treball sencer.

Del blog d'en Jordi Cartanyà

“Túnez nos adelanta a todos en paridad”. La paraula “Túnez” ens diu, inequívocament: “país musulmà” i, en el nostre món, això ens remet, automàticament, a tots els tòpics i estereotips que tenim, i mantenim, sobre els països musulmans. Països subdesenvolupats, alguns enriquits ràpidament pel petroli on la riquesa ha anat a parar en mans de quatre xeics que han mantingut a la resta instal·lats en l'Edat Mitjana, i on les desigualtats socials són abismals i, l'última baula de la cadena la reserven per a les dones, condemnades a viure invisibles rere els mocadors, els burca, els xador (que siguin afganesos no ens importa), el hiyab (aquest si) i la ignorància. Evidentment que aquest enfilall de tòpics reforça la idea de l'excepcionalitat dels fets tunisencs, tan si són certs, els tòpics, com no. Així, doncs, sota l'única paraula “Túnez” establim una fotografia fixa que contrasta amb les altres dues paraules clau: “adelanta” i “paridad”. El “nos” i el “a todos” ens diu, també, que, literalment, “ens han passat la mà per la cara”. Gairebé em veig temptada d'afegir-hi un penitenciagite!, no oblidem que estem parlant d'un article periodístic i que, per tant, cal no oblidar mai la càrrega ideològica del mateix. Cosa que veurem, després, en l'altre apunt del testimoni de Lina Ben Mhenni, dona tunisiana.

La paritat, una qüestió la bondat de la qual, d'uns anys ençà estem discutint en el nostre món occidental i “civilitzat”, ens sembla impensable en cap altre país que no sigui de la nostra àrea. Ens hem atorgat la invenció de la igualtat entre dones i homes i, per tant, que un país de l'àrea musulmana, on les dones sembla que els fa gràcia dur el cap tapat, ens avanci en aquest afer és com una crida d'alerta per a la suposada involució que sembla que estem patint en el nostre trosset del món. L'autora ens destaca, també, el fet paradoxal que les feministes tunisianes han aprovat la fi de la prohibició de dur el mocador en edificis públics, quan aquí estem fent exactament el contrari en un acte tenyit de paternalisme i xenofòbia.

Ressaltar, també, l'esment que fa de l'actuació del Partit Popular, representant de la dreta, al davant de la Ley de Igualdad, on es fixa que cap sexe tindrà una presència inferior al 40% en cada tram de cinc candidats electorals i en el conjunt de la llista, clarament inferior a la cremallera tunisiana i que va ser dut per aquest partit al Tribunal Constitucional sota el qualificatiu de “torpede a la democràcia”.

De Ca la Dona

En el cas de l'apunt de la blogaire tunisiana Lina Ben Mhenni, enfocat com a testimoni personal i clarament emotiu, se'n desprèn que els homes d'aquell país també celebren aquesta paritat de facto, en la felicitació que rep l'escriptora per part del seu pare. Ens evoca a una unitat familiar del món musulmà que també tenim com a pròpia, sobretot d'ençà els testimonis com el de la dibuixant iraniana Marjanne Satrapi en el seu Persépolis, on ens remet a un tipus d'unitat familiar de classe mitjana culta i igualitària, amb l'afegit del pòsit de cultura secular, en les àrees musulmanes del planeta, i que resisteix heroicament a l'embranzida del fanatisme i el terror. Cal també que pensem en com, per a nosaltres, la llunyana Pèrsia o un país mediterrani com Tunis, pertanyen a un mateix imaginari.

Els dubtes que es planteja Lina Ben Mhenni són les preguntes que ens podem fer tots en el moment de llegir la notícia:

- Si arriben les dones integristes al Parlament, no acabaran votant contra elles mateixes?

- Hi ha prou dones capaces i competents en el país per a ocupar els espais que se'ls destina?

Del blog La mà de Fàtima

Solem escoltar queixes sobre les lleis de paritat sota l'excusa que el que ha de valer no és el gènere sinó la capacitat. Això no és res més que un parany semàntic que ens duu a creure que realment existeix la igualtat en el nostre país i que, en reclamar que es faci efectiva, les dones estem fent un tort a la democràcia i a la igualtat. Fins i tot alguns gosen qualificar el feminisme com a la materialització de l'odi contra els homes i, cal dir-ho, arrosseguem el desprestigi d'un cert tipus de feminisme molt combatiu als anys setanta del segle XX, el de les deesses, encara força vigent en el nostre país, que preconitza una suposada superioritat de les dones pel damunt dels homes, com si tinguéssim un lligam tel·lúric amb ens superiors. Sortosament aquest període sembla superat i roman en forma residual, associat al seu alter ego, el masclisme, i que ara, la paraula feminisme, torna a reprendre el seu significat: igualtat de drets entre els éssers humans. No hem d'oblidar mai, però, que en altres latituds feminisme vol dir, simplement, deixar de ser tractades com a animals.

Se m'acut que ...

Dansa de Cogul. Roca dels Moros, Cogul, Lleida

... les dones que feien les pintures en les coves prehistòriques potser no cobraven.

Unes opinions interessants en un blog molt interessant aquí.

I d'altres aquí, aquí

Web de la setmana: Ancestry.com

Batalla de Williamsburg. Kurz i Allison, 1893

Els americans són els dolents de la pel·lícula en el nostre món i la realitat ens ensenya que res és bo o dolent del tot. No sóc gens antiamericana, més aviat, he fet saber alguna vegada la meva admiració per aquella nació de nacions, origen dels grans canvis socials que ens han configurat. Amb tots els seus defectes i mancances, meravella i misèria es mesclen com arreu i, per això, em nego a tractar aquelles terres i aquelles gents  com un únic poble i un únic caràcter al qual em diu la premsa, o alguns líders, que toca odiar. Els seus defectes, dels quals abominem, són els nostres, que ocultem pertinentment.

de la web

I una cosa que els admiro, també, és que no s'avergonyeixen del seu passat. Si mirem enrere i llegim la realitat amb els ulls d'ara, caldria que tothom es passés el dia entonant el mea culpa amb el cap ple de cendra i les vestidures estripades; però el passat és quelcom que cal conèixer, per entendre el present i programar un nou futur si s'escau. Em sap greu, però no em sento gens culpable del que van fer els almogàvers, de fet no em sento ni culpable de les taronges que va furtar el meu avi quan era menut.

En aquest context, si fem un tomb per les noves tendències museístiques i de gestió del patrimoni cultural, ens costarà d'entendre com, encara ara, donem més valor a un magatzem d'objectes descontextualitzats anomenat museu, al qual hi accedim amb la mateixa unció amb que abans anàvem al temple, i menystenim el món digital i la Xarxa, que ens permeten exposar de forma didàctica, atractiva i amb alts nivells de qualitat científica i d'exposició, objectes, arxius de so i textos, els quals poden mantenir-se ben guardats en els seus arxius, mentre nosaltres els usem i en gaudim quan ens sembla. Només cal fer un tomb pel Museu da Pessoa, per copsar totes les possibilitats del medi.

de la web

Ancestry.com és un fitxer de les làpides dels cementiris nacionals dels militars morts en la Guerra Civil americana. M'ha fet pensar en algunes de les entrades del blog Imatges de pedra i silenci. Els d'Ancestry.com, en aquesta Web ens situen, mitjançant textos, mapes, so i fotografies, en aquells 1861-65 i, potser, hi podrem trobar, previ pas per caixa, algun parent que se'ns va perdre per Dixie.

Que tingueu un bon cap de setmana!

Ah, si! i respecte a la política exterior nord-americana no em posiciono, perquè prou pena passo en intentar comprendre la política exterior espanyola. Això no vol dir que em puguin repugnar moltes coses de les que ens assabentem, per suposat.

A mig gas

Ja fa un temps que bloguejo a mig gas, perquè malgrat que m'hi senti molt còmoda en el món virtual, el món real se m'enduu amunt i avall en una mena de despropòsit que em controla l'agenda a la perfecció, o gairebé. Podré seguir? Aquesta pregunta, que es fan regularment tots els blogaires, també me la faig jo. I no pas perquè pensi que el món necessita les meves aportacions, sinó perquè sóc jo qui necessita compartir allò que veig, allò que penso, allò que em diuen, amb d'altres persones. Compartir, aprendre i créixer, verbs que sempre he procurat que fossin en el primer nivell de la meva existència per pur egoïsme. O sigui que ja em disculpareu si hi sóc, però no gaire. Potser passat el maig torno amb empenta o, ves a saber!

En qualsevol cas, com què sóc optimista, espero poder fer una temporada més. I parlant d'optimisme, aquest diumenge llegia a l'Ara, en l'espai de l'Anna Manso, on expressa la seva admiració per Dickens sota el títol "Optimistes del món, uniu-vos": "Chesterton explica que el tret principal de Dickens era el seu optimisme de pedra picada. I que va ser aquest optimisme el que el va empènyer a denunciar injustícies i a provocar canvis importants en la societat anglesa. L'optimista és molt millor reformador que el pessimista, afirma. L'optimista, argumenta, creu que el món és sensacional i quan topa amb alguna lletja realitat que ho desmenteix se sorprèn, s'indigna i, empipat com una mona, es mou i la canvia. El pessimista, per contra, supura un cinisme que l'aboca a la inacció. Per què canviar res si tot és  un pou de merda?"

Bé, sóc optimista, malgrat tot. Malgrat el Bin Laden que hi és però no, malgrat el canvi climàtic que hi és però no, malgrat la crisi que hi és però no, malgrat l'estupidesa congènita de tots plegats, que hi és però no. Per tant aquests dies em dedico a una tasca que em durà molts maldecaps, però que, si tot va com cal, em permetrà exercir el meu optimisme. Tronat i de pa sucat amb oli? Potser si, però els ateus no tenim vida eterna, així que hem de fer-ho tot en el temps que tenim aquí. Perdre'l queixant-nos i de mal humor és una despesa que no ens podem permetre. O sigui que, pel que fa a mi, res d'inacció. I sigueu optimistes, que és gratis-total!

Ah, si! i visca el Barça, gairebé me'n descuido, on tindré el cap.

Ràdio: ressaca de llibres, Maic i, per què no? el Barça

d'aquí

Aquest dia, a la ràdio, estàvem una mica saturades del Sant Jordi. Però, és clar, algú et parla bé d'un llibre, Maic, de la Tina Vallès, també blogaire a Ganxet sota les pedres, i no pots evitar enamorar-te'n. Després, vam parlar una mica de Sant Jordi, i com vaig aconseguir un llibre dedicat d'en Salvador Macip i Sebastià Roig, l'Ullals. Vam parlar de la col·lecció de llibrets Vaya Timo, que coordina Javier Armentia, del blog Por la boca muere el pez, i, després, per parlar del Madrid-Barça, vam llegir alguna part del molt bon article fet per en Jordi Pujadas, "Duel d'estils de lideratge", al seu blog La cullerada, i vam llegir, ben divertides, el poema-bajanada de la Zel, al seu Ara mateix. Si ens voleu escoltar ho teniu aquí.

Web de la setmana: Hipopotam studio

Els polonesos no només són l'adjectiu amb el que alguns ciutadans d'aquest país ens distingeixen, perquè malgrat que a n'ells els sembli que parlen d'un idioma inintel·ligible, ja m'agradaria veure'ls enfrontant-se a l'hongarès. Bromes a banda, Hipopotam studio són un grup de dissenyadors gràfics polonesos amb una web, i una feina, molt interessant, en polonès i en anglès.

 No us perdeu, també, el seu "museu virtual", Pica Pic, d'arqueologia de maquinetes pre-gameboy, amb les que podreu interactuar en un acte de nostàlgia els que vau tenir la fortuna d'aconseguir-ne alguna, allà pels vuitanta. Això si, sense so no té cap gràcia.

Ah! i bon cap de setmana!

De la cosa del llegir

El meu ordinador em diu que he arribat a la xifra de llibres llegits de 3.102. No és gran cosa, però tinc excusa, alguns llibres els he llegit, llegeixo i llegiré sempre, per tant no sé si comptar com a un llibre llegit la relectura. Fa molts anys, potser vint-i-cinc, que tinc feta la base de dades, en dBaseIII (MSDOS), que ha anat passat de PC en PC. Recordo que la vàrem fer en el nostre vell Amstrad, abans de tenir un i486, amb en Miquel, un cosí estimat, lletraferit també, que va morir als trenta-nou anys de càncer per tabaquisme. Gràcies al meu ordinador, doncs, no cometo gaire vegades -encara se n'escola alguna-, de comprar-me un llibre repetit, per exemple. Vull dir repetit en títol, autor i edició, que en les diverses edicions, de segons quins llibres, no només no m'importa, sinó que les busco.

Veig, però, que el meu objectiu de tenir una biblioteca ben assortida es dilueix en el temps i, sobretot, en l'espai. Apresso el meu fill gran que trobi aviat l'elixir de la vida eterna per a poder llegir amb calma tot allò que encara em falta. Encara que, ves a saber, potser no cal.

Sempre he cregut que sabia llegir prou bé, ho he fet per gaudi i pels estudis, i entenc que no és el mateix en ambdós casos. Però gràcies a la petita col·laboració que faig amb la meva amiga Àngels Amorós a Ràdio Esparreguera, sobre llibres i blogs, he fet un pas més en el meu aprenentatge de reflexionar sobre l'acte de llegir i sobre l'acte d'escriure. La cosa es queda més aviat per a mi, perquè quan fas ràdio cal tenir molt en compte l'oient potencial, segons l'emissora, el tipus de programa i la franja horària, i tampoc es tracta de fer-los adormir.

Fins ara comprava llibres que m'havien recomanat, sempre que, qui me'ls recomanés, em mereixés confiança, que tard o d'hora hi haurà algú disposat a recomanar-te els llibres d'en Follet, i us ho podeu estalviar. També em guiava per criteris acadèmics, pel que havia llegit en altres llibres i, evidentment, sempre he llegit els clàssics. Ara, però, rel del programa he anat llegint llibres que no entraven en aquestes categories, llibres que, d'una altra manera no hagués llegit mai.

Prescindint de fer cap ressenya canònica, que no és la meva voluntat en aquest espai, massa que ho he de fer, si us plau per força, en els treballs de la universitat, he intentat comprendre què és allò que em diu, intuïtivament (paraula que simplifica anys d'ofici), quin llibre és bo i quin no ho és. Perquè de la mateixa manera que no tot el que està entre dues orelles és intel·ligència, no tot el que està entre dues tapes és literatura.

Per això et trobes llegint alguna cosa, que t'ha costat déu i ajut aconseguir, escrivint a l'editorial, per exemple, i que ells, amablement, t'han enviat, previ intercanvi de dades, com el número de la Visa, i sobre el qual has trobat distintes referències en el món blogaire sobre si ha estat una injustícia que aquell títol no hagués tingut més ressò. Ho intentes però ho trobes indigerible. Deixant de banda les faltes d'ortografia, imagino que a uns certs nivells l'opció corrector no surt a compte, i que reconec que em posen bastant nerviosa malgrat que jo sigui perfectament capaç de fer-ne, hi ha alguna cosa que et fa avançar en la lectura a empentes i rodolons i amb moltes ganes d'engegar a pastar fang el llibre.

Altres vegades, et pots trobar amb la sorpresa d'un llibret que te'l mengis amb gasiveria, que no et duri més de dues hores (tot i romancejar) i que trobis que és una injustícia còsmica que no n'hi hagi més. De fet, no dubto que se sent sortir de la terra l'udol de desesperació quan arribes a l'última pàgina. Per què? -amb posat tràgic- per què no n'ha escrit un tros més? I et sents òrfena d'aquell autor i penses en com el mercat fa desaparèixer la literatura sota tones de paper i publicitat.

Em pregunto quina raó m'inclina cap a una cosa o cap a una altra. Llegeixo molta gent, sobretot del ram del llibre, que se la passen fent comparances i referències amb altres autors, que queden d'allò més intel·lectuals i que em semblen molt correctes. Però, això ve a ser com em deia un conegut meu, periodista a l'Avui, anys ha: "Montserrat, nosaltres no escrivim pels que ens compren, escrivim per la competència". I segurament és això, l'argot, l'especialització, l'exhibició de talent inter nos, que a n'ells els dóna molt de plaer. Malgrat que n'hi ha d'altres als quals no els cal aquest exercici de sibaritisme literari i ens ofereixen qualitat, intel·ligibilitat i gaudi. Però, a desgrat d'aquestes escasses excepcions, hi ha alguna cosa que falla, ells llibres continuen atrapant-me, o no, depenent d'un altre factor. I no vull dir "agradar", perquè si bé en certs contexts és necessària aquesta paraula, sempre he pensat que és opinió i no criteri.

(N'Eros Ramatxoto, d'El Penjoll, enllaça aquest vídeo que em ve com l'anell al dit)

Quan arribo a la feina, al mostrador de recepció, sempre hi ha La Vanguardia. Tot i que no hi tinc res contra aquest periòdic, no és la meva capçalera. El gest, gairebé involuntari, és sempre el mateix: girar-lo i ataüllar a qui fan l'entrevista a la contraportada. Aquest dia toca al violinista Nestor Eidler i és ell que em proporciona el meu "eureka" quan parla de per què va voler estudiar amb un professor en particular: Oistrach.

"¿Por qué precisamente con él?

Yo no estaba conforme con mi sonido. Y escuchaba el de otros grandes violinistas: “Farsantes”, pensaba. Hasta que oí a Oistrach: “Es el único que no miente”, me dije...

No entiendo a qué se refiere…

En los otros percibía interferencias, o físicas o narcisistas... Oistrach era el único que me hacía vibrar, sentía que conectaba con la esencia... ¡Quise tocar como él! Como discípulo de Fedora Aberastury, ella me enseñó el camino a los misterios y hacia Oistrach."

De La Contra de La Vanguardia, aquí.

Finalment ho entenc, llegir un llibre d'algú que no menteix, ni que sigui fent ficció, on no hi hagi interferències, físiques o més aviat narcisistes, connectar amb l'essència, notar que el llibre t'embolcalla i no anar ensopegant amb la personalitat psicopàtica de l'autor, enredant com un vailet de quatre anys en un obrador de pastisseria per la Pasqua, només perquè es creu més important ell que no pas la seva obra. Jo, que no vull "tocar" com ningú, només pretenc llegir bé i bo, entenc que això és el que em fa estimar o desestimar un llibre: la veritat que hi pugui trobar en ell.

Ah! i per molts anys Montserrats! Què jo seré atea, però ho he de celebrar per força, sinó he de donar masses explicacions ;)

Ràdio: Sant Jordi

Hi ha molta gent que surt de casa el dia de Sant Jordi sense tenir massa clar quin llibre comprarà. Molts es refien del que els ofereixen les cases editorials amb tota la màquinaria publicitària corresponent al darrera, o de títols d'autors ja consagrats. Qui negarà que ara mateix, al món, això de l'escriure és més un negoci editorial que un transvasament d'idees entre escriptor i lector. O sigui que la gent comprem cenyint-nos, moltes vegades, als mateixos criteris amb què comprem una colònia o una bossa de mà: la publicitat.

Ja és ben curiós que, en el moment que es vénen i es publiquen més llibres al món, tothom es queixa que es llegeix tan poc. La veritat és que sempre s'ha llegit ben poc. Som una generació alfabetitzada que té mala memòria, o a la que no l'interessa la història. Per això recitem consignes sense massa reflexió i de les queixes d'una indústria que s'ha sobredimensionat, en fem lema d'un problema cultural, com si hagués hagut un moment en la història on tothom fos intel·ligent i lletrat, on en les cafeteries, mentre sucàven el croisant a la llet, es mantiguessin encesos debats sobre Aristòtil, Plató i Pitarra.

En tot cas ahir, a la ràdio, vam parlar d'alguns llibres que potser podríeu tenir en compte de cara a Sant Jordi i que potser caldrà que n'encarregueu més d'un, que ja se sap com són les coses de la distribució del producte nostrat. Som tan educats, amables i generosos que sempre fem passar el de fora al davant, allò del "vostè primer, insisteixo". Siguem una mica maleducats i passem nosaltres al davant, temps hi haurà, i de sobres, de donar negoci als de fora.

El primer que us recomano és d'en Toni Cucarella que, sortosament per nosaltres, s'ha desdit d'això de no publicar mai més i ens fa arribar aquest Hòmens i falagueres, i altres relats. Un bon motiu per fer funcionar el tam-tam literari del país. De l'editorial 3i4.

Un altre que podeu tenir en compte és el llibre coral Matí i altres contes, 14è Premi de narrativa curte per Internet Tinet (Premis Literaris Ciutat de Tarragona 2010), de Cossetània, un dels autors és el blogaire Josep Manel Vidal.

També hem parlat d'algú que tots els blogaires coneixem bé, en Salvador Macip i el seu El joc de déu, publicat a Bromera. En Salvador és una màquina, de ben segur que ha descobert com clonar-se per fer tanta feina i no ens ho vol dir.

També ens hem fet ressò del Premi Exhaurim-lo! 2011 que atorga El llibreter en el seu blog i que, aquest any, ha anat a parar al llibre Primavera, estiu, etcètera de Marta Rojals, editat a La Magrana. Els criteris per rebre aquest premi em semblen d'allò més curiosos i la seva proclamació no té pèrdua.

No hi podia faltar, també, un llibre de poesia. Ja ho sabeu que sempre he dit que no m'agrada, en un intent de fer entendre que "agradar" és el verb més usat i el menys indicat per entendre l'art. Agradar és opinió i no criteri, malgrat que moltes vegades l'hàgim d'utilitzar per mor de ser compresos. O sigui que, de la mà de les Papallones en la llum, podem mirar-nos aquest llibre de la Joana Navarro, Besllum, que encara no he tastat.

No hem pogut pas parlar de tants títols que em semblen bones opcions, algunes immillorables com Els neons de Sodoma d'en Xavier Aliaga, que ja en vam parlar, Un riu de crims, que també n'hem parlat, l'últim d'en Jesús M. Tibau I un cop de vent els despentina i, com no, La cendra dels anys, de la Júlia Costa. La poesia d'en Josep Porcar, o d'en Josep Lluís Abad, i el llibre de refranys sobre l'ull editat per automecenatge d'en Víctor Pàmies, Amb cara i ulls, el de l'Ana Bergua i la Carme Sala, L'àvia necessita petonets, i qualsevol que us vingui de gust de l'Olga Xirinacs. De ben segur que me'n deixo, més d'un i més de dos, però n'estic convençuda que ja hi teniu prou traça en això de rastrejar títols i autors que no ens els empapussin com si fóssim oques per a foie.

Aquesta setmana que ve faré vacances blogaires, que no pas de les altres, per això aquest serà l'apunt de portada fins l'altre dimecres. Que tingueu una bona setmana!

De la Res Publica

Només espero que, amb la independència, a ningú li passi pel barret cercar descendents d'en Jaume I per convertir-nos en Mónaco 2. Que hi ha gent per a tot en aquest món de mones.

(Res publica: cosa pública)

Estrès

d'aquí

Cada trimestre pateixo d'estrès, però del dolent, que ja fa ràbia. A les puntes de feina, hi he d'afegir les PACs de la UOC, el Xerrem i ara, per si fos poc, les eleccions municipals i un queixal que m'estan reparant. Hauré de vigilar que, com em va dir ahir l'estanquer quan hi vaig anar a fer la loto 6/49, "millor que no et toqui, no fos que t'agafés un simpòsium d'aquells i et quedessis aplegada aquí mateix". O sigui que espero, de tot cor, que no m'agafi cap simpòsium i pugui arribar al maig amb la salut més o menys endreçada.