I ...

Apardalada fins dilluns. Salut.

Guia excursionista

La Guia excursionista: Olesa de Montserrat i Entorns, és un bon regal pels malalts de la cosa de voltar per la nostra terra. En Joan Soler Gironès, un autor molt jove, ha confegit aquesta guia amb 20 itineraris diferents pel terme d'Olesa de Montserrat, una part de Vacarisses i una altra part d'Esparreguera. Informació patrimonial, històrica i de natura, amb pròleg de l'alcalde d'Olesa, Salvador Prat i del meteoròleg de TV3 Dani Ramírez.

Aquesta guia, derivada del Treball de Recerca de Batxillerat de l'autor, és una obra remarcable per l'excel·lent resultat i el disseny amb què ens arriba. La publicació ha anat a càrrec de l'Ajuntament d'Olesa de Montserrat i la Comunitat Minera Olesana, entre altres. L'autor també manté un blog i també és coautor del quadern número tres de la col·lecció "Quaderns d'Olesa", anomenat El nostre patrimoni social i ecològic: la pedra seca a Olesa de Montserrat i entorns.

Cal remarcar que pels olesans, els "entorns" és l'eufemisme emprat per parlar d'Esparreguera, per això no me n'estic d'incloure una de les pàgines de la guia d'aquesta bonica vila veïna d'Olesa de Montserrat. Esparreguera, és clar!

Web de la setmana: Geox Amphibiox

Sí, és propaganda, però m'agrada la web i m'agraden les sabates. Ah! i el de la foto és català!

d'aquí

Bon cap de setmana!

... i un pingüí de dos metres!

La reunió començava a fer-se soporífera. Al davant de la Nostraprotagonista es trobava el controlador en vaga de zel, per tant, els punts de l'ordre del dia es feien feixucs, gairebé agònics i, invariablement, acabaven on havien començat, en un bucle infinit, aliè a les persones, allargant la solució a problemes que, fora d'aquell despatx, eren reals i afectaven a éssers humans dels de debò, dels de carn i ossos.

L'opció? Cap ni una, ell tenia la paella pel mànec i només es desencallarien les qüestions aportades quan la Nostraprotagonista s'hagués humiliat i rebaixat per afalagar l'ego malalt d'aquell personatge que, podrint tot allò que queia en les seves mans, durant mesos, al final de tot accedia a les súpliques i, en un gest magnànim, salvava la vida dels que l'envoltaven.

Mentre el tipus feia un dels seus llargs i pesats discursos legals, la Nostraprotagonista, basquejada, i essent conscient de la necessitat de mantenir la cordura -i no treure una metralladora i cometre una escabetxina-, mirava distretament el Twitter. Una notícia li va cridar l'atenció: s'havia descobert el fòssil d'un pingüí de dos metres, de 34 milions anys d'edat, a l'Antàrtida.

La Nostraprotagonista recordà que feia molt de temps que no consultava la webcam que la connectava a l'ara i aquí de l'Antàrtida, un d'aquells llocs als quals desitjaria viatjar, de ben segur. Després provà d'imaginar-se el pingüí de dos metres, potser una mica com en Pingu? No, no pas, millor un pingüí més realista, amb cara de mala bava.

La veu monòtona, i un pel aguda, del controlador la tornà a la realitat, aixecà els ulls i el veié allà, al seu davant, explicant amb tots els ets i els uts el perquè, a causa de la incompetència de tot el món, ell havia hagut de patir innombrables inconvenients per arribar a la solució salvadora. Sort en teníem tots plegats de la seva preclara intel·ligència.

El pingüí de dos metres es materialitzà al darrera del tipus. Ell no se n'adonà, però, per a ella era real, palpable. Primer va néixer com un holograma, una mica desdibuixat per les vores, però, en qüestió de segons s'anà fent corpori, tridimensional. El pit de la bèstia es movia al ritme de la seva respiració, tingué la temptació d'allargar la mà per acariciar-li les plomes blanques del tors.

L'ocell semblava que, poc a poc, s'anava adonant de tot plegat i en ser una il·lusió de la Nostraprotagonista, un cop finalitzat el seu procés de materialització, es feu càrrec de la situació ràpidament. Amb tota la seva envergadura s'apropà el màxim possible al cap del controlador, inspirà profundament i emeté un bram eixordador que aixecà quatre pèls de la seva coroneta. O potser només li ho havia semblat?

El pingüí se la mirà i li picà l'ullet i ella rigué. El controlador aixecà el cap amb cara de sorpresa interrogant, no comprenia que estava succeint. Amb un somriure la Nostraprotagonista s'excusà, sabia que la seva fama d'excèntrica faria que ningú tingués gaire present la seva sortida de to. Però esbossà un somriure foteta per sota el nas que va mantenir mosca al salvador de l'administració la resta de la reunió.

En sortir, la Nostraprotagonista girà el cap, veié el pingüí escarxofat en la butaca del cap, somrigué i li feu un gest còmplice amb l'aleta. A partir d'ara seria un gran aliat per mantenir la cordura.

La guerra de Corea

Qui no hagi vist fins avui el vídeo d'aquí dalt, el més vist de la història d'Internet, que surti de la classe, després parlaré molt seriosament amb ell/a i escriuré una nota per casa seva. Bromes a banda, aquest vídeo del coreà Psy, m'ha recordat una pel·lícula, coreana també, de la que us n'havia parlat i que em va deixar fascinada, I'm a cyborg but thats ok, amb una estètica força similar, sobretot en vestits, colors i ... una realitat absolutament delirant per nosaltres. Una altra pel·lícula coreana que també em va agradar molt, d'en Bong Joon-Ho, Memories of murder, que us en parlava aquí, ens immergia en una realitat similar a la nostra però com si algú s'hagués entretingut en modificar-ne el substrat, ens trobem amb un món que no ens és estrany però en el qual som estrangers perpetus. Curiosament anar a Corea, del nord o del sud, no està de moda; els catalans viatgem al Vietnam, a Cambodja, a Tailàndia, a Myanmar, a la Xina, al Japó ... però Corea és com si només existís pel paral·lel 38, els servidors pirates dels vídeo jocs, les olimpíades de Seül i, al nord, el seu règim comunista hereditari. I, de ben segur, que deu tenir paisatges, monuments i cultura a desdir, amb l'afegitó de la història que l'ha convertit en una cultura híbrida. Tu suma orient, colonialisme,  Guerra Freda i la Guerra de Corea (que és la Pac per la que ara he passat poc per aquí) i acabes ballant coses rares. Op, op, op!

Ah! si, diuen que hi ha hagut eleccions al país. Ves quina cosa! (diumenge de vocal en una taula = poques ganes de parlar de política)

Web de la setmana: Google Art Project

... o el supramuseu. Google s'està infiltrant arreu de la nostra realitat -sobretot de la dels que no anem amb pomes- i, de fa un cert temps, del gener del 2011, Art Project és una forma més de tenir a mà fons d'art altrament impossibles de visitar pel comú dels mortals.

d'aquí

Bon cap de setmana!

I dura, i dura ...

d'aquí

Sobre l'útil i l'honest:

Ningú no està exempt de dir ximpleries. La desgràcia és dir-les seriosament.

Sobre el penediment:

Una persona sàvia no és sàvia per a tot; però l'home de talent té talent per a tot, fins i tot per a ignorar.

El que jo dic: una mina!


Montaigne, Michel de. Assaigs, llibre tercer. Barcelona, 2008. Proa. Traducció de Vicent Alonso.

(perdoneu, però aquests dies estic a Corea entre el 1950 i el 1953, això -i la feina, i la família, i respirar ...- m'impedeix bloguejar "com cal")

El Diari d'un soldat

"2.11.1937
Tinc divuit anys complerts, avui diumenge a les dotze del migdia m'he presentat a l'Ajuntament, com tots els altres de la meva quinta, en total som onze. El Dr. Fuentes, el metge del poble, ens ha fet el reconeixement a tots. Ha emplenat una fitxa per a l'arxiu de mobilització de quintes on consta la mesura del pit, l'alçada i el pes. També ens ha examinat els peus i les mans per descartar cap malformació. Feta aquesta primera revisió, ens ha dictaminat: "bons per a tots els serveis". Ah!, a l'Enric del Pessa i a Rossindet els ha donat "serveis auxiliars" i això que ells estan més saludables i forts que jo mateix."

Algú s'imagina que la història d'en Pere Belart i Benseny passés desapercebuda en un país que no tingués por de revisar, les vegades que calgués, el seu passat més proper? De les vacances a la Terra Alta en conservo les tardes dedicades a la recerca de la petja de la Batalla de l'Ebre i, arreu, enmig de bales, uniformes, baionetes, bombes, condecoracions, testimonis dels aleshores jovent supervivent, hi trobava a faltar la veu d'aquells que s'estaven a les trinxeres, aquells que havien obert la llauna de sardines rovellada que servo a casa.

En Pere Belart (Àger 5 de setembre de 1919), que, com em diu la seva filla Mercè, amb 93 anys encara conserva el cap ben clar, no va passar per l'Ebre, que va estar en un altre front terrible, el de Balaguer, però en aquest diari, escrit en papers que va guardar zelosament, ens fa arribar el fred, la gana, l'esgotament, la por, el dubte per l'endemà, o pels propers instants ... Passar una estona perduda mirant lloms de llibres en una llibreria de la Rambla Nova de Tarragona, et pot dur alguns encerts, com aquest testimoni imprescindible. Gràcies Peret de Pulsaco, gràcies senyor Pere.

Belart i Benseny, Pere. Diari d'un soldat. Tremp, 2004. Garsineu Edicions.

Web de la setmana: Oriol Vilapuig

Cap, d'aquí. Sobre l'Oriol Vilapuig

D'una gran simplicitat, la pàgina d'Oriol Vilapuig (Sabadell, 1964) em serveix de base per recomanar-vos l'exposició del MACBA, Fissures. El disseny és de Carles Gabarró, des d'on podeu anar a altres webs d'artistes plàstics. Qualsevol motiu és prou bo per fer un tomb per aquest museu i jugar a aprendre'ns com a éssers humans.

Bon cap de setmana!

Un dia seré ... papallona dels cards!

d'aquí

La gent del CREAF i del Museu de Ciències Naturals de Granollers, s'han dedicat a perseguir papallones una distància prou considerable: més o menys 6.500 kilòmetres! I és que aquesta és la distància que es desplaça anualment la papallona dels cards, Vanessa cardui, tot i que ho fa en diverses generacions. A mi m'agradaria fer-ho en una de sola, però no parar mai quieta en un sol lloc, perquè començo a trobar-ho tot massa igual.