Què és art? Diu en Joan Campàs Montaner (Prehistoria y antigüedad. Del paleolítico al mundo romano. Barcelona, 2005) que, des del principi dels temps, l'art és un filtre entre l'ésser humà i la naturalesa, la modificació, la imitació de la mateixa, el llenguatge i la comunicació dels pensaments: “Amb l'acció humana, l'objecte es transforma en signe i concepte. El primer ésser que fabricà una eina fou el primer artista conceptual. El primer ser que sincronitzà el ritme del treball col·lectiu amb un cant rítmic fou el primer artista del happening.”
Diu el crític Clement Greenberg: “L'art és una simple qüestió d'experiència, no de principis, i el que compta en art al principi i al final és la qualitat”.
En els mil·lennis que han passat des del primer artista fins ara el que queda és la idea de la qualitat intrínseca de l'objecte. I què li dóna aquesta qualitat? Perquè si el primer objecte “artístic” ja la tenia, perquè l'art ha evolucionat, ha canviat, ha seguit viaranys tant distints? Es pot dir que, com a signe, segueix els canvis socials, el pensament de la societat a la que serveix i vol representar i sempre lligat al medi en què s'expressa: la tecnologia.
La tecnologia és inherent a l'art, és el canal per on s'expressa. Tant si parlem de música, amb els instruments, de literatura, amb l'escriptura, de pintura, escultura ... probablement la dansa i el teatre siguin els únics arts que s'expressen únicament amb el cos humà, sense tecnologia afegida, sense instruments, sense un medi aliè que faci d'interfície entre l'artista, el creador, i l'espectador.
És a partir de principis del segle XX, amb el començament d'una cursa accelerada d'evolució de la tecnologia en la nostra societat, que es produeix una acceleració paral·lela en el món de l'art. Els moviments se superposen, s'intercalen, neixen i moren en molt poc espai de temps, d'altres perviuen, sempre seguint aquest ritme frenètic de l'adveniment de noves màquines, noves tècniques, noves sensacions.
A partir de la Font de Marcel Duchamp (Nova York, 1917) i els seus ready made, el concepte d'art, d'allò que el representa es trenca. D'ençà aleshores qualsevol cosa, qualsevol medi pot ser el camí per a l'expressió artística. “Como sostiene Habermas en su célebre discurso para recibir el premio Adorno (1981): la historia del arte moderno es la historia de su autonomia y su autoconciencia; y con estas, la historia de la disolución del antiguo consenso de lo bello absoluto, trascendental y recibido en el marco de una imagen religioso-metafísica de un mundo ordenado por dios y que, en consecuencia, posee algún tipo de orientación y sentido ético y estético.” http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf
Aleshores resulta natural que amb l'aparició de la informàtica, dels ordinadors i le
s xarxes de comunicació l'ésser humà hi busqui allò bell, allò que li permeti expressar-se. Són nous llenguatges a explorar, els antics llenguatges, vinculats a un pensament caducat, ja no són prou operatius, per tal que l'espectador comprengui l'artista, cal que aquest s'expressi d'una forma entenedora, que es pugui llegir fàcilment.
s xarxes de comunicació l'ésser humà hi busqui allò bell, allò que li permeti expressar-se. Són nous llenguatges a explorar, els antics llenguatges, vinculats a un pensament caducat, ja no són prou operatius, per tal que l'espectador comprengui l'artista, cal que aquest s'expressi d'una forma entenedora, que es pugui llegir fàcilment.“... el estado actual del sistema del arte, respecto del cual se observa una especie de crisis de legitimidad que hace peligrar -inclusive- el desarrollo autónomo (deseable, humanamente hablando) del arte al interior de las sociedades tardo-capitalistas o post-burguesas. Crisis que se encuentra inextricablemente ligada a las evoluciones de dicha vertiente en la medida en que sus diversas poéticas o bien toman como tema de discusión el estado del mencionado sistema así como sus posibilidades de evolución futura (poniendo en primer plano una reflexión de orden metasemiótico), o bien, por el contrario, participan inconsciente, acrítica e irreflexivamente de su actual situación de crisis. Entiéndase que, por momentos, al menos potencialmente, un sector de la vertiente tecnológica del arte de nuestro tiempo convoca, o promete, o dice convocar todo un grumo de preguntas sobre la actual experiencia del arte, sobre la función del arte, su naturaleza pública y su efectividad histórica o social, su estatuto mercantil, sus enlaces con la sociedad del espectáculo y -a la vez- con la representación democrática, el conflicto y la competencia de sus agentes persiguiendo beneficios (veladamente), etc.”http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf
Les noves tecnologies són un nou llenguatge: "Hacia el año 2010, tendremos por lo menos un premio Nobel de literatura que no habrá publicado todavía un solo libro. Todos los sueños de los autores de poesía concreta y el libro no-lineal de Marshall Mc Luhan se realizarán muy baratos... La literatura narrativa, los poemas, las epopeyas y los comics se fusionarán. Asistiremos al nacimiento de la literatura sin libros y del poema sin papel... Podremos poseer todos los libros de la Biblioteca Pública de Nueva York y, durante nuestro tiempo de ocio, tendremos el hábito de leer de forma arbitraria... por ejemplo: en qué se distingue la gramática bengalí de 1853 de la primera gramática ouzbeck, aparecida... digamos... en 1957 en Rusia... Cuando hagamos un largometraje acabará de diversas maneras y los lectores podrán seleccionar su propio final... Sobre la pantalla veremos luces perpetuamente parpadeantes... También nos podríamos preguntar ¿tendremos verdadera necesidad de toda esta información?" (Nam June Paik 1977).
La interactivitat és la marca principal d'aquest nou llenguatge. L'espectador ja no és només “aquell que mira”, passiu. L'espectador s'integra en l'obra, pot entrar-hi, modificar-la, variar el seu resultat, el seu missatge final. Ara ens trobem amb aquestes dues opcions, podem assistir a una exposició unidireccional, com pot ser una pel·lícula, un vídeo, un espai televisiu, un concert, una performance, pot l'autor fer-nos-en partícips mitjançant les noves tecnologies que permeten modificar part d'aquestes exposicions i, finalment, pot haver nascut ja l'obra, mitjançant tecnologia informàtica, per tal de ser interactiva.
La tecnologia informàtica és, probablement, la que ha fet més passes en aquest sentit, perquè és el propi medi que ho permet. “Aquests inclouen abstracció, codificació, autoregulació, virtualizació i programació. Aquestes qualitats són concomitants amb escriure i, en efecte, amb llengua més generalment, i, en tant que la llengua, escrita o parlada, és digital ja que tracta d'elements discrets, llavors es pot dir que gairebé tota la cultura humana és digital.” (Charlie Gere (2002), Digital Culture. London. Reaktion Books. 222 pàgs.)
Fotografia, música, cinema (catalogat com a setè art) foren les formules d'expressió artística en les noves tecnologies més rellevants de la primera part del segle XX. Tanmateix el medi de comunicació que s'imposà a l'espectador, el que arribà a tot arreu fou la televisió. És natural que els artistes volguessin aprofitar aquest medi, que arribava a grans masses de població, per tal de fer arribar els seus missatges. Tanmateix, la pròpia idiosincràsia del medi, el fet que arribés a la població d'una forma massiva, dóna com a fruit que els artistes el critiquessin com a alienador i, alhora, veiessin com a única formula per a criticar-lo el propi medi. “Els nous mitjans no són en absolut maneres de posar-nos en relació amb l'antic món 'real'; són el món real i afaiçonen de nou a voluntat el que queda de l'antic món”. (Marshall McLuhan, 1969[Rush, Michael (1999), New Media in Late 20th-Century Art. Resum/traducció Joan Campàs.])
Amb l'aparició de la tècnica del vídeo es considera el 1965 com el naixement d'aquesta com a disciplina artística quan l'artista i music Fluxus (http://www.fluxus.org/) coreà, Nam June Paik, comprà un dels primers sistemes de vídeo Portapak Sony, el feu servir per gravar la visita del Papa que baixava per la Cinquena Avinguda i després el mostrà, aquella mateixa nit, en el Cafè a Go Go. Quina era, doncs, la diferència entre ell i un periodista qualsevol? El fet que l'artista ho fes amb intencionalitat artística, no per a la venda, de mostrar una alternativa a allò que es veia per la televisió. Paik no fou un periodista ni un activista, fou un videoartista.Amb la creació de l'ordinador, el WWW i la Xarxa d'Internet apareix la virtualitat com a possibilitat contínua d'ésser a diferents llocs al mateix temps. Aquest fet posa en qüestió nocions com veritat o realitat. Es pot dir que l'obra d'art es desmaterialitza i passa a un estadi de possible perpetua creació i recreació. El Net.Art, per mitjà de la Xarxa també propicia que espectador i artista estiguin en contacte permanent, l'espectador pot accedir quan vulgui i des d'on vulgui a l'obra d'art i ensems pot ser qui modifiqui o trii la pròpia obra. “Por primera vez, puede darse una 'obra' en que no es ya que la diferencia entre la 'reproducción' y el 'original' no sea relevante: sino que la propia obra se da, precisa y exclusivamente, en el soporte de su difución pública [...] es este último rasgo el que puede determinar un transtorno profundo y radical de las formas contemporáneas de experiencia de lo artístico, toda vez que los instrumentos de institucionalización de la experiencia de la obra están vinculados a la presunción de una diferencia ontológica entre el original y su reproducción” (Brea, José Luís)
Aquesta situació aboca també a l'abitrarietat per la quantitat ingent de material y les distintes formules emprades que el fan difícil de classificar. En el món del Net.Art el més comú és l'art com a protesta, com a reivindicació, aprofitant possibilitats com la creació de realitats virtuals, avatars, i programes que substitueixen parts d'altres programes comercials per tal de denunciar qüestions com la diferència de gènere, la violència, el narcotràfic, l'emigració il·legal, etc.
Podríem concloure que l'aparent contradicció entre art i tecnologia és inexistent, perquè sense tecnologia no hi ha art. Malgrat tot, si al principi parlàvem d'art, de la seva qualitat intrínseca, ara es desplaça de l'objecte a la tècnica, a la intenció de l'artista, l'art passa a ser l'artista. En el nostre moment el canvi ve propiciat per l'evolució de la pròpia tecnologia i el canvi radical ha estat la funció de l'art. De la forma unidireccional, emissor-missatge-receptor passiu hem passat a les noves tècniques derivades de la reformulació de la funció de l'art per part de la societat: “L'art no té a veure ja amb la producció d'obres -sigui amb mitjans tradicionals o electrònics- sinó amb la descoberta de la lògica interna d'una visió del món.” (Campàs, Joan)
Internetgrafia:
Pàgina personal de Joan Campàs Montaner. Doctor en Història Contemporània i llicenciat en Filosofia i en Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, amb estudis paral·lels de Filologia Catalana i Matemàtiques; professor titular d'art digital i hipertext als estudis d'Humanitats de la UOC. http://cv.uoc.edu/~04_999_01_u07/homepage.html [25/09/2008]
Fraenza, Fernando-Perié, Alejandra. 6tas jornadas de arte y medios digitales. Organitza: Centro Cultural España Córdoba / Lila Pagola / Laura Benech / Sergio Poblete / Gustavo Alcara (Argentina) http://www.liminar.com.ar/jornadas04/ponencias/fraenza_perie.pdf [05/10/2008]
Baigorri, Laura. EL FUTURO YA NO ES LO QUE ERA. De la Guerrilla Television a la Resistencia en la red. http://aleph-arts.org/pens/baigorri.html [06/10/2008]
Bloc de Dazeth de debat sobre pintura http://coloressobretela.blogspot.com/2008_02_01_archive.html [08/10/2008]
Enciclopèdia Catalana http://www.enciclopedia.cat
Pàgina de José Luís Brea. Profesor Titular d'Estètica i Teoría de l'Art Contemporani de la Universidad Carlos III de Madrid. http://www.joseluisbrea.net/ [08/10/2008]
Bibliografia:
Charlie Gere (2002), Digital Culture. London. Reaktion Books. 222 pàgs.
Rush, Michael (1999), New Media in Late 20th-Century Art. Resum/traducció Joan Campàs.
9 comentaris:
Vaig dedicar un temps a reflexionar sobre el tema dels orígens i fonaments de l'art, amb una colla de gent. D'allí neix el Col·lectiu d'Antirtes i el seu manifest. Crec que el teu article i els excel·lents extractes que insereixes encaixen molt bé en algunes de les reflexions que allí em movien, i aprofundeix en un tema que allí només estava anunciat: les possiblitats de la xarxa per a una modificació "democràtica" de l'art.
Tanmateix, m'agradaria matisar algunes de les coses que hi dius o cites. No crec que l'art nasqués amb la primera eina. De fet, crec que l'art és indissoluble de l'artista, és a dir, històricament apareix quan neix la figura de l'artista, diferent del mer fabricant d'eines o útils, encara que a aquests se'ls afegeixi el valor estètic, però no essencial.. L'artista, quant persona desintegrada de la tribu per atribuir a la seva obra un valor estètic independent del valor d'ús, és modern, i s'exacerba el seu valor amb la primera crisi burgesa de finals del XIX.
Era Shakespeare un artista? Segurament, ja que aspirava a viure d'obres que concebia com a artefactes purament representatius. I, curiosament, el teatre elisabetià ens dóna una nova mostra de com de matisable és l'evolució de l'art -admetent que la tecnologia és un factor important, no sempre és tan essencial el seu efecte alterador de la creació-. De Shakespeare ens queda tot un llegat històric en forma de tradicions, al·lusions... i plasmació escrita de les seves obres. Però evidentment no tenim enregistraments en directe de les seves representacions ni del seu procés de creació. De les seves peces teatrals en queden diverses versions, transcripcions més o menys fiables, i ens ensenyen fins a quin punt la pròpia percepció i intervenció del públic alteraven la representació. Per molt que la tecnologia faciliti avui enormement la tasca, la interacció ja es troba en els orígens de l'art.
Eduard,
m'encanta que siguis tu qui comentis el meu post, que no és més que un resum d'un treball fet per a una assignatura, Art digital, en la que, de sobte, hi trobo significat a l'art.
He estat i sóc visitant assídua de museus, exposicions i diverses manifestacions del que s'anomena art i sempre havia tingut una angoixa terrible, perquè no m'agradava res, no en un sentit estètic sinó en un sentit de "comunió espiritual" si es pot dir així.
Exceptuant el període romànic, que per motius de gustos havia aprofundit en la seva filosofia, història i cultura, la resta de l'art em semblava un diàleg de sords, em fallava alguna cosa.
Quan vaig començar a comprendre que l'art es pot estudiar però no es pot admirar sense contextualització, vaig començar a reconciliar-m'hi, no amb les institucions que l'allotgen, representants la majoria de períodes imperials i colonials, sinó amb allò que expressa. Vull dir que per a apreciar l'art barroc em cal saber abans què hi veia algú d'aquella època, què pensava, com vivia, com s'alimentava, quins neguits tenia.
L'art, per se, no és res, el que compta és la comunicació i jo sóc digital.
Tanmateix aquesta és una visió estranya i difícil encara, la gent valora el treball fet en la seva dificultat tècnica, per exemple (aquelles pinzellades tan perfectes), la gent valora l'espectacularitat i la gent valora ... el preu, valoren penjar un quadre en una paret de casa i saber que, en un cert període de temps, allò doblarà el preu. Estem ensinistrats en apreciar l'art de l'elit, aquell que restava tancat en els seus salons i que, amb els grans museus, se'ns dóna com allò sagrat, inqüestionable, únic.
Sempre m'han dit que era una iconoclasta, que tenia ganes de provocar, però no és cert, m'agrada el que comprenc, el que m'explica a mi mateixa i al meu temps i no en tinc prou amb que una galeria em digui que allò val tant. De les galeries i els museus en valoro els canapès a l'hora de les inauguracions, la resta que m'ho deixin valorar soleta.
Això no treu que anés al British a veure una sola obra: "El matrimoni Arnolfini" de Van Eyck, i que fes un bassalet de baves al seu davant, perquè? perquè me la sabia tota, de memòria, perquè entenia tots els seus símbols ...
Per això em va cridar l'atenció el vostre bloc, Antiartistes, una reformulació de l'art i l'artista, perquè l'art només existeix a partir del diàleg constant, de la seva redefinició constant ...
L’art per a mi és allò que fan els artistes amb finalitats artístiques quan se’n surten amb les seves finalitats. Crec en la democratització de l’art en el sentit que tothom qui vulgui intentar fer art ha de tenir l’oportunitat de mostrar el que pot fer, i internet és fantàstic en aquest sentit i també obre noves vies d’exploració artística, i això sempre està molt bé. Però no crec en la democratització de l’art en el sentit que tothom pot fer art vàlid. No tothom pot apreciar l’art, i, encara menys, fer art vàlid. No és una qüestió de mistificar l’art. No tothom té tampoc capacitat per apreciar un partit de futbol, i encara menys per jugar a futbol professional. És així amb totes les activitats humanes. Hi ha gent per tot i no fa cap falta que tothom vulgui ser artista o hagi d’anar a museus. Això de l’art a l’abast de tothom em sembla una bestiesa.
L’art digital és una cosa nova que no invalida pas les anteriors manifestacions artístiques. De fet, els grans temes dels artistes són els mateixos des de l’època de les pintures d’Altamira: la por, la mort, el dolor, el plaer, la vida, l’amor, perquè l’ésser humà és bàsicament sempre el mateix. Jo puc admirar Goya o Van Gogh i no em cal pas comprendre al detall el seu context cultural ni vital, és una qüestió de sensibilitat artística, que també és veritat que sempre és subjectiva en darrer terme.
Fa poc he vist pel Canal 33 un llarg reportatge sobre el Matrimoni Arnolfini que venia a dir: que podem estar hores parlant de l'obra a mida que ens endinsem en ella i en el seu context. Resultava particularment interessant la hipòtesi que el marit encarregués el quadre a Van Eick després que ella hagués mort, potser durant el part.
A mi m'ha costat molt reconciliar-me amb l'art contemporani, però a poc a poc ho vaig fent: no deixar de ser l'art que parla de l'ara i del nosaltres. El que estudiaran d'aquí a 500 anys per a saber com érem la gent del segle XXI.
En fi, però: teoritzar sobre l'art no és ben bé fer art, tot i que s'hi assembla.
El problema, com gairebé sempre, són les paraules. Com gosem parlar d'ART si sota aquesta paraula hi encabim qualsevol cosa, en aquesta nostra societat on tot es compra i es ven?
"Art rupestre"? "Art africà"? "Art egipci"? "Art pre-colombí"? "Art modern"? "Art digital"? ... quins d'aquests són art i quins no? ho són tots? en base a què? què o qui determinen la classificació? perquè si diem que per a fer art cal una intenció de l'artista, automàticament eliminem una gran part de peces del catàleg que es continuen venent com a art ... Per exemple, una màscara africana NO és art, només ho és en el moment que NOSALTRES (no els seus creadors) la descontextualitzem i la pengem en una exposició o en un museu. Aleshores ... què és art?
Si no em recordo malament, en el Manifest, els antiartistes atribuïem a l'art dues característiques bàsiques: el fet que sigui una creació que subjectivament l'autor considera en si mateixa valorable per estètica i no per ús (element, doncs, intencional), i el fet que tingui aquest reconxeixement social , que un grup humà el doti de valor com a representació de la realitat, per consideracions estètiques i no d'ús (element ojectiu, extern). Pot ser fins i tot que l'artista no hagi fet l'obra pensant en exposar-la als altres, però per produir el fenomen artístic és bàsica aquesta potencialitat de reconeixement del seu valor intrínsec, inútil per dir-ho així. Cosa que no vol dir, és clar, que no acabi tenint un valor econòmic d'intercanvi, desproporcionat en no pocs casos -això ja és el pas a la mercantilització, que en si és aliè a l'art com a tal-.
Naturalemnt, això està ple de zones grises i ambigüitats. És una màscara africana creada per Picasso art i l'original creada per un artesà africà al servei de'un ritu màgic no?
Difícil de dir...
En canvi, en el concepte democràtic tinc pocs dubtes, i estic molt en desacord amb l'Òscar. Crec que tothom té una capacitat no solament d'apreciar l'art, sinó també de crear-lo. Una altra cosa és que un sigui millor o pitjor (segons quin barem?). Un futbolista és un artista? No confonguem la mercantilització de l'art amb l'art...
Estem d'acord gairebé al 100% Eduard (del tot mai, perquè sinó no tindria gràcia). L'única qüestió a dilucidar és: diem art, però només podríem dir art d'allò produït a l'occident?
Al cap i a la fi, la definició d'art amb la que treballem és l'occidental no?
Per tant, Picasso en les seves aproximacions a les màscares africanes fa art, segons el criteri que l'acull a ell i a nosaltres, però aquell senyor de la tribu dels X, allà perdut per la sabana, o la selva, no està fent art segons el nostre concepte d'art. Potser el que més si assembla és l'ornamentació de les persones i animals, però la màscara pertany a un ritus màgic, no té aquest component de falta d'utilitat necessari per al nostre concepte d'art.
La màscara és útil, és necessària. La confusió potser deriva d'aquest eurocentrisme religiós i místic, amb tendències a menysprear les formules religioses d'altres civilitzacions, catalogant-les de superxeries.
D'acord també amb els teus matisos.
I agrair-te els enllaços de youtube, especialment el de l'Umebayasashi Shigeru. L'altre dia van tocar aquest tema a l'escola de música de les meves nenes, i el profe de violí ens va emocionar amb el solo d'aquest tema.
:) sóc fan d'Umebayashi, a qui vaig conèixer gràcies a Wong Kar Wai. Realment al seu darrera i al darrera d'algunes obres orientals modernes, he pogut revisar l'occidentalitat des d'un altre caire. Cal agraïr-los-ho :)
Publica un comentari a l'entrada