Fem literatura o som literatura?
A El (mal?) vici d'escriure vaig fer una de les coses que més m'agraden: pescar. Fa anys que no em renovo la llicència, pescava la truita als rius d'alta muntanya (sense mort), o sigui que no sé si em passarà com al ministre fantàstic, amic del jutge Garzón. En tot cas el millor del text han estat els comentaris de qui l'ha llegit.
Abans del llibre i potser a partir d'ara, que el llibre s'ha mercantilitzat i s'està desacralitzant, la gent potser no pretenia atrapar la realitat en una ampolla de vidre, perquè la realitat era tot. Quan sentim voler ser en la ment dels altres, no dominar-los sinó saber-los, potser el que fem és absolutament a-literari o, com ara està de moda, fem un hipertext, d'aquí el neguit perquè volem forçar el medi, d'aquí la sensació de frustració.
Hi ha moltes coses que m'han fet rumiar de les respostes i us les transcric. Penso en com el llibre ens condiciona el pensament: la forma de pensar, la forma d'aprendre. Durant molts anys he vist amb curiositat com els meus fills assolien el procés d'aprenentatge, com aquest sistema, anava en contra d'aquells a qui havia de servir. Parlem de falta de recursos, de desmotivació dels mestres, fan dels pares i de l'autoritat uns criminals, i el que és pitjor, de les persones que no s'adapten al sistema els classifiquem com a malalts, com els dislèctics, per exemple. També ho conec una mica perquè sóc allò que se'n diu un “fracàs escolar” o, com em va dir un professor: “algú inútil”.
En tot cas si és veritat que la literatura ha mort o està agonitzant, cosa que pot durar pel cap baix un segle, atenent que la gran maquinària de la industria editorial l'està greixant i publicant en una espècie d'orgia irrefrenable. Si ha mort, dic, potser allò que ve sigui un altre error de la nostra evolució cultural com ha pogut ser el llibre o potser aquesta vegada tindrem sort i sorgirà alguna forma més intuïtiva i creadora, més adaptada a la nostra biologia, per a comunicar i comunicar-nos.
I gràcies per jugar al joc :)
N.B.: hi incloc els meus per seguir el fil.
- Òscar Roig i Carrera ha dit...
Jo personalment gairebé mai penso com escriuria el que em passa en el moment que em passa. Si mai vull fer referència quan escric a un element autobiogràfic la manera de fer-ho sorgeix (o no) al moment de posar-se a escriure. Si que em passa de vegades que se m’acudeixen idees per escriure enmig d’una situació vital en què no estava pensant pas en escriure i llavors me les apunto mentalment, a una llibreteta o, senzillament, les oblido.
Sobre si escrivim per explicar-nos a nosaltres mateixos o per explicar als altres, segurament molts dels que ho fem potser és per la mateixa raó per la qual tu també fas escalada, principalment perquè en sents la necessitat interior, però també com una manera de posicionar la teva identitat davant dels altres (els teus companys d’escalada o els que et llegeixen i potser també escriuen) i la pròpia muntanya (que seria el fet d’escriure i la literatura en general).
- 9 / març / 2009 05:53
- Clidice ha dit...
Manta vegades penso que aquesta compulsió meva ve derivada de com tinc formatat el cervell. Quan una ha crescut entre llibres, tant física com metafòricament, crec que té una tendència irrefrenable a literaturitzar-ho tot. Aconseguir, per a mi mateixa, poder reflectir un instant, el més aproximat possible a la realitat, és no ja un exercici, és una necessitat.
No sé fins a quin punt hi ha la meva identitat en joc, perquè sempre he estat convençuda de la meva no-individualitat. El mal és que, des de petita, quan anava pel carrer i mirava la gent volia saber què pensaven. Però no que em diguessin el què pensaven, sinó saber-ho, ser-hi allí, en el moment de fabricar-se el pensament.
Això us passa als escriptors de veritat?
- 9 / març / 2009 06:27
- papallonesenlallum ha dit...
Donçs jo si, mentre visc vaig escribint mentalment.No importa l'hora que sigui, ni el que hagi de fer. Mentre faig alguna cosa extraordinaria en la meva monocromática vida, transcric mentalment.Si es un poema m'haig d'alçar del llit per a treballar-lo i si es un text no puc parar.
Definitivament es un vici per a mi ara, incontrolable.
Jo crec que necesito escriure-ho per tal de extreure-ho de mí, es a dir desfogar-me, ningú entendría les meves palles mentals i al final ni jo! :)
- 9 / març / 2009 10:23
- papallonesenlallum ha dit...
perdona? ets escriptora de veritat!
escriptor es aquell que fa l'acte d'escriure de forma quotidiana, no entro en si publica o no, o viu o no d'això.
Sandra
- 9 / març / 2009 10:24
- Òscar Roig i Carrera ha dit...
Deixa’m que et contesti per mi un escriptor dels de veritat de la bona, Fernando Pessoa, tot i que en vida només va publicar un llibre:
“Oh, no poder ser tota la gent, a tot arreu!”, diu un vers seu.
Entenc el que et passa... Suposo que per escriure amb algun sentit s’ha de sentir sobretot una curiositat fonamental per l’experiència humana (no confondre amb ser humanista). Fa anys que em llegeixo un llibre que es diu “Por qué escribe usted?” on tota una llarga sèrie d’escriptors ordenats alfabèticament responen a aquesta pregunta de manera sovint molt diferent entre ells. No és que sigui un llibre molt gruixut, però me’l llegeixo a pas de tortuga, una o dues respostes al mes, o així. Igual t’interessaria llegir-lo, no sé... Molts autors no responen obertament, fan literatura amb la resposta. Normal: són escriptors. Tal vegada la literatura només sigui una mentida dita amb encant. O tal vegada sigui l’única veritat, no ho sé... Sempre m’ha agradat molt aquella frase de Picasso: “L’art és la mentida que ens ajuda a trobar la veritat”. És clar que també sempre m’ha agradat molt aquella frase d’Oscar Wilde que deia: “No utilitzis grans paraules, signifiquen tan poc!”
Jo també tendeixo a literaturitzar l’existència, però igual ho fem tots una mica això, en major o menor mesura. Aquella necessitat primordial tan humana d’intentar trobar un sentit a allò que ens va passant tot i que creiem fermament que no en té cap. En tot cas llegir i escriure fonamentalment ens agrada, diverteix i enriqueix a tots els que hi tenim tirada, i amb això ja n’hi ha ben bé prou. De vegades, també fa patir tot plegat, però ja m’he embolicat prou...
Un dia d’aquest m’expliques més detalladament aquesta sensació teva de no-individualitat que és un tema que m’interessa molt últimament....
- 9 / març / 2009 16:12
- Eduard ha dit...
No sé si sóc un escriptor de veritat o només fingeixo. igual el que fingeixo és viure per poder escriure. Però, seriosament, poques vegades sento que em veig a mi mateix actuant des de fora amb l'ànim d'escriure després. Crec que sóc més donat a viure una vida fingida mitjançant l'escriptura. A saber per què.
M'interessa molt més, però, el comentari que fas sobre el desig de ficar-te en la ment dels altres -i gràcies, Òscar, per la citació de Pessoa que no coneixia-. Una vegada vaig intentar fer un conte sobre una experiència pròpia real (real?, què no és real?... en fi, seria molt llarg...). En aquella experiència jo em sentia profundament necessitat de ser en la ment dels altres, però de TOTS, com Pessoa.No cal dir que no vaig reeixir, va ser un conte frustrat. Potser algun dia hi torni.
- 10 / març / 2009 15:34
- Clidice ha dit...
Hola Eduard :)
no és exactament veure'm des de fora, podríem dir que és més com fer realitat la dita: "repicar i anar a la processó". Els que estem ensinistrats en la literatura des de ben petits: som literatura.
Ara desbarraré, però tinc la sensació de què si bé som literatura, com altres generacions prèvies al llibre i les properes eren i seran una altra cosa, aquesta necessitat de "ser tots alhora" potser és el menys literari de tot, d'aquí el desassossec. Potser perquè ser literatura és "antinatural" imposat per un medi tècnic sacralitzat.
Ho faríem molt llarg però fa molt temps que hi rumio, des del neguit per atrapar la realitat en una ampolla de vidre (el llibre), passant pel gran fracàs escolar basat en un sistema d'ensenyament mediatitzat pel llibre ... aquí ja paro perquè m'estic ficant en embolics, no en sé prou :)
6 comentaris:
Perdoneu,
abans, al text, dic que el sistema anava en contra de qui ha de servir. No estic d'acord amb mi mateixa (i no patiu no tinc cap diagnòstica de malaltia mental ... encara :P). Perquè justament el sistema no neix per servir les persones sinó per manipular-les i controlar-les, o hi ha res més contra natura que tancar una colla de quitxalla i mantenir-los fermats i quiets?
Montaigne:
"Si en l'educació la nostra ànima no pren una actitud millor, si no tenim més sa el judici, m'estimaria més que el meu estudiant haguera passat el temps jugant a pilota: almenys tindria el cos més alegre. Mireu-lo com torna d'estudiar, després d'haver emprat quinze o setze anys: no hi ha res tan poc apte per al treball. Tot l'avantatge que li reconeixen és que el seu llatí i el seu grec l'han fet més arrogant i més presumptuós que quan se n'anà de casa. Hauria de portar l'ànima plena i només la porta embotida, l'ha inflada simplement en lloc d'engrandir-la."
"Saber de memòria no és saber: és posseir allò que s'ha donat a la memòria perquè ho custodiara."
Ciceró:
"L'autoritat dels que es declaren mestres és sovint un obstacle per als que volen aprendre."
“Ah nao ser eu toda a gente e toda a parte!”
Línia final original en portuguès de “Ode Triunfal” (Oda Triomfal) d’Álvaro de Campos (Un dels heterònims sota els quals escrivia l’únic i múltiple alhora, Fernando Pessoa).
Traducció al català de Joaquim Sala-Sanahuja:
“Ah, no poder ser tota la gent i tot arreu!”
Traducció al castellà de José Antonio Llardent:
“¡Ah, que no sea yo toda la gente y todas partes!”
M’agrada puntualitzar en aquest cas perquè li tinc massa respecte a Pessoa, i l’altre dia el vaig citar de memòria. I això de no estar d’acord amb un mateix no és tan greu. Mira el que deia Pessoa que li passava a ell:
“Nadie me ofende si me contradice: para una criatura como yo, de opiniones tan poco sólidas, y de sentimientos tan cambiantes, la discrepancia no tiene aquel sentido de agravio que asume para los firmes y para los dogmáticos, porque yo vivo en habitual discordancia conmigo mismo”.
Gràcies Clidice per valorar els nostres comentaris, i bona pesca.
:)
gràcies als que els feu, perquè sense ells el bloc no tindria cap significat. No em sé veure com un xacal udolant a la lluna, jo sóc més de udolar-me amb altres xacals :P
Un petit udol addicional: no sé si peco d'immodest si em declaro bastant igual a Pessoa, persona (redundància permesa) que no es pren malament que la contradiguin, ja que té escàs aferrament a les conviccions. Segurament tens raó, però, en el post següent, una perla autèntica, i solem buscar en la comunicació més una ratificació del nostre parer que cap real intercanvi d'opinions. És clar, alguns tenim dificultats per forjar un parer propi, cosa que ens permet ser menys dogmàtics...Potser és, en el fons, un caràcter bastant comú dels que diem escriptors, però que hauríem de dir contistes o fabulistes, per diferenciar-los dels assagistes i altres seriosos "escrividors". Un fabulista planteja més interrogants que respostes. No té respostes. Però no pot parar de relatar-se la vida. Un defecte congènit: tenir poca personalitat ... o tenir-les totes. Gràcies a l'Òscar per aportar dues versions més i l'original de la citació de Pessoa. Realment, crec que la catalana introdueix un matís de possibilitat que no hi és a l'original i, em sembla, el desvirtua en part (potser per servituds de la mètrica).
Molt ben vist, Eduard, el "poder" de la traducció catalana em sembla que sobra completament. Jo no sé portuguès però traduiria així:
"Ah, no ser jo tota la gent i tot arreu."
És una traducció literal, però no veig cap problema per no haver-la fet en català, no crec que sigui problema de la mètrica, aquest poema com la immensa majoria dels de Pessoa no està pas escrit en rima...
Ha, ha, ha, si que dóna de si una frase...
Bé, jo haig de dir que també m'identifico parcialment amb el fragment de Pessoa, i coincideixo també amb el que diu l'Eduard. Jo també em reivindico molt més com un escriptor del tipus contista que no pas assagista, i quan abordo aquest darrer gènere d’una manera més o menys oberta o camuflada, a mi em passa que de vegades fins i tot em posiciono més clarament sobre un tema just en anar escrivint, tal vegada d'una manera que no havia pensat abans conscientment o de manera deliberada. No dic que no tingui idees clares sobre certs temes, però sobre els que no les tinc tant clares, el fet d’escriure m’ajuda de vegades a clarificar-les, o senzillament em deixo portar fins allà on em vol dur el text. Crec que tot text té una certa vida pròpia, més enllà de qui l’ha escrit. És una cosa ben curiosa...
També tinc la meva ex de tornada immediatament després de contactar amb el doctor Ogbidi. el meu ex Ray Pascal em va deixar fa un any, em va deixar el cor trencat així, un amic meu em va donar aquest correu electrònic de contacte ogbidihomeofsolution1@gmail.com i whatsapp número +2348052523829. Em vaig posar en contacte amb ell i el meu Ray em va tornar amb molt d'amor. en cas que necessiteu el seu poderós encanteri, també podeu arribar a ell, el 100% segur.
Publica un comentari a l'entrada